Barcelona 1714. Els gravats de la guerra de Successió

g

Barcelona BARCELONA

1714

els gravats de la guerra de Successi贸

Agust铆 Alcoberro

g

Barcelona BARCELONA

1714

els gravats de la guerra de Successió

Primera edició: setembre 2013 © del text: Agustí Alcoberro Pericay © de l’edició: Editorial Efadós i Ajuntament de Barcelona.

Arxiu Històric de la Ciutat Editorial Efadós Carrer d’Edison, 3 · Nau A Pol. Ind. Les Torrenteres 08754 El Papiol (Barcelona) Telèfon 936 731 212 efados@efados.cat www.efados.cat Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Carrer de Santa Llúcia, 1 08002 Barcelona Telèfon 932 562 255 arxiuhistoric@bcn.cat Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona

Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Albert Ortas i Serrano, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola.

Coordinació de la publicació

Xavier Tarraubella i Mirabet, director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB)

© de les imatges: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: 11, 13, 14, 16, 18-19, 21, 22-23, 24-25, 26-27, 28, 31, 32-33, 34-3536-37, 38-39, 40-41, 42-43, 43, 44-45, 48-49, 50-51, 52, 54, 61, 62, 64-65, 66, 68, 71, 72-73, 74-75, 76-77, 78-79, 83-85, 86, 88, 91, 92-93, 94-95, 96-97, 98-99, 100-101, 102-103, 104, 106-109, 110, 112-113, 115, 119, 121, 122, 125, 126-131, 132-133, 138-139, 140-141, 142-143, 148, 151, 152-153, 154-155, 156-157, 158-159, 160-161, 162-163, 164, 166-167, 170-171, 172-173, 174175, 176-179, 182, 184, 184-185, 186, 188-189, 189, 192, 194-195, 196-197, 198 Biblioteca de la Universitat de Barcelona: 6 Biblioteca Nacional de Catalunya: 63 Biblioteca Nacional de España: 134-135 Bibliothèque Nationale de France: 46-47, 80-82, 136-137, 144-145, 146-147 Conxita Mollfulleda: 168 (superior) Institut Cartogràfic de Catalunya: 8, 20 Jordi Estruga: 70 Museu d’Història de Barcelona: 55-56, 57-60 Museu d’Història de Catalunya: 114-115 Österreichische Staatsarchiv de Viena: 168 (inferior) Ramon Soley: 116 Rijksmuseum-Stichtung d’Amsterdam: 89 Assessorament lingüístic

M. Neus Doncel Saumell Agraïments

Selecció i documentació de les imatges

Jordi Estruga, Conxita Mollfulleda, Víctor Oliva, Ramon Soley

Il·lustracions i documents

ISBN: 978-84-15232-47-6 Dipòsit legal: B-19235-2013

Santi Barjau, Elisa Regueiro i Eloïsa Sendra (AHCB) Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), Arxiu Jordi Estruga (AJE), Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC), Biblioteca Nacional de España (BNE), Bibliothèque Nationale de France (BNF), Biblioteca de la Universitat de Barcelona (BUB), Conxita Mollfulleda, Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), Museu d’Història de Catalunya (MHC), Österreichische Staatsarchiv de Viena (OSV), Ramon Soley i Rijksmuseum-Stichtung d’Amsterdam (RSA)

Imprès a Catalunya Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics). www.cedro.org.

Agustí Alcoberro Selecció i documentació de les imatges

Santi Barjau, Elisa Regueiro i Eloïsa Sendra (AHCB)

g

Barcelona BARCELONA

1714

els gravats de la guerra de Successió

efadós

®

Barcelona i la guerra de Successi贸

Josep Amat de Planella i Despalau «Nenias reales y lágrimas obsequiosas que a la immortal memoria del gran Carlos Segundo [...] dedica y consagra la Academia de los Desconfiados de Barcelona» Barcelona: Rafael Figueró, 1701 AHCB - B 1701 8º 4 Fundada el 1700, l’Acadèmia Desconfiada, o dels Desconfiats, va aplegar joves nobles i burgesos amb inquietuds poètiques i culturals. Es reunia d’una manera festiva al Palau Dalmases, residència de Pau Ignasi de Dalmases i Ros, al carrer de Montcada. Las Nenias reales, l’única publicació de la institució, van ser dedicades a Carles II en el moment de la seva mort. L’Acadèmia va ser el punt de trobada d’alguns dels sectors més selectes de l’austriacisme català. Molts d’ells van liderar la ruptura de Catalunya amb Felip V i l’aliança amb Anglaterra i l’Imperi. La nostàlgia per Carles II i la casa d’Àustria donava pas als projectes de futur en el marc d’un conflicte dinàstic d’abast mundial. Les últimes sessions de l’Acadèmia es van celebrar el 1703.

B

arcelona, cap i casal de Catalunya, era el 1700 una ciutat pròspera, activa i tumultuosa, com ha explicat a bastament Albert Garcia Espuche.

Els seus aproximadament 40.000 habitants movien una economia caracteritzada per la diversitat productiva, el comerç i l’exportació, i per l’auge de les activitats terciàries i de l’oci. La seva burgesia practicava unes relacions econòmiques creixents amb les grans capitals de la mar del Nord. Companyies angleses i holandeses tenien delegacions permanents a la capital de Catalunya, de la mateixa manera que ho feien les empreses amb seu a Barcelona a Londres o Amsterdam. La prosperitat barcelonina es fonamentava en les xarxes productives generades per tot el país des de mitjan segle xvi i les fomentava. Així, companyies amb seu al cap i casal estenien les seves ramificacions arreu del Principat, en tots els àmbits productius, i generaven una mena d’incipient mercat interior o nacional. D’aquesta manera, companyies tèxtils, metal·lúrgiques o de transformació agrícola s’estenien a través dels grans eixos comercials, fins i tot amb uns mitjans de comunicació molt rudimentaris. I burgesos amb seu a Barcelona coparticipaven d’empreses de Reus i del Camp de Tarragona, de Mataró i del Maresme, de l’eix productiu que unia la plana de Vic i el Ripollès, de la Catalunya Central, de les terres de Girona i de Ponent, de l’Ebre o del Pirineu.

Una ciutat i un país en transformació no constituïen, però, un paisatge idíl·lic. Des del punt de vista polític, la derrota a la guerra dels Segadors (1640-59) havia representat l’esquarterament de Catalunya, amb l’annexió dels comtats de Rosselló i Cerdanya al regne de França –i la consegüent pèrdua de

Perpinyà, la segona ciutat més poblada i més activa de Catalunya. L’ocupació de Barcelona per part de les tropes de Felip IV (1652) es produí després d’un setge duríssim, que tot just n’inicià una sèrie de fins a cinc en poc més de cinquanta anys –i que, en aquell cas, afegí a la fam i als estralls de la guerra l’extensió d’una terrible pesta, d’efectes demolidors.

La ciutat vençuda va haver d’acceptar duríssimes mesures repressives que solament la desfeta del 1714 pot fer semblar menors. Així, el govern municipal (el Consell de Cent) i la representació del país (la Diputació del General o Generalitat) van ser fèrriament controlats des d’aleshores, i tots els qui aspiraven a dirigir-los havien de ser admesos pel rei. Les tropes reials van passar a controlar també les muralles de la ciutat i els seus punts forts (especialment Montjuïc i les Drassanes). Ja aleshores es van redactar projectes per construir una ciutadella militar que controlés Barcelona. I, si bé no es van dur a terme, es va exigir al país, exhaust, que construís el sumptuós Palau Reial, situat al pla de Palau, com a símbol de la supremacia dels reis i dels seus lloctinents. Anys a venir, el palau seria habitat per Carles III i la seva esposa, Elisabet Cristina.

Però el tractat dels Pirineus (1659) no va significar, de fet, la pau amb França. Ben a la inversa, durant la segona meitat del segle xvii sovintejaren les invasions franceses, i també la conflictivitat social contra l’allotjament de tropes (revoltes dels Barretines o dels Gorretes). El 1694, l’exèrcit francès s’establí d’una manera permanent en tot el territori de la vegueria de Girona. I el 1697, després d’un nou setge que resultà especialment destructiu, els francesos van entrar a Barcelona. L’abandonaren voluntària15

El duc Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV per la branca secundogènita, va esdevenir rei de la monarquia hispànica a la mort de Carles II. Felip V de Castella i IV d’Aragó i de Barcelona tenia aleshores disset anys. El 1701 es desplaçà a Barcelona, on convocà la Cort General de Catalunya. També aprofità aquella

ocasió per contreure matrimoni a Figueres amb la jove princesa M. Lluïsa Gabriela de Savoia. Els retrats del jove príncep el presenten amb una estètica molt estudiada, a cavall de l’ostentació pròpia dels Borbons francesos i de l’austeritat que caracteritzà els Àustries espanyols d’ençà de Felip II.

ment pocs mesos després com a conseqüència del tractat de Rijswijk. Però Lluís XIV ja havia deixat la seva empremta decisiva. El testament de Carles II, mort el 1700, va deixar tots els seus regnes al duc Felip d’Anjou, nét del monarca francès.

Entre Àustries i Borbons Els primers episodis de Felip V als regnes hispànics no desprenen simpatia mútua, però tampoc una hostilitat oberta, que hauria estat impensable si es té en compte el poder acumulat aleshores pels Borbons. El nou monarca es casà a Figueres amb M. Lluïsa de Savoia i convocà la Cort General de Catalunya, a Barcelona, el 1701, on va fer algunes importants concessions. La francofòbia dels catalans probablement no hauria anat més enllà sense l’esclat de la guerra internacional. I aquesta s’inicià tot seguint una mena de ritme pautat. El 1701, l’imperi Alemany, Anglaterra i els Països Baixos van constituir la Gran Aliança de la Haia amb l’objectiu de combatre les conseqüències del testament de Carles II. L’any següent van declarar la guerra a les potències borbòniques. Però va ser el 1703 quan van proclamar rei de la monarquia hispànica, en un acte solemne a Viena, l’arxiduc Carles d’Àustria amb el nom de Carles III; aquell mateix any s’havien incorporat a l’Aliança Portugal i Savoia, dos estats d’una gran importància estratègica en la lluita contra França i Espanya. El nou candidat es desplaçà tot seguit a Lisboa, des d’on va intentar infructuosament obrir un front de guerra peninsular.

El partit austriacista es va construir en aquells anys, i en la més estricta clandestinitat. Es va nodrir i va créixer amb les notícies que informaven dels èxits polí-

tics i militars dels aliats. I va representar el salt d’un difús sentiment antifrancès, comú a tots els regnes hispànics, a la conspiració i la militància polítiques. A Catalunya, l’austriacisme va esdevenir particularment ampli i interclassista, ja que la seva expansió es va vincular a la defensa de les constitucions i dels drets individuals i col·lectius. I, com no podia ser d’una altra manera, Barcelona hi va tenir un paper clau.

L’austriacisme barceloní va aplegar una bona part de la burgesia dels negocis i dels ciutadans honrats, que en molts casos havien establert vincles, com hem vist, amb Anglaterra i els Països Baixos. Mercaders i fabricants, propietaris agrícoles, advocats, notaris i artesans qualificats van coincidir en l’ideal definit uns quants anys abans per Narcís Feliu de la Penya (austriacista de primera hora i un dels primers empresonats per les autoritats borbòniques) al seu Fénix de Cataluña: fer del Principat una nova Holanda del Mediterrani. La Universitat de Barcelona, o Estudi General, va esdevenir també un potent focus de subversió. I el baix clergat i els ordes mendicants van fer també una important tasca de proselitisme entre les classes populars. En l’eix Vic-Ripoll, el més castigat per les invasions franceses, l’austriacisme va aplegar la petita noblesa rural i la pagesia benestant que les havia combatudes les darreres dècades.

El fracàs del primer desembarcament aliat a Barcelona, el 1704, va obligar a exiliar-se alguns centenars d’homes. Aquest fet va enfortir els lligams entre la resistència interior i els aliats, ja que una bona part dels desplaçats es va allotjar a Lisboa, Gibraltar (tot just aleshores conquerida a Felip V), 17

Pierre o Pieter Mortier (cartògraf) «Théatre de la guerre en Espagne et en Portugal [...] presenté a Charles III, Roy d’Espagne, et des Indes» [1708] 93 × 58 cm - Aiguafort acolorit a mà <

ICC – RESM-A-4-20 (RM 215.311)

...Només en la figura del monarca apareix una discordança, això sí, radical: un mapa l’anomena Felip V i l’altre, Carles III. Ves per on, ens trobem davant un exemple (no pas l’únic) de reciclatge d’un mateix material d’acord amb les hegemonies politicomilitars. La guerra de Successió apassionava l’opinió pública europea i els dos candidats i els seus aliats estaven disposats a apostar fermament per la publicitat i a dedicar-hi grans sumes... I no mancaven impressors disposats a reutilitzar els seus productes i a adaptar-los a les exigències dels seus nous clients.

20

Pere Crusells «Retrat de l’arxiduc Carles» 1708 - 3,5 × 3 cm - Oli sobre llautó <

AHCB - 15383

Retrat de Carles III. Al revers figura el nom del seu autor, Pere Crusells, i la data de la seva realització, 1708, coincidint amb el matrimoni del rei amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. La literatura i la iconografia austriacistes van presentar el jove príncep com l’alliberador dels regnes hispànics de la tirania borbònica. Les noces amb la jove princesa alemanya havien d’alçar la moral entre els seus partidaris, especialment després de la duríssima derrota d’Almansa (1707) i de l’ocupació consegüent dels regnes de València i d’Aragó i de les comarques occidentals de Catalunya. Tanmateix, els aliats gaudien aleshores d’una posició hegemònica arreu d’Europa.

Gènova o la mateixa Viena. Això va facilitar els intercanvis de correspondència i informació, sempre en la més estricta clandestinitat. I va fomentar també la visibilitat de Catalunya com a ens polític a l’exterior.

Aquestes són les bases sobre les quals se signà el pacte de Gènova entre Catalunya i Anglaterra (1705). Representaven els catalans dos joves exiliats: el vigatà Domènec Perera, catedràtic de dret a la Universitat de Barcelona, i el noble barceloní Antoni de Peguera. I actuà com a ministre plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra Mitford Crowe, que havia residit llargament a Barcelona en qualitat d’agent comercial d’una companyia anglesa.

La sinergia generada pel pacte de Gènova es va posar de manifest pocs mesos després, quan la combinació d’un nou desembarcament aliat a Barcelona i de la revolta generalitzada a la Catalunya Central, amb epicentre a la plana de Vic, van significar la derrota del virrei borbònic i la proclamació de Carles III com a rei dels catalans. Sobre el setge del 1705, i també sobre el que el seguí l’any següent, ens estenem més àmpliament en altres apartats d’aquesta obra.

Barcelona, cort reial Carles III va convocar la Cort General de Catalunya i hi va fer importants concessions polítiques i econòmiques. Entre d’altres, el nou monarca va retornar al Consell de Cent i a la Diputació del General el control de les seves llistes d’aspirants; va legalitzar la Conferència dels Tres Comuns, formada per aquestes dues institucions i pel braç militar, que Felip V havia prohibit; i va crear el Tribunal de Contrafaccions, encarregat de resoldre els litigis entre les institucions reials i les del país, que era format per

jutges nomenats d’una manera paritària per ambdues parts. La Cort General del 1705 va desplegar, doncs, el sistema de govern pactista, o constitucionalista, en un sentit ampli.

També va repartir premis i honors entre aquells que s’havien destacat en la lluita contra Felip V. Des del 1705, Barcelona esdevingué la seu permanent d’un jove príncep que es proclamava rei de la monarquia hispànica –enfrontat amb un altre jove príncep que residia a Madrid. Dos segles després, doncs, Barcelona esdevenia de nou cort reial amb tots els atributs corresponents. Al cap i casal hi van concórrer ambaixadors i alts funcionaris civils i militars dels poderosos estats aliats, i també dels neutrals. També hi feren cap les famílies de l’alta noblesa dels estats de la península Ibèrica i d’Itàlia que l’havien reconegut com a rei. Juntament amb els nobles alemanys que havien vingut amb Carles i la seva esposa Elisabet Cristina constituïren el gros d’una cort força activa. Al seu voltant es van generar noves demandes i noves necessitats socials. Així, Barcelona va atreure un bon nombre de músics i artistes plàstics provinents de Nàpols i d’altres estats d’Itàlia.

Com a seu de la cort, Barcelona va acollir també els principals consells i secretaries de la monarquia hispànica instituïts per Carles III, en paral·lel amb els que actuaven a Madrid per encàrrec de Felip V. 21

El setge francès del 1697 El precedent immediat

Làmina d’un tractat francès d’enginyeria militar que mostra l’alçat de la ciutat de Barcelona i la planta d’una fortalesa abaluartada en forma d’hexàgon –considerada la forma geomètrica més perfecta per minvar els efectes de l’artilleria enemiga en un espai pla. A partir del 1678, l’enginyer Sébastien Le Preste, marquès de Vauban, nomenat comissari general de fortificacions, va construir nombro-

ses fortaleses adaptades a les millores de l’artilleria en totes les fronteres de França. Entre elles, destaca la fortalesa de Montlluís, a l’Alta Cerdanya, destinada a consolidar la nova (i antinatural) frontera sorgida del tractat dels Pirineus (1659).

La vista de Barcelona des del mar en destaca Montjuïc, la muralla de mar, amb els baluards de migdia i de llevant, i el port i la torre de la Llanterna. La mateixa

L

’evidència de la fràgil salut de Carles II (16651700) i de la seva incapacitat per tenir descendència va mobilitzar el conjunt de corts europees en aquells anys. Les guerres internacionals es van alternar amb els tractats de partició, que preveien la divisió de la monarquia hispànica i el seu repartiment entre la resta de potències europees.

La causa s’ho valia: la monarquia hispànica era aleshores un imperi decadent, però, malgrat tot, un imperi. Les seves possessions a Europa continuaven essent ingents i abastaven, a part dels regnes ibèrics, Flandes (aproximadament els actuals Bèlgica i Luxemburg), els estats italians de Milà i Nàpols, i les illes de Sardenya i Sicília. A ultramar, l’imperi era encara més imponent i incloïa la major part del continent americà (amb les grans mines de plata de Potosí i Zacatecas, entre d’altres), les illes Filipines, al sud-est asiàtic, i altres enclavaments oceànics.

El 1696, quan la salut de Carles II empitjorà d’una manera irreversible, tres famílies reials podien optar al tron: els Borbons, que ho van fer mitjançant el duc Felip d’Anjou, nét secundogènit de Lluís XIV; els Habsburg d’Àustria, que van presentar com a candidat l’arxiduc Carles, fill segon de l’emperador Leopold I; i la casa de Baviera, que presentà el príncep Josep Ferran. La mort d’aquest, el 1699, reduí els candidats a dos.

El joc diplomàtic va tenir una expressió directa a la cort de Madrid, on ben aviat es van formar partits irreconciliables. Però també es va manifestar d’una manera contundent a través de les armes. I, en aquest punt, Catalunya va esdevenir de nou el

imatge apareix en molts altres dibuixos i gravats del moment. L’associació de la ciutat i la fortalesa abaluartada pot tenir relació amb els projectes de construir-hi una ciutadella militar. Aquesta idea ja és present en la documentació del 1652, després de l’ocupació de Barcelona per part de les tropes de Felip IV. Com és sabut, la Ciutadella s’inicià el 1715 amb l’ocupació borbònica de la ciutat.

principal punt de confrontació. Aquesta no era una situació ni de bon tros nova. La signatura del tractat dels Pirineus (1659), que va posar fi a la guerra dels Segadors, no va representar en realitat l’aturada de les hostilitats. Els anys següents, les invasions franceses van ser gairebé constants. Es produïen a la primavera o a l’estiu i es prolongaven fins a l’arribada dels primers freds. Durant aquells mesos, la tropa vivia sobre el país i eren freqüents les accions de càstig davant de qualsevol forma de resistència. Les comarques més afectades van ser les pirinenques, Osona i l’Empordà. Justament, a l’eix Vic-Ripoll es van conformar cossos de fusellers de muntanya i milícies de voluntaris que van demostrar una eficaç capacitat de resposta a les tropes regulars franceses. Temps a venir, aquest seria el nucli armat dels vigatans, el primer col·lectiu que apostà d’una manera oberta per Carles III. El pitjor escenari per a Catalunya es va produir amb la guerra dels Nou Anys (1689-97). Durant les primeres campanyes, els francesos van ocupar temporalment les principals viles pirinenques i en van destruir les defenses. El 1693, però, els francesos van conquerir la ciutadella de Roses, que tradicionalment s’havia considerat inexpugnable, i hi van restar més enllà de l’arribada de l’hivern. Sobre aquesta posició de força, la campanya següent va consistir en la invasió massiva de l’Empordà. Al maig del 1694, l’exèrcit francès va guanyar la batalla de Verges, o del Ter, i tot seguit va conquerir la vila i el port de Palamós, i la ciutat de Girona. A la tardor d’aquell any, els francesos ocupaven la pràctica totalitat de la vegueria de Girona, amb vèrtexs a Camprodon, al nord, i a Blanes, al sud, i amb el 29

Ferdinando Alfonso (cartògraf); Hermann Van Loon (gravador); Georges Mariette de la Pagerie (editor) «Le Nouveau Plan de Barcelonne Comme il est aujour d’huy. Levé et Dessiné sur les lieux tres exactement par Ferdinando Alfonso asiegée par l’armée du Roy sous le Commandem[ent] de Mons. de Vendosme le 16. Juin» 1697 22,5 × 30 cm - Aiguafort AHCB - 18132

Heus aquí un altre dels plànols del setge de Barcelona del 1697 publicats coetàniament a París. La precisió cartogràfica de l’exèrcit francès era un dels factors de la seva superioritat sobre el terreny. L’abundància de materials cartogràfics sobre Barcelona i Catalunya, i el seu èxit comercial posen de manifest que els governants i l’opinió pública francesa van entendre aquella invasió com un precedent immediat del que havia de ser una operació a gran escala en el moment de la mort de Carles II. El gravat també precisa alguns dels punts on va impactar l’artilleria naval francesa.

Els setges del 1705 i 1706 De Felip V a Carles III

Autor desconegut «1705. Barcellona tumultuirt gegen dem Vice-Ré» 1719 - 5,5 x 8,5 cm - Aiguafort; tipografia AHCB - 18868

Gravat alemany del setge de Barcelona del 1705. En primer pla, l’artilleria i la infanteria atacants. Al fons, els defensors.

La imatge manifesta, però, un desconeixement absolut de l’arquitectura i del paisatge de la ciutat.

Els primers anys del regnat de Felip V

E

ls cinc primers anys del regnat de Felip V són la crònica d’un fracàs: la impossibilitat de blindar els regnes peninsulars d’una guerra que esclatà arreu d’Europa justament en nom de la successió a la monarquia hispànica. El primer regnat efectiu de Felip V a Catalunya s’estén des de la mort de Carles II i l’acceptació de la seva successió per part de Lluís XIV (novembre del 1700) fins a la victòria aliada a Barcelona de la tardor del 1705. Tot aquest període està marcat per una dinàmica internacional hostil, en què són les potències de la Gran Aliança de la Haia les que duen la iniciativa en els àmbits diplomàtic i bèl·lic.

El nou monarca s’instal·là a Madrid a començaments del 1701 i ben aviat es traslladà a Barcelona, on convocà la Cort General de Catalunya. De camí de la capital del Principat, Felip V s’aturà a Saragossa i jurà solemnement els Furs d’Aragó –però no hi obrí una Cort General. Un cop a Barcelona, jurà les Constitucions de Catalunya el 3 d’octubre i, tot seguit, el dia 12, inicià la Cort General. Les sessions del màxim organisme legislatiu i fiscal del Principat es van prolongar fins al 14 de gener del 1702, si bé van viure un petit parèntesi a causa de les noces de Felip V amb la joveníssima princesa M. Lluïsa Gabriela de Savoia. El casament es va fer a Figueres, a l’església de Sant Pere, el 3 de novembre del 1701,

i en el disseny diplomàtic projectat per Lluís XIV havia de servir per acostar la casa de Savoia a la causa dels Borbons –cosa que finalment no es produí.

El balanç de la Cort General va ser altament positiu des del punt de vista de les reivindicacions polítiques i econòmiques dels catalans. La Cort aprovà, entre d’altres mesures, la creació d’un tribunal de contrafaccions, de caràcter paritari, que resolgués els conflictes entre les institucions reials i de la terra; també la creació d’un port franc a Barcelona i la possibilitat de comerciar amb dos vaixells anuals amb Hispanoamèrica. El monarca no transigí, però, en l’anul·lació de les principals mesures repressives imposades després del 1652: el control reial de les llistes d’insaculats a la Diputació del General i del Consell de Cent, i el domini per part de l’exèrcit de les muralles i dels punts estratègics de Barcelona. L’èxit de la Cort General de Felip V s’ha de valorar també per contrast: era la primera Cort que es tancava amb acords des de la del 1599 –feia, doncs, tot just un segle. La jove parella va romandre a Barcelona encara uns quants mesos, fins que el 8 d’abril del 1702 va salpar rumb a Nàpols, on Felip V havia convocat també la Cort del regne.

L’ordre de la presència del jove monarca en els seus estats obeïa a una estratègia ben definida.

En una Europa en flames a causa de l’execució del 53

Filippo Pallotta (dibuixant); Jan Baptist Berterham (gravador); E. H. Fricx (editor) «Embarco del Rey Nuestro Señor en el muelle de Barçelona, para passar a Ytalia en la Esquadra de Vajeles que mandava el Conde de Estrées, el dia ocho del mes de Abril de este año de MDCCII» 1703 (dibuix), 1704 (edició) 46,5 × 62,5 cm - Aiguafort AHCB - 17897

Embarcament de Felip V al port de Barcelona per dirigir-se a Nàpols. Concloses positivament les sessions de la Cort General de Catalunya, el regne de Nàpols constituïa el principal repte per al nou monarca a causa de l’oposició d’un important sector de la noblesa. Mentre l’estol salpa rumb a Nàpols i nombrosos vaixells llancen salves en honor del rei, la reina M. Lluïsa Gabriela i altres dames, a l’esquerra de la imatge, l’acomiaden des del balcó del Palau Reial, al pla de Palau. El gravat mostra també les persones apostades a la muralla de mar i al moll, i diverses tropes en formació. Al fons, a la dreta, des de la fortalesa de Montjuïc també es llancen salves.

64

Gérard Scotin «The Siege of Barcelona taken by the Earl of Peterborough in the Year 1705» 1735 - 37,5 × 22,5 cm - Aiguafort acolorit a mà AHCB - 18618

Gravat acolorit que descriu la victòria aliada a Barcelona el 1705. La imatge presenta en primer pla el comte de Peterborough, cap de les forces aliades. La data d’edició de l’obra, 1735, coincideix amb la de la mort del seu protagonista a Lisboa i amb l’esclat de la guerra de Successió de Polònia, que enfrontà de nou les potències aliades i els estats borbònics. Després de la signatura del pacte de Gènova, el desembarcament aliat coincidí amb la revolta vigatana.

El setge aliat del 1705.

La victòria catalana

L

a signatura del pacte de Gènova (20 de juny del 1705) entre la resistència catalana i el regne d’Anglaterra va evidenciar una doble impotència.

Després de tres anys de guerra, els estats aliats no havien aconseguit obrir un front militar a la península Ibèrica malgrat l’alineació de Portugal amb l’Aliança (1703) i l’arribada de Carles III a Lisboa (1704).

Això debilitava enormement la causa aliada en una guerra que es feia en nom de la successió de la monarquia hispànica. A Anglaterra, on els whigs (liberals) s’havien llançat a la confrontació sense el suport dels tories (conservadors), l’opinió pública es trobava particularment dividida i els fracassos dels exèrcits aliats a la Península esdevenien una arma de confrontació molt perillosa. Però també el partit austriacista català havia pogut constatar aleshores que la mobilització general del país, necessària per subvertir l’ordre borbònic, només seria possible si tenia un suport inequívoc dels estats aliats.

Per això la signatura del pacte de Gènova va constituir un instrument de mobilització interior i exterior invencible. Pel pacte, els anglesos es van comprometre a mobilitzar homes i recursos a favor d’una Catalunya alçada en armes contra Felip V. I el més important: van garantir als catalans la confirmació de les seves constitucions i llibertats, fins i tot en el cas que Felip V romangués al poder.

En paral·lel, l’armada anglesa havia fondejat a Lisboa amb 9.000 homes, comandats pel comte de Peterborough, amb la intenció d’enviar-los a Barcelona.

L’estol aliat salpà a la fi del juliol, amb el mateix Carles III al capdavant. A Gibraltar s’hi afegí, els primers dies d’agost, el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, un home particularment estimat a Catalunya; i, encara, els dies següents, s’hi incorporà una nau provinent de Gènova, que incloïa els negociadors catalans del pacte, Domènec Perera i Antoni de Peguera. El 10 d’agost, un petit contingent d’homes dirigit pel coronel Joan Baptista Basset i Ramos desembarcà a Altea i es va fer fort a Dénia, que va proclamar rei Carles III. Allò que havia estat programat com una actuació de distracció va tenir, els mesos següents, un suport inusitat. El 16 de desembre, Basset va entrar a la ciutat de València i va posar el conjunt del regne sota la sobirania del rei Carles.

El 22 d’agost, l’estol aliat va desembarcar a la desembocadura del Besòs després d’un consell de guerra que havia evidenciat les diferències entre anglesos i holandesos, d’una banda, poc convençuts de l’èxit de l’empresa, i el príncep Jordi de Darmstadt, de l’altra, que assegurava que la resistència interior estava preparada per a aquesta empresa. Tot seguit, Darmstadt va enviar cartes a les localitats catalanes més properes, mentre Domènec Perera es traslladava al 67

Congost i obtenia la mobilització d’uns mil vigatans, una xifra força inferior a les expectatives que s’havien fet. En aquell context, el consell de guerra del 28 d’agost va estar a punt d’alçar de nou el setge i desplaçar l’armada a Niça, on havia estat demanada pel duc de Savoia. Aquesta contingència va ser aturada aleshores pel mateix Carles III, que va decidir desembarcar. Aquesta acció va resultar definitiva, ja que va mobilitzar amplis sectors de Catalunya.

68

Amb l’arribada de nous contingents catalans, Barcelona es trobava completament assetjada el 4 de setembre. Els dies següents, els voluntaris catalans van assolir la xifra de 15.000 homes. D’altra banda, el duc de Velasco es va negar a utilitzar les forces de la Coronela, ja que les considerava poc segures.

Les tropes aliades van decidir donar un cop de mà definitiu amb l’assalt a Montjuïc el 13 de setembre.

Les forces van ser dividides en tres grups, coman-

Autor desconegut «Barcelona» 1705 19 × 26,5 cm en un full de 41,5 × 32,5 cm Aiguafort; tipografia AHCB - 17893

Gravat holandès que descriu el setge aliat de Barcelona del 1705. En aquesta ocasió, l’escenari clau del combat va ser Montjuïc.

L’ocupació del castell per part dels aliats va precipitar la capitulació del virrei Velasco. El dibuix mostra les paràboles dels projectils llançats per terra i per mar. L’escena més propera descriu l’entrada d’un contingent aliat a Barcelona com a conseqüència de la capitulació signada el 9 d’octubre.

Tanmateix, la manca de versemblança de la imatge revela que no és el resultat d’una observació de primera mà. Molt probablement, el dibuixant va reconstruir l’espai a través de fonts indirectes.

77

Alexr; V[an] «Plan de la Ville de / BARCELONE / et Chateau de / MONT IUY / avec les approches de l’Armee / de France...»

Calcografia 44,4 × 58,2 cm AHCB - 18946

El setge borbònic del 1706

L

a victòria catalana del 1705 i la proclamació de Carles III a Barcelona van ser respostes amb una contundent contraofensiva borbònica.

A la fi d’aquell any, el mariscal René de Froulay, comte de Tessé, va desplaçar els seus homes de la frontera portuguesa a Catalunya. El mateix va fer el gros de forces borbòniques de Madrid, liderades pel mateix Felip V, que van ser mobilitzades el 23 de febrer del 1706. Les setmanes següents, aquestes tropes van confluir amb les forces borbòniques repartides per diversos llocs del regne d’Aragó fins al punt de sumar uns 30.000 homes.

L’estratègia borbònica va comptar encara amb dos punts de pressió més: l’armada francesa, que va mobilitzar trenta navilis i sis bombarders, que va situar prop de la costa de Barcelona, i les forces de l’exèrcit del Rosselló, comandades pel duc de Noailles, que van ocupar les comarques septentrionals de Catalunya i s’acostaren a la capital del Principat. A aquests exèrcits professionals s’hi afegiren encara alguns centenars de botiflers desplaçats durant l’any anterior, que estaven convençuts de la victòria borbònica i, amb ella, de la concessió d’honors i premis. Com ordenà l’ambaixador francès a Madrid Michel Amelot al comte de Tessé, l’objectiu de l’exèrcit borbònic d’ocupació era conquerir Barcelona i, tot seguit, abolir les Constitucions de Catalunya.

Detall d’un gravat del setge del 1706 que mostra la muntanya de Montjuïc i el Raval de Barcelona. El setge va situar molt a prop els dos candidats a la monarquia hispànica: Carles III va romandre a la ciutat i es va refugiar al monestir de Sant Pere de les Puel·les, que es trobava lluny de la trajectòria de les bombes de l’artilleria borbònica; i Felip V va participar de la força atacant i es va atendar al camp, a les envistes de Barcelona. Com en el setge del 1705, l’enfrontament es va centrar al voltant de Montjuïc.

En aquell context, la defensa del cap i casal resultava, si més no, incerta. El gros de l’exèrcit aliat s’havia desplaçat al País Valencià per garantir la victòria de les forces dels maulets liderades per Joan Baptista Basset i Ramos. Al cap i casal hi havia tot just 900 efectius de les Guàrdies Catalanes i uns 150 del regiment de la ciutat de Barcelona. Els contingents de soldats professionals que es podien derivar des de Girona o Lleida en cap cas no depassaven els pocs centenars. La defensa de Barcelona quedava, doncs, essencialment, a les mans de la Coronela, la milícia urbana, formada per uns 4.500 civils armats, i dels cossos de fusellers de muntanya dispersos pel territori. En tot cas, la desproporció amb els 30.000 soldats professionals mobilitzats per Felip V era més que evident. En aquell context, la decisió de Carles III de restar a Barcelona, contra l’opinió dels seus col·laboradors més propers, va resultar determinant. El mateix rei la va comunicar a la Diputació del General el 2 d’abril.

L’ofensiva borbònica va prioritzar l’ocupació del castell de Montjuïc, com ja havien fet els aliats un any abans. L’atac es va iniciar el 3 d’abril. Els dies següents, Barcelona va rebre nous contingents de diversos punts de Catalunya, com també ho van fer les tropes borbòniques. En tot cas, la desigualtat de forces va tenir els seus efectes i les tropes liderades 87

[F. Joden] «Her verlaten en opbreeken der Franse Vlooten en Leeger voor Barcelona op den 12 May. 1706» 1706 19,5 × 25,5 cm en un full de 41,5 × 32 cm Aiguafort; tipografia AHCB - 18948

Gravat holandès que descriu el trencament del setge del 1706. En primer pla, les forces assetjants, situades a la muntanya de Montjuïc, són fustigades pels fusellers de muntanya mentre es baten en retirada. Al fons, al mar, l’arribada de l’estol aliat obliga les naus borbòniques a abandonar el litoral barceloní. L’alçat de la ciutat probablement s’ha dibuixat a partir d’un plànol i no resulta gens realista, llevat de la definició del recinte emmurallat. La imatge i el text destaquen l’eclipsi total de sol que es produí en aquell moment. Aquest és un element recurrent en la propaganda aliada d’aleshores. Tot i que l’eclipsi era previst, la seva coincidència amb el trencament del setge el dotà d’un contingut màgic, o potser premonitori. I és que al Rei Sol l’acabava d’eclipsar un altre monarca.

99

Jaques Bartolomi «Aparitions de Jupiter» [1706] 17 × 25 en un full de 39 × 26 cm Aiguafort; tipografia AHCB - 17891

Gravat satíric holandès dedicat a «l’any victoriós dels aliats de 1706» i imprès, segons diu, «chez Louis de Lis-Défleuri, au monarque tombant» (a can Lluís de Lis-Desflorit, al carrer del monarca tombant). El déu olímpic Júpiter afavoreix Carles i perjudica Felip i el Gall francès.

Així, a l’esquerra, els seguidors de Carles III l’aclamen mentre esperen la seva arribada a una Barcelona inversemblant, no gens realista. En canvi, a la dreta, els seguidors de Felip V es mostren capcots, sorpresos i vençuts sota un cel de cop ennegrit per l’eclipsi.

102

103

Paul Decker (dibuixant); Johann August Corvinus (gravador); Jeremias Wolff (editor) «Wie die Königl[ich]e Braut Elisabetha Christina [...] vo[n] Ihro König Maj. Carolo III zu Barcellona empfangen u[nd] Prächtigst heim geführt worden» 1724 - 57,5 × 42,5 cm - Aiguafort AHCB - 18527

Gravat del Repraesentatio Belli que descriu l’arribada de la reina Elisabet Cristina a Barcelona el 1708. La rep el seu espòs, Carles III, sota una tenda que se situà fora muralla, entre els convents de Jesús i dels Caputxins. Al fons, la ciutat. El matrimoni, celebrat per poders a Viena, va ser confirmat a Santa Maria del Mar i acompanyat de nombrosos actes festius. El compositor napolità Antonio Caldara estrenà en honor de la reina Il più bel nome, la primera òpera representada a la península Ibèrica.

Barcelona, cort reial de Carles III

E

l 7 de novembre del 1705, Carles III entrà solemnement a Barcelona. S’iniciava, així, l’última etapa en què Barcelona ha estat cort reial d’una manera estable. Com ja hem assenyalat, aquest període es tancà el 19 de març del 1713, quan la reina Elisabet Cristina s’embarcà al port de Barcelona rumb a Gènova i, per extensió, a l’Imperi.

L’estada dels monarques al cap i casal, amb breus parèntesis en altres regnes hispànics, es prolongà, doncs, poc més de set anys.

Des del punt de vista polític, Carles III presidí la darrera Cort General de Catalunya, com ja hem assenyalat, però també va haver de construir una Administració per al conjunt de la monarquia, que tenia com a objectiu desbancar la del seu enemic, Felip V. Així, ja el 1705 creà un Consell d’Aragó i els anys següents, a mesura que se succeïren els fets bèl·lics, féu el mateix amb els consells d’Itàlia, de Castella, etc. La proliferació de consells permeté també donar funcions i rendes a molts nobles exiliats de regnes on dominaven les armes de Felip V. L’home fort del regnat de Carles III va ser Ramon de Vilana-Perles, notari i austriacista de primera hora.

Vilana va ser protonotari del Consell d’Aragó i secretari d’Estat i del Despatx Universal (cosa que avui equivaldria a primer ministre). A més, va ser distingit

amb el títol de marquès de Rialb. Vilana mantindria més endavant les mateixes funcions en el Consell d’Espanya de Viena, creat per l’emperador al desembre del 1713. Carles III va promoure també el navarrès Juan Antonio Romeo a la Secretaria d’Estat per als Afers d’Itàlia, cosa que representava, entre d’altres tasques, el govern efectiu de Milà, Nàpols i Sicília, i la relació diplomàtica amb la Santa Seu. Romeo va ser premiat amb el títol de marquès d’Erendazu. L’home clau del nou govern en l’àmbit de la Hisenda va ser l’abat de Poblet, Francesc Dorda, que Carles III va nomenar president del Consell d’Hisenda i tresorer del Consell d’Aragó. Dorda va ser nomenat també bisbe de Solsona.

Al voltant de la família reial es generà una cort molt activa, conformada per famílies nobles o ennoblides pels mèrits recents, tant de Catalunya com de la resta de regnes de Carles III de la península Ibèrica i d’Itàlia. També en formaren part els aristòcrates alemanys, molts d’ells joves, que acompanyaren Carles III o que, el 1708, constituïren el seguici d’Elisabet Cristina. La relació constant entre aquests grups generà força matrimonis mixtos, entre els quals destaca el del comte d’Althan, amic personal del rei, i l’aristòcrata catalana Marianna Pignatelli i d’Aimeric. Les seves noces van tenir lloc el 1709, un any després de l’enllaç reial. La relació d’aquest 105

Francesc Via «Fiesta que hisieron los plateros de la ciudad de Ba[rcelo]na, por la buena eleccion que hiso el Rey, nro. Sr, que dios gde. por aver llamado al peso de Su Govierno, al Semo. Sr. don Juan de Austria, Su Ermano [sic]» 1677 34 × 44,5 cm - Aiguafort AHCB - 11457

El Palau Reial de Barcelona en una festa celebrada el 1677. Edificat després de la guerra dels Segadors, va ser residència reial des del 1705 fins al 1713. Malgrat la guerra, Carles III i Elisabet Cristina presidien una cort molt activa, amb presència de nobles i alts funcionaris de tots els regnes hispànics i de l’Imperi, i d’ambaixadors dels estats aliats i neutrals.

Al seu voltant proliferaren els establiments de productes sumptuaris. També van fer cap a Barcelona grans artistes, compositors i músics, molts d’ells italians. A la fi de la guerra, alguns d’ells van acompanyar Carles a Viena.

112

113

Un setge de catorze mesos

25 de juliol del 1713 - 11 de setembre del 1714

La flota borbònica davant la costa de Barcelona durant el setge del 1713-14.

El port va tenir un paper clau en tots els setges moderns de la ciutat. Els combats navals, l’actuació del cors barceloní, el tancament del setge naval i el seu trencament per part dels mariners de la ciutat van ser elements decisius, especialment durant el llarg setge.

E

l 25 de juliol del 1713, l’exèrcit borbònic, comandat pel duc de Pòpuli, va iniciar el setge de Barcelona. Les tropes, formades en aquells moments per aproximadament uns 20.000 homes, van prendre posicions en tres gran àmbits: l’Hospitalet i Collblanc, a ponent; Sarrià i Gràcia, al nord; i l’àrea situada a llevant del mas Guinardó fins a Sant Martí de Provençals. El 29, un trompeta del duc de Pòpuli va lliurar a la ciutat una carta en què, en termes amenaçadors, la comminava a la rendició: «Se hace saber a toda la ciudad de Barcelona que, si en todo el día de hoy, 29 de julio de 1713, no abren las puertas a las armas del rey nuestro señor dando la debida obediencia, no sólo no les valdrá a sus naturales el indulto que la gran benignidad de su majestad les tiene concedido, sino que, tratándoles como a pertinaces rebeldes, experimentarán todo el rigor militar.»

La resposta de la ciutat no es va fer esperar: «Que esta ciutat i tot lo Principat prossegueixen la guerra conseqüentment a la innata fidelitat que conserven a son soberà, de la qual depèn sempre la decisió de la pau o de la guerra. Que les injustes amenaces i desusat estil alienten i no amedrenten los cors de vassalls que conserven lo reiterat jurament de fidelitat. [...] I amb referida resposta, podrà lo senyor duc de Pòpoli prendre les resolucions que expressa, quedant la ciutat resolta a oposar-se a totes, com ho manifestarà l’experiència.»

Ambdues cartes van ser publicades al primer número de la Gazeta de Barcelona, la publicació dels defensors de la ciutat que, amb el nom de Continuación del diario del sitio y defensa de Barcelona, va assolir fins a 42 números durant els catorze mesos de setge. La defensa de Barcelona va trencar l’esquema diplomàtic i militar previst a Utrecht (abril del 1714) i corroborat pels alts comandaments imperials i borbònics a Catalunya al conveni de l’Hospitalet (22 de juny). Segons aquest acord, les forces aliades havien de lliurar d’una manera progressiva, i evitant el buit de poder, cada una de les fortaleses que posseïen a les forces borbòniques d’ocupació.

Això s’esdevingué, entre d’altres llocs, a Tarragona, lliurada per l’exèrcit britànic a les tropes de les dues corones el 12 juliol, o a Hostalric, el darrer enclavament a les mans imperials, que va ser cedit a l’exèrcit de Lluís XIV a mitjan agost.

L’excepcionalitat de Barcelona va ser deguda a la ferma voluntat del Consell de Cent, que ordenà que la companyia de Sabaters de la Coronela, comandada per Sebastià Dalmau, es fes càrrec de la defensa del castell de Montjuïc i de les Drassanes, on es guardaven les armes i les municions, la nit del 27 de juny. Amb aquesta decisió, d’una gran transcendència política i militar, ja que trencava la legalitat vigent, la ciutat de Barcelona es posava a les ordres d’allò que acordés la Junta General de Braços, o Parlament de Catalunya, que havia estat convocada per al 30 de juny. I en aquesta decisió, Barcelona no va estar del tot sola. Terra endins va comptar amb dues fortaleses d’una gran importància estratègica: 117

Castellciutat, a la Seu d’Urgell, comandada pel general Josep Moragues –que, tanmateix, capitulà al cap de pocs mesos–, i Cardona, dirigida pel coronel Manuel Desvalls i de Vergós –que resistí fins a una setmana després de la caiguda de Barcelona. I, mar enllà, va comptar amb la col·laboració lleial de les illes de Mallorca i Eivissa, governades pel seu lloctinent, Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, marquès de Rubí –austriacista de primera hora i primer secretari de l’Acadèmia dels Desconfiats. Els mesos següents, Mallorca es convertí en la primeríssima proveïdora de provisions, municions i armament provinents d’Itàlia.

Sobre aquesta feble base militar, la Junta General de Braços va aprovar la defensa de Catalunya, que va publicar solemnement la Diputació del General el 9 de juliol. El ràpid tancament del setge de Barcelona per part del duc de Pòpuli pretenia justament liquidar la resistència dels catalans d’una manera immediata.

L’organització de la defensa Durant els catorze mesos del setge, les grans decisions polítiques van ser preses per la Conferència dels Tres Comuns. El govern de la resistència s’organitzà, doncs, sobre una base col·legial i republicana. Les tres institucions que formaven la Conferència van viure canvis tot al llarg d’aquell període.

Com cada any, el Consell de Cent va ser renovat el 30 de novembre del 1713, dia de Sant Andreu, i el conseller en cap que avalà la defensa, l’advocat Manuel Flix, va ser substituït pel seu col·lega d’ofici Rafael Casanova. El mateix s’esdevingué amb la resta del consistori, en què destacà el nou conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, mercader amb 118

importants interessos privats en el comerç amb Mallorca. El conseller en cap era, a més, coronel de la Coronela, o milícia urbana de la ciutat. Per la seva banda, la Diputació del General havia estat renovada entre el juliol i l’agost d’aquell any. Hi van ser elegits Josep de Vilamala, diputat eclesiàstic; Antoni Francesc de Berenguer i de Novell, diputat militar, i Antoni Grases i Des, diputat reial, o popular. Finalment, Joan de Lanuza i d’Oms, comte de Plasència, era protector del braç militar des del juny del 1713 i es mantingué en el càrrec.

Tanmateix, el govern efectiu es posà a les mans de la Trenta-sisena, o Junta de 36 membres nomenada per la Junta de Braços. Des del 26 de febrer del 1714, però, les seves competències van passar a les mans de la Vint-i-quatrena, o Junta de 24 membres, que depenia directament del Consell de Cent.

La defensa de Barcelona va ser encarregada al general Antoni de Villarroel, que la Trenta-sisena nomenà cap de les tropes regulars i comandant governador de la plaça. Villarroel va acceptar provisionalment el càrrec, tot recordant la seva condició de barceloní de naixença, a l’espera de rebre la confirmació de Carles III. Aquesta degué arribar el 2 d’octubre del 1713 amb l’entrada a Barcelona de Joan Francesc de Verneda i Sauleda, que actuà durant tot el setge en qualitat de representant, o agent secret, imperial. Verneda, notari, cunyat de Vilana-Perles, havia marxat de Barcelona amb altres alts funcionaris en el seguici de la reina Elisabet Cristina i fins aleshores es trobava a Milà. Villarroel, Verneda i els màxims representants dels Tres Comuns van constituir la Junta Secreta, encarregada del govern militar.

Autor desconegut «Attaques de Barcelonne “1714”» [1714] 22,5 × 29 cm - Tinta i aiguada de tinta AHCB - 19118

Plànol militar francès que descriu la situació de les trinxeres i línies d’atac en el moment previ a l’assalt de l’11 de setembre del 1714. Explica amb molta precisió la posició de les bateries pròpies i contràries, les línies paral·leles dels atacants i els llocs destinats als minadors i als magatzems de municions.

119

Autor desconegut [Manuel Planella] «Verídico plano de Barcelona, sitiado desde 25 de julio 1713 hasta 11 setiembre 1714» [1714] [Aquarel·la] AHCB - R. SD 8º

Plànol del setge de Barcelona del 1713-14 dibuixat per un dels seus defensors, probablement el pintor Pere Planella. Obra d’execució molt precisa i documentada, ha estat utilitzada com a document base en la major part de la cartografia històrica del setge dels segles xix i xx. La imatge detalla la situació dels campaments borbònics, la línia de circumval·lació, l’estat de les defenses de la ciutat i les successives trinxeres, i també alguns episodis de la guerra naval.

defensors van intensificar el foc d’artilleria contra les obres i van protagonitzar un gran nombre de sortides nocturnes. Les tasques de reforç de la muralla van anar acompanyades de la construcció d’una segona línia defensiva interior, la cortadura o «travessera». D’altra banda, el tancament del setge marítim va fer que, des de mitjan agost del 1714, l’entrada de provisions a la ciutat fos pràcticament impossible. En aquestes circumstàncies, la fam esdevingué generalitzada i es va convertir en un nou i terrible factor de desmoralització.

Els barcelonins encara rebutjaren un primer assalt general llançat per Berwick entre el 12 i el 14 d’agost del 1714. Un mes després, l’11 de setembre, però, els 20.000 homes llançats sobre la ciutat a quarts de cinc de la matinada van aconseguir ocupar quatre baluards i la travessera, fer-se forts al convent de Santa Clara i estabilitzar una línia defensiva a l’altura del pla d’en Llull i dels convents de Sant Agustí i de Sant Pere de les Puel·les. Els contraatacs dels barcelonins, liderats per Villarroel i Casanova, van resultar duríssims i prou efectius. I l’actuació de dones i nens creant en només mitja hora una nova línia de defensa al pla de Palau va poder resultar decisiva, com recordà anys després l’enginyer Francesc Santacruz en un gravat publicat a Viena el 1718. En tot cas, amb la situació enquistada, la presència de trinxeres a la ma124

joria de carrers i amb un greu perill per a assetjadors i assetjats, a les tres de la tarda s’iniciaren les negociacions per establir una capitulació. El mercader Marià Duran, el noble Jacint Oliver i el coronel Juan Francisco Ferrer van arrencar de Berwick el compromís no signat de garantir la vida, les propietats i la llibertat de tots els civils.

Així les coses, el dia 12 al vespre, les tropes borbòniques van ocupar Montjuïc. L’endemà al matí, el sergent major de la Coronela, Fèlix Monjo, va lliurar les claus de la ciutat al marquès de Guerchy i les tropes franceses van entrar ordenadament a Barcelona.

L’última consigna que va córrer entre els barcelonins va ser la d’actuar amb normalitat, com si res no hagués passat. Fins i tot alguns, a la tarda, van fer veure que obrien els seus negocis –absolutament buits de mercaderies, si no mig enderrocats. Era el darrer acte d’orgull i d’heroisme d’un poble esgotat i vençut.

Els recomptes dels dies següents van constatar que, de les aproximadament 5.000 cases que hi havia a Barcelona, 370 estaven totalment enderrocades, 300 es trobaven molt afectades i alguns centenars més havien sofert danys de consideració.

Certament, l’esforç dels catalans havia evitat el saqueig. Però a ningú no se li escapava que la situació que aleshores s’iniciava era inèdita i greu.

Francesc de SantaCruz Lunell (dibuixant); Franz Ambros Dietell (gravador); J. Van Guelen (editor) «Barcino Magna Parens» 1716 (gravat), 1718 (edició) - 91 × 139 cm - Aiguafort; tipografia AHCB - 18265

«Barcino Magna Parens» (Barcelona Gran Mare, o Pare), gravat de l’enginyer català exiliat Francesc de Santacruz imprès a Viena el 1718 per ordre del Consell d’Espanya, és el millor relat il·lustrat del setge de Barcelona. Santacruz descriu amb precisió les posicions de l’exèrcit assetjant per terra i per mar, els punts on es van ubicar les bateries d’artilleria que van bombardejar la ciutat i els principals episodis del setge. Cal fixar-se en el punt F: l’enginyer atribueix el fet d’evitar la caiguda militar de Barcelona l’11 de setembre a una acció realitzada amb una gran enteresa i eficàcia per les seves dones i nens.

142

Georg Matthaus Seutter «Barcino, Metropolis Hispanici Principatus Cataloniae in littore Maris Mediterranei [...] / Barcellona die Haupt Statt des Spanischen Fürstenthums Catalonien an dem Mittelländischen Meer [...]»

[1720] 57 × 70 cm - Aiguafort AHCB - 19046

Gravat alemany que descriu el setge de Barcelona del 1714. El plànol de la plaça contrasta amb la sensació de paisatge en tres dimensions que es vol donar a la muntanya de Montjuïc i al Pla de la ciutat.

La línia de mar reprodueix els elements que apareixen en altres gravats, dels quals és deutor aquest dibuix. Entre ells cal destacar, de nou, Montserrat.

La datació de la imatge, vers el 1720, es pot relacionar amb un nou conflicte internacional, la guerra de la Quàdruple Aliança, en què va revifar la guerrilla interior de la mà de Pere Joan Barceló, Carrasclet, i els esforços de l’exili per tornar a posar en l’agenda internacional el cas dels catalans.

Jean Langlois «Almanach Royal. Representant l’Unïon des Princes, par la Paix generale, conclüe à Bade, le 7 Septembre et publiée le 8 Novembre 1714. Almanach pour l’an de Grace M.DCC.XV / Reduction de la Ville de Barcelonne, par les troupes de France et d’Espagne, commandées par Mr. le Maréchal Duc de Berwik le 12 7bre 1714» 1715 89 × 57,5 cm - Aiguafort i burí BNF - Estampes 1673 <<

<

L’Almanac Reial de França del 1715 destaca com a principal notícia de l’any anterior la signatura de la pau de Baden. Aquest tractat es va signar el 7 de setembre del 1714, tot just quatre dies abans de la caiguda de Barcelona, i tancava el cicle de grans acords de pau després dels d’Utrecht i Rastatt. Juntament amb l’emperador i els reis de França, la monarquia hispànica, Anglaterra i Portugal, hi assisteixen el duc de Savoia (rebatejat com a rei de Sicília des del tractat d’Utrecht) i els prínceps electors de Baviera i Colònia. El duc de Savoia permutà el regne de Sicília pel de Sardenya amb l’emperador Carles VI el 1720. Els dos prínceps electors, aliats de Lluís XIV, recuperaren a Baden totes les seves possessions a canvi del compromís del monarca francès de retirar-se de Lorena.

L’estampa central de l’almanac es dedica a la caiguda de Barcelona i destaca de nou la figura del duc de Berwick, cap de les forces borbòniques.

143

Detall de l’últim gravat de la sèrie de Jacques Rigaud, en què el dibuixant imagina un suposat saqueig que hauria seguit la conquesta de Barcelona.

La imatge de fons és molt poc realista i prova que l’autor no va ser a la ciutat.

Tanmateix, Rigaud construeix els elements urbans a través d’allò que

ha pogut conèixer mitjançant lectures o l’observació de dibuixos i gravats.

Així, reprodueix amb una fortuna desigual la piràmide de la Immaculada, aixecada al passeig del Born després de l’alliberament del setge del 1706; el Palau Reial; el port, amb la torre de la Llanterna, i, al fons, Montjuïc.

La sèrie de gravats del setge de Jacques Rigaud

L

a sèrie més completa d’imatges del setge va ser realitzada per Jacques Rigaud i impresa a París entre el 1720 i el 1738. Paradoxalment, pertany a una col·lecció de 106 imatges que descriuen alguns dels espais més bonics de París i d’altres indrets de França. El títol de l’obra és, justament, Recueil choisi des plus belles vues des palais, châteaux et maisons royales de Paris et des environs (Recull triat de les vistes més boniques dels palaus, castells i cases reials de París i de la seva rodalia).

I així, al costat de divuit vistes de les Tulleries, de 24 de Versalles o de sis de Fontainebleau, l’autor dedica sis il·lustracions al setge de Barcelona.

De fet, les anomena vistes de les accions més remarcables del setge i atac d’una plaça. La referència a Barcelona solament apareix al peu del primer gravat, però resulta inequívoca: «s’han pres diversos temes d’un dels setges de Barcelona i representat les vistes d’aquesta plaça».

L’edició parisenca de l’obra de Rigaud va ser complementada amb dues edicions més: l’una, a Augsburg, impresa vers el 1750, amb llegenda bilingüe francès-alemany, i l’altra, impresa a Cornhill (Londres), amb text anglès.

El primer gravat es refereix a l’obertura de les trinxeres. En primer pla apareix el transport d’un comboi de ferits i, a l’esquerra, un grup de soldats que descansen. L’escena central és dedicada a l’obertura de trinxeres, mentre les laterals descriuen, respectivament, l’ocupació d’una masia benestant i d’un monestir ubicats fora muralles. Al fons apareix el perfil de la ciutat, entre el port, a la seva esquerra, i Montjuïc, a la seva dreta. Les làmines següents es van acostant gradualment a la ciutat, a mesura que també ho pot fer el seu autor.

El segon gravat descriu la guerra de trinxeres. Els assaltants malden per avançar-les i per situar les bateries de canons a tret de la plaça. Els defensors protagonitzen les sortides per evitar l’avanç de les trinxeres i destruir l’obra feta. En el contraatac dels assetjadors hi fa un paper clau la cavalleria. En primer pla apareix un hospital de campanya i, a la dreta, alguns oficials de les tropes assetjants que observen amb llargavistes les maniobres dels exèrcits.

En els tres gravats següents, el dibuixant se situa sempre aproximadament en el mateix punt, que permet una visió de conjunt prou àmplia de la ciutat.

A la seva esquerra s’hi endevina la torre del port, 149

La Barcelona ocupada La Ciutadella

Autor desconegut «Barcellona 1714. [Ihre] Standarten und Fahnen werden werbrennet. / 1714 Die Standarten und Fahnen, welche der Duc de Berwick nach Madrit gegendet [...]»

1719 - 5,5 × 8,5 cm - Aiguafort; tipografia AHCB - 17892

Gravat alemany que descriu la destrucció de les banderes dels defensors de Barcelona. La mesura va afectar les banderes de Santa Eulàlia i de Sant Jordi, i les 42 banderes de la Coronela. El nou ordre borbònic es va expressar també en l’àmbit simbòlic. Així, la piràmide del Born, dedicada a la Immaculada i aixecada amb motiu del trencament del setge borbònic del 1706, va ser enderrocada el 1715. Això sí: l’emperador Carles VI la va dreçar de nou a Palerm, Sicília, cinc anys més tard.

E

l 15 de setembre del 1714, dos dies després de l’ocupació efectiva de la ciutat, el Consell de Cent va lliurar al marquès de Guerchy la bandera de Santa Eulàlia i les 42 banderes de la Coronela. El mateix va fer la Diputació del General amb la bandera de Sant Jordi. Aquest va ser probablement el darrer acte d’ambdues institucions. Aquell mateix dia, José Patiño, intendent de les forces d’ocupació, acompanyat del secretari Salvador de Prats i Mates i d’altres il·lustres botiflers, es va personar a les seves seus respectives i va dissoldre el Consell de Cent, la Generalitat i el braç militar. Tot seguit, es va constituir la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno, presidida per Patiño i formada per diversos jutges botiflers que havien hagut d’absentar-se de Catalunya els anys anteriors.

També es va formar aleshores una Junta d’Administradors de Barcelona, formada per disset membres.

El dia 20, el marquès de Lede, nomenat per Felip V, va substituir Guerchy en el govern del Principat.

Aleshores van començar els incompliments de la capitulació reconeguda per Berwick. Dos dies després van ser detinguts divuit dels comandaments militars del setge, encapçalats pel general Antoni de Villarroel. Tot ells van ser traslladats a Alacant i, des d’allà, en dos combois, a Pamplona i Hondarribia, d’una banda, i A Coruña, de l’altra.

Tot i que mai no se’ls va obrir un procés, van restar a la presó fins al 1725, quan van ser alliberats per l’amnistia recíproca pactada a la pau de Viena. Per la seva banda, una part important de l’oficialitat i fins

i tot de la tropa van ser empresonats a les fortaleses de Roses, Sant Pol, Tortosa i Peníscola, o van ser condemnats a galeres. Els que van poder retornar als seus pobles van ser objecte de controls continus per part de les noves autoritats d’ocupació.

D’altra banda, el 2 d’octubre es va publicar el primer decret que desterrava algunes desenes d’eclesiàstics, que es van veure obligats a marxar cap a Itàlia. El mateix va passar amb les persones d’altres regnes que havien restat a Catalunya durant el setge. El seu decret de desterrament es va publicar el 12 de novembre i va afectar centenars de famílies. Ambdós tipus de decret es van repetir els mesos següents. La repressió es va generalitzar a tots els col·lectius mitjançant mesures diverses: el segrest de béns als particulars, l’anul·lació dels càrrecs, oficis i honors concedits en l’època anterior, l’ordre de destrucció de les publicacions d’aleshores, l’enderroc dels símbols públics del passat immediat, etc.

El 16 de novembre es va publicar el decret que ordenava que tots els estudiants i professors de la Universitat de Barcelona es traslladessin a la vila de Cervera, on s’iniciaria el curs. Aquest decret tenia un doble objectiu: evitar la concentració d’estudiants a Barcelona i reservar l’edifici de la Universitat, a la rambla dels Estudis, als militars que ja l’ocupaven. Tres anys després, l’11 de maig del 1717, es va publicar el decret que tancava la resta d’universitats catalanes i creava definitivament la Universitat de Cervera.

165

Francesc Renart Closas «Pla de la ciutat de Barcelona y sos contorns en lo añy 1740» 1801 - 41,5 × 63 cm - Tinta i aiguada de tinta AHCB - 2553

Còpia autentificada del 1801 d’un mapa original del 1740. Mostra la ciutat després de la construcció de la Ciutadella militar i de l’esplanada, com es pot veure amb més detall en la doble pàgina següent.

El plànol és anterior, però, a la reforma del castell de Montjuïc (1751), que va representar el seu engrandiment, i a la construcció de la Barceloneta, iniciada el 1753. La llegenda ens dóna informacions d’interès, com la divisió de la ciutat en barris, o quartils, o la ubicació dels edificis públics.

176

Barcelona a la iconografia romĂ ntica

El setge de Barcelona i l’última defensa de la ciutat, l’11 de setembre del 1714, van esdevenir un tema habitual en la literatura i la historiografia a partir del decenni del 1830. L’ampliació de les llibertats amb la Revolució Liberal, la nostàlgia de les constitucions perdudes i l’estètica pròpia del Romanticisme van contribuir a recuperar, i sovint a idealitzar, aquells fets.

L

a guerra de Successió va generar arreu un gran interès entre l’opinió pública. En són prova evident els nombrosos gravats internacionals que hem aplegat en aquesta obra. Després de la signatura del tractat d’Utrecht (abril del 1713), el debat sobre l’anomenat cas dels catalans va ser especialment viu a Anglaterra, on va enfrontar de nou tories (conservadors), que defensaven la decisió d’abandonar els catalans a la seva sort, amb whigs (liberals), que recordaven els compromisos adquirits per Anglaterra al pacte de Gènova. La polèmica, d’alta intensitat, va aplegar les millors plomes del moment, com Jonathan Swift i Daniel Defoe, autors, respectivament, d’Els viatges de Gulliver i de Robinson Crusoe. El setge i la caiguda de Barcelona van marcar la memòria de diverses generacions d’europeus, i van ser recordats per intel·lectuals i artistes.

Voltaire es va referir als catalans, a la seva crònica Le siècle de Louis XIV, en els termes següents: «han estat sempre guerrers, i els muntanyesos sobretot han estat ferotges; però, malgrat llur valor i llur amor extrem per la llibertat, han estat sempre sotmesos».

A Catalunya, la guerra va generar una important documentació fins al tractat d’Utrecht. Cal destacar especialment, per a aquest període, els Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Penya. L’obra, publicada el 1709 a Barcelona, la formaven tres volums de grans dimensions. En el darrer, l’autor dedicava un ampli espai als esdeveniments iniciats amb la mort de Carles II. Es tracta, en gran part, d’un relat de caràcter autobiogràfic (i amb un contingut a voltes clarament autojustificatiu), com correspon a

la personalitat de l’autor. No endebades, Feliu, autor també del Fénix de Cataluña, va ser un dels ideòlegs de la generació autriacista. Empresonat durant el primer regnat de Felip V, el 1705, en el moment de la victòria aliada va renunciar al càrrec de protonotari i secretari de despatx que li oferí Carles III justament per dedicar-se de ple a la seva obra.

Com a història oficial d’aquell regnat, els Anales van ser perseguits per les autoritats borbòniques després de l’Onze de Setembre. Van córrer, doncs, la mateixa sort que altres «papeles sediciosos, libelos inflamatorios, canciones, alegatos jurídicos, poesías, narraciones históricas» impresos per «la ciega malicia en las turbaciones que empezaron en el año 1705», segons afirmava un decret publicat el 12 de març del 1716 pel capità general Francisco Pío de Saboya y Moura, marquès de Castel-Rodrigo.

En concret, l’ordre es referia a l’obra de Feliu en els termes següents: «y porque entre lo histórico se hallan impresos unos Anales de Cataluña, su autor el doctor Narciso Feliu, cuya obra, distribuida en tres volúmenes, en mucha parte contiene materia muy maliciosa, sediciosa y perjudicial al Estado, se prohibe, ordena y manda que cualquier persona que tenga las dichas obras, bajo las mismas penas, las deba también entregar enteramente en mano y poder de dicho secretario de la Junta Superior».

Efectivament, el funcionari havia de procedir a la seva expurgació tot destruint-ne els últims capítols.

Des del juliol del 1713, Catalunya va generar un gran nombre de textos de combat. Es va publicar 191

Tomàs Padró Pedret (dibuixant); Antoni Roca Sallent (gravador) «La bandera de Santa Eulalia» [1863] 13 × 16 cm - Aiguafort AHCB - 4408

Dibuix de Tomàs Padró que mostra una processó amb la bandera de Santa Eulàlia, presidida pels consellers de la ciutat vestits amb gramalles. Prové de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, de Víctor Balaguer, la primera gran història del Principat escrita en clau romàntica. El dibuixant parteix de la façana històrica de la Casa de la Ciutat, justament al carrer d’aquest mateix nom, i assaja de reproduir el vestuari de començaments del segle xviii amb resultats desiguals. La identificació de l’estendard o bandera de Santa Eulàlia amb les llibertats de Barcelona és un tema habitual en les obres historicistes produïdes durant la Renaixença.

194

195

210

Índex Pròleg ..................................................................................................................................................................... 9 Barcelona i la guerra de Successió ....................................................................................................... 14 El setge francès del 1697. El precedent immediat ........................................................................ 28 Els setges del 1705 i 1706. De Felip V a Carles III .......................................................................... 52 Els primers anys del regnat de Felip V ......................................................................................... 53 El setge aliat del 1705. La victòria catalana ............................................................................... 66 El setge borbònic del 1706 ................................................................................................................. 86 Barcelona, cort reial de Carles III .................................................................................................... 104 Un setge de catorze mesos. 25 de juliol del 1713 - 11 de setembre del 1714 ............... 116 La sèrie de gravats del setge de Jacques Rigaud ................................................................. 148 La Barcelona ocupada. La Ciutadella ................................................................................................... 164 Les traces del despotisme .......................................................................................................................... 180 Barcelona a la iconografia romàntica ................................................................................................... 190 Fitxes tècniques ................................................................................................................................................ 201 Bibliografia ........................................................................................................................................................... 209

211

La Barcelona de la guerra de Successió va atreure l’interès creixent de l’opinió pública d’arreu d’Europa. Els plànols i mapes d’arrel militar es van alternar arreu amb les vistes de la ciutat i dels seus detalls, i amb les il·lustracions dels fets que hi van passar. Els

efadós

®

millors artistes i gravadors van rivalitzar a l’hora de produir gasetes, almanacs, gravats de setges i obres bèl·liques. El resultat: una ciutat desconeguda i sempre viva que bascula entre l’esplendor de la cort i la misèria i la fam del setge: la Barcelona del 1714.

9 788415 232476