MC Magazine

Fra Ramon

Mata Hari (2a part)

El debut com a Mata Hari té lloc el 13 de març de 1905, gràcies a Emile Guimet, director del Museu de les arts asiàtiques, que la convida a la sala d’espectacles del museu. Després d’haver creat una hàbil expectació mitjançant una àmplia difusió d’invitacions i notes de premsa, enlluerna el públic congregat, ballant tres danses orientals de la seva creació i amb una demostració final de titelles javeneses. Gabriel Astruc, present en l’exitosa representació al museu, detecta el seu talent i possibilitats, i se li ofereix com a mànager. En pocs dies, aconsegueix un contracte per a l’Olímpia, després del qual empalma un èxit rere l’altre en tots els teatres de la Belle Époque, omplint arreu on va. De la mà del seu nou agent artístic, el seu caixet es dispara, els seus èxits es comenten per tot París i esdevé un fenomen social a la capital francesa. A més dels espectacles oberts al públic, els aristócrates parisencs afalaguen els seus convidats amb actuacions privades de Mata Hari. Se sap que balla als palaus de la comtessa Graffulhe, del compte Edmond Blanc i de la princesa Murad, a l’ambaixada de Xile, al Cercle Royal i a diferents ministeris. Mentrestant, al 1906, Rudolf MacLeod guanya l’apel·lació i se li assigna la custòdia de la filla, Louise Jeanne. No li costa gaire convencer el jutge que no és la mare ideal. Per fer-ho, l’advocat defensor recopila retalls de premsa, propaganda i fotografies de Mata Hari. En paral·lel, es va desenvolupant la seva vida mundana. Utilitza el teatre per al reclutament d’amants amb elevat poder adquisitiu, que contacten per primera vegada amb ella en el seu camerino, on solen acudir amb flors per afalagar-la. Pel seu domicili dels Champs Elyseès, en poc temps, hi desfilen persones influents de tot occident: banquers, polítics, dipolmàtics, militars, aristòcrates, empresaris, priodistes, jutges, fiscals, advocats i músics. Entre ells, Henri Rotchild, Giacomo Puccini, el ministre de la Guerra de França, Pierre Messimy i ambaixadors i diplomàtics presents a París. A més dels múltiples amants ocasionals, manté algunes relacions més o menys duradores, gairebé sempre de forma simultània.

S’especula que Eduard VII d’Anglaterra i el príncep hereu alemany William, fill del Kaisser, podrien formar part de la relació

de personalitats històriques que van gaudir de la companyia íntima de Mata Hari durant una temporada. Més segures són les relacions amb l’advocat Edouard Clunet, que seria el seu defensor en el judici que la condemnaria a mort, i el capità Maslov, un aristòcrata rus molt més jove que ella, que havia arribat a França amb la tropa expedicionària russa i a qui la majoria de biografies presenten com l‘únic amor verdader de Mata Hari.

Així, un seguit d’homes amb poder de diferents nacionalitats van tenir molt a veure amb l’esdevenir de Mata Hari, com Kiepert, Rousseau, Kraemer, Denvignes, Von Kalle i Junoy. Els dos darrers, van influir decididament en el seu dramàtic final, el primer pel que va fer i el segon pel que no va poder fer. El primer d’aquests amants més estables és el tinent Alfred Kiepert, membre d’una rica família alemanya de terratinents que va conèixer a Mònaco al febrer de 1906, quan va actuar a l’Òpera de Montecarlo, qui se la va endur a viure a Berlín i de viatge per molts països. Al 1906, va a Madrid a inaugurar el nou Kursaal Central, frontó madrileny reconvertit en Théâtre des Variétés. En la seva estada coneix l’embaixador francès a Espanya, Jules Martin Cambon, amb qui manté una breu relació. Cambón seria l’únic testimoni favorable que va declarar en el seu judici. A finals d’aquell any, ja ha establert una relació estable amb el jove tinent Kiepert. Amb ell va anar a Viena, el gener de 1907, on li va finançar el seu espectacle oriental. Kiepert estava casat amb una jove hongaresa i, per mantenir una relació més lliure amb Mata Hari, marxa de casa. Aquell mateix any, visiten junts Egipte, en un llarg viatge de plaer i, fins i tot, l’acompanya en unes maniobres a Silèsia. A Egipte, coneix el príncep hereu Wilhelm, a qui torna a veure a Silèsia quan el fill del Kaiser dirigeix les esmentades maniobres militars, en una coincidència díficilment atribuible, només, a la casualitat. Finalment, l’escandalitzada família de Kiepert, que no volia divorciar-se de la seva muller, l’obliga a trencar l’adúltera relació, el que li reporta una considerable suma de diners que Mata Hari accepta, a manera de finiquit, sense cap mena d’escrúpol. Al 1909, retorna als escenaris amb un canvi d’orientació professional per afrontar la maduresa, intentant superar l’estriptis exòtic, amb actuacions orientades a públics més cultes. Per debutar en la nova etapa tria l’Òpera Antar, a Mònaco, on balla interpretant Cleòpatra amb música de Korsacov. L’espectacle és un èxit, però quan el trasllada a París, el seu públic no accepta el canvi i els nous espectadors que havien d’apreciar el nou estil, no ho fan. Davant el fracàs de públic, fins i tot, li rescindeixen el contracte. Per salvar la situació econòmica, s’aparella amb el banquer Xavier Rousseau, qui gairebé s’arruina satisfent els seus capricis en l’any i mig que l’aparta dels escenaris (fins ben entrat el 1911) i que acaba a la garjola condemnat per falsificació i estafa. Rousseau li havia comprat un palauet a Turenne, al Lemosin, denominat La Dorée, on viu luxosament i organitza grans festes. Posteriorment, li regala una gran casa, Vil·la Rémy, al barri residencial parisenc de Neuilly, que va quedar per a ella. Acabat l’idil·li amb Rosseu, quan ja no pot fer front al seu retir daurat i a tota la cort de servents que l’assisteixen, ha de tornar al teatre. Primer, torna a provar fortuna en els àmbits clàssics i reapareix a l’Scala de Milà, on té la mateixa mala acollida que havia tingut a París. Vist el resultat, cerca de nou el seu públic de sempre però amb noves fórmules, com la comèdia musical a Le Minaret i els balls espanyols al Folies Bergère. Res del que fa, però, aconsegueix captivar al seu públic. En aquest temps, ja li han sorgit imitadores que satisfan plenament el voyeurisme d’una audiència àvida de noves actrius. Així doncs, al 1913 es dona pràcticament per acabada la seva carrera artística parisina i ha de viure, exclusivament, de la prostitució de luxe que exerceix en la seva casa de Neuilly. L’any 1914 torna a fer un darrer intent, decidida a obrir nous mercats a l’estranger. Primer, va a Alemanya. Per tal de sufragar el viatge i l’estada, malvèn tots els seus vestits i joies. Malgrat que els seus espectacles són en format de públic més reduït, de seguida assoleix l’èxit, com ho havia fet una dècada abans a París. L’esclat de la guerra, al juliol de 1914, la sorprèn treballant en el Metropol berlinès. Davant el conflicte, decideix tornar a Holanda. Després d’aconseguir els visats pertinents per travessar la frontera, s’instal·la a La Haia, llogant un hotelet per a ella sola. Als Països Baixos, la resposta del públic torna a ser bona. Però malgrat l’èxit, els ingressos no poden fer front al ritme de vida de la diva i acaba fortament endeutada. És llavors quan accepta la proposta d’un holandès, Karl Kraemer, agent dels alemanys empleat a l’ambaixada germànica a La Haya, d’aprofitar les seves dots seductores i la seva condició d’actriu d’un país neutral que es pot moure per diferents països, per tal de recopilar informació per a la causa alemanya, a canvi de diners. Durant els anys a Holanda, fa molts intents per recuperar la seva filla, o si més no per veure-la. El rebuig del pare i de la pròpia Louise-Jeanne és la constant i arriba a plantejar-se el segrest. Fins i tot, li ho proposa com a cobrament en espècies a Kraemer, que de seguida li treu del cap. Ells no necessiten una mestressa de casa amb lligams familiars buscada per la justícia al seu país, sinó un dona lliure, sense traves de mobilitat, disposada a treure informació als homes, seduint-los. Neix, així, l’Agent H-21 dels serveis secrets de l’exercit alemany, amb una primera comanda per operar a París, retribuïda amb 20.000 francs. Dansa per última vegada a Arnhem, el març de 2015.