Una societat insostenible

Vicent Cucarella Tormo, economista

La societat actual pretén augmentar constantment la producció i el consum, oblidant que els recursos són escassos i cal emprar-los amb trellat. No es pot créixer permanentment en un planeta finit

Han passat cent anys des de la primera publicació de la revista “La Terreta”. Durant aquest segle han canviat molt les condicions de vida, tant a Massanassa com a la resta del món. En 1917 en el planeta vivien aproximadament 1.900 milions d’habitants, amb un consum moderat i unes necessitats energètiques escasses. Era una societat senzilla, que esperava gaudir d’un futur amb major benestar. En aquella època es confiava en aprofitar l’explotació dels nous recursos naturals descoberts, els avanços de la tecnologia i el potencial energètic d’un combustible relativament nou i fàcil d’usar com era el petroli, així com l’extensió de l’ús de l’electricitat. Excepte per assumptes conjunturals adversos (guerres o catàstrofes), s’intuïa un increment continuat de les condicions de vida de la humanitat, aprofitant els serveis prestats per les noves màquines mogudes per energia barata. Els massanassers –com la resta d’occidentals- hem gaudit d’eixos canvis espectaculars durant aquest últim segle i

ens hem acostumat a una vida basada

en l’ús fàcil de l’energia.

Hui, cent anys després, els científics tremolen amb les seues previsions. Ara som aproximadament 7.400 milions d’habitants al planeta; i no sols en som molts més, sinó que cada vegada usem més objectes i més energia per persona. Abans la producció i el consum servien principalment per a satisfer unes necessitats bàsiques, mentre que en l’actualitat s’ha capgirat la relació: ara es creen necessitats artificials per a que cada vegada consumim més i més. La

publicitat s’encarrega de generar una insatisfacció personal permanent amb l’objectiu de que el consum i la produc-

ció no paren d’augmentar. L’actual sistema econòmic necessita créixer constantment, a pesar de que així s’esgoten els recursos naturals, es contamina el medi ambient i es desestabilitza la biosfera. Cada vegada és més complicat mantindre el ritme d’extracció que requereix aquest mode de vida. I, damunt, l’abús dels combustibles fòssils està provocant un canvi climàtic de velocitat inimaginable i conseqüències temibles. En 1917 s’albirava un futur millor i així ha sigut. Ara, en 2017, les previsions sobre les condicions de vida futures no són tan favorables. Per primera vegada es

preveu que el benestar de la pròxima

generació serà inferior a l’actual. Això és així perquè en les nostres decisions actuals de producció i de consum no tenim en compte el dany que generem al planeta. Ens oblidem de la contaminació produïda, de l’efecte sobre el clima, de la disminució de recursos escassos i no renovables, etc. Eixe “oblit” és el que ens ha permès créixer tant en termes econòmics durant les últimes dècades prèvies a la crisi. Hem estat aprofitant

una energia i unes matèries primeres que havien sigut generades pel planeta durant milions d’anys; i que nosaltres

estem esgotant en poc de temps.

El nostre consum desenfrenat necessita cada vegada més recursos naturals i energètics; fins el punt que estem arribant al seu nivell màxim d’extracció possible. Això provocarà tensions en el subministrament i en el control dels recursos escassos, com ja estem vivint en la majoria de conflictes bèl·lics actuals. Per una altra banda, hem de tindre en compte que les noves energies procedents de fonts renovables no proporcionen un retorn energètic comparable al dels combustibles fòssils. A més a més, aquestes energies renovables pateixen una sèrie de limitacions, com són: la seua intermitència, la dificultat d’emmagatzematge, l’ús de minerals escassos, la dependència dels combustibles fòssils en la seua fabricació, la dificultat d’augmentar l’electrificació d’altres usos energètics, etc.

És evident que el futur haurà de basarse en aquestes noves fonts energètiques i que hauríem d’haver començat ja la transformació. Però degut a les seues característiques, també és cert que haurem d’acostumar-nos a unes dotacions energètiques inferiors a les actuals. Per tant, o comencem a canviar gradu-

alment els hàbits o patirem els efectes

d’una transició abrupta quan ja no es puga mantindre el mode de vida actual. I damunt aquestes dificultats coincidiran amb l’accentuació de les conseqüències del canvi climàtic que estem provocant i que ja comencen a ser perceptibles.

En l’actualitat la Terra necessita any i mig per a regenerar els recursos consumits durant un any. És evident que aquest ritme no es pot mantindre durant molts anys més. Aquesta sobreexplotació afecta tant a les terres fèrtils com al subsòl, als oceans i a l’atmosfera. El canvi climàtic

és la conseqüència nefasta de les nos-

tres accions sobre el planeta, és el crit de queixa de la biosfera.

L’única solució passa per reduir dràsticament l’ús de combustibles fòssils, juntament amb la necessària disminució de la producció i del consum fins a situar-nos en una posició d’equilibri amb el fruit que el planeta és capaç de regenerar. Cal, doncs, preparar-nos per a una situació diferent a la coneguda durant les últimes dècades. Hauríem de

començar ja el procés de transició cap a una societat amb unes necessitats

inferiors de consum i d’energia, com ja han començat a fer en altres llocs (municipis en transició, transition towns).

Llavors, em pregunte si els massanassers estem preparats per a aquests canvis. Existeixen suficients iniciatives comunitàries? Hi ha inventaris d’objectes que puguen ser compartits entre veïns? Estem avançant cap al bé comú? Fem un ús eficient i sostenible del transport, públic i privat? Planifiquem suficients activitats col·laboratives? Fomentem la creació de bancs de temps (on cadascú aporta segons les seues habilitats)? Ens preocupem per consumir productes locals o comarcals, amb un transport mínim? Evitem els desplaçaments innecessaris?

Estic convençut que es pot viure mi-

llor d’una manera menys consumista i menys competitiva, però més col·laborativa i més respectuosa amb el

planeta. Tots formem part d’aquesta societat i hem d’implicar-nos en canviar uns hàbits consumistes equivocats, tenint present l’efecte sobre el planeta de cadascuna de les nostres decisions. En aquesta transició tots podem i devem col·laborar perquè, com deia Eduardo Galeano, molta gent menuda, en llocs menuts, fent coses menudes, poden canviar el món. O com diguem els valencians: tota pedra fa paret.

L’economia ha viscut “dopada” durant l’últim segle, aprofitant unes “hormones del creixement” com són el petroli, el carbó, el gas natural i molts minerals escassos. Ens hem malacostumat i ara cal trobar la manera de viure en harmonia amb la capacitat del planeta