16 minute read
Estudis pàgs
E TUDIS
CERÀMIQUES DELS SEGLES XVII-XVIII AL CARRER NOU DE CATARROJA
Advertisement
ã ISABEL GARCÍA VILLANUEVA ã MIQUEL ROSSELLÓ MESQUIDA Arqueòlegs: igv.arqueologia@gmail.com, miquelrome@gmail.com
INTRODUCCIÓ
Amb motiu de la construcció d’una vivenda al número 44 del carrer Nou (Àrea de Vigilància Arqueològica, segons el PGOU vigent), s’hi va realitzar una intervenció arqueològica que ha ofert interessants dades sobre l’evolució d’aquesta zona del poble. Al nivell geològic d’argiles rogenques amb nuclis calcaris, arqueològicament estèril, subjacent en tota la parcel·la, se sobreposa un nivell de terra argilosa-sorrenca de color marró fosc amb algunes graves, escassa ceràmica, alguns carbons i caragols, datat a l’última època islàmica (segles XII-XIII) i interpretat com a resultat d’un espai de cultiu amb pràctiques de femat dels camps amb els residus generats per la població. No obstant això, la presència d’alguns fragments ceràmics medievals dels segles XIV-XV i un dineret de Jaume I, recuperats com a materials residuals en estrats posteriors, apunten a una continuïtat d’ús probablement fins a la urbanització de la zona.
No serà fins a la segona meitat del segle XVII que s’evidència, a la part posterior de la parcel·la que dóna al carrer Llarg, un nivell d’ocupació format per un farciment de terra compactada de color gris verdós amb carbonets i restes ceràmiques, interpretat com un nivell d’ús format per la continuada deposició i compactació de detritus, pràctica constatada en patis i corrals.
Molt probablement hem de relacionar aquest nivell amb la urbanització de la parcel·la núm. 44 del carrer Nou, de la qual s’havien conservat alguns murs de la tàpia de rajola que hem datat, com a mínim, en aquests moments i dels quals quedaven vestigis en la façana, infraposats a la nova construcció de principis del segle XX (objecte de derrocament previ a aquesta intervenció arqueològica). Murs de tàpia també s’han constatat en la mitgera E i en un mur divisori entre crugies. Relacionat amb aquest moment d’ocupació, seria un pou negre que es colgaria als voltants del segon terç del XVIII d’on s’han recuperat abundants deixalles domèstiques, principalment ceràmiques, una mostra de les quals presentem seguidament i que ens apropen un poc al coneixement de la vida quotidiana dels habitants d’una llar catarrogina entre la segona meitat del segle XVII i el segon terç del segle XVIII.
(Fig. 1)
(Fig. 1)
ELS MATERIALS DEL POU NEGRE
Els materials recuperats formen un conjunt homogeni pel que fa a cronologia i procedència. La majoria de peces es van produir en obradors valencians com Manises o Quart entre la segona meitat del segle XVII i el primer terç del segle XVIII (Fig. 1).
Servei de taula
El repertori de la vaixella de taula està constituït per servidores o safates de parets profundes per a presentar les viandes, plats amb ala per a menjar aliments sòlids i escudelles, de feixuc contorn amb orelletes polilobulades, per als brous. Més escadusseres són les formes tancades, com un pot meler i una xicra per a prendre xocolata. El material de què, majoritàriament, està compost el servei, és la ceràmica de reflex metàl·lic obra de Manises, amb fragments de 52 plats, 9 bols, 15 escudelles i un pot meler, d’atapeïda decoració a l’interior amb motius com el pardalot, rams de flors i punts, fulles massissades i punts, fulles esfilagarsades o clavellines i, a l’exterior, amb espirals aplatades en la majoria dels casos o bé, arcs entrellaçats. Esporàdicament s’hi va emprar l’ús del blau cobalt junt amb el daurat i també s’han trobat algunes peces de pisa valenciana decorada únicament en blau cobalt entre les quals destaca un plat decorat amb sanefa de randa geomètrica, motiu datat a partir de 1730, peça que ens fixa la cronologia final a partir de la qual es colgà el pou, i la base d’una xicra amb clarobscur blau. Un exemple aïllat de pisa fina policroma és un fragment de plat decorat amb motius vegetals en verd i blau sobre fons blanc, possiblement d’obradors italians (Ligúria).
Ceràmica de cuina
Els atuells destinats al foc, de producció valenciana amb característiques pastes rogenques i impermeabilitzats amb vernís de plom melat o, menys freqüentment, verdós, es componien de 6 peces, amb igual nombre de cassoles, per a fregir o anar al forn, alguna amb bec abocador a manera de greixonera, de plats/tapadores de tendència troncocònica, de parets
rectes divergents, amb interior acanalat, i d’olles de cos globular per a bullir.
Ceràmica comuna
Tant bescuitada com vidriada. La ceràmica de rebost i transport està present amb un esvelt cànter bescuitat de coll alt, mentre que aquella multifuncional, com els llibrells o ribells (per pastar, rentar, preparar aliments, remullar, higiene personal, etc.), està ben representada per peces de perfil troncocònic invertit, base plana i vora en ala ampla, sent minoritàries les peces bescuitades enfront de les que porten vidriat verd a l’interior. Per últim, i per tancar la relació de troballes al solar del carrer Nou, 44, cal assenyalar la presència d’una campaneta de bronze que no conservava el batall (Fig. 2), fauna, caragols, una petxina (Glycymeris sp.) amb la xarnera perforada i una moneda de bronze (Fig. 3): diner de València de Jaume I, anvers amb l’efígie del monarca a esquerra i llegenda IACOBVS REX i revers amb arbre com una flor i llegenda R +VALENCIE2 .
2 Catalogació de Tomàs Hurtado
E TUDIS
EL REI DE CATARROJA. LA RECERCA D’UN MONARCA.1
ãEUGENI HERNÁNDEZ GASCÓN
Durant uns dies, el rei de Catarroja estigué en les pàgines dels principals diaris espanyols. No ens referim al rei d’Espanya ni al rei de València. No parlem ni de Jaume el Conqueridor ni dels Reis Catòlics ni d´Alfons XIII. No. Qui va ser el rei de Catarroja? No revelem encara l’enigma. Comencem pel context històric.
La Gloriosa
Al setembre de 1868, l’esquadra espanyola es va amotinar a Cadis, secundada en terra pel general Prim. La insurrecció s’estengué a altres zones i va obligar a la reina Isabel II a fugir del país. La Revolució de 1868, coneguda com la Gloriosa, inicia el Sexenni Revolucionari (1868-74), un període clau de la nostra història contemporània.
La revolta es convertirà en una revolució democràtica: se susciten els ideals de sobirania nacional, sufragi universal i democràcia, i es pretén liquidar les supervivències feudals (socials, econòmiques, polítiques) que els moderats havien mantingut. Ja feia tres dècades que la revolució burgesa antifeudal (1834-1843) havia desmantellat les estructures de l’Antic Règim (monarquia absoluta, feudalisme, societat estamental), creant les condicions necessàries per al creixement del capitalisme.
A nivell polític, l’objectiu d’unionistes, progressistes i demòcrates, els intèrprets de la revolució, fou acabar amb la dinastia dels Borbó, que havia representat un sistema polític assentat sobre l’exclusió de la majoria de la població, profundament antidemocràtic, antipopular i oligàrquic. Pensem que en la província de València només el 4,6% de la població podia votar en 1866.
La recerca d’un rei
Amb el tron vacant era l’hora d’abordar el problema de la forma
Isabel II s´exilia
de govern. Els sectors dominants que havien derrocat el sistema isabelí prengueren posició en favor d´una monarquia constitucional: una qüestió era derrocar als Borbons, per la seua incapacitat per a conformar un règim estable, i una altra molt diferent propiciar una República.
Govern provisional en 1868
1 La idea d´escriure aquest article va sorgir arran de la lectura de l’excel·lent llibre de Joan G. Garrido, La Revolució de 1868 i el sexenni democràtic a la comarca de l’Horta Sud, Ajuntament de Torrent, 2003.
Des del principi quedaren excloses les candidatures espanyoles: la carlista i la del príncep Alfons, fill de Isabel II. Trobar un rei democràtic a Europa no va ser una empresa fàcil. La defensa de les diferents opcions es va convertir en una font inesgotable de baralles i divisions entre els diferents grups polítics. Però, a més, la cerca d’un candidat implicava altres països, a la complexa diplomàcia europea. Triar un príncep o un altre generava tensions, com de fet va ocórrer.
En gener de 1869, el Govern espanyol es va decantar per la candidatura italiana de la casa de Savoia, que es veia com la monarquia més liberal d’Europa, idealitzant el seu paper com a eix i motor del procés de la unificació italiana. Els primers contactes es van entaular en la persona d´Amadeu de Savoia, però davant les seues reticències, va sorgir la possibilitat del jove Tomàs, duc de Gènova. En conèixer-se la notícia, els diaris conservadors i republicans, des de
2 Gil Blas, 5 setembre 1869. diferents perspectives, s´oposaren a aquesta candidatura. El diari satíric republicà Gil Blas afirmava: «Parece que se ha urdido una gran conspiración en el extranjero. El objeto es engañar al tierno duque de Génova, haciéndole creer que los españoles le aman. ¡Qué hombres los nuestros! ¡En vez de consolidar la obra de la revolución, se entregan al abuso de menores! Este otro duque tiene 16 años. (...) Que le hagan protagonista de novelas dulzonas, pase; pero rey... ¡Qué te la pegan, chico!»2 .
Litografies de la revista satírica La Flaca
1869, alçament republicà a València
Ruiz Zorrilla
3 Las Provincias, 23 desembre 1869.
El viatge de Ruiz Zorrilla
En desembre de 1869, Manuel Ruiz Zorrilla, personatge clau de la revolució, líder progressista i ministre de Gràcia i Justícia, va programar un viatge que el portaria per les terres de l´antiga Corona d´Aragó (València, Barcelona, Lleida, Saragossa). El seu propòsit era defensar la tasca del govern, presentar les seues reformes i patrocinar la candidatura del duc de Gènova en un àrea on el federalisme republicà creixia amb gran força.
Tant els periòdics valencians com els de la resta de l´Estat detallaren amb interès les notícies del viatge. El trajecte es realitzà per ferrocarril. A Xàtiva dos o tres mil persones es reuniren a l’estació, s’homenatjà el ministre mentre les bandes de música tocaven l’himne de Riego. En altres pobles de la línia fèrria es van repetir les mateixes escenes.
Seguint el relat de Las Provincias: «En Catarroja, pueblo donde tiene mucha influencia el Sr. Peris y Valero, sorprendió al ministro una recepción brillantísima y pintoresca. Un arco de mirto se levantaba sobre la vía, con inscripciones alusivas. La población se agrupaba alrededor, y el alcalde y la alcaldesa, llevando ésta en brazos una tierna criatura, se presentaron al Sr. Zorrilla, ofreciéndole ella una corona de laurel [...] Otro rasgo sorprendente fue, que al marchar el tren, el alcalde gritó: ¡Viva la libertad! ¡Viva Ruiz Zorrilla! ¡Viva Peris y Valero! ¡Viva el duque de Génova, rey de España! Es la primera vez que se aclama así al joven Tomás»”3
Els corresponsals dels diaris que segueixen la gira van enviant les seues cròniques i aprofiten cada ocasió per a donar suport o atacar, segons la ideologia de cadascun, els esdeveniments que viu el ministre. Així, l’ocorregut a Catarroja cobra una repercussió inesperada. El diari demòcrata La Discusión destaca amb sorna: «Los genovistas están de enhorabuena. Su candidato ha sido objeto de
Litografia de Tomás Padró en La Flaca, elaborada com a commemoració de la 1ª República
Carrer Francesc Llorens
aclamaciones populares. Por primera vez ha resonado en España un grito que ha llenado de regocijo a los partidarios del duque y hecho asomar la risa a los labios de las personas más graves. El alcalde de Catarroja (Valencia) ha pretendido captarse las simpatías del Gobierno gritando desaforadamente: ¡Viva el duque de Génova, rey de España! Camine más despacio el alcalde de Catarroja, que aún falta, para llegar a la realización de sus aspiraciones, más de las noventa y nueve centésimas partes del camino. Las estemporáneas aclamaciones de ese alcalde añaden un nuevo título al príncipe Tomás, el título de rey de Catarroja». 4 I continuava l’endemà: «La propaganda genovista del ministro de Gracia y Justicia promete ser de grandes emociones, á juzgar por su principio. El alcalde de Catarroja, que hace el número tres de los genoveses residentes hoy en Valencia, tuvo la buena idea de lanzar, entre otros entusiastas gritos, el de ¡Viva Peris y Valero! Ya este vítor produ-
4 La Discusión, 24 i 25 desembre 1869. 5 Las Provincias, 29 desembre 1869. jo alguna agitación [...] que se hizo vivísima luego que aquel caluroso alcalde se atrevió á gritar: ¡Viva el duque de Génova!».
Els fets havien adquirit gran ressonància en tota la premsa espanyola i va servir per adjudicar un nou títol reial: «La aclamación del alcalde de Catarroja a favor del príncipe Tomás ha hecho fortuna. Los periódicos de Madrid ya llaman al duque de Génova el rey de Catarroja». 5
Las Provincias assenyala que, a partir de Catarroja, el viatge es va anar complicant. En arribar a València, la recepció de les autoritats quedà deslluïda per les protestes dels republicans. Recordem que només dos mesos abans l’exèrcit havia entrat a València a canonades per acabar amb una revolta republicana.
Quan a principis de gener Ruiz Zorrilla va tornar a Madrid, feia alguns dies que els periòdics anunciaven que la mare del duc de Gènova havia frustrat la seua
Diverses il·lustracions del duc de Génova, Tomás II
Il·lustracions del duc de Génova, Tomás II
candidatura a causa del temor que li causava la violenta situació que es vivia a Espanya.
L’anunci oficial del rebuig de la candidatura va suposar una crisi ministerial que va comportar l’eixida del govern de Ruiz Zorrilla i la seua designació com a president de les Corts. Comentant el seu discurs d´aceptació, La Discusión es recorda encara del nostre famós alcalde: «Como se ve, ninguna novedad se descubre en este discurso, como no sea la afirmación gratuita é infundada de que hay hoy más monárquicos en España que había antes. Sin duda ha tomado al alcalde y a la alcaldesa de Catarroja por el pueblo español».6
L’alcalde de Catarroja
Qui era aquell alcalde que aquells dies es va fer tan popular? Fran-
6 La Discusión, 18 gener 1870. 7 Las Provincias, 3 març 1869.
Qui era aquell alcalde que aquells dies es va fer tan popular? Francesc Llorens Torres, de malnom Quico l´Estudiant, va nàixer a Catarroja en 1831.
cesc Llorens Torres, de malnom Quico l´Estudiant, va nàixer a Catarroja en 1831. Personatge clau de la localitat durant la segona meitat del segle XIX, va ser propietari, llaurador i comerciant.
A Llorens el trobem com a regidor municipal ja en 1865, vinculat al progressisme des d’abans dels successos de setembre de 1868. Posseïa un pes social considerable com es percep en una carta en Las Provincias, on alguns veïns recordaven «la inundación del 64 y el cólera del 65, en el que tanto él como su señora expusieron cien veces sus vidas para salvar la del vecindario, siendo su casa, después de pasado el peligro, el asilo y amparo de todos los desvalidos…». 7
A l’iniciar-se la revolució de 1868, el líder progressista Peris i Valero li va encomanar que recorregués la comarca de l´Horta Sud amb una partida armada perquè tots els pobles formaren juntes locals
revolucionàries i destituïren als regidors i funcionaris que no recolzaren el moviment insurreccional. A Catarroja, la corporació local va secundar el pronunciament i, per tant, els regidors són ratificats en els seus càrrecs.
Llorens, en les eleccions de desembre de 1868, es converteix en alcalde, càrrec que ocuparà fins 1872, en portes de la proclamació de la Primera República. Va ser un polític carismàtic. Hem trobat un breu discurs seu en l’acte de plantar l’Arbre de la Llibertat a la plaça Nova:
Voluntarios: el árbol carcomido de las viejas instituciones se arrancó en la bahía de Cádiz y quedó hecho pedazos en Alcolea; os he reunido en este sitio para que presenciaseis y me ayudaseis a plantar en esta plaza, el árbol santo de nuestra libertad, de esta hermosa libertad a costa de tanta sangre conquistada y que nuestros enemigos quieren destruir. En él se hallan consignados todos nuestros derechos, y desgraciado del que en su contra atentase, que será considerado como reo de lesa nación. Compañeros, todos los que de liberales se precien pueden agruparse a nuestro alrededor y unidos y formando un solo grupo nos cobijaremos a la frondosa sombra del árbol que acabamos de plantar, que débil como lo veis, irá creciendo y echando hondas raíces en este suelo, así como la libertad se arraigará en el pueblo español,
8 Las Provincias, 3 març 1869. que nunca más desaparecerá. ¡Vivan las Cortes Constituyentes! ¡Viva la libertad!8
Llorens estigué adscrit al grup progressista valencià representat per Peris i Valero, Pascual i Genís i Félix Pizcueta. En general es tractava d’un radicalisme de base popular, però que destaca pel seu pragmatisme i la defensa de canvis graduals i amb ordre.
Francesc Llorens va morir el 12 desembre de 1883 a Catarroja, als 52 anys. Hui un carrer molt cèntric de la nostra localitat, paral·lel al Camí Reial, porta el seu nom.
Tomàs I de Catarroja
Ara que hem retrobat l’alcalde, presentem al rei: Tomàs I de Catarroja va ser en realitat Tomàs II, duc de Gènova, nebot del rei Victor Manuel II. A finals de 1869, l´any de la seua candidatura al tron espanyol, el jove príncep estudiava en un prestigiós col·legi a Anglaterra. Des de xiquet va mostrar una gran vocació per la vida marítima i va ingressar en l´armada com a guardamarina el 1871 als 17 anys. Va realitzar nombrosos viatges, entre els quals destaquen la circumnavegació del món en l´any 1872 i el viatge a l´Extrem Orient en 1879. La brillant carrera militar i el seu prestigi personal el converteixen en una figura destacada de la història d’Itàlia i va arribar a ser nomenat administrador dels assumptes civils del regne durant la Primera Guerra Mundial. Tomàs va morir en 1931 als 77 anys i està enterrat a Torí, en la cripta real de la Basílica de Superga. Després del fracàs de la seua candidatura a principis de 1870, el seu cosí Amadeu de Savoia seria finalment proclamat Rei d’Espanya en gener de 1871. Però el regnat només va durar dos anys i donà pas a la Primera República. La breu experiència republicana conclou en desembre de 1874 a Sagunt, amb un colp d’estat que possibilita el retorn dels Borbons (Alfons XII). La revolta republicana de 1869, la força del federalisme valencià, el desenvolupament de la Internacional i la revolta cantonal de 1873, aspectes polítics de la radicalització de les capes populars valencianes, provocaren la reacció de la burgesia i la destrucció del règim democràtic. Així, la Restauració apareix com una reacció social alimentada per la radicalitat de les reformes que s’assagen. Malgrat la decepció pel seu fracàs, la Gloriosa va deixar una memòria d’esperit laic i progressista, l’anhel d’una societat més democràtica i igualitària.
La Revolució de 1868 va plantejar temes d’un interès que arriba fins al present. Qüestions com monarquia o república, centralisme o federalisme,…van ser discutides i polemitzades sense censures. El jove Tomàs i l’alcalde de Catarroja patiren les conseqüències d’una crítica periodística satírica que s’expressava sense cap coacció. Però açò enalteix el poder de la democràcia i de la llibertat d´expressió, i com no, de l’humor entès com una forma de resistència social, és a dir, com una pràctica social emancipadora.
