Estudis pàgs. 3

Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, le hago saber que no en balde hemos pasado tres años de lucha, para que ahora podamos permitir ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria ... y ¡¡que suspendiera!! »

Crec que és fàcil per a qualsevol que em llegesca actualment comprendre la impotència, desil·lusió i sensació d’abandó que va poder sentir aquell home. I ara vinc a contar la que va ser la meua experiència personal. L’any 1962 un grup d’amics, entre els quals jo em trobava, davall la direcció d’Emili Boïls i Conejero i de Josep l’Escrivà i Tomàs, Rafel Llorens, una jove de la qual no recorde el nom i potser algú més, vam realitzar una emissió de ràdio en valencià en Ràdio Catarroja, Ràdio Sant Miquel, gràcies a la cessió puntual de l’emissora, que ens va fer el capellà rector de l’església de Sant Miquel, mossèn José María Serra i Carsí. Aquesta emissora l’havien emplaçat dins l’edifici de la casa-abadia de la localitat (la qual posteriorment es va enderrocar, ocupant el seu espai l’actual Plaça de la Llotgeta). Començàrem una sèrie d’emissions per tal d’ajudar la gent a conèixer millor la nostra societat, servint-nos de diversos elements com ara la música, les col·laboracions d’escriptors locals, aportacions de coneixedors del món rural, etc. L’emissora va funcionar, aproximadament, des de 1962 fins a 1966 i, en aqueix mateix període, hi va ser inclosa nostra agosarada emissió, puntera pels seus continguts i punts de vista, que duia per nom Un lloc per a València i que emetia sols els dijous a última hora de la vesprada. Estava formada per una sèrie de blocs i temàtiques, però sempre destinada al perfeccionament de la llengua, al gaudi d’una bona música, així com a l’ensenyament per als xiquets de com havia de tractar-se la naturalesa, els animals, les plantes, etc. Dos foren els blocs més esperats pels radiooients, segons ells mateixos deien: Un era el que duia per nom “L’Arbre vellet del bosc” i l’altre, el nomenat inicialment “S’ha de dir” i que posteriorment es va canviar per “Cal dir”. En el primer, s’ensenyava als xiquets quina era la vida de distints tipus d’animals, com ara les rates penades, les formigues o les oronetes, i com s’havien de tractar, conèixer i respectar. En el segon bloc, que es desenrotllava al final de l’emissió, es deia als radiooients: «haureu sentit dir al llarg de l’emissió les paraules tal i tal, que tal vegada desconeixeu degut al procés de deformació i oblit que va patint la nostra llengua i que, de fet, en ser les correctes, cal que substituïsquen les que vulgarment s’utilitzen, com és el cas d’aquesta o aquella altra». Per aquest senzill procediment es va anar ajudant els qui escoltaven a millorar, polir, netejar i perfeccionar l’ús de la nostra llengua, que d’una manera tan feroç havia anat perdent lluïssor a nivell popular, si més no. En aquella època, en què jo em desplaçava a Barcelona per enfrontar-me als exàmens finals de la carrera d’Aparellador que estava estudiant, va coincidir que un dijous, en tornar de viatge a hora prou tardana, vaig posar la ràdio per escoltar l’emissió d’aquell dia i quina no seria la meua sorpresa en veure que res s’escoltava del programa. L’endemà, ben de matí, em vaig dirigir als meus companys i vaig ser informat de la recepció d’un escrit de la “autoridad competente” en què se’ns deia alguna cosa molt semblant al que li havia ocorregut a José Luis Bausset l’any 52, és a dir, que la nostra emissió era un “peligro para la unidad de la patria española”, ja que representava una potenciació d’una llengua que no era la castellana, que ells anomenaven espanyol, mentre que les altres llengües peninsulars eren simples dialectes. Emili Boïls, Josep l’Escrivà i jo mateix res poguérem fer en defensa dels nostres drets, parant compte que qualsevol activitat en aqueix sentit hagués suposat un acte de rebel·lia, amb conseqüències molt negatives. Nostra emissió va desaparèixer, la resta de la programació va romandre durant uns anys però, per descomptat, ja no fou en valencià, al menys pel que jo sé. Tothom sap que “El que es desconeix, mai no ha existit” i per aquesta raó he volgut ara i ací retre homenatge a la tasca de Josep Lluis Bausset, així com la d’aquells companys que van apostar per la culturització de les persones i la millora i potenciació de la nostra llengua en moments summament difícils. Avui les circumstàncies són distintes i podem tenir accés a mitjans de comunicació que utilitzen o poden utilitzar la nostra llengua sense els entrebancs que vam haver de patir fa seixanta o setanta anys però que, malauradament, l’ús d’aquestes possibilitats lliures i democràtiques no estan essent massa ben aprofitades i, a banda dels interessos polítics, partidistes i comercials que imperen, hem de patir, en les poques aportacions a què tenim accés, una pobresa de lèxic i unes fonetitzacions tan “molles” que perden la riquesa vocàlica, o els sons fricatius i sibilants, per part de locutors i, inclús, dels nostres polítics. Servisquen aquestes paraules per tal d’agrair el que l’aportació de mossèn José María Serra i Carsí ens va permetre, tot i que fos poc temps, tot donant a conèixer les accions que, d’alguna manera, s’havien anat esborrant de la memòria col·lectiva.