Medicina i Catalunya, una mica d’història

Una pinzellada per les pandèmies de la història

Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

En el moment que escric aquestes pàgines portem dos mesos i mig amb la presència d’una malaltia infecciosa a les nostres vides que de moment no podem eradicar. El COVID-19 (SARS-CoV-2), aparegut a finals del 2019 a la Xina, ens ha mostrat ràpidament la seva cruesa fins a convertir-se en una pandèmia aquest 2020.

Evidentment, la presència de les pandèmies no és un fet exclusiu del segle XIX, XX i XXI. La primera pandèmia, tot i que a la Bíblia es parla d’algunes pestes, va tenir lloc el 430aC a la Guerra del Peloponès (431-404aC) amb una febre tifoide que va matar una quart de la població i les tropes ateneses. La següent més coneguda va ser la pesta antonina (probablement era la verola), durant els anys 165-180dC, que va tenir un rebrot quasi un segle després.

Una altra de les grans pandèmies de la història ha estat la pesta de Justinià (Justinià I, el Gran), provinent d’Egipte, la qual va estar molt activa entre els anys 541 i 700. No obstant, la més coneguda ha estat la pesta negra (bubònica) que va començar el 1348 i es creu que va matar uns setanta cinc milions de persones. Va arribar a l’Europa occidental provinent de mercaders italians que fugien de la guerra de Crimea (entre el Regne Hongarès i el Napolità). A partir d’aquí, la malaltia va allargar-se fins el segle XVIII, amb més d’un centenar d’epidèmies per tot el vell continent, on encara es poden trobar casos aïllats. A Catalunya, les tropes que van combatre a la Guerra dels Segadors (1640-1652) van portar la pesta a Barcelona que va causar un gran nombre de morts.

El 1489 el tifus va arribar a Espanya durant les guerres entre cristians i musulmans a Granada. Hi ha documents que diuen que els primers van arribar a perdre 20.000 persones per la malaltia. Al segle XVII, durant la famosa Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) uns vuit milions d’alemanys van morir degut a la pesta bubònica i la febre tifoide, que un segle i mig després va afectar la Grande Armée de Napoleó a Rússia el 1812. La febre groga també va fer estralls al segle XVII, a Amèrica del Sud, el 1648, i va repetir-se al llarg del segles. Cal destacar que el 1821 va afectar Barcelona causant milers de víctimes. Un segle després, va ser la verola la que va acabar amb la vida de 400.000 europeus. Una malaltia que va ressorgir al segle XX causant la defunció d’entre 300 i 500 milions de persones a tot el món, tot i que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha donat per eradicada la malaltia. Durant els segles XIX i XX també va destacar la pandèmia del còlera, on el metge i bacteriòleg Jaume Ferran i Clua (1851-1929) va tenir un paper fonamental amb el descobriment d’una vacuna per a aquesta malaltia i també per a la tuberculosi.

Molt possiblement, la pandèmia més coneguda, i que patim més sovint, és la de la grip, la qual ja trobem el 412aC gràcies a la descripció del metge Hipòcrates (460-370aC). La primera

va ser el 1580 i des de llavors s’ha produït aproximadament una cada deu o trenta anys. La més mortífera, i més repetida en aquests dies, va ser la mal anomenada “grip espanyola” (19181919), perquè realment va sorgir de la base militar de Fort Riley a Kansas i va arribar a Europa poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial (1914-1918). A l’octubre de 1918 ja era una pandèmia i va matar com a mínim cinquanta milions de persones, tot i que hi ha estudiosos que doblen la xifra de morts.

El tifus també va incidir en aquells anys, durant la fam irlandesa i les diferents tropes implicades a la Primera Guerra Mundial, i posteriorment a Rússia. La malaltia va revifar sobretot durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) en els estremidors camps de concentració nazis i soviètics degut a la manca d’higiene i la poca resistència vital dels presos. Durant els anys 1957 i 1958 va produir-se la grip asiàtica que va provocar dos milions de defuncions a tot el món i que va localitzar-se per primer cop a la Xina. Deu anys després va produir-se una altra a Hong Kong que en dos anys va provocar la mort d’un milió de persones i que encara està latent.

Prosseguim amb el segle XX perquè la tuberculosi també ha estat i és una de les gran pandèmies del segle XIX i XX, la qual, a dia d’avui, mata dos milions de persones anualment i n’afecta vuit milions més. Al llarg del segle XIX, la tuberculosi va provocar la mort d’aproximadament una quarta part de la població adulta d’Europa i durant el XX va matar prop de 100 milions de persones. Encara avui segueix sent un problema de salut pública a molts països en via de desenvolupament.

D’altres malalties que s’han convertit en pandèmies són la lepra i la malària. La primera encara esta latent i sortosament pot combatre’s, malgrat que encara hi ha molta gent incapacitada per aquesta malaltia. Existeix, com a mínim, des del 600 aC (tot i que sembla que és anterior) i al llarg de l’edat mitjana va haver-hi un brot molt gran que va fer proliferar milers de leproseries i hospitals per tot Europa. Mentre que la malària, molt estesa a Amèrica, Àsia i Àfrica i que encara provoca entre 350 i 500 milions d’afectats anuals, té una cura complicada degut a la resistència als medicaments. Alguns estudiosos han afirmat que l’Imperi Romà va arribar a la seva fi degut a aquesta malaltia que durant la Guerra Civil d’Estats Units va afectar 1,2 milions de persones.

El 1983 va sorgir una de les pandèmies més letals de la història: la Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (SIDA) causat pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). Des d’aleshores ha provocat uns 39 milions de morts (1,2 milions anulas) i, malauradament, encara està molt viva, amb uns 37 milions d’infectats al món. Aquesta malaltia està força concentrada a l’Àfrica subsahariana, tot i que ha augmentat a l’Àsia, el Pacífic, l’Orient mitjà i el Nord d’Àfrica. Amb el pas temps, per a moltes persones, la SIDA s’ha convertit en una infecció crònica gràcies a la triple teràpia antiretroviral, però tot i així encara avui hi ha milions de persones que no poden aconseguir aquests fàrmacs a causa al seu cost.

Tampoc podem oblidar altres pandèmies del segle XXI, com la de la grip A (grip porcina, grip nord-americana i nova grip), la grip del pollastre (Vietnam), la grip porcina o l’Ebola, que va originar-se el desembre de 2013 i va estendre’s a Libèria, Sierra Leone, i, amb menor incidència, a Nigèria, Senegal, Estats Units, Espanya, Mali i el Regne Unit. A finals de març de 2016 va donar-se per finalitzada, tot i que es manté la vigilància perquè de tant en tant sorgeixen rebrots.

Com s’ha vist, les malalties i les pandèmies han cohabitat amb l’ésser humà al llarg de la història i serà així per sempre. Possiblement, la COVID-19 romandrà amb nosaltres força temps, almenys fins que hi hagi una vacuna. Per tant, haurem de saber conviure-hi. La nostra vida ha canviat i tot el que estem vivint i viurem quedarà en els anals de la història. En aquests moments històrics hem de ser curosos i aprendre a conviure amb aquesta amenaça per l’avenir de la nostra espècie.