Catarroja i les seues gents pàgs

CATARROJA

i les seues gents

ã VICENT BLASCO IBÁÑEZ Canyes i fang. Traducció de Jaume Ortolà i Font. Editat per Companyia Austrohongaresa de Vapors, 2017 (Selecció de textos històrics i literaris a cura de Ramon Guillem)

El tio Paloma parlava dels temps passats, quan la gent no es multiplicava com els conills de la Devesa i només entraven en el sorteig uns seixanta pescadors, únics que constituïen la Comunitat. Quants eren ara? En el sorteig de l´any anterior n´havien figurat més de cent cinquanta. Si continuava creixent la població, hi hauria més pescadors que anguiles, i el Palmar perdria els avantatges del seu privilegi dels redolins, que li donava una certa superioritat sobre els altres pescadors del llac.

El record d´aquests “altres”, dels pescadors de Catarroja, que compartien amb els del Palmar el gaudi de l´Albufera, posava nerviós el tio Paloma. Els odiava tant com els agricultors que rosegaven l´aigua creant camps nous. Segons deia el barquer, aquells pescadors que vivien lluny del llac, als afores de Catarroja, barrejats amb els llauradors i treballant la terra quan es pagaven bé els jornals, no eren més que pescadors d´ocasió, gent que venia a l´aigua empesa per la fam, a falta de coses més productives per a ocupar-se.

El tio Paloma tenia clavat en l´ànima l´orgull d´aquests enemics, que es consideraven els primers pobladors de l´Albufera. Segons ells, els de Catarroja eren els pescadors més antics, aquells a qui el gloriós rei en Jaume, després de conquerir València, va donar el primer privilegi perquè explotaren el llac, amb el gravamen de lliurar la cinquena part de la pesca a la Corona.

-Què eren llavors els del Palmar? –preguntava irònicament el vell barquer.

I s´indignava recordant la resposta que donaven els de Catarroja. El Palmar portava aquest nom perquè era remotament una illeta coberta de margallons. En altres segles baixava gent de Torrent i altres pobles que es dedicaven al comerç de graneres, s´establien a l´illa, i després de fer provisió de margallons per a tot l´any, alçaven el vol. A poc a poc van anar quedant-se algunes famílies. Els granerers es van convertir en pescadors, veient que això donava més guanys, i, més astuts i avesats per la seua vida errant als progressos del món, van inventar els redolins, i així aconseguiren un privilegi dels reis i perjudicaren els de Catarroja, gent senzilla que no havia eixit mai de l´Albufera…

A un costat del canal hi havia amarrades centenars de barques: tota la flota dels pescadors de Catarroja, odiats pel tio Paloma. Eren taüts negres, de diverses mides i fusta corcada. Les barquetes menudes,

anomenades sabates, treien fora de l’aigua les seues puntes agudes, i les grans barcasses, els llaüts, capaços de carregar cent sacs d’arròs, enfonsaven en la vegetació aquàtica els seus ventres amples, formant sobre l’horitzó un bosc de pals bastos, sense escalabornar i de punta roma, adornats amb cordam d’espart.

Entre aquesta flota i la riba oposada només quedava lliure un espai estret, per on passaven a la vela les embarcacions, repartint amb la proa colps escruixidors i topades violentes a les barques amarrades.

Tonet va fondejar l’embarcació davant la taverna del port i va posar peu a terra.

Va veure enormes piles de palla d’arròs, en els quals picotejaven unes gallines, que donaven a l’amarrador l’aspecte d’un corral. En la ribera els fusters construïen barques, i el ressò del seu martelleig es perdia en la calma de la vesprada. Les embarcacions noves, de fusta groga acabada de raspallar, estaven sobre bancs, esperant la mà de brea amb què les cobrien els calafats. A la porta de la taverna cosien dues dones. Més enllà s’alçava una barraca de palla, on estava el pes de la Comunitat de Catarroja. Una dona amb una balança formada per dues senalles pesava les anguiles i les tenques que desembarcaven els pescadors, i acabat el pes, llançava una anguila en una gran cistella que conservava al seu costat. Era el tribut voluntari de la gent de Catarroja. El producte d’aquesta cisa servia per a pagar la festa del patró sant Pere. Alguns carros carregats d’arròs s’allunyaven, xerricant, amb direcció als grans molins.

Així va passar el temps, fins que van arribar les festes del Palmar.

Banda de “La Música Nova”, 1890. Foto cedida per Júlia Gimeno Almarche. Publicada en El Butlletí, nº 41, gener-març 1986.

La vespra de la festa del Jesuset, a la vesprada, quasi tot el poble es va amuntegar entre la vora del sequiol i la porta de darrere de la taverna de Canyamel.

Era esperada la música de Catarroja, el principal al·licient de les festes, i aquell poble, que durant l´any no sentia altres instruments que la guitarra del barber i l´acordió de Tonet, s´estremia de pensar en l´estrèpit dels metalls i el brunzit del bombo entre les files de barraques. Ningú sentia els rigors de la temperatura. Les dones, per a lluir els seus vestits flamants, havien abandonat els mantons de llana i mostraven els braços arromangats, morats de fred. El homes portaven faixes noves i capells rojos o negres que encara conservaven els plecs de la botiga. Aprofitant la xarradisa de les companyes, s´esmunyien fins a la taverna, on la respiració dels bevedors i el fum dels cigars formaven un ambient dens que feia pudor de llana basta i espardenyes brutes. Parlaven a crits de la música de Catarroja, assegurant que era la millor del món. Els pescadors d´allà eren mala gent, però calia reconèixer que música com aquella no la sentia ni el rei. Alguna cosa bona havien de tindre els pobres del llac. I en notar que en la riba del canal s´arremolinava la gent, llançant crits anunciadors de la proximitat dels músics, tots els parroquians van eixir a borbolls i la taverna va quedar buida.