MC Magazine

Fra Ramon

Mata Hari (3a part)

Agent H-21

Abans de dirigir-se a França per estrenar-se com espia alemanya, deixa Holanda per anar a la Bèlgica ocupada per rebre formació específica dels serveis secrets alemanys, a la ciutat flamenca d’Anvers, on s’hi està unes setmanes, i a Brussel·les, on freqüenta els despatxos del comandament general alemany a la capital belga. El trànsit en guerra era sempre molt complicat i obligava a trajectes llargs i perillosos entre països neutrals veïns dels bel·ligerants, existint poques opcions per triar. Les severes restriccions en la concessió d’autoritzacions de les autoritats britàniques per passar el canal de la mànega per Calais, obligava a passar per Espanya per entrar i sortir de França, com es feia amb els Països Baixos per anar i venir a Alemanya o a Bèlgica. La ruta que sempre utilitza Mata Hari entre Espanya i Holanda passa pel Regne Unit, per Falmouth, escala obligada on els britànics escorcollen els vaixells i inspeccionen el passatge. L’Hotel Continental és on s’hostatja Mata Hari quan és a Vigo, ciutat que compta amb una important colònia germànica d’empleats de les companyies navilieres de l’eix, que permet passar inadvertit qualsevol espia alemany que necessiti contactar amb ella. Amb els encàrrecs de Kramer, a finals de 1915, arriba a París. Al febrer de 1916, el Deuxième Bureau, l’oficina del contraespionatge francès a la capital, ja la té fitxada com a sospitosa i el cap del servei, Georges Ladoux, disposa dos policies per seguir-la nit i dia, que el mantenen puntualment informat amb un informe diari, que inclou tots els seus moviments i els amants que la visiten. Aquella primavera, coneix a un oficial rus, molt més jove que ella, a qui sedueix i utilitza. El capità de la tropa expedicionàra rusa, Vladimir Maslov (Vadim) a més de festejar també acaba col·laborant amb ella en tasques d’espionatge. Mata Hari s’atreveix a demanar, ingènuament, un salconduit per anar a Vittel, als Vosges, a la Lorena que seguia sent francesa després de la guerra franco-prussiana. Llavors Vittel era zona restringida per a civils perquè s’estava ampliant l’aeròdrom per convertir-lo en la principal base de l’aviació francesa de la zona. L’excusa és visitar el seu amant, a qui li calia recuperar-se al Balneari de Vittel d’unes ferides de combat. Ladoux la cita, el 7 d’agost, a la seu central del contraespionatge francès, al Boulevard de Saint-Germain 282, on a més de garantir-li el salconduit que necessitava per anar al balneari de Vittel, aprofita per proposar-li treballar pels serveis secrets francesos. Començaria amb una missió arriscada a Bèlgica, on hauria de descobrir qui era l’agent doble d’una cèl·lula de sis espies que els estava facilitant informacions falses. Ella intenta eludir el risc demanant molts diners per assumir la complicada missió i la negociació dura dies, però finalment arriben a un acord. Mata Hari arriba a Vittel l’1 de setembre i es deixa veure acompanyada per Vadim, que ha quedat borni d’un ull per les ferides de guerra. Passegen per la localitat, prenen les aigües i gaudeixen del parc i dels jardins de l’hotel, ell sempre amb l’ull esquerre tapat. Però no sempre estan junts. Mata Hari està moltes estones sola, el que li permet flirtejar amb joves pilots a qui sostreure informació del nou aeròdrom.

Els policies que la segueixen, en el seu informe, diuen haver vist a Maslov sense el pedaç a l’ull, per la finestra de l’habitació, en la intimitat de la companyia de la ballarina. En compliment de l’acordat amb Ladoux. Mata Hari marxa a Espanya en tren per Hendaia i embarca en l’Hollandia, que salpa de Vigo amb destí a Amsterdam. El 2 de novembre de 1916, en l’escala de Falmouth, obligada pels anglesos per concedir el permís preceptiu per transitar pel canal de la mànega, procedeixen a l’habitual escorcoll, durant el qual la policia fronterera la confon amb una espia alemanya que operava per Espanya, Clara Benedix. La detenen i la traslladen a la seu central d’Scotland Yard a Londres, on la interroguen durant dies. Malgrat que l’interrogatori el dirigeix un experimentat agent de l’Intelligence Service no li treuen cap informació d’interès. Quan la retenció s’allarga, l’ambaixador holandès exigeix el seu alliberament i, finalment, a finals de novembre, els anglesos accedeixen a posar-la en llibertat, però li deneguen el trànsit pel canal ni cap a

França, ni cap a Holanda, i Mata Hari ha de retornar a Espanya. Durant el seu periple, ha arribat als serveis secrets aliats la notícia que els alemanys han liquidat l’agent doble belga que ella havia de descobrir en l’operació manada per Ladoux, el que s’interpreta com una evidència la seva fi liació germànica. Quan arriba a Madrid, el 9 de desembre, s’instal·la a l’Hotel Palace on el primer que fa és posar-se en contacte amb Arnold Von Kalle per exigir-li el pagament del que li deuen. Von Kalle, després de demanar la transferència al comandament alemany, liquida el deute pels serveis prestats amb un taló de 15.000 pessetes. Els dies següents manté contactes simultanis amb els agregats militars de les ambaixades francesa i alemanya, respectivament el coronel Denvignes i el major Von Kalle, seduint-los a tots dos. Només el primer coneix la relació amb l’altre i orienta Mata Hari sobre les dades que interesa que obtingui de l’agregat militar alemany. El coronel Denvignes li ordena que es traslladi al Ritz, principal cau d’espies de la ciutat, on treballarà en equip amb una altra espia mítica, Marthe Richard (l’agent Alouette dels serveis secrets francesos). Ella espiarà l’agregat militar Von Kalle i Alouette ho seguirà fent amb l’agregat naval, el Baró Hans Von Krohn, de qui ja fa temps que és amant. Aviat, la seva imperícia interrogant i l’avidesa per coneixer secrets la delaten davant Von Kalle que, malgrat tot, es deixa estimar mentre li subministra informacions inútils per als aliats, per ja conegudes quan no deliberadament falses. Quan Marthe Richard i Hans Von Krohn pateixen un accident amb el vehicle amb què circulen, l’espia francesa queda fora de servei per uns dies. Des de l’hospital malda per fer arribar a Devinges una valuosa informació que ha obtingut sobre imminents operacions conjuntes de l’exercit turc i la marina alemanya al Marroc i crida a Mata Hari perquè la transmeti. Un submarí alemany desembarcaria a la costa atlàntica del Marroc un petit contingent d’ofi cials turcs i alemanys que haurien d’ensinistrar els revels d’Al Hiba en l’ús d’armes i explosius que els arribarien en una tramesa posterior. Margaretha Zelle es fa seva la informació i es queda el mèrit, com si l’haguès extret de Von Kalle. La veracitat de les informacions aportades fa que guanyi credibilitat davant Denvignes i Ladoux, però de forma molt efímera. Al poc temps, arriba al Deuxième Bureau un informe del servei d’intel·ligència britànic en què es descriuen les seves activitats a Anvers i Brussel·les i els seus contactes a Madrid, el que torna a dissipar qualsevol dubte que pogués existir sobre els seus vincles amb l’espionatge alemany. Tot i ser 13 anys més jove que ella, fi ns aquell moment, l’agent francesa Alouette i l’agent alemanya H.21, Marthe Richard i Mata Hari, respectivament, han tingut vides en gran mesura paral·leles. Les dues havien tingut una infància i adolescència difícils, s’havien prostituït, havien estat parelles d’homes rics i, fi nalment, havien esdevingut espies. Les dues eren igual de mentideres i feien gala d’una gran imaginació i estaven disposades a fer el que calgués per sobreviure a un temps gens fàcil per a les dones. Ambdues han tingut obres literàries i pel·lícules recordant les seves vides, però mentre a una se la mitifi carà com a ballarina, a l’altra se la recordarà com a precursora de l’aviació francesa. Però les grans diferències estan per venir. A l’una el destí li depara el patíbul als propers mesos, mentre l’altra serà un heroïna reconeguda pel poble francès i guardonada pel govern, que viurà fi ns ben els noranta-tres anys.

Els alemanys, convençuts del doble joc de Mata Hari, que s’enriqueix venent informació dels uns als altres, considerant-la un perill ja que en qualsevol moment pot seduir a qualsevol ofi cial que ignori la seva condició d’espia enemiga i veient difícil el seu abordatge, donat que quan no està a França està en un país neutral, decideixen que sigui l’enemic qui acabi amb ella. Per aconseguir-ho, el mateix major Von Kalle adreça a Berlín un seguit de telegrames xifrats en un codi antic que sabien que els criptògrafs francesos dominaven, en què descriu els moviments de l’agent H.21 i detallen el pagament efectuat. Els serveis d’escolta francesos intercepten el missatge des de l’antena instal·lada a la Torre Eiffel i decideixen fer-la anar a París per detenir-la i jutjar-la. El coronel Denvignes li diu que estigui atenta i que no es mogui de l’hotel, que aviat rebrà un telegrama amb instruccions. En l’impàs apareix pel Ritz el seu amic Emili Junoy amb la ferma proposta d’apartar-la del tot d’aquesta arriscada professió i dur-la a viure a Barcelona amb ell.

Emily Junoy troba la seva amiga desorientada, capficada i estàtica, molt diferent a la Mata Hari de sempre, desbordant d’activitat, transitant amunt i avall, amb estades ocasionals a Barcelona a la cacera de possibles víctimes de la seva seducció. Anys després, Junoy descriurà aquells dies de Mata Hari com d’una solitud monaca: “només sortia una estona a veure escaparats o a comprar algun perfum i tornava de seguida a l’hotel”. El senador català va ser el un dels seus amants més pertinaç. Es coneixien des de les seva primera estada a Espanya, l’any 1906, quan va venir a inaugurar el nou Kursaal Central, i sempre que tornava acudia sol·lícit a visitar-la, intensificant la seva relació al 2013, quan va venir a actuar al Trianon Palace. Junoy era un periodista (col·laborador d’Or i Grana i de La Campana de Gràcia que va arribar a dirigir La Publicitat) sobrevingut polític per amistat amb Nicolàs Salmerón, quan aquest era president de la Primera República, que va ser diputat i senador durant vàries legislatures per diferents partits. Mata Hari agraeix la proposta de Junoy però no s’acabava de decidir. Manté el somni d’un encàrrec ben retribuït que li permeti retirar-se, com la frustrada missió de Bèlgica. Abans de tornar a Barcelona, el Negret de la Rambla, va a veure què ha decidit. Ella li respon que espera un telegrama de París i que, segons què hi posi, marxarà amb ell a Barcelona o no, i queden per dinar, moment en què, promet, li donarà la resposta. Junoy se’n tornarà sol a la ciutat comtal i ella es s’encaminarà al seu inexorable fi.

El mite

Per raons que es desconeixen, els francesos posposen la seva detenció fins al 13 de febrer de 1917 (havia arribat a París el 3 de gener), quan el comissari Albert Priolet i la Policia Judicial a París l’apressen a la seva habitació de l’Elysée Palace Hotel de la capital francesa. La tanquen en unes pèssimes condicions d’habitabilitat a la presó de dones de Saint Lazare, on roman els seus darrers dies. Durant la seva estada a Saint Lazare no para d’escriure demanant clemència i exigint unes condicions més dignes en la seva situació de presó preventiva. El destinatari de la majoria dels seus escrits, el capità Pierre Bouchardon, instructor de la causa, no va fer mai el més mínim cas. Durant la segona meitat de 1916, fins a principis de 1917, la població francesa està molt cansada per la guerra, passa penúries i els fronts estan estàtics en una guerra de desgats agotadora, amb moltes morts i desercions a les trinxeres. Les autoritats militars imposen disciplina amb castics severs i tapen els errors del generals afusellant soldats, suposadament traïdors i desertors. En aquest context totalment desfavorable, va tenir lloc el consell de guerra i la posterior apel·lació. El judici, sumaríssim i secret, va quedar vist per a sentència al 25 de juliol, després de dos únics dies de sessió, sense públic. La instrucció de la causa triga 5 mesos, durant els quals l’instructor Pierre Bouchardon aconsegueix recopilar pocs testimonis i encara menys proves que avalin la teoria que Mata Hari treballa per als alemanys des d’abans de la guerra i ha estat la responsable de milers de morts de soldats francesos amb les informacions que facilitava a l’enemic. De res serveixen les argumentacions que Clunet, el seu advocat defensor i examant, fa davant els set magistrats, presidits pel tinent coronel Sempron, tots ells militars, que acudeixen al judici uniformats, amb evident desinterès per una causa que ja està sentenciada abans de començar. La insubstancialitat de les proves i l’escandalosa parcialitat dels testimonis, posades en evidència per Clunet, no modifica l’actitud del tribunal, amb ordres concretes de fer prevaldre les raons d’estat. El fiscal Andrè Mornet, encamina la seva acusació de forma implacable, cap a una sentència que sigui a l’hora un càstig exemplar i la revenja del cap de turc que l’opinió pública necessita, en l’impàs d’una guerra que s’està allargant massa i produeix desànim entre la població. En el judici, Margaretha Geertruida Zelle, es defensa de l’única prova que disposen contra ella, alguns justificants de pagament alemanys, admetent haver rebut diners d’oficials i diplomàtics alemanys, però no per accions d’espionatge, sinó pels serveis sexuals que els prestava. En paraules d’ella, “per amor”. El 24 de juliol es fa pública la sentència del Consell de Guerra que la condemna a mort. Davant aquest panorama desolador, el seu amant català Emili Junoy inicia una incansable activitat per aconsegir l’indult, de la qual s’han conegut dos testimonis escrits. Primer, la carta que escriu al seu amic José María Quiñones de León, ambaixador plenipotenciari espanyol davant el govern francès, a qui demana que intercedeixi per ella davant les autoritats militars i, segon, el telegrama que té la gosadia d’adreçar a l’exprimer ministre francés Georges Clemenceau, suplicant-li, en nom de l’amic comú Nicolás Salmerón, que faci el possible per aconseguir-li el perdó. La resposta és tan lacònica com decebedora: “Un amic de Salmerón no ha de demanar la vida d’una traïdora a la pàtria francesa”. Mata Hari confia fins el darrer moment que l’amnistiaran, però desestimat el recurs de cassació que interposa el seu advocat, és afussellada en el camp de tir de la fortalesa de Vincennes, als afores de París. Fent honor al seu nom, suposadament malai, la llum de l’albada s’apaga definitivament, als 41 anys d’edat, a trenc d’alba, a un quart de set del matí, del 15 d’octubre de 1917. Mor Margaretha Geertruida Zelle i neix el mite de Mata Hari.