El Barranc

Aquest text apareix al meu llibre La cambra insomne (edicions 3i4, 1992, premi Antoni Bru de narrativa d´Elx. També pot trobar-se una selecció d´algunes pàgines al llibre Àncora del temps. Antologia de dietaris actuals, a cura de Joan Borja. Edicions 3i4, 2013). Tret d´alguna petita variació el text és idèntic al que fou publicat.

19, juny, 1987

Divendres, dinou de juny. Avui, m´havia proposat anar al barranc, posar-me unes sabatilles i una samarreta vella, i emprendre pel seu llit una curta aventura, un viatge a peu, com vaig llegir que Josep Pla recomanava als joves. Al capdavall, però, no hi aniré. Encara que som a les portes de l´estiu, el dia és trist i sembla baixar com una cendra finíssima, plovisqueig que és i no és, ximxim que inicia la vesprada. Em sent estrany i estranyament sent el pas de les hores. Potser avui és un d´aquells dies que són bons per a escriure i és recomanable el lent ofici de l´orfebre. Fins i tot el temps sembla escoltar-se en el silenci: ¿no oïu?, acaba de caure ara el darrer gra del rellotge d´arena. M´aboque a la barana del barranc i veig un grup de xiquets que juguen i es tiren pedrades. De segur que és una escaramussa fronterera. Massanassa i Catarroja han sabut molt d´açò al llarg de la seua història i potser aquest efímer combat que ara contemple es troba pròxim a extingir-se. Tots els nostres costums semblen abocats a desaparèixer i sembla lògic que aquest de trencar-li el cap al veí no puga salvar-se.

A l´altra banda del barranc, cap a Paiporta, un altre grup de xicots intenta salvar una pilota de futbol que ha caigut a l´aigua. Darrerament ha plogut un poc i encara que el barranc no n´és ple del tot, l´aigua va de vora a vora, bruta i plena d´andròmines, amb aquell color fangós que la caracteritza. Quan el nivell de l´aigua és prou alt, i les seues ones quasi arrapen les baranes del pont, una esgarrifança comuna els recórre a tots: “Ve barrancà! Ve barrancà! “. Aquest és el crit tan temut. I el pont s´inunda de gent que, apressada, corre a veure on arriba l´aigua, i els uns als altres es pregunten si continuarà plovent, que què ha dit l´home del temps, que si la riuada del 57, que com va el riu. I molts xiquets, moltíssims, van a veure la festa, que això és per a ells, sobretot festa, com una imatge enlluernadora d´un món que se´ls ofereix i que a poc a poc descobreixen, com en una aventura on el perill no existeix i encara menys el fantasma de la tragèdia.

Els veig de lluny, agafant una canya amb el propòsit de rescatar la pilota per continuar el partit. Plou, i el plovisqueig és com una teranyina, com un vel que m´emboirina els ulls. Són alumnes de l´institut –encara algun d´ells duu pantalons curts- i segurament juguen entre classe i classe. De vegades, però, prefereixen anar barranc amunt i arribar fins a Paiporta, com una excursió plena de suggeriments i d´inesperades troballes, mentre, de tant en tant, llancen pedres a l´altra riba del barranc i s´amaguen per si de cas aquell home de la bicicleta –de poc no li han pegat!- els descobreix.

A la Cova de la Calavera en restaran d´altres. En realitat la cova no és tal cova, sinó senzillament un dels amagatalls existents entre les canyes i la riba del barranc, on se celebren reunions quasi secretes sotat la mirada màgica de les conques buides dels ulls de la calavera, que no és més –i ja és prou- que el cap d´una vaca. Sota aquesta ancestral vocació tindran lloc les primeres converses, els primers cigarrets, les primeres històries de l´ofici de viure, i com un ritu que ara s´enceta, els primers desvaris filosòfics –o si de cas d´una filosofia eròticament primitiva- entorn del món més estrany de tots: el de les dones.

Privat de grans muntanyes, d´agudes serralades, del mar i els seus esculls, de turons o boscs fertoges, Massanassa se´ns apareix com un poble que no incita massa al viatge aventurer o a una possible història màgica. Sols la mítica Albufera sembla complir aquest paper. El barranc és una porta, un camí pedregós i nausebund de vegades, com pertoca als perillosos viaranys de les llegendes, on tot és possible.

Potser qualsevol ens hi trobarem el gegant negre que viu al proper Palau de Ningú-em-veu (de la rondalla d´Enric Valor), o algun buscador de tresors ocults recitant la salmòdia que pertoca. Potser trobarem l´amagatall d´algun encisador o el fantasma de l´agermanat Bertomeu Fortea, fugint dels mascarats. Fins i tot, algú, amb més sort, pot descobrir el lloc recòndit on el burro que transportava els famosíssims Corporals de Daroca es va detenir per canviar la trajectòria del seu viatge. Veig ara, però, que la pluja s´ha deturat i els núvols fugen, potser quasi com nosaltres, de pressa. Quan me´n vaig, ja de lluny, com dues ombres abraçades, una parella es besa al banc del costat del pont. Prompte eixirà el sol. Ja quasi som a l´estiur