Editorial

Metges, economistes i polítics observem la realitat des de diferents perspectives i tractem de protegir coses diferents i en ocasions difícilment compatibles, però malgrat la legitimitat dels diferents punts de vista, ni la societat en general, ni els nostres avis en particular, ni els altres professionals de la salut ni nosaltres els metges ens ho mereixíem. Ens han deixat als peus dels cavalls, desprotegits, sense prou infraestructura, sense prou tecnologia, sense prou mitjans de protecció personal i de diagnòstic, i sense prou efectius.

Ha estat el fruit de 10 anys de destrucció planificada i sistemàtica de la salut pública en nom de l’austeritat i de la “sostenibilitat”. Ha estat una autèntica perversió del llenguatge utilitzada per dir el que hom volia sentir per, a continuació, fer exactament el contrari: aprimar i debilitar les estructures, oprimir els professionals, tot provocant l’afebliment generalitzat del sistema fins a fer-lo emmalaltir i consumir-se ofegat per la sobrecàrrega de treball i per la precarietat en frau de llei. Per si no fos prou, l’espoli econòmic instaurat en nom d’una crisi que altres van provocar s’ha mantingut en nom de la mateixa crisi que ens anunciaven superada. Sembla més una burla, una gran befa, que no pas una acció de govern. Uns governs que mentre asseguraven i asseguren estimar el país han posat el peu al coll fins a tallar l’alè als tres pilars bàsics de l’estat del benestar: la salut, l’educació i el mínim benestar social dels més desafavorits socialment.

Ens hem escarrassat fins a l’extenuació en explicar-los, en fer-los comprendre, en intentar persuadir els nostres gestors que anàvem a tota velocitat cap al desastre, cap al col·lapse. Han estat anys de reunions, propostes, anàlisis, consensos preliminars, diagnòstics, oferiment de solucions. Tot ha estat en va. L’afany d’externalitzacions i aprimament del que és públic ha estat una força més potent que no pas les necessitats reals de tota una societat moderna i madura, les necessitats d’uns ciutadans tractats com a súbdits i d’uns professionals tractats com a subalterns.

Hem pogut veure i hem pogut sentir les màximes autoritats sanitàries de Catalunya confessar que els rebrots els han agafat desprevinguts, sense cap previsió sobre els més de 30.000 temporers que any rere any venen al nostre país. Una situació més que previsible i, tot i així, els hem pogut veure desemparats, dormint a carrers i places dels pobles i, per si fos poc, amb només un 10% dels rastrejadors i intermediaris culturals necessaris.

Manca de previsió, desconcert, improvisació, lentitud en la reacció, falta de capacitat, ineficàcia. Tot plegat una grandíssima cerimònia de la confusió, una cacofonia eixordadora centrifugant errors i mancances pròpies cap a altres indrets que ha deixat desconcertada i preocupada la ciutadania. Errar és molt humà, però més encara ignorar els errors comesos, la qual cosa fa impossible evitar-los en el futur. Es tracta d’un costum molt arrelat per aquests indrets, on, per regla general, estem miraculosament tocats per la perfecció i ningú comet fallades i, si les comet. sempre pot justificar-les a posteriori o endossar-les directament a altres estaments aliens, poc amigables.

Aquesta incompetència – a més a més del problema de salut pública que ha generat – ha repercutit de nou en una economia molt tocada per la primera onada de la pandèmia i que ara calia més que mai preservar actuant amb rapidesa per tallar de soca-rel els nous brots. El lideratge, el coneixement, el talent, el govern dels “millors” ni està ni se l’espera.

Deia Voltaire que la política és el mitjà pel qual els homes sense principis dirigeixen i governen als homes sense memòria. Més de 300 anys després de la reflexió del filòsof, res ha canviat. Estem com estem no per casualitat ni fatalitat, sinó com a conseqüència del que han fet.

No ens mereixíem això