Entrevista

“Una pandèmia no es pot explicar només amb imatges de carrers buits i gent als balcons”

Anna Surinyach (Barcelona, 1985), fotoperiodista i editora gràfica de la revista 5W, va començar la seva trajectòria professional a Metges Sense Fronteres. S’ha especialitzat en documentar migracions globals i crisis humanitàries a l’Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud. Forma part del projecte Covid Photo Diaries, en què vuit fotoperiodistes s’han unit per construir un relat visual col·lectiu

de la pandèmia de COVID-19.

Com neix Covid Photo Diaries?

Som un grup de quatre noies i quatre nois fotògrafs freelance de diferents punts de l’Estat espanyol que hem treballat en situacions de vulnerabilitat, com crisis humanitàries i conflictes. Quan vam començar a veure el que passava a Itàlia i que hi havia col·legues de professió que estaven treballant a la primera línia per documentar la pandèmia, vam pensar en fer el mateix aquí.

Què us va moure a tirar endavant aquest dietari visual?

Documentar el millor que poguéssim la nostra realitat, sense cap tipus de pressió, i fer-ho en grup, ja que els treballs periodístics col·lectius funcionen millor i enriqueixen el resultat de la feina. Vam decidir que cadascun de nosaltres publicaria una foto al dia a Instagram, perquè es la xarxa social que més fem servir com a fotògrafs i perquè, en aquell moment, no teníem ni diners ni infraestructura per muntar un web.

De quina manera et vas plantejar explicar la pandèmia?

Jo havia treballat molt de temps per a Metges Sense Fronteres i havia documentat altres crisis humanitàries com l’epidèmia d’Ebola a l’Àfrica Occidental, però viure una pandèmia a la meva ciutat era una situació excepcional. No vaig dubtar ni un moment en sortir de casa per documentar el que estava passant. Els primers dies els vaig dedicar a moure contactes per poder accedir als llocs i a buscar petites històries que poguessin ajudar el relat, perquè no podia construir-lo només amb imatges de gent aplaudint als balcons i de carrers buits. Des d’un principi, vaig tenir clar que volia fer la primera línia contra el coronavirus i explicar també com els professionals sanitaris vivien aquella situació més enllà de l’assistència, en un nivell més íntim, a casa seva. Volia fer una història de llarg recorregut. Però per arribar a aquest grau d’intimitat, necessites temps perquè la gent confiï en tu i t’obri les portes. Abans d’anar a un lloc amb una càmera fotogràfica i disparar, és important primer pensar què vols explicar.

Robert Capa, un dels màxims representants del fotoperiodisme del segle XX, deia que “si una fotografia no és prou bona és perquè no estaves prou a prop”. Aquest apropament a la realitat és només físic o també és ètic?

Per a mi, l’apropament és, sobretot, ètic o humà.

És allò de transmetre el que vius i no el que veus?

El que sents que et transmet allò que veus. En el moment que decideixes quina fotografia fas, ja estàs creant una imatge i això no vol dir manipular la realitat. Estàs donant la teva visió d’aquella realitat. Quan es parla de “fotografia objectiva”, no hi estic gaire d’acord. La qüestió és que quan més temps passes dins una realitat i més la coneixes, més honestes són les teves imatges. El repte del fotoperiodisme és ser honest amb el que passa, tot i que sempre s’ha de ser conscient que el fotògraf té la seva visió i explica la seva manera de veure les històries.

Quina va ser la teva relació amb el personal sanitari quan vas accedir a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona per fotografiar la pandèmia?

Ells vivien una situació extrema. Jo he treballat molt amb personal sanitari en diferents països del món i els tinc un gran respecte. Intentava molestar el mínim. Els primers dies vaig fer poques imatges. Vaig anar buscant perfils sanitaris que se sentissin còmodes amb la càmera i històries interessants d’explicar.

Acostumada a fixar-te en la realitat que tens al teu davant, com vas percebre la resposta dels professionals de la salut a la crisi sanitària?

Al principi, la situació era una mica... no sé si caòtica, però sí d’adaptació a la nova realitat. Es van haver de reorganitzar els equips i molta gent treballava en espais que no eren els seus habituals, com les UCI. Sobretot, destaco que la tasca del personal sanitari va anar molt més enllà de l’acte mèdic, ja que els professionals van haver d’assumir responsabilitats d’acompanyament als pacients. Jo he estat en algunes emergències mèdiques i no he vist mai tanta gent sola als hospitals durant tant de temps. Això ha comportat una càrrega humana afegida per als sanitaris que els està afectant la seva salut mental molt més del que, a vegades, en parlen els mitjans de comunicació.

Des del fotoperiodisme, s’han aixecat moltes veus protestant per les dificultats que us han posat les institucions per accedir a centres de salut, residències de gent gran, tanatoris i cementeris. Comparteixes aquestes queixes?

Sí, no m’esperava aquest bloqueig. El primer accés el vaig demanar el 6 de març, abans que es decretés l’estat d’alarma, i no me’l van donar fins a finals del mateix mes. Això no només va passar a Catalunya, sinó també a altres indrets. No se’ns deixava accedir als lloc de primera línia. Hem perdut vint dies que no s’han fotografiat. És un relat gràfic de la pandèmia que ja no el recuperarem.

Per què creus que s’ha produït aquest bloqueig informatiu? És una qüestió de seguretat, de no voler generar alarma social o hi ha algun altre motiu al darrera?

S’ha dit de tot: que si no era el moment, que si estaven desbordats, que si no hi havia suficient material de protecció per a tothom. Entenc que això passés els primers dies, però és que estem a desembre i encara no es fàcil accedir als llocs. No podem treballar com, on i quan vulguem. Hi ha por que es documentin certes coses. S’ha intentat ocultar una part de la gestió de la pandèmia per no generar imatges que, potser, les institucions no podien controlar. Però, com a professionals del fotoperiodisme, també tenim la nostra responsabilitat, ja que ens hauríem d’haver unit més per exigir el compliment del dret a la informació de la ciutadania.

Però també hi ha els drets a la intimitat i a la dignitat de les persones, en aquest cas dels pacients?

Només cal anar als arxius i veure el que hem fet. Naturalment que hem estat capaços de generar unes imatges respectuoses amb el dret a la intimitat, perquè si no, com a professionals, podríem tenir problemes legals. Quan treballes amb gent que viu situacions crítiques, el dret a la dignitat de les persones és una premissa que forma part de la nostra professió. Ningú ens pot dir que no hem fotografiat amb dignitat. Fins i tot,

“S’ha intentat ocultar una part de la gestió de la pandèmia per no generar imatges que, potser, les institucions no podien controlar”

crec que molts de nosaltres hem estat massa curosos a l’hora de fotografiar. Jo he vist molta gent ofegant-se a les UCI o morir-se, i les imatges que al final he publicat són molt amables. No sé si un pèl més d’agressivitat a nivell d’imatge, i això no vol dir ensenyar la cara de ningú ni vulnerar la dignitat de les persones, hauria ajudat una mica més a mostrar la crueltat de la malaltia. S’ha vist poc patiment i n’hi ha hagut molt.

Quina anàlisi fas del relat visual de la pandèmia que s’ha construït des dels mitjans de comunicació generalistes?

Fins a finals de març, el relat s’ha construït a base de gràfics i imatges de carrers buits, gent als balcons aplaudint i cues als supermercats. Evidentment que això també s’ha de documentar perquè va passar, però una pandèmia sanitària no es pot explicar només amb aquestes imatges, perquè t’estàs saltant una part del relat molt important. El discurs visual dels primers vint dies no és real.

La no visibilització de les víctimes ha fet que la ciutadania no prengués prou consciència de la gravetat de la COVID-19?

Pot ser, però jo no soc fotoperiodista per explicar a la gent com s’ha de comportar. Això ho han de fer altres professionals. Jo intento explicar el que passa i que cadascú prengui les seves decisions sobre com actuar. Però si ningú ho explica, després no pots anar criminalitzant la ciutadania de segons quines actituds.

Creus que s’ha infantilitzat la societat, mostrant-li imatges de carrers buits i gent aplaudint des dels balcons, mentre el coronavirus causava milers de morts?

A nosaltres, com a professionals, no se’ns ha deixat treballar, però, a la ciutadania, se l’ha infantilitzat. No se li ha donat la informació necessària per entendre el que estava passant i això és un dret fonamental. Decidir pels ciutadans què s’ha de veure i què no és creure que la teva audiència és infantil. Hem d’aconseguir que les persones tinguin un discurs molt més crític.

Quan el diari El Mundo va publicar en portada una fotografia, en què es mostrava una persona morta per COVID-19 al seu pis, mentre dos sanitaris enfundats en els seus equips de protecció certificaven la seva defunció, o la imatge del dipòsit de cadàvers improvisat al Palacio de Hielo de Madrid; o quan La Vanguardia va reproduir, també en portada, una fotografia, on es veia una pila de taüts disposats en una planta del pàrquing del Tanatori de Collserola es va generar molta polèmica. Què en penses?

El problema és que, a vegades, a les portades no s’explica res de les fotografies i es construeixen missatges polítics a partir d’aquestes. Això va en contra de la nostra intenció que és voler documentar el que passa. Es fan servir les imatges amb uns fins polítics que no tenen res a veure amb el dret a la informació. Algunes d’aquestes portades tenen tanta càrrega política que desacrediten la importància de les fotografies i és una pena.

Quines imatges has trobat a faltar de la pandèmia?

El drama de les residències o les imatges dels primers dies a les urgències hospitalàries. Una altra conseqüència de la falta d’accés és que hem fet poques històries que vagin més enllà de la primera línia i que ens mostrin, des d’un punt de vista més íntim, com ha viscut la situació el personal sanitari. Són aquells relats fets amb imatges que t’han de fer reflexionar. Per a mi, una imatge, més que valer per mil paraules, ha de generar mil preguntes. Ha de provocar en l’espectador la necessitat de saber-ne més, perquè darrera les imatges hi ha històries i darrera les històries hi ha realitats estratosfèriques.

Creus que en un futur veurem fotografies que no s’han vist fins ara i que ens mostraran una altra realitat?

Alguna imatge hi haurà, però no tindrem un relat gràfic que ens faci reflexionar. És impossible. Si no s’ha deixat treballar els professionals, és molt complicat crear un relat potent del que van ser els primers dies de la pandèmia.

Visualment, doncs, ens hem perdut una part de la nostra història?

Absolutament, perquè no hem generat imatges de memòria gràfica sobre l’inici de la pandèmia i les trobarem a faltar. De les primeres setmanes, només veurem gent als balcons i carrers buits. Ens quedarà una part de la realitat, però no la realitat sencera.

T’has autocensurat en algun moment de la pandèmia i has decidit no prémer el disparador de la càmera?

Sí. Jo tinc tendència a ser prudent, també perquè la meva escola com a fotoperiodista va ser Metges Sense Fronteres. He fotografiat moltes situacions de vulnerabilitat i, fins que no em sento còmoda, no començo a disparar. A vegades, te’n penedeixes de no haver-ho fet, però, per sort, abans que fotògrafs som éssers humans.

On està el límit del fotoperiodisme en situacions de crisis humanitàries o sanitàries com l’actual?

No m’atreveixo mai a parlar del límit del fotoperiodisme. Jo sé on està el meu límit i tothom ha de ser conscient d’on està el

seu.

I quin és el teu límit?

No molestar ni incomodar la persona que està davant la càmera.