Relat de com ens divertíem la joventut

RELAT DE COM ENS DIVERTÍEM LA JOVENTUT PER PASQUA EN LA DÈCADA DELS CINQUANTA (1950-1960)

Perquè si amics, per les pasqües de llavors ens ajuntàvem al voltant de vint xics i xiques i formàvem el que es coneixia com “penyes” o bé “rogles”i ens reuníem per a divertir-nos junts els dies de pasqua, ens posàvem d’acord i realment costava el seu; teniem que vestir-nos igual xics i xiques, tot per destacar i captar més atenció que altres rogles que es formaven com “La penya el Roble”, “Els enamorats” i nosaltres “La penya Scaramouche”, també ens féiem publicitat perquè encara que oficialment no hi havia concurs es formava una competició subliminal, es feien uns pamflets que apegàvem per les parets de Massanassa i de Catarroja i inclús ens inventàvem cançons amb temes relacionats amb la penya. Per a posar-li el nom a la penya, després de múltiples xarrades, ens decidíem per qualsevol cosa que estiguera de moda en eixe moment i en el nostre cas decidirem que es digera “Penya Scaramouche” com una pel·lícula de moda del moment.

Recorde, que ens vam posar d’acord per a vestir-nos tots amb camisa de quadros i pantalons blaus, les xiques faldes blaves (que vos pareix?) , perquè bo, també contractàvem un músic que tocara l’acordió i un altre un “chasban” i si ho permetia els diners arreplegats en alguna ocasió un saxo o trompeta.

També ens ajuntàvem i amb el carro d’algun component de la penya arreplegàvem fulles de les palmeres que per aquelles dates es podaven i amb elles decoràvem el sequer que ens feia més gràcia, per a anar a ballar els dies de pasqua.

A tot açò, la beguda que consumíem era “llimonaes”, “sarsa”, maduixa, xocolate i altres segons tenien en la fàbrica. -ara em ve al cap una anècdota o miraclet que ens va passar, vos conte: El dia de rams era costum del següent, anàvem a casa de companys que tingueren carro i cavall, els netejàvem i després arreplegàvem a les pascueres i ala! cantant la cançó de la penya recorrent Massanassa i Catarroja.

Doncs bé, eixe mateix Diumenge anàvem a casa de Pepe “El Cardenal” i altres a casa de “Martinetes” José Martínez Peris, que desgraciadament ja

ens va deixar, llavors arreplegàvem a les xiques i au! a comprar les “llimonaes” a una fàbrica que hi havia a Catarroja en la Plaça del pintor Rivera. Allà que anàvem cantant xics i xiques dalt dels carros. Doncs bé, quan anàvem molt de pressa pel Carrer Sagasta, un servidor i martinetes, ens vam adonar que una “peçonera” va botar d’un carro (per la roda esquerra, recorde) parem el carro i vam arreplegar a la “peçonera” i a córrer amb els braços enlaire per a que pararen, però res, el carro seguia, fins que es van donar compte i van parar. Pepe es va quedar de pedra, va fer baixar a tots i vam posar la roda en el lloc, la “peçonera”, per cert, l’assegurarem amb un tros de corretja d’una sabata vella que ens trobarem pel carrer (que vos pareix, segur que algú ens protegia eixe dia o en cas contrari haguera pogut passar una desgarcia).

Doncs bé , compràvem les llimonaes i anàvem a deixar-les

en la casa on tocava sopar el primer dia de pasqua i a cantar s’ha dit!

Quan arribava el dia de pasqua al matí, el mateix, a cantar “la Penya”. A la vesprada ens ajuntàvem i cantant, amb els músics darrere, ens dirigíem al sequer que teníem guarnit i a ballar tota la vesprada, després a casa, les xiques preparaven les taules i tot el que és necessari per al sopar, fins i tot li portaven el sopar als músics i preparaven ensalades i a sopar tots! , per cert quan punxaves un tros d’encisam era possible que t’emportares un rastre d’un metre d’ensalada. Després de sopar... els dolçets i clar, els ous durs que les xiques duien i tradicionalment trencaven en el cap dels pascueros, uns plens de confeti, altres de purpurina, en fi tot un miracle que algun fóra com toca.

Després arreplegàvem la taula i a ballar la música de moda (Machin, Lorenzo G, tangos, boleros, pasodobles...la veritat és que ens la passàvem bé i si teníem set, a perllimonaes de qualsevol color. A tot açò ben vigilats per alguna mare de les pascueresi quan acabàvem cansats acompanyàvem les xiques a sa casa i així tres dies seguits.

Ja al diumenge següent , el dia de Sant Vicent, tornàvem a fer el mateix.

Uns dies després ens posàvem d’acord i féiem una paella, en el Saler o en L’horta, en fi cada rogle on podia i a passar-ho bé. El dia es passava fenomenal per a tots i una vegada acabàvem quedava clausurat la penya per eixe any.

Per cert, d’estos pascueros van nàixer parelles que pel pas dels anys van formar famílies que hui en dia encara estan plenes de vida entre nosaltres i que han donat exemple de responsabilitat, educació, convivència i de respecte.

Per a acabar, m’agradaria recordar i saludar a Pepe Alcoyi Norberta, Pepe Robledo i Leonor, Vicente i Dorita, Vicente i Rosa, Martinetes (que ja no es troba entre nosaltres) i Amparin “la tendra”, “Poker”, “el sabater”, Pepe Nácher i molts altres, dels que tinc un record meravellós i entranyable.

A tot açò, la que hui en dia és la meua esposa, Maruja Ruiz, era d’una penya de la meua pròpia competència. Be, eixa va ser la nostra manera de divertir-se per aquells temps i crec que ens la passàvem prou bé.

Un abraç a totes i a tots d’un massanassero i vos desitge que vos ho passeu molt bé en estes festes de Sant Joan.

Alberto Porcar Gascó