Reportatge

Em posaria un EPI només per abraçar a algú

La doctora narra amb emoció i detall, en primera persona, el que va veure i va sentir en la seva primera assistència urgent a una residència de gent gran colpejada per la Covid-19

Ximena di Lollo, coordinadora de Metges Sense Fronteres per a l’Atenció a gent gran en residències

Recordo la trucada d’alerta d’una de les primeres residències que havíem visitat. La situació dels residents havia empitjorat. Vaig demanar a la meva companya infermera que vingués amb mi. Les persones grans més greus s’han quedat soles i hem d’anar a veure com es troben. El principi mèdic i humà diu que no s’han de modificar les seves rutines, que no és convenient modificar allò que coneixen. I de sobte, aquesta bestiola arriba per esvalotar-ho tot. Canvi de lloc, canvi també de les persones que habitualment en tenen cura, per por o malaltia, canvi del contacte que tenen amb les seves famílies (no puc imaginar que a la fi de la meva vida no pogués tenir a prop als que més estimo) o de la comunicació amb els éssers estimats, que passa de l’àmbit íntim a la virtualitat d’una trucada de vídeo. A l’arribar a la residència hi ha una petita transició -un moment estrany en què el món s’atura- abans de passar d’un lloc a un altre. Un moment que dura el temps de posar-te el vestit de protecció, els guants i pujar les escales. Aleshores caus en compte. No hi ha rellotge, no hi ha telèfon, no hi ha pla que sigui més important que ser i estar aquí, en aquest precís moment, com si res més existís. En aquest moment, l’objectiu ja no són els plans que tenies com a responsable de l’equip de Residències de Metges Sense Fronteres: crear un model d’intervenció sanitària per a residències amb la major capacitat i el major impacte possible, i aplicable a altres zones de país per salvar totes les vides possibles. L’objectiu, deixa de ser aquest. I s’humanitza. Ho fa a una velocitat increïble: té cara, ulls, por, desassossec i desordre. I nosaltres, humilment, vam començar a fer la nostra feina. Primer a ordenar i ordenar-nos. Qui és qui? On és cadascú? Qui dels 20 residents necessita ser atès amb més urgència? Quins han mort? Amb més ordre, gràcies sobretot al perfeccionisme de la meva companya, vam començar la visita. Però ja no hi ha estratègia ni tàctica. Els moments es compten en mirades, en mans que sostens, en carícies que calmen la por, també el meu. Entrem en una intimitat indescriptible. Mai seré capaç d’explicar-la. Els ulls tancats de la Laia s’obren quan escolta la veu del seu fill al telèfon. No és capaç de parlar, però el seu rostre reviu, com si els petits capil·lars que creuen la seva pell transparent s’omplissin sobtadament de sang i oxigen. Sortim tots de la sala. Vam intentar, en la mesura del possible en aquestes circumstàncies, crear un espai el més serè i íntim possible. Només una persona es queda per sostenir el telèfon. Toca dir a fills, esposos, nebots i néts, el més amablement que podem -com ens han ensenyat les nostres companyes Carme i Cristina, doctora especialista en pal·liatives i psicòloga, respectivament- que aquesta pot ser l’única oportunitat de dir-los als seus éssers estimats el que necessitin, que no importa si algú no contesta, que no es preocupin per les paraules, que aprofitin aquest moment únic.

Molts dels residents s’aferren a les nostres mans com si fossin les de qui està a l’altra banda de la pantalla de telèfon. Altres diuen que estan bé, que els que estan cansats són els seus cuidadors i alguns, increïblement, aconsegueixen mantenir una conversa. En tots, sense excepció, hi ha un canvi imperceptible a simple vista, però que omple l’ambient d’una cosa semblant a la llum o, sigui el que sigui que és, s’assembla a la llum. Les confessions de por, les preguntes pels seus companys, les peticions d’un simple got d’aigua, l’abraçada que em fa la dona més dolça que hagi conegut mai en un passadís, les veus plenes d’amor dels adeus, la gratitud per la vida i les promeses de retrobaments es barregen dins meu d’una manera estranya. Aquests moments honorables als quals assistim ferms i trencades al mateix temps, tristes però honrades, em recorden al meu primer dia a la Facultat de Medicina, quan un professor molt seriós ens va dir: «Sanar, sanareu a alguns; però la vostra veritable missió serà acompanyar en la vida i en la mort, amb el major respecte de què sigueu capaços». I així ha estat.

Metges Sense Fronteres va donar suport a més de 420 residències a Espanya, 250 a Catalunya, fins que va finalitzar la seva intervenció a finals del mes de maig.