Entrevista a Rosana Torres pàgs

passió pel teatre Torres: Rosana ãMARILÓ GRADOLÍ

Rosana Torres és una de les periodistes culturals amb més prestigi a l’estat espanyol. Presumeix d’haver nascut a Catarroja més que de la seua infància envoltada de grans artistes de cinema. S’enorgulleix més de la seua faceta de cuinera d’allipebre que del seu Premi Nacional de Literatura a la Millor Labor Crítica, en 1980, del Premi Caché a la millor periodista de l’any, en 1990 o el Premi Ágora Especial pel seu suport a les Arts Escèniques.

Una de les cares més reconegudes de la televisió dels anys 70 que reivindica el paper de la premsa i l’amor al teatre com una vocació.

Encara que has viscut a Madrid i Barcelona, sempre t’identifiques com a nascuda a Catarroja… El meu pare era de Catarroja, Manuel Torres, d’una generació universitària d’esquerres en la República, preocupada per la cultura i la política. Entre altres coses també va ser campió d’Espanya de 400 metres tanca i va estar en l’Olimpíada Popular de Barcelona, celebrada per a boicotejar les olimpíades berlineses d’Hitler encara que no van arribar a córrer per l’inici de la guerra, que va esclatar el 18 de juliol. El meu pare va ser un mestre depurat, no va poder exercir mai, igual que tots els llicenciats en 1936. En guerra, no va poder ser, com volia, pilot ja que era daltònic, però va acabar amb grau de comandant de carabiners formant a soldats republicans en alfabetització. Va estar en la presó condemnat a mort i quan el van soltar va estar desterrat a Catarroja. Quan va poder, se’n va anar a Madrid a estudiar cinema i és del que va viure i va treballar, com a productor i director de cine.

Quants anys vas estar a Catarroja? Fins als tres anys, la meua germana fins als tretze i el meu germà fins als onze. Vivíem al carrer d’El Empastre i ens traslladàrem a Madrid, on els meus pares es van separar. La meua mare, Juana Ana Reinés Simó, nascuda a Buenos Aires de pares valencians, plusmarquista

de 100 metres llisos i membre del grup “El Búho” de Max Aub, agermanat amb el grup “La Barraca” de García Lorca. També va participar en las Misiones Pedagógicas que presidia Antonio Machado, un projecte de la República. Si la república no haguera sigut avortada, ara Espanya seria un dels països més cultes. Jo he tornat quasi tots els estius a Catarroja, tinc ací els meus cosins, a més de les cendres de mon pare i el meu germà escampades per l’Albufera i les de ma mare en el Saler. Per a mi és un plaer menjar en el Port i no em costa gens fer el trajecte des de Madrid fins a Barcelona passant per Catarroja.

Com va ser veure’s envoltada des de xicoteta de grans artistes de cinema? Amb absoluta normalitat. Vaig començar a anar al Café Gijón amb quatre anys, i per a mi era normal perquè no tenia consciència que foren famosos. Potser vist amb perspectiva, no era el normal, però jo no ho vaig viure com alguna cosa especial. Berenar un xocolate al costat de Fernando Fernán Gómez, Álvaro de Luna o Manuel Aleixandre, era normal, el fet excepcional era el xocolate.

Mai vas voler ser actriu? Jo he vist el treball de les actrius i dels cineastes com alguna cosa molt dura i molt vocacional. Per açò quan em deien: “Tu de major seràs actriu?” Jo responia: “Actriu no!” Per a mi era una cosa de gent que patia, passava calamitats i rar. La vocació és una cosa per la qual estàs disposada a renunciar a diners i altres coses per tal de tenir un ofici vocacional. El periodisme de diari és realment una droga eixir de la qual costa molt. Respecte a la televisió, del 78 al 84 hi havia dos canals de televisió i teníem dos programes de teatre, un d’òpera, dos de dansa, dos o tres de llibres, dos o tres de cinema, magazins culturals, i eren molt bons… ara amb totes les cadenes… és molt fàcil fer un xurro.

Eres una professional molt prestigiosa i respectada pels companys de professió. El prestigi ho dóna ser una professional seriosa. Respecte als companys, som tots amics, ens respectem i ens estimem. Parlen de mi com jo podria parlar d’ells, perquè estic envoltada de grans professionals.

I què comentem del vídeo de l’aplaudiment amb què et van rebre als Premis Max? No eres molt humil? Jo portava dos anys retirada per una mielitis que m’ha deixat tetraplègica. Va ser una mostra d’afecte perquè jo reapareixia però en una cadira de rodes. Són gent del teatre amb la qual porte compartint aventures i desventures tota la vida. La família teatral és molta família, no és periodistes d’una banda i actors i actrius d’una altra. Em rebien com algú de la família. Aquesta malaltia m’ha tocat i ja està. Mai em pregunte:“Per què m’ha passat açò a mi?”, perquè

molta necessitat. Jo volia ser script, açò sí que m’interessava. Al final script i periodista és molt semblant. És fixar en la teua retina i en la teua memòria una escena, un plànol; el periodisme és similar: és fixar en la teua retina i en la teua memòria una realitat per a després transmetre-la. Es tracta d’observar, i a mi observar m’agrada molt i, de fer-ho tant, no ho faig gens malament.

Com vas entrar en el món del periodisme i la televisió? Jo no ho vaig decidir, volia ser mestra, vaig estudiar Magisteri. Em vaig introduir en els moviments de renovació pedagògica i una vegada, per casualitat, li comentí a la germana del director de la Guía del Ocio que les recomanacions de les pàgines de literatura infantil no estaven ben fetes. Em va cridar i em va dir: “Fes-les tu”, i d’ahí a Televisió Espanyola i a El País. Vaig començar a compaginar la cultura per a xiquets i xiquetes amb la cultura per a persones adultes. Jo era molt aficionada al teatre, coneixia aquell món i a la gent, cosa que em va facilitar dedicar-me a alguna cosa que coneixia i que m’agradava, però sempre des de la barrera.

En Televisió Espanyola vas presentar i vas dirigir El carro de la farsa, Candilejas i Taller de teatro, i en Telemadrid, A la calle, en 1990. Et va donar molta rellevància, no? La meua vida professional està més lligada a la Guía del Ocio i a El País, que són els dos mitjans en els quals vaig començar a treballar en els anys 70 i mai he deixat de col·labo-

també hauria de preguntar-me: “I per què no?” Una vegada coneixes la situació es tracta de saber si t’interessa seguir o no. Si et compensa, doncs a lluitar per a estar tan bé com siga possible. Jo, encara que estic així, quan puc escric algun article i vaig al teatre. Per a mi, viure és açò.

Tens una faceta social molt activa tant en temes d’accessibilitat com pel Premi Gay Internacional per la teua tasca en defensa dels drets dels homosexuals i malalts de sida, i també vas ser vicepresidenta del Comitè Ciutadà Antisida, la primera ONG que es va fundar a l’estat espanyol Jo vaig participar d’aquest moviment quan no existien les oenegés perquè no volíem cap ajuda econòmica. Les oenegés són indispensables però també perilloses perquè assumeixen responsabilitats que pertoquen a les administracions. Respecte a l’accessibilitat, estic implicada, no sóc activista, em preocupa perquè és un tema que mai m’ha interessat, ni pensat, i de sobte, quan et toca, prens consciència de la situació. Potser el més important no és que hi haja una rampa més o menys, sinó que des de l’escola s’ensenye i explique la diversitat funcional, que l’alumnat sàpiga que hi ha persones que no poden pujar un escaló i cal solucionar-ho des de l’administració, per a que tots siguem iguals com diu la Constitució. Tot és voluntat política. Cal educar a la societat en termes igualitaris. Discapacitats som tots: jo vaig en cadira de rodes, uns altres porten ulleres… Tots hem de tindre en compte aquestes discapacitats. També tens el premi Alfiler de la Corbata de Valle-Inclán concedit pels autors espanyols per la teua defensa de la dramatúrgia espanyola contemporània i el Premi Internacional de Periodisme Cultural Paco Rabal concedit per l’AISGE… Estic major i és el que hi ha. Dóna molta il·lusió, sobretot per a les persones que estem en terrenys febles, perquè en escriure sobre teatre i cultura som els germanets pobres. Està bé que certs guardons reconeguen el nostre treball. El premi Internacional Paco Rabal em va fer molta il·lusió, per una entrevista que li vaig fer a un dramaturg valencià, José Ricardo Morales, que estava exiliat des de l’any 1939 a Xile. Havia sigut proposat en Xile per al Premi Cervantes diverses vegades i ací ningú sabia qui era. El vaig entrevistar als seus 99 anys i va morir un any després. Era un ser excepcional precursor del teatre de l’absurd, deixeble de Max Aub, i que no ha estat reconegut perquè durant 40 anys hem tingut un règim que ha fet molt de mal a la cultura.

Gran professional, prestigiosa i molt humil… No puc tenir l’ego pujat perquè he estat envoltada de gent molt més interessant i més important que jo. Pensa que he treballat amb Ángel Fernández Santos, parle amb Núria Espert, José María Pou, Lluís Pasqual… Rafael Alberti era un gran amic, així com Gabriel Celaya. Considere que entre els meus íntims està Almudena Grandes, Diego Galán, Benjamín Prado, Pedro Moreno, Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat, Luís García Montero o Andrés Peláez… quin cony d’ego vaig a tenir! Ara bé, em permet ser molt vanitosa com a cuinera. Em cresc i em lluïsc. Faig plats de Catarroja, l’allipebre amb la recepta de la meua família quan tinc anguiles, o també l’arròs al forn que em va ensenyar ma tia Teresa Torres, la paella amb ànec o caragols…

El prestigi ho dóna ser una professional seriosa. Respecte als companys, som tots amics, ens respectem i ens estimem. Parlen de mi com jo podria parlar d’ells, perquè estic envoltada de grans professionals.