Recordant la barrancada del 57

Enguany es complirà el seixanta aniversari de la fatídica barrancada que vàrem patir a Massanassa i altres pobles de la comarca, el dia 14 d’octubre de 1957, quan a mi em faltava un mes per a complir els 13 anys. Per eixa raó, recorde perfectament tot el que va ocórrer al meu voltant com si fora avui.

La meua germana Mari, el meu germà Josep Maria, els meus pares Domingo i Maria i jo, vivíem al primer pis del número 22 del carrer Alférez Provisional, conegut com a “carrer dels baratos” (avui Ausiàs March). En la planta baixa de la casa vivien el meu tio Fernando, “el carboner”, la meua tia Antonia i els meus cosins. Tots ells pujaren a ma casa donat que la planta baixa on vivien corria un greu perill de quedar completament inundada.

El dia de la barrancada, estava plovent, encara que no massa, per la qual cosa molts xiquets del poble anàrem al pont del barranc de Xiva, que separa el nostre poble del de Catarroja i, recolzats en la barana del pont, observàvem el creixement del nivell de l’aigua fins que va sobrepassar el pont per a fluir pel Camí Nou.

En eixos moments cadascun dels xiquets ens vàrem anar cap a casa. En el meu cas em vaig trobar amb la sorpresa de què, en arribar al meu carrer, ja teníem més d’un pam d’aigua. Açò era degut al fet que s’havia desbordat la séquia de Favara i també el barranc uns centenars de metres abans del pont.

En arribar a casa em va caure una bona bronca (amb raó), a causa de la preocupació dels meus pares en veure que el carrer ja anava ple d’aigua i que jo no estava a casa.

Els meus germans i jo aguaitant pel balcó, amb expectació però sense por, per l’edat que teníem, véiem com pujava el nivell de l’aigua al llarg de tot el carrer preguntant-nos fins on arribaria eixa pujada de nivell. De sobte, enfront de nosaltres, vàrem veure com una gran ona venia des del barranc, amb molta força, arrasant tot allò que trobava pel camí. En arribar a la paret de l’hort de la família Espinosa, la va tirar com si res; també va tombar totes les naus de la “granja de patos” fins arribar a la paret que tancava l’hort davant de ma casa, la qual també va tirar amb molta facilitat. Les parets i les naus semblaven fitxes de dominó que, quan en tires una, darrere van caient totes les altres.

A causa de tot el que s’havia emportat per davant, l’ona gran va anar perdent força i acabà xocant contra ma casa i la dels nostres veïns. A una banda la casa del tio Nèlo i la tia Aguedeta i també la del tio “Fotra”; en l’altra banda, la casa del tio Gaspar i la tia Lola,” l’anguila”, i la de Paco i Assumpció, “ l’albalenca”, sense produir destrosses en les parets de les cases encara que va rebentar alguna porta.

Ens va caure tanta quantitat d’aigua que el nivell va pujar fins a més de metre i mig en tot el carrer. Recorde que, a causa de la destrossa de la granja, vàrem veure molts ànecs damunt de muntons de palla que, com si foren barques, navegaven pel carrer anant cap al Camí Nou (actualment Avinguda Blasco Ibáñez). Després van desaparéixer de la nostra vista en direcció a Benetússer.

Altres ànecs nadaven com podien intentant arrimar-se a les reixes de les finestres per descansar però, arrossegats per l’aigua, multitud d’ells no ho podien aconseguir i morien ofegats. Com he dit abans, la meua família vivia en un primer pis, per eixa raó vàrem obrir la porta del carrer que donava a l’escala intentant facilitar que alguns ànecs pogueren nadar fins els escalons i pujar per l’escala. Així aconseguirem salvar-ne dos o tres dotzenes els quals guardarem al galliner fins que poguérem entregar-se’ls als seus propietaris. Això mateix varen fer altres veïns amb els ànecs que entraren en les seues cases. La família Espinosa calcula que, ajuntant totes estes devolucions als ànecs que es pogueren salvar en la granja, varen poder recollir uns 800 dels 3.000 que tenien . Manolo Espinosa, un dels propietaris, va aconseguir salvar als gossos que tenia en la granja, soltant-los d’on estaven lligats. Així que, tant ell com els gossos, pogueren pujar a un muntó de palla i, quan varen caure les parets i les naus, anaren a parar al carrer arrossegats per l’aigua. Finalment , quan passaren per davant de sa casa, que estava al mateix carrer, baixaren del muntó de palla i, amb l’aigua al coll, aconseguiren ajuntar-se amb la família.

En arribar la nit, la nostra preocupació, com la de tot el poble, era no saber si tornaria a vindre més aigua pel barranc, si superaria el metre i mig i fins a quin nivell arribaria. Afortunadament el temporal va amainar i l’endemà començà a baixar el nivell d’aigua fins que va desaparèixer totalment deixant el carrer ple de fang i amb una gran quantitat d’ous que els ànecs hi havien dipositat mentre aguantaven nadant en l’aigua o es mantenien navegant sobre la palla.

Moltes famílies del poble, unes més que altres, patirem les conseqüències de l’anomenada “barrancà del 57 ”. Amb el pas del temps aconseguirem recuperar la normalitat.

Vicent Sánchez i Tévar