El Retrobament

Foto d'amics,1961 2011 (expossada en la Biblioteca en Octubre,2016

La vida juvenil, en qualsevol de les seues etapes, és una època complicada de viure. Els ràpids canvis somàtics, propis de l’edat, influeixen sobre una estructura mental, encara en formació, exigint una continua i permanent adaptació del seu món referencial. Els afectes, les creences, les relacions de convivència... Tot es veu sacsejat. I tot cal adaptar-ho una volta darrere d’una altra. La realitat subjectiva s’aprecia en moviment i sense cap referència consistent. Les trivialitats no existeixen i tot es viu d’una manera extrema, desconcertant i agressiva. En eixe context, a penes esbossat, els lligams d’amistat amb altres joves, carregats amb els mateixos problemes, comporten una ajuda decisiva en el llarg procés de maduració psicològica. El grup d’amics, la pandilla, la colla, és una mena de matalaf que esmorteix els dolorosos efectes que, per la immaduresa juvenil, produeix qualsevol conflicte per trivial que siga.

Com a resultat, les relacions que van forjant-se al llarg d’estos anys a l’interior del grup, entrelligades per un muntó de vivències compartides, es viuen d’una manera tan ferma com intensa. Anys després, l’entrada en la vida adulta va afluixant, lenta però constantment, aquells vincles per falta d’ús. I tot un feix d’experiències passades i compartides van difuminant-se entre la pols que el temps va dipositant en la memòria.

A nosaltres ens va passar com a tots: la nostra relació, sense haver-la tallat mai –la societat La Terreta té molt a dir en açò-, va patir un refredament com a conseqüència dels requeriments i obligacions de qualsevol vida adulta.

Fins que a Tento se li va ocórrer una idea tan senzilla com encertada: retrobà una fotografia juvenil feta en Catarroja -la que encapçala este escrit-, i ens cridà per a repetir-la cinquanta anys després. Ni estem tots, ni sabem qui la va fer, ni on anàvem ni per quina raó estem tan guapos –en l’altra no hem eixit igual–. Tant se val, d’aquest encontre va nàixer un esmorzar, cridarem els qui faltaven en la foto i en programarem un altre. I així, a més de confirmar el poder aglutinador d’un bon menjar, sempre coordinat per Pep Cortés, ens retrobem en animada tertúlia de tant en tant.

I jo, en la taula, em veig rememorant algunes d’aquelles característiques que recordava, admirava o envejava de cadascun d’ells: la diabòlica destresa de Ximo, Berna i Cortés ballant el rock and roll, tot un plus a l’hora de fer noves amistats; les habilitats futbolístiques de Domingo, Crehuà, Juan i Manolo demostrant el seu domini i sobrietat sobre camps sembrats de cudols bruts de fang; la bonhomia i fidelitat de Manolo Gómez, sempre disposat a deixar-se guanyar al billar pel seu millor amic; les personalitats tranquil·les, assossegades i enllestides de fina ironia de Norbert i Jose Luis; els coneixements musicals i instrumentals de Paco Martínez millorant, encara més, la mítica Català; el tracte sincer, natural i espontani de Gustino i Paco, sempre disposats a continuar la festa, i la companyia, uns minuts més; la intel·ligència profunda de Pep Císcar i la seua conversa repleta d’humor –salutacions per a Casi-; la capacitat aglutinadora de Tento, tan evident a hores d’ara; el sacrifici d’Andreu, etern conductor del gordini, sense importar-li el cansament ni el que passava al seu darrere; i la companyia de Miguel, als capvespres de la Plana, quan ell treballava a la refineria i jo a l’institut de Vila-Real.

En la conversa apareixen llocs que ja no estan: “el cinematogràfic”, “el pisito”...; vehicles extingits: “la lambretta...”, “el gordini...”; pobles que prometien aventures, Cullera, Benidorm...; partides nocturnes de pòquer amb molt de riure i poc sopar; vetlades en la cambra de Ximo: nits senceres de llampecs musicals empresonats en vells cercles de vinil.

I fotos, moltes fotos; històries congelades d’un instant que havien escapat entre els badalls d’una memòria fragmentada i que ara reviscolen a la recerca del seu lloc en les rememoracions.

A poc a poc, un enorme ventall de records amagats darrere d’una boira espessa de cinquanta anys de grossor, guaita entre el fum adornat amb els complements que cadascú recorda. Grapats de vivències col·lectives van polint-se tamisades i enriquides per una multiplicitat de visions subjectives.

Als que vivim fora, estos encontres, ens permeten trobar-nos més sovint amb altres amics que, si ve no formen part de la penya, sí que ho fan de la nostra història personal. Per la meua part, torne a saludar, entre altres persones que conec des de sempre, als meus companys de tenis, els dos Peps i Paco, amb els quals vaig aprendre a patinar per aquelles pistes de terra roja esquivant algun que altre clot sempre a punt de fer-nos la punyeta.

Cosa important, les dones estan contentes: Tonica, Vicen, Mila, Maria José, Maruja, Mari (de Massanassa), Mari (de la Malva-rosa), Susy, Beni, Antonia, Mari (d’Alfafar), Fina, Estela, Pilar i Maribel. I tenen motius: no sols pel sopar anual de tots junts; sinó perquè, de tant en tant, perden de vista unes mosques desfeinades que volen per tota la casa sense saber ni on van ni perquè no mamprenen alguna cosa de profit.

Ja en el camí de pujada, torna a aparèixer aquell matalaf protector per a dir-nos que la pendent no sembla tan empinada i que, malgrat els entrebancs que la vida ens va deixant, no ens podem queixar. Que ha valgut la pena. I que segueix valent la pena.

És complicat parlar dels quinze, vint o vint-i-cinc anys sense fer-ho amb un subtil toc de nostàlgia. Tal volta no he pogut evitar-ho, però no era eixa la meua intenció. La nostàlgia sempre ve banyada amb una pàtina de tristesa i no vull transmetre cap sentiment ni remotament paregut.

A Pep Císcar i a Manolo Gómez, ja no els tenim per ací; i tampoc a Carlota. Però tots ells són part important dels nostres esmorzars, de les nostres converses, dels nostres records, de la nostra estima.

I de la nostra vida.

Pep Casany