El Barcelonès
Badalona Recull Gràfic 1888-1965
A dalt, Albert Cuadras, Pepita Navarro, M. Dolors Ferrer, Joan Fornaguera, Artur Comas, Antoni Codina, Rosa Papiol, Felicitat Comas, Ramon Castells, Francesc Planas, Vicente Domènech i Oleguer Solà, el 1950. A baix, el teatre de la Cooperativa, el 1934. A la pàgina següent, a dalt, Salvador Aliana, Jaume Thassis, Miquel Martínez, Francesc Planas, Manel Planas, Albert Cuadras, en Simó, en Soler, Guillem Vallcaneras i Joan Niubó, el 1955. A baix, Pere Soriano, Balbina Pi, Albert Cuadras, Elisabeth Rodríguez, Marc Gómez, Antonio Martínez Piñero, Consol Rives, en Solé, Rosa Codina, Andreu Xufré, Paquita Navarro, Maria Ferrer, Antoni Codina, Carmen García, Víctor Valverde, M. Carme Martínez, Antoni Martínez i Rives i en Martí, el 1959.
204|l’Abans
Durant la dècada del 1930 la Coopera-tiva va viure la seva màxima expansió, amb prop de 4.500 famílies associades. El 1938, en plena Guerra Civil, La Moral s’agrupà amb La Económica de Bufalà i el Centre Cooperatista de Llefià per formar la Unió de Coopera-dors de Badalona. L’entrada dels falangistes a la ciutat, però, va posar el punt i final a la breu història de la Unió, alhora que suposà l’inici d’una nova etapa per a La Moral. Amb el nou règim polític, la majoria de les cooperatives van ser clausurades i el seu patrimoni confiscat. No va ser aquest el cas de La Moral, encara que molts dels seus impulsors es van veure obligats a exiliar-se. L’entitat va continuar en funcionament sota la direcció del Servicio Sindical de Cooperación. La crisi econòmica caracteritzà aquest nou període, en el qual els socis hagueren de vendre, entre altres béns, la sucursal de la plaça del Sol, i tancar la bo-tiga, que s’acabà llogant a un particular. En contrast amb aquesta situació, La Moral va viure una etapa de gran vitalitat en l’àmbit cultural. En els anys posteriors a la Guerra, el primer pis del carrer de Güell i Ferrer acollí el Centre Parroquial de Sant Josep, que utilitzà les
l’Abans|205
Imatge d’una actuació d’alguns membres de l’Esbart Antoni Botey, el 1956.
Una escena d’una dansa tradicional interpretada per l’esbart de La Moral.
Dues fotografies que recullen actuacions de l’Esbart Antoni Botey de la Cooperativa La Moral, el 1956. Batejat amb aquest nom en homenatge al conegut compositor i músic badaloní, l’esbart va ser fundat per membres de la colla sardanista La Moral Badalonina.
206|l’Abans
instal·lacions de La Moral fins al 1948, moment en què s’inaugurà l’actual Centre Parroquial. Deu anys després del conflicte bèl·lic va començar a funcionar, sota la direcció d’Amadeu Mateu, el quadre escènic de l’entitat. Fou el primer dels tres grups de teatre que arribaria a tenir aquesta societat. Directors com Joan Chaler, Antonio Martínez, Andreu Xufré, Oleguer Solà, Antoni Codina, Enric Canals, Miquel Martínez, Josep Maria Balaguer, Joaquim Salvat o Francisco Guirado prendrien el relleu de Mateu, mantenint el bon nivell artístic del grup, que va participar en deu dels dotze concursos de teatre que s’organitzaren a la ciutat entre els anys 1951 i 1964. Alguns actors que adquiriren renom arreu de l’Estat hi havien representat els seus primers papers, com fou Víctor Valverde. També les sardanes van comptar amb força practicants. La primera colla sardanista que va crear-se fou La Moral Badalonina, que desaparegué quan la majoria dels seus membres decidiren crear l’Esbart Dansaire Antoni Botey, un grup que seguí, des del seus orígens, les directrius del mestre Manuel Cu-
La Santa Missió, la materialització d’una «croada de predicació i oracions» ’any 1951 va arribar la Santa Missió, una iniciativa destinada a recristianitzar la ciutadania. Entre els dies 11 i 25 de febrer d’aquell any, la ciutat va omplir-se d’activitats religioses de tota mena, que anaven des de la celebració diària del rosari de l’aurora a les proces-sons, passant per viacrucis, conferències, confessions, comunions generals i visites a cases de beneficència i als barris perifèrics. Des de la ciutat es van or-ganitzar, ja amb uns mesos d’antelació, diverses comissions per vetllar pel bon funcionament dels actes, que s’encarregaren tant de publicitar la missió com de recollir els fons necessaris per fer-la possible o de facilitar, ja en ple funcionament, l’accés del major nombre de persones als diferents escenaris.
L
L’acte inaugural va tenir lloc el diumenge dia 11, a dos quarts de set de la tarda, a la plaça de la Vila, aleshores anomenada de José Antonio, amb l’arribada dels pares missioners i del bisbe de la diòcesi, Gregorio Modrego i Ca-saus. L’equip encarregat dels diferents actes de la Santa Missió estava format per set pares caputxins i dos carmelites. Les activitats es van fer als temples parroquials de la ciutat i a la resta d’esglésies i capelles, com la de
Aspecte del camp d’esports del Círcol Catòlic on, el 25 de febrer del 1951, es va fer un acte de comiat dels pares missioners que havien predicat a la parròquia de Santa Maria i als centres missionals que en depenien durant la Santa Missió. A la fotografia, el pare caputxí José Luis de Tudela dirigint-se al públic.
l’Abans|207
L’església de Santa Maria durant una de les prèdiques de la Santa Missió, el 1951. A la pàgina següent, a dalt, la tribuna d’autoritats durant l’acte de comiat als predicadors de la Santa Missió, en el camp d’esports del Círcol Catòlic. Instantània del parlament de Ramon Serra i Vilardaga, president de la Comissió de Propaganda de la Missió i del Círcol Catòlic; al seu voltant, Felipe de Barañáin, Jesús de Bedoña, Gumersindo de Pamplona i José Luis de Tudela, pares caputxins que realitzaren les prèdiques. A baix, noies solteres omplint de gom a gom el Cine Nou el mateix any.
208|l’Abans
Montser-rat, a l’antic carrer de Ramon Franco (l’actual carrer de la Camèlia), o la de Sant Francesc d’Assís, al barri de Bufalà, així com a diferents espais públics, com el Cinema Picarol, la sala de la Falange, el Cinema Salut, les instal·lacions del Círcol Catòlic o el Loredán, antic local del Cercle Tradicionalista, situat al número 112 del carrer de Joan Prim. El fet d’incorporar espais de tipus laic obeïa a l’estratègia d’intentar acostar-se a un públic com més ampli millor. L’encert de la proposta quedà sobradament demostrada amb l’assistència massiva de públic, que va superar amb escreix les previsions més optimistes. Amb la mateixa intenció, els pares missioners també van visitar diverses empreses de la ciutat, com la corderia Domènech, can Montal (Industrial Montalfita), el Cristall (Unión Vidriera de España), els tallers Blanch o Churruca, SA. La Santa Missió del 1951 va convertir-se en tot un esdeveniment per a la ciutat. Els predicadors parlaven obertament en els seus sermons de temes que el clergat local sovint no s’atrevia a comentar, una circumstància que, per a molts dels que la van viure, explica l’elevat grau de participació popular. Un clar exemple d’aquesta actitud fou la contínua denúncia que els visitants portaren a terme de la situació dels veïns de la Salut, un tema sistemàticament oblidat per les autoritats. L’any 1961 la ciutat rebria de nou la
l’Abans|209
Carnaval, dies de disbauxa i gatzara abans de l’arribada de la Quaresma es festes de Carnaval se centraven en els tres dies anteriors al Dimecres de Cendra, jornada que donava inici al llarg període de la Quaresma. Tot i això, eren moltes les poblacions on les celebracions començaven ja el Dijous Gras. En aquesta diada era costum fer un dinar a base de porc –amb un especial protagonisme de la botifarra–, o de truita, un àpat que sovint era l’excusa per fer una sortida a algun paratge proper. Les coques de llardons o de mantega solien completar el menú. Els dies forts del Carnaval eren el diumenge, el dilluns i el dimarts. Dos actes centraven les celebracions: la desfilada de carrosses i comparses, i el ball de màscares. La primera, que solia tenir lloc el diumenge, va ser freqüent en els anys anteriors a la Guerra Civil. La riera de Martí Pujol o el carrer de Mar constituïen els llocs de pas preferent de la rua, en la qual solien participar entitats tan diverses com el Casino Apolo, el Casal de Badalona, la Societat Gimnàstica, el Foment Industrial, la revista Joventut, el Centre Republicà, la Societat Cultural Athenea –situada a la carretera Reial, 21–, el Foment de la Sardana, l’Ateneu Obrer o la Societat Coral La Badalonense. Moltes d’aquestes eren responsables també de l’organització dels balls de màscares, de mascarots o de societat que se celebraven a la ciutat al llarg de tota la setmana. Especial-ment recordat és el ball de «lluïda» que durant la dècada dels anys trenta es feia al Cinema Nou el dimarts, darrer dia del Carnaval.
L
Els joves de les primeres dècades del segle XX esmerçaven esforços en l’elaboració de les seves disfresses. Per deixar-ne testimoni era força freqüent anar-se a retratar a casa d’un dels fotò-grafs de la ciutat. En aquestes dues imatges de principis del segle passat, apareixen dues joves disfressades: la de l’esquerra, d’exploradora, i la de la dreta, de
210|l’Abans
Tot i el marcat caràcter popular del Carnaval, no aconseguí arrelar del tot entre la gent, probablement per l’actitud contrària que mostrava l’Església, que observava una relaxació de costums durant les celebracions i una temptació perillosa per als fidels. Aquest fet motivava que el Carnestoltes fos una celebració mal vista entre alguns sectors de la ciutadania. Els que més gaudien del Carnaval eren els més petits. Moltes famílies disfressaven els més menuts i els treien a passejar pels carrers i anaven a «ensenyar-los» a les cases de parents i amics.
Disfressada restringida, repressió general durant la dictadura Després de la Guerra Civil, les autoritats van prohibir totes les celebracions de Carnestoltes. Durant els primers anys aquesta festa va sobreviure, de forma mig encoberta, en algunes cases particulars. A partir de la dècada dels anys cinquanta, però, el Carnaval va recuperar força. Diverses entitats recreatives de la ciutat recuperaren les festes de disfresses. Unes de les més populars durant aquells anys eren les organitzades per l’Era al seu local del carrer del Canonge Baranera. Les celebracions començaven el Dijous Gras amb un ball infantil de disfresses. També es feien balls per al públic adult; en aquests, però, el control era molt més estric-te. Només podien accedir-hi els socis, i els qui ho feien amb màscara o carota havien de descobrir-se la cara a la
Els infants eren els que vivien amb més naturalitat el Carnestoltes i, lluny de tots els prejudicis que afectaven els adults, es convertien en els protagonistes de la festa. Un cop disfressades les criatures, els pares solien anarlos a «ensenyar» a parents i coneguts. A dalt, una nena de principis del segle passat disfressada amb un vestit regional. A baix, a l’esquerra, Montserrat Parera i Vilaseca vestida de núvia, al costat d’un amic de la família que fa el paper de nuvi, cap a l’any 1926. A la dreta, Joana Giró i Bastit i Maria Giró i Espinosa disfressades amb motiu del Carnestoltes.
l’Abans|211
212|l’Abans
porta, al davant del presi-dent, per tal que els deixessin entrar. D’aquesta manera, el màxim responsable de l’entitat podia respondre de tots els assistents. Els qui optaven per tapar-se la cara no tan sols havien de passar per un control més rigorós, sinó que sovint tenien menys sort a l’hora d’aconseguir parella, ja que les noies estaven convençudes que aprofitarien l’anonimat per fer-los alguna mala passada o per deixarles en ridícul davant de tots els assistents. Moltes famílies muntaven, així mateix, el seu propi ball als domicilis particulars, encara que sovint havien de comptar amb un permís especial de les autoritats que sense aquest podria suposar una multa col·lectiva. També es convertí en una pràctica freqüent que colles d’amics lloguessin locals o restaurants, com can Ramonet o el Miramar, per fer-hi les seves festes.
A la pàgina anterior, dues imatges del Carnaval celebrat al Cine Nou, el 1936. En aquesta pàgina, a dalt, Rosa Maria de Escalada i Sancho en una imatge de l’any 1954, amb un vestit de dama antiga confeccionat per la seva mare, Jacinta Sancho. A baix, festa de disfresses en una casa de l’avinguda de Martí Pujol, l’any 1950. A la imatge hi ha Rita Amigó, en Pepe, Agripina Gómez, Josep Costa i l’Eduardo, entre d’altres.
l’Abans|213
A la part superior, a l’esquerra, festa de Carnestol-tes en una casa de la zona de riera de Canyet, l’any 1950. Entre d’altres hi ha Rita Amigó, en Pepe, Agri-pina Gómez,
214|l’Abans
Josep Costa, la Tia i l’Eduardo. A la imat-ge del costat, tres noies disfressades per un Carnaval de principis dels anys cinquanta. A la part inferior, festa de Carnestoltes de l’any 1947.