2
història en
relleu
3
ANY DE FABRICACIÓ
2011
Barcelona, història en relleu Lluís Permanyer - Jordi Baron Col.lecció 3D Primera edició: novembre 2011 © Lluís Permanyer Lladós, dels textos © Jordi Baron Rubí, de la introducció © Editorial Efadós, d’aquesta edició Rambla de Catalunya, 16 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon 936 731 212 efados @ efados.cat www.efados.cat © Editorial Efadós, de la col.lecció 3D Hi col.labora l’Ajuntament de Barcelona Assessorament lingüístic Maria Neus Doncell i Saumell Idea original, disseny i fotocomposició Editorial Efadós
4
Fons fotogràfic Les fotografies d’aquest llibre pertanyen a la col.lecció Jordi Baron excepte: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols: pàgines 52, 53, 54, 55, 57 i 69 Col.lecció Editorial Efadós: pàgines 20, 21, 22, 82, 83, 85, 113, 114 i 115. Agraïments Agraïm l’atenció i la col.laboració de Josep Baron, Jordi Bartolomé i Cristina Mendoza.
ISBN volum 1: 978-84-15232-10-0 Dipòsit legal: B-36.506-2011 Imprès a Catalunya
Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.
Lluís Permanyer Va néixer a Barcelona el 1939. És periodista i escriu a La Vanguardia des del 196 6, on és cronista de la ciutat. Col.labora amb la SER. Ha publicat més de setanta llibres, de gèneres ben diversos, sobre poetes Sagarra o Brossa, artistes Miró, Tàpies, Dalí i Clavé i, principa lment, sobre la seva ciutat. Els seus darrers llibres són L’esplen dor de la Barcelona burgesa; L’Eixample, 150 any s d’història; El Molino, un segle d’història, i Barcelo na panoràmica (volum I i II). És autor del llibret de l’òpera Spleen, del compositor Xavier Benguerel, estrenada a Barcelona, Girona i Frankfurt. Tam bé desenvolupa una intensa tasca de conferencia nt.
Jordi Baron Va néixer a Barcelona el 1973. Fotògr af i antiquari especialitzat en fotografia històrica. Desenvolupa des de fa anys la labor de recuperació i de difusió del patrimoni fotogràfic dels segles xix i xx, i col· labora també amb diferents entitats, premsa, museus i institucions. Com a fotògraf, els seus darrers treball s personals estan vinculats al retrat i als usos que històricament s’han fet sobre el control social. «Barcelona, fitxer antropològic» n’és una mostra. La darrer a exposició «Icons» (juny-juliol del 2010) es dugué a terme a la Galeria Cadaqués.
5
6
Índex 8 Pròleg 10 Introducció 14 Urbanisme i indrets 110 Esdeveniments històrics 132 Festivitats 146 Vida quotidiana
7
Pròleg
Antoni Tortajada Presentador de la sèrie Fotografies de TV3
No sé si a vosaltres també us passa: mirar fotografies velles sovint provoca una mena de melangia. Contemplem una fotografia antiga i hi veiem només el rastre d’allò que una vegada va existir i que ha desaparegut per sempre. Però, quan vaig veure les fotografies que ara teniu davant dels ulls, em va venir un sentiment una mica diferent. Jo ja sabia de l’afició de Jordi Baron per col.leccionar imatges antigues, tot i que no era aquesta la faceta que em va portar a conèixer-lo. Entre d’altres coses, Jordi Baron és una retratista excepcional. Des de fa cinc anys es dedica a retratar a l’atzar gent que passeja per les platges de Barcelona per fer una mena de compendi antropològic de la ciutat del segle xxi. I, mentre feia aquests retrats contemporanis, també em va parlar de la col.lecció que ara teniu a les mans. Quan vaig veure aquelles fotografies antigues, el sentiment que em va venir no era pas la nostàlgia d’una època passada ni d’una ciutat en part desapareguda –segur que ara vivim en una ciutat i en una època incomparablement millors. Era més aviat la impressió de retrobar una manera de mirar i de fotografiar que ja s’ha perdut per sempre però que una vegada va existir: la confiança que la fotografia ens podria mostrar el món tal com és.
8
Mirant avui aquestes imatges, no podem evitar una altra sensació: que la vanitat de la nostra època no té límits. Mireu què passa amb això del 3D. D’un temps cap aquí, la imatge en tres dimensions sembla la nova frontera del negoci de la comunicació: cinema en 3D, videojocs en 3D, televisió en 3D. Les noves tecnologies ens han acostumat a un ritme de novetats tan accelerat que ara ens sembla que tot allò que surt al mercat no havia existit mai abans. I vet aquí que aquest llibre deliciós que teniu a les mans ens mostra, una vegada més, la presumpció d’aquest temps contemporani. Perquè resulta que els nostres rebesavis ja s’entretenien a casa, mirant per un visor una mica estrafolari, les imatges de Barcelona com si la tinguessin davant dels ulls. Aleshores, d’aquells experiments en 3D se’n deien imatges estereoscòpiques. Era un nom una mica esnob però que s’adeia perfectament amb una època que s’havia instal.lat en el goig dels avenços tecnològics. Talment com ara. Però d’allò ja en fa més de cent anys. Les dues èpoques s’assemblen. Igual que ara, els anys que van des de mitjan segle xix fins al principi del segle xx –època a la qual pertany
la majoria de fotografies del llibre– van viure una explosió extraordinària d’avenços tecnològics i de canvis culturals: el tren, l’automòbil, l’esport, els drets de les dones, el cinema i, primer de tot, la fotografia. Els sectors més avançats, i, entre ells, els més joves, com avui, van abraçar amb fascinació les possibilitats que els obria aquell món nou. I la fotografia es va convertir en el testimoni privilegiat de tots aquells canvis. Quin diríeu que va ser el primer gran negoci dels estudis fotogràfics? Les targetes de visita, il.lustrades amb la fotografia d’un mateix i que els protagonistes repartien entusiàsticament entre amics, coneguts i saludats. Però, al costat d’aquest impuls, exhibicionista i alhora narcisista, la fotografia també va mirar cap enfora i les ciutats es van convertir en l’escenari predilecte. D’aquell impuls documental que va viure la fotografia en aquell moment històric en formen part les imatges que trobareu en aquesta col.lecció. D’una manera semblant, avui les imatges que ara veiem penjades a Internet també s’han convertit en el llenguatge principal per expressar la nova societat. Si naveguem per les xarxes socials, de seguida ens adonem que
aquest és l’espai que recull aquell mateix impuls narcisista/exhibicionista dels nostres avantpassats. I, si obrim, per exemple, el Google Street View, veiem que és allà on hi ha aquella tendència exploradora de voler abastar tot el món amb les imatges. Però aquí s’acaben les afinitats entre les dues èpoques. Els anys ens han fet descreguts i una mica més savis. Ara ens mirem les fotografies del món buscant-hi, no el món tal com és, sinó el talent del fotògraf, el seu coratge o la trampa que s’hi amaga. Però hi va haver un moment en la història de la fotografia en què els ciutadans van confiar que aquell invent podia restituir el món tal com era. Aquesta és l’actitud amb què els nostres rebesavis es miraven, divertits davant d’aquells visors estrafolaris, aquelles primeres imatges en tres dimensions. Aquest llibre, gràcies a les fotografies que hi aporta Jordi Baron i als textos de Lluís Permanyer –que no necessita cap presentació–, no s’entén sense aquella mirada ingènua dels nostres avantpassats. Estic segur que és així com en gaudireu.
9
Introducció
Jordi Baron
La febre estereoscòpica Barcelona, ciutat introductora de la fotografia a Espanya el novembre del 1839, va ser durant la segona meitat del segle xix lloc de pas per a un gran nombre de fotògrafs europeus que, cridats per l’exotisme romàntic del moment, venien a Espanya sobretot a retratar l’Alhambra i Andalusia. Lluny d’aquella imatge pintoresca i orientalista desitjada, Barcelona, ciutat industrial, tot just començava a expandir-se més enllà de les muralles, cosa que provocaria una gran transformació urbanística i una consegüent societat civil cada cop més cosmopolita. Tot això l’apartava dels desitjos hispanoàrabs i rurals que tant cercaven francesos i anglesos, però la seva posició en el mapa la convertí en ciutat de pas per a les nombroses expedicions fotogràfiques que creuaven els Pirineus en direcció al sud de la Península. Molts d’aquests primers fotògrafs que van passar per Barcelona van ser, a la vegada, els primers editors de vistes estereoscòpiques, una indústria que acabava de néixer tot just l’any 1851 amb la difusió d’aquest invent per part de l’escocès David Brewster a l’Exposició Universal de Londres d’aquell mateix any. Una molt bona acollida per part d’un públic totalment
10
sorprès per la màgia de les tres dimensions i la bona rebuda que va tenir –sobretot per part de la reina Victòria d’Anglaterra, captivada totalment per l’invent– van provocar que en els tres mesos següents d’acabar l’exposició del Crystal Palace es venguessin, a banda i banda del canal de la Mànega, més de 250.000 aparells estereoscòpics. Havia nascut un fenomen. L’estereoscòpia és la tècnica que reprodueix la visió binocular de l’ull humà (d’una manera natural, el nostre mecanisme de visió és estèreo), fet que ens permet poder veure una imatge plana en tres dimensions creant al cervell una
percepció de profunditat mentre mirem dues perspectives diferents d’una mateixa imatge.
davantera dels quals es col.locaven les vistes a una distància d’uns 15 cm de l’òptica.
Leonardo da Vinci ja va relacionar aquesta visió binocular amb la percepció tridimensional dels objectes, però l’inventor d’aquest efecte estereoscòpic i de la seva aplicació a la fotografia va ser el científic anglès Charles Wheatstone l’any 1841, que amb la seva teoria desenvolupa un primer visor estèreo reflector no gaire pràctic, cosa que farà que David Brewster el millori canviant-lo totalment, el perfeccioni, el popularitzi i el faci comercial a partir de la dècada del 1850. Anteriorment, del 1840 al 1850, podem considerar l’ús de la fotografia estereoscòpica merament experimental, però quasi tan antiga com l’invent de la fotografia per ella mateixa.
Les fotografies que presentem en aquest llibre estan reproduïdes en un sistema tridimensional inventat uns quants anys després, el 1858, i perfeccionat el 1891, denominat sistema anàglif, el qual ens permet veure en un sol fotograma les dues imatges muntades una sobre de l’altra però cada una en colors diferents, complementaris, com el vermell i el cian o el vermell i el verd. Aquesta tècnica permet la visió simultània per a diversos espectadors a la vegada i mirar les imatges sense la necessitat d’una distància predeterminada entre els ulls (o visor) i la fotografia, cosa que fa més còmode i fàcil veure l’efecte tridimensional en les imatges reproduïdes en un llibre.
La manera més estesa per captar aquestes imatges dobles és mitjançant una càmera fotogràfica de dos objectius separats entre ells per una distància similar a la dels ulls humans. Cada objectiu realitza una fotografia igual però amb un lleuger desplaçament lateral una de l’altra. Els visors per poder veure aquestes imatges i gaudir de l’efecte relleu seran uns simples aparells de fusta, que a poc a poc es van anar millorant, amb dues lents i regulador focal, en una ranura
Al llarg de les dècades del 1850 i del 1860 van sorgir tot un seguit d’indústries fotogràfiques que encarregaven als seus fotògrafs tot tipus de imatges: paisatges, monuments, grans obres d’enginyeria, arquitectures diverses i racons pintorescos de tot el món, com també nus i retrats de personatges de cultures llunyanes i exòtiques. Així cobrien la cada vegada més creixent demanda d’aquest tipus de material
11
per part d’una classe social adinerada i desitjosa d’aquest nou invent. Però tot això passava a Europa, sobretot a França i a Anglaterra. A Espanya, aquesta popularització va arribar molt més tard, a causa, sobretot, del retard econòmic i cultural respecte a Europa, i va ser més endavant, molt cap al final del segle xix, quan l’abaratiment dels costos dels processos baixa i molts fotògrafs aficionats accedeixen a l’ús de la càmera estereoscòpica, cosa que fins llavors havia estat només reservada als professionals i a uns quants amateurs avançats. Durant aquest primer període de l’estereoscòpia, del 1855 al 1870, devem la majoria d’imatges que tenim de Barcelona als fotògrafs viatgers i editors d’altres països, com Ferrier-Soulier, Alexis Gaudin, Ernest Lamy, Jean Andrieu o a la important empresa de Jean Laurent establerta a Madrid. En l’àmbit local, només uns quants fotògrafs establerts a Barcelona van realitzar vistes estèreo. Tenim constància que Franck i l’estudi Napoleón van fer retrats estèreo al daguerreotip la dècada del 1850 i, la dècada següent, fotògrafs com Marcos Sala o Rovira i Duran van realitzar diverses vistes de llocs emblemàtics de la ciutat que poc temps després serien transformats totalment.
12
A Barcelona, la febre estereoscòpica comença amb el nou segle, cap al 1900, quan apareixen nous aparells fotogràfics estèreo, els més populars els del fabricant francès Jules Richard, que, amb les seves càmeres de fàcil ús Verascope carregades amb plaques seques de gelatinobromur, i els visors de sobretaula Taxiphote, que permetien reproduir moltes fotografies automàticament, cosa que facilitava i agilitzava el procés de visió, van aconseguir que la majoria de cases benestants barcelonines s’aficionessin a la fotografia, seduïdes totalment per aquest nou sistema de vistes transparents sobre vidre. Un altre procés que va fascinar un públic refinat van ser les plaques autocromes (fotografia en color) posades a la venda pels germans Lumière l’any 1907. Per exposar plaques autocromes, procés, d’altra banda, molt costós, calia tenir ja uns coneixements més avançats de fotografia i, fins a l’any 1935, quan va aparèixer la pel.lícula Kodachrome, va ser l’única manera de fer fotografies en color a l’abast del gran públic, encara que els primers experiments en color amb resultats positius daten del 1861, però les dificultats tècniques que comportava feien inviable aquell primitiu procés.
Una nova necessitat de documentar la vida familiar, social i arquitectònica que envoltava un públic benestant de Barcelona naixia de la mà d’una elit urbana: metges, arquitectes, empresaris i professionals liberals, la majoria d’ells vinculats a noves entitats culturals, aparegudes moltes d’elles a tombar dels dos segles, com el Centre Excursionista de Catalunya (CEC), que podem considerar l’entitat capdavantera a Barcelona en la documentació fotogràfica amateur, no solament de la geografia catalana sinó d’una gran part d’Espanya i de l’estranger entre els anys 1905 i 1930 aproximadament. Els seus socis, vinculats la gran majoria a la vida intel.lectual i cultural catalana, creen un departament de fotografia en què les càmeres estereoscòpiques dels formats 6 × 13 cm i 4 × 10,5 cm seran les més utilitzades. Podem ressaltar Juli Soler, Josep Salvany, Carles Fargas o Francesc Xavier Parés com alguns dels fotògrafs destacats del CEC. Però personalitats com Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, vinculats també al centre, faran igualment ús de la fotografia per documentar i recuperar, en aquest cas, el patrimoni arquitectònic oblidat.
primer per l’impacte desastrós de la Guerra Civil i, després, per l’aparició de les noves càmeres Leica amb rodet flexible de 35 mm, que van revolucionar la fotografia, sobretot en l’àmbit del fotoperiodisme. D’altra banda, estem segurs que una part molt important de la producció fotogràfica amateur del nostre país lamentablement l’hem perduda per sempre. Ha contribuït a tot això l’escàs interès general de la memòria fotogràfica que hem patit fins fa uns 25 anys aproximadament. I, altres vegades, les mateixes famílies, per desconeixement o geloses de preservar els records i la intimitat dels seus avantpassats, han destruït els propis arxius familiars. Malgrat tot això, els pròxims anys aniran apareixent nous fotògrafs desconeguts a mesura que surtin a la llum arxius oblidats en armaris i en altells de pisos de l’Eixample, i tinguem la sort de descobrir i divulgar el seu contingut. Gràcies a tots ells podrem reconstruir i anar completant aquest puzle de la memòria fotohistòrica de la Barcelona de fa cent anys i de la seva gent.
A partir de mitjan anys trenta, la fotografia estereoscòpica va perdent a poc a poc interès,
13
14
Urbanisme i indrets
Processó de Corpus a la plaça de l’Àngel l’any 1905. Autor desconegut Vidre 10,5 × 4 cm
L’enderroc de les muralles, atorgat per una reial ordre signada l’any 1854 per Isabel II, va permetre ampliar i modernitzar una Barcelona que des de mitjan segle xiv havia quedat immobilitzada. Aquest capítol posa de manifest alguns punts significatius de la ciutat històrica, que bàsicament serà preservada. Això vol dir que el desenvolupament se centrarà en l’Eixample. En tot cas, la mirada dels fotògrafs ofereix un objectiu ben clar: fer un repàs dels llocs significatius i carregats d’esdeveniments registrats al llarg dels segles; tant hi fa que siguin places, monuments, avingudes, edificis o grans obres del signe més divers. La plaça del Rei és potser l’indret que més retrocedeix en el temps. De l’època medieval també tenim Santa Maria del Mar i l’encreuament de cardo i decumanus maximus, que no recuperarà l’espai solemne que mereix de la plaça de Sant Jaume fins a mitjan segle xix. També és interessant de veure com van evolucionar carrers tan antics com Argenteria, Rec o Escudellers. Malgrat que la densitat gairebé asiàtica havia fet patir molt durant segles, fins que van ser eliminades les muralles, déu n’hi do les transformacions que es van anar succeint! Així, tenim aquella Rambla que, reformada pels enginyers militars a mitjan segle xviii,
15
>
va començar a recollir vianants en comptes d’aigües. La imatge publicada evidencia l’èxit d’aquest propòsit, amb unes de Caputxins i de les Flors plenes de gom a gom. Els ciutadans ja van adonar-se des del primer dia que aquell era «el» passeig i, per tant, interclassista. També va resultar molt important executar la idea dels ocupants napoleònics d’unir amb un bon eix la Ciutadella i la Rambla a fi de moure les tropes amb facilitat i rapidesa. Aquest és l’origen de Ferran, Jaume I i Princesa. Un esponjament que va injectar qualitat i vida a la Rambla va ser el naixement de la plaça Reial. Però res comparable a la capacitat i l’empenta d’una societat civil que va poder portar a terme la gran aventura de l’Eixample i consolidar-lo en només uns tres decennis sota el signe espectacular del millor Modernisme europeu. Sense saber-ho, la ciutat s’anava preparant per assolir el gran èxit del repte temible de l’Exposició Universal del 1888. El resultat va donar seguretat psicològica als barcelonins i a la mesura de les seves forces, però també als resultats quan es treballa bé i plegats, la qual cosa va orientar el rumb vers la modernitat per tal d’encarar bé els reptes del segle xx. La culminació de tot això es pot resumir en dues grans obres de signe ben distint. La Via Laietana, amb la previsió, ja l’any 1913, de construir els túnels d’un metro que encara tardarà més d’un decenni a ser instal.lat. I, sobretot, una Exposició Internacional del 1929 que, a més, permetrà de recuperar una bona part de Montjuïc per al lleure dels ciutadans.
16
Sagrada Família i, en primer > terme, l’escola vers els anys vint. Autor desconegut Vidre 10,5 × 4 cm
17
18
La ciutat des del castell de Montjuïc pels volts del 1868. Jean Andrieu Albúmina sobre cartolina 8,6 × 17,6 cm
El Morrot des de dalt de Montjuïc. Jean Andrieu (edició d’Adolphe Block) Albúmina sobre cartolina 8,6 × 17,6 cm
19
>
El Morrot amb Montjuïc al fons. Autor desconegut Vidre 6 × 13 cm
20
Llenç de muralla del Paral.lel. > Autor desconegut Vidre 6 × 13 cm
21
22
Mercat a peu de muralla L’únic tros de muralla gòtica que va ser indultat. Ha quedat com a testimoni d’uns murs que havien defensat la ciutat però que havien acabat escanyant-la i n’impedien el creixement. Avui sembla estrany, però aquell enderroc, autoritzat per fi l’any 1854 pel Govern de Madrid, va fer feliç tothom i ningú no va aixecar la veu per conservar les muralles. Aquella obra tan reivindicada va permetre que naixés l’Eixample, projectat per l’enginyer de camins Ildefons Cerdà. Com que es tractava de la zona del Paral.lel, al costat de les xemeneies de la hidroelèctrica, no va ser gens estrany que els espais residuals fossin aviat ocupats per una mena de mercats ambulants que entonaven amb l’ambient obrer i menestral que caracteritzava el barri.
Mercat ambulant de fruita i de verdures. Autor desconegut Vidre 6 × 13 cm
23
La muralla de mar >
Aquesta va ser la darrera muralla a ser construïda, gairebé dos segles després de la de terra: dominàvem la Mediterrània. Quan va començar la decadència, es va fer evident que la ciutat havia quedat perillosament indefensa per mar, fet que provocava danys evidents i temors. Carles I va accedir finalment a les peticions reiterades del Consell de Cent. Va ser la darrera muralla a ser enderrocada.
Porxos al pas de Sota Muralla i el Port. Rovira i Duran Albúmina sobre cartolina 17 × 8,5 cm Muralla des de la Barceloneta pels volts del 1870. Autor desconegut Vidre il.luminat (original en color) 8,4 × 17 cm
25
Desfilada de la cavalleria al passeig de Colom, a tocar de la Barceloneta, pels volts del 1915. Autor desconegut Vidre 6 Ă— 13 cm
26
Passeig i monument a Colom > cap al 1890. Autor desconegut Vidre il.luminat (original en color) 8,4 Ă— 17 cm