Barcelona nocturna by Editorial Efados

BARCELONA no c t u r n a

Col·lecció Catalunya Desapareguda Primera edició: novembre 2016 © Editorial Efadós i Ajuntament de Barcelona, d’aquesta edició © Editorial Efadós, de la col·lecció Catalunya Desapareguda © Lluís Permanyer Lladós, dels textos © Diversos autors, de les fotografies Edita: EDITORIAL EFADÓS Carrer d’Edison, 3 · Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol Tel. 93 673 12 12 efados@efados.cat www.efados.cat AJUNTAMENT DE BARCELONA Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Joan Llinares Gómez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet Directora de Comunicació: Águeda Bañón Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo

Assessorament lingüístic: Maria Neus Doncel Saumell Procedència de les fotografies: Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB), Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC), Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Fotografia de la coberta: Josep M. Sagarra Plana / AFB

ISBN Editorial Efadós: 978-84-16547-25-8 ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-927-4 DL B 22800-2016 Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

BARCELONA nocturna Lluís Permanyer

efadós

introducció

La ciutat

que no dormia

Te x t d e L luí s Pe r many e r, c roni sta d e B arc el ona

o és una exageració. És cert que, en determinades èpoques i en algunes zones, durant tota la nit hi havia un ambient d’allò més animat. La Rambla, el Paral·lel i el barri Xino n’eren uns exemples ben clars. En aquest sentit, els anys més brillants van començar quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. Unes fortunes enormes, guanyades sense gens d’esforç, amb facilitat i rapidesa, cremaven a les mans i s’havien de gastar a cuita-corrents. Aquell fet, que va durar amb un to sostingut mentre seguien els combats, va representar el desenvolupament, però sobretot la consolidació, del Paral·lel com un barri insuperable de l’oci nocturn. No cal dir que la Rambla també se’n va beneficiar, però la concentració de locals no hi era tan intensa i l’atmosfera resultava més esbravada. El carrer Nou, com que era la drecera natural entre el Paral·lel i la Rambla, ja s’havia convertit, amb la naturalitat més absoluta, en un eix que no distingia entre

BRANGULÍ (FOTÒGRAFS) / ANC

el dia i la nit. Era molt més curt i més estret que els altres dos; per això transmetia una atmosfera inimitable i una intensitat llaminera que contagiava veïns, empleats, clients i passavolants. Tant és així que, en esclatar la Guerra Incivil i pretendre els amos protegir els seus establiments, van adonar-se llavors amb preocupació que no tenien portes, ja que no havien hagut d’abaixar-les mai o, millor dit, des del 1909, durant la Setmana Tràgica. El que s’esdevenia al barri Xino era, com es pot suposar, d’un altre caire, menys barrejat i amb un perfil ben proper a la delinqüència i a l’absoluta disbauxa sexual. Al cap de quatre anys de guerra europea, el nivell va abaixar veles, però l’estil, l’existència d’una oferta d’allò més variada tant pel que feia als gèneres com als preus, es va mantenir. El cop d’estat del general Primo de Rivera el 1923 no va afectar gaire el noctambulisme lúdic, ja que l’Església Catòlica no hi havia ficat cullerada, a diferència del que va succeir durant la dictadura franquista. El poeta Sagarra m’havia contat que freqüentava el Cercle Artístic, a la plaça de Catalunya, on cada nit girava la ruleta, i per això també hi anava

ELS BANQUETS, A L’ORIENTE L’hotel Oriente de la Rambla ja s’havia consolidat als anys vint, època de la fotografia, com a escenari de grans banquets. El saló ho afavoria per la magnificència ornamental, que contrastava amb una estructura original preservada: el claustre de l’antic convent incendiat pels revolucionaris el 1835.

Gabriel Casas Galobardes / ANC

el capità general, Primo de Rivera. En acabar, em precisava que tots dos sortien plegats i el primer que feien era posar-se a orinar a la mateixa plaça. Doncs bé, aquell militarot es va atrevir a prendre el poder quan el seu amic el comte de Güell, Joan Antoni Güell, el va «netejar»: li va deixar els diners per pagar el gran deute que havia contret a la ruleta. No sorprèn que prohibís aquest joc mentre va manar. Però una cosa era la nit de l’oci i la disbauxa, i una altra, la del treball, que era molt diferent. Cal no oblidar que el funcionament de tota mena de locals es devia a un estil d’empleats, alguns dels quals havien de complir per força un horari nocturn complet. Aquest era, per exemple, el cas de serenos, forners, taxistes, fanalers, metges i jutges de guàrdia, prostitutes, servidors municipals de neteja o policies. Ja que altres, tot i ser ben entrada la nit, encara podien anar a dormir, com ara periodistes, cambrers i cuiners, actors, empleats d’espectacles o quiosquers. Seria imperdonable obviar la figura dels noctàmbuls: els qui havien pogut triar, pel motiu que fos, viure de nit. Hi havia escriptors, bohemis professionals o també periodistes i actors que, en acabar el treball, preferien allargassar la jornada i trobar 6

tota mena d’excuses per no tancar-se a casa. Sagarra m’havia confessat que en aquella època, just abans d’haver enllestit la novel·la força autobiogràfica Vida privada, s’havia passat literalment una colla d’anys «gaudint d’una vida de tomàquet». I em precisava que, en arribar a casa a les vuit del matí, sovint topava amb el seu pare, que anava a missa, i aquest li deia bona nit i ell li desitjava bon dia. Tot plegat volia dir, també i de retruc, que la ciutat nocturna estava preparada per atendre, amb els corresponents ets i uts, aquella legió de barcelonins que volien i es podien permetre el luxe de menar aquella vida sense avorrir-se, sinó més aviat al contrari. Ras i curt, els «sagarras» de llavors no van aconseguir, malgrat haver-ho intentat, acabar-se Barcelona. L’oferta era temptadora, formidable, divertida, variada, encisadora, sorprenent, voluptuosa, torbadora, gens embafadora: addictiva! Seria injust i també inexacte no fer cap mena de referència a una novetat tecnològica que va propiciar nits molt menys fosques i, per tant, més atractives, tot reconeixent que, per als personatges i per a un determinat estil de vida, massa llum podia resultar fins i tot dissuasiva. Em refereixo a la liquidació del llum de gas i a l’aparició espectacular de l’electricitat. I, en definitiva, va facilitar la captació d’aquestes fotografies, un testimoni documental rellevant.

BRANGULÍ (FOTÒGRAFS) / ANC

ATRACTIUS PER A NOCTÀMBULS Al costat, el cabaret La Buena Sombra, al carrer del Gínjol, que oferia als anys vint aquesta diversitat d’atraccions. En aquesta pàgina, el cinema Tívoli en començar la dictadura franquista; el públic posa sota una decoració publicitària que oculta una façana noble, però que es prefereix com a reclam comercial.

els carrers s o ta la llum dels f an A ls

Al costat, malgrat ser un important port de signe comercial, a finals dels anys vint ja oferia aquesta vistositat atractiva que a l’hora foscant hi proporcionava la il·luminació elèctrica, sens dubte afavorida per la fascinadora grandiositat panoràmica que oferia al peu del balcó de Miramar, creat per l’arquitecte paisatgista francès Forestier. En aquesta pàgina, l’acabat de crear passeig de Colom a començaments del segle xx: conserva les palmeres, malgrat que als barcelonins no els agradaven gens i per això l’havien batejat despectivament com el passeig de les Escombres.

Josep Torent Garrigoles / AFCEC

BRANGULÍ (FOTÒGRAFS) / ANC

PANORÀMIQUES ENGRESCADORES

Sembla mentida que, sense gent i de nit, malgrat estar força ben il·luminada, la Rambla, tan coneguda i passejada, costi força de reconèixer. La fotografia és dels anys deu del segle xx i es tracta del tros anomenat rambla dels Estudis, a l’altura dels magatzems El Siglo; els taxis esperen la clientela noctàmbula. En aquesta pàgina, l’any de l’Exposició Internacional del 1929, l’Ajuntament va millorar l’enllumenat públic en incorporar als fanals els refractors prismàtics Holophane, i, pel que es veu a la via Laietana, 17, va donar un resultat prou satisfactori.

BRANGULÍ (FOTÒGRAFS) / ANC

NOVA TECNOLOGIA ELÈCTRICA

El sector de l’hotel Oriente als anys vint. Dos escriptors francesos, André Maurois i Georges Arnaud, aquest darrer autor de la novel·la que va inspirar El salari de la por, pel·lícula interpretada per Yves Montand, van estar d’acord que, una vegada dit que és el carrer més bell del món, el millor són els quioscs. I ho raonaven així: com tots els quioscs de tot arreu, venien diaris i pornografia, però els de la Rambla, a més de diaris i pornografia, eren els únics del món que també oferien llibres de literatura, de poesia, de ciència, d’assaig...

GABRIEL Casas Galobardes / ANC

QUIOSCS DE LA RAMBLA

c o men ç a l ’ espectacle

El Liceu va ser el primer teatre d’òpera privat d’Europa, és a dir, del món. Ho va aconseguir una burgesia que no solament el va fundar el 1847, sinó que va fer una cosa més important i difícil: va trigar només un any a reconstruirlo després de l’incendi del 1861. Així doncs, era natural que s’hi anés a lluir i per això van protestar quan va arribar l’època en què es va decidir apagar els llums en començar la representació. L’arribada i la sortida eren un bon moment per veure l’espectacle, com a la imatge del costat, del 1953. En aquesta pàgina, elegància al saló dels Miralls durant un entreacte el 1963.

Pérez de Rozas / AFB

UNA NIT A L’ÒPERA

TEATRE ROMEA

BRANGULÍ (FOTÒGRAFS) / ANC

La mateixa companyia teatral Vila-Daví va representar el 1931 a l’escenari del teatre Romea una obra que havia obtingut un gran èxit als Estats Units, Ràdio Xicago W.P.H. 15, malgrat exhibir un títol no gens comercial, ja que resultava una mica enrevessat, i encara més per al públic català, que d’entrada no podia comprendre el significat de la segona part, amb les tres inicials i el número. L’havia traduïda Melcior Font, llavors alt funcionari de la Generalitat. Lluís Capdevila va fer la crítica a la revista Mirador: rebentava l’obra i en salvava la interpretació.

Fins a l’aparició del cinema, el teatre dominava l’espectacle nocturn, per oferta diversificada, qualitat i aforament. El cinema, per novetat, preu i diversió, no va tardar a convertir-se en el nou focus d’atracció. La publicitat de les sales de projecció no va dubtar a incorporar les possibilitats que oferia l’electricitat i, gràcies a això, els carrers apareixien més ben il·luminats. S’havia d’educar les noves generacions i la Generalitat va crear als anys trenta un Comitè que organitzava sessions formatives per als adolescents.

GABRIEL CASAS GALOBARDES / ANC

EL CINEMA, NOU REI DE LA NIT

Al barri Xino, per més canalla i descordat que fos, hi havia de tot, però sempre al mateix nivell del tipus de gent que hi malvivia o que l’omplia per veure què podia aprofitar-ne. Aquesta taverna, Los Gabrieles, era als anys trenta la típica d’ambient flamenc i sense malícia, amb una clientela ben plàcida. L’única amenitat, a part de la relació humana, consistia en una tarima amb una o diverses cadires. N’hi havia prou amb un escenari d’aquesta mena per entretenir el públic, ja que la base eren la guitarra i la veu, tal com s’observa al fons de la imatge.

GABRIEL CASAS GALOBARDES / ANC

AMBIENT FLAMENC: LOS GABRIELES

Al carrer del Gínjol, 3, existia des de finals del segle xix un local d’oci nocturn que va canviar de mans diverses vegades, però ja va adquirir aquest nom el 1910. Va ser remodelat en diferents ocasions, segons les modes i l’oferta triada. Les dues imatges corresponen a l’aspecte que oferia als anys trenta. L’escenari era suficient per enquibir-hi l’orquestra, però, quan actuava un grup teatral, ocupava una pista que havia deixat lliure la clientela que fins llavors havia estat ballant. El local va desaparèixer el 1988 en ser urbanitzada la zona.

GABRIEL CASAS GALOBARDES / ANC

CABARET LA BUENA SOMBRA

LLUÍS PERMANYER LLADÓS Neix el 1939 a Barcelona. És periodista. Escriu a La Vanguardia des del 1966, de la qual és cronista de la ciutat. Ha dirigit i presentat sis documentals. Ha publicat 80 llibres sobre poetes (Sagarra o Brossa) i sobre artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé), però, sobretot, sobre la seva ciutat. Entre els darrers publicats hi ha Barcelona panoràmica: postals d’Àngel Toldrà, Barcelona panoràmica: postals de Lucien Roisin, Barcelona: història en relleu i L’Abans de Barcelona. Recull gràfic de l’Eixample (1860-1980), entre d’altres.

efadós

na evocació diferent i ben particular de Barcelona, la que recupera la imatge nocturna. Aquest fet implica sempre una càrrega considerable de malícia i potser de misteri: la foscor empara i propicia un tipus d’activitats que eviten la llum i l’ambient del dia. També hi ha professions que, en canvi, només es duen a terme de nit. La fotografia moderna té la bondat tècnica de poder captar aquesta realitat. El resultat ofereix una imatge ben diferent del paisatge urbà habitual, que fins i tot arriba a sorprendre, ja que aporta tot un seguit de perfils inesperats que, en alguns casos, costa reconèixer.

coMARcA DEL BArcELonès

núm. 16