Daniel Venteo –––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
BARCELONA Ciutat Vella RECULL GRÀFIC 1844-1986
Hi col·labora
L’Abans: Recull gràfic de Barcelona-Ciutat Vella (1844-1986) Col·lecció L’Abans Primera edició: abril del 2016 © Daniel Venteo, pel text i per la selecció d’imatges © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció Editorial Efadós Col·laboració Ajuntament de Barcelona Districte de Ciutat Vella Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Direcció del Sistema Municipal d’Arxius Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB)
Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.
ISBN: 978-84-16547-15-9 DL B 4677-2016
Consell honorífic Jaume Almirall Carreras Joaquim Borràs Gómez Toni Estopà García Carme Miró Alaix Joan-Anton Sánchez de Juan Llum Ventura Gil Consell assessor Jorge Álvarez Francisco Arauz Miquel Barcelonauta Enric Comas Parer Peter Cowley Capella Jesús Floro María José González Enric H. March Miquel F. Pacha Alfred Puig Crèdits fotografies Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1844 i 1986. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família. Crèdit fotografia inferior: A. T. V. (Ed.) / Fons Editorial Efadós Crèdit fotografia pàgina 2: Esplugas / Fons Daniel Venteo Crèdit fotografia pàgina 6: Ricart / Fons Daniel Venteo
Reivindicació de Ciutat Vella i la seva memòria visual Jaume Fabre, Josep M. Huertas Barcelona, la construcció d’una ciutat (1989) «Se saben moltes coses de la Barcelona romana i de la Barcelona medieval. Se’n saben menys de la Barcelona renaixentista i la del primer barroc, però aquest buit queda compensat per les tones d’informació recollida sobre els segles xviii i xix. Aquest coneixement dels primers dinou segles de la història de la ciutat de Barcelona contrasta amb el desconeixement que es té dels seus últims cent anys de vida i sobretot dels últims cinquanta anys. En arribar a la frontera màgica del segle xx, molts escriuen l’última pàgina del llibre. [...] Hem volgut afegir-nos als qui han contribuït els últims temps a equilibrar la balança. [...] No hem volgut especular gaire sobre els projectes no realitzats, sobre allò que es podia haver fet, sinó deixar constància, sobretot, del que realment s’ha fet, de com han acabat finalment els projectes. [...] Explicar-ho de la manera més entenedora i pedagògica possible és el propòsit bàsic que ha marcat el nostre mètode de treball.»
Manel Risques Un segle d’història de Catalunya en fotografies (2010) «El 1974, Edmon Vallès iniciava la publicació de la monumental Història gràfica de la Catalunya contemporània, una obra singular en el panorama historiogràfic català i espanyol del moment. Per primera vegada, la imatge era utilitzada com a suport bàsic del discurs històric, amb tot el que representava de treball de recerca i classificació, sense precedents, d’un tipus de fons poc valorats pels historiadors i gairebé bandejats als arxius. [...] Des de llavors les coses han canviat, i molt. No només s’ha imposat la cultura de la imatge, sinó que la fotografia ha assolit un reconeixement cultural ple. No debades, fer història a través de la fotografia s’ha incorporat al món de la historiografia en tant que l’atenció al patrimoni fotogràfic ha passat a formar part de la política memorial dels arxius locals, comarcals i nacionals. Això ha menat a dotar d’un nou valor aquesta documentació, fer-ne un tractament específic i estimular l’emergència de col·leccions privades per tal de preservar-les. [...] L’obra que ens ocupa, deutora d’aquests avenços, pretén col·laborar a obrir noves perspectives per tal d’oferir una altra visió del passat de Catalunya a través, bàsicament, de la fotografia en blanc i negre.»
Urbanisme i arquitectura / xxxxx xx xxxxxxxxx
6
Pròleg JOAQUIM BORRÀS GÓMEZ Arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona
Em plau presentar aquest llibre de la col·lecció L’Abans dedicat a Ciutat Vella per motius diversos i molt especials. En primer lloc, per la meva dedicació professional a salvaguardar el patrimoni documental i històric de la nostra ciutat, una passió que comparteixo amb bons amics i historiadors, com l’autor d’aquest llibre, Daniel Venteo; en segon lloc, perquè sóc fill del barri Gòtic i em sento molt orgullós d’haver viscut durant una bona part de la meva vida als voltants de la plaça Nova, i en tercer lloc, perquè m’identifico amb les iniciatives per recuperar la memòria històrica, com aquest projecte que l’editorial Efadós està duent a terme amb un gran èxit a la nostra ciutat i arreu del territori català. Aquest volum és un treball acurat que vol difondre el patrimoni fotogràfic més inèdit que testimonia diferents àmbits de la vida social i pública de Ciutat Vella al llarg d’un segle i mig d’història, una memòria gràfica dels escenaris més antics de la nostra ciutat que té el seu origen en el primer daguerreotip fet al pla de Palau l’any 1839, avui perdut per motius atzarosos. L’autor fa quelcom més que una selecció representativa dels registres fotogràfics del nucli històric de la nostra ciutat, ja que articula un relat històric que va més enllà de mostrar-nos unes imatges interessants. Si aquesta col·lecció té un clar protagonista, és, sens dubte, el ciutadà, que d’alguna manera fa d’actor i de director de l’obra. Algunes persones amb noms que s’han pogut identificar, sovint familiars i amics dels propietaris actuals de les fotografies; d’altres, gent anònima que apareix a les fotografies en el moment en què la càmera podia captar aquell instant de la vida, un respir que resta immortalitzat en la fotografia dels nostres avantpassats. Però, també, aquest reconeixement és per a les persones que han volgut contribuir generosament cedint les seves col·leccions de fotografies per a aquesta obra coral. He volgut deixar per al final la contribució dels arxius públics o privats d’institucions arxivístiques, que, al costat dels particulars, han maldat per preservar aquest ric patrimoni de la nostra ciutat. Concretament, és especialment significativa la col·laboració dels centres que formen avui l’Arxiu Municipal de Barcelona. Cal destacar la contribució de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que atresora un valuós fons de fotografies des de mitjan segle xix fins als nostres dies, amb quasi tres milions d’imatges. Crec que no exagero si afirmo que avui els arxius són fonamentals per a la vida de les persones i la societat en un món on constantment cerquem les nostres referències més immediates i els antecedents històrics. Els arxius són elements essencials del patrimoni fotogràfic, perquè són centres especialitzats en el tractament i la preservació integral de la fotografia. Tanmateix, avui, els arxius, també al costat d’altres centres patrimonials, són elements indispensables per a la recuperació del patrimoni fotogràfic i la contribució al coneixement i la memòria històrica de la nostra ciutat. Actualment, l’accés als arxius i les facilitats d’informació als ciutadans són l’expressió més democràtica de la transparència i del bon govern de les institucions. Enhorabona a l’autor i als promotors d’aquest número especial de L’Abans dedicat a Ciutat Vella i a la seva gent, que són l’expressió i el testimoni fotogràfic del seu protagonisme indiscutible, més enllà de les gestes i dels fets heroics que ens han arribat a través dels llibres d’història.
7
LÉVY FERRIER SOULIER / Fons DANIEL VENTEO
8
Introducció
Aquest nou volum de la col·lecció L’Abans està dedicat als barris més antics de la ciutat de Barcelona: Ciutat Vella. Fins a l’any 1859, amb l’aprovació del Pla de reforma i eixample de la ciutat, Barcelona era precisament el que actualment es coneix com a Districte de Ciutat Vella: els barris del Gòtic, el Raval, Santa Caterina, Sant Pere i la Ribera, a més de la Barceloneta, que ja disposa d’un volum monogràfic en aquesta col·lecció. L’Eixample només existia llavors en la virtualitat del plànol urbanístic de la Barcelona del futur d’Ildefons Cerdà, avui feta realitat. La major part dels antics pobles del pla, com Sant Martí, Sant Andreu, Gràcia, Sant Gervasi, Sants i les Corts, encara eren municipis independents i no serien agregats al de Barcelona fins al 1897; Horta esperaria fins a l’any 1904 i Sarrià, fins al 1921. Fins a mitjan segle xix, els barris de Ciutat Vella corresponien a la ciutat que era i és la capital de Catalunya, i on es trobaven, i encara es troben en bona part avui, no solament les principals institucions polítiques i socials, sinó també culturals i econòmiques, eclesiàstiques i militars de Barcelona i de tot Catalunya. Les pàgines d’aquesta obra ho il·lustren amb tota mena de riquesa de detalls i contrastos. Ciutat Vella també va ser el lloc on es va realitzar la primera fotografia de la història de Catalunya i de tot l’Estat espanyol. Va succeir el diumenge 10 de novembre del 1839, exactament a les onze del matí, en una terrassa del pla de Palau, que encara es conserva tal com era fa més de 175 anys. La placa daguerreotípica feta aquell dia va ser sortejada entre els assistents i la seva localització és avui un misteri. Sí que coneixem, tanmateix, què mostrava: una vista de l’edifici de la Llotja i dels Porxos d’en Xifré, molt semblant a un gravat contemporani que publiquem en les pàgines següents a propòsit de la realització d’aquesta primera fotografia. La imatge més antiga documentada publicada al volum de Ciutat Vella de L’Abans és el retrat d’un jove barceloní, Eduard Coll, fet l’any 1844, que, a més, té el valor afegit de mostrar una part de la ciutat com a rerefons de l’escena. Aquesta és la fotografia més antiga d’un miler d’imatges, fins a mitjan dècada del 1980, que es publiquen en les més de 800 pàgines que segueixen a continuació. Seguint fidel als criteris fundacionals de la col·lecció, es proposa un ambiciós relat per la trajectòria històrica i la vida quotidiana de Ciutat Vella al llarg dels segles xix i xx de la mà de les imatges més emblemàtiques i singulars conservades en arxius públics i privats, com també en col·leccions particulars, majoritàriament inèdites. Estructurat en set grans capítols, el llibre explora l’urbanisme i l’arquitectura de la ciutat antiga, les seves festes i tradicions, les principals institucions i fets històrics, el món del treball, els serveis públics, la cultura i el lleure, i, finalment, l’ensenyament. Els edificis, places i carrers de Ciutat Vella, i també la seva gent, han estat, probablement, els més fotografiats de tot el país, tant per la seva monumentalitat i riquesa social com perquè els barris del centre històric de Barcelona formen part, d’una manera o d’una altra, de l’imaginari col·lectiu i sentimental de tots els barcelonins i els catalans. El volum de Ciutat Vella de L’Abans és, en definitiva, un mirall on veure’ns reflectits com mai abans ho havíem fet.
9
Urbanisme i arquitectura / xxxxx xx xxxxxxxxx
Monument a Colom
Central Hidroelèctrica
Capítol I
Urbanisme i arquitectura del bressol de Barcelona Ciutat Vella és el bressol de Barcelona. La seva trama urbana i les seves places i carrers, juntament amb el seu subsòl arqueològic, conserven els testimonis històrics més antics de la ciutat. L’origen dels barris Gòtic, del Raval i Sant Pere, de Santa Caterina i de la Ribera és ben il·lustratiu de l’evolució al llarg dels segles d’una ciutat que va ser emmurallada fins a tres ocasions. La Rambla i la via Laietana, dues grans avingudes obertes als segles xviii i xx respectivament, trenquen la uniformitat d’un districte de carrers estrets encerclat des de mitjan segle xix per un perímetre de rondes, places, passeigs, parcs i jardins.
EO DANIEL VENT B.Y.P. / Fons
La Rambla
10
Santa M. del Pi
La Catedral
La Mercè
Sant Agustí Nou
L
’urbanisme de l’antiga Barcino romana ha condicionat, al llarg dels últims 2.000 anys d’història, la forma de Ciutat Vella. Els dos carrers principals de la trama de la ciutat romana, el cardo i el decumanus, continuen avui perfectament perfilats pels actuals carrers del Call i baixada de la Llibreteria, i del Bisbe i de la Ciutat respectivament. A la seva confluència es trobava la plaça del fòrum i del temple, pràcticament en el mateix lloc, a una desena Sants Just i Pastor Central Hidroelèctrica de metres d’on actualment es troba la plaça de Sant Jaume. Les antigues muralles romanes, visibles avui en una bona part del seu recorregut, van propiciar la formació de molts carrers actuals, com Tapineria, plaça Nova, Palla, Banys Nous, Avinyó, plaça dels Traginers, Sots-tinent Navarro i plaça de l’Àngel, entre d’altres. A partir del segle xi, amb la formació de les primeres viles noves entorn de les vies històriques que menaven cap a la Barcelona medieval, es va començar a formar una bona part dels actuals barris del centre històric. Va ser en els segles de la baixa edat mitjana i de l’època moderna quan Ciutat Vella consolidà definitivament la trama urbana, que, a grans trets, ha arribat fins avui dia. No va ser fins al segle xviii que es van començar
Santa M. del Pi
a produir les primeres grans transformacions urbanístiques de l’actual centre històric. La primera fou traumàtica i va ser una de les conseqüències del desenllaç revers per a les institucions catalanes de la guerra de Successió: l’enderrocament, a partir del 1714, d’una bona part del barri de la Ribera per a la construcció de la ciutadella militar borbònica, enllestida cap al 1725. Les transformacions del centre històric Palau de Justicia durant les dècades centrals del segle xix són les que han deixat una empremta més gran en la fins llavors força ben conservada trama de la ciutat medieval. Les actuacions més rellevants van ser, sens dubte, la construcció de nous espais públics sorgits arran de la desamortització dels convents urbans després de la crema del 1835 i l’obertura de l’eix de carrers de Ferran, de Jaume I i de la Princesa, que, entre el 1824 i el 1853, donaven continuïtat a la creació del carrer Nou de la Rambla, estrenat el 1788. L’enderrocament de les muralles, tantes vegades reclamat des de Barcelona, va ser finalment autoritzat per un govern revolucionari espanyol el 1854. Cinc anys després era aprovat el Pla de reforma i eixample proposat per l’enginyer Ildefons Cerdà,
D’ençà de la seva construcció el 1888, amb motiu de l’Exposició Universal que situà Barcelona en el mapa internacional, l’Arc de Triomf –al costat– ha estat un símbol indiscutible de la ciutat i de la seva ambició de progrés urbà. En aquesta pàgina, el barri de la Catedral en plena transformació com a conseqüència dels bombardeigs de la Guerra Civil i l’obertura de l’avinguda de la Catedral. J.V.B. / Fons DANIEL VENTEO
11 15
URBANISME I ARQUITECTURA
Monument a Colom
Central Hidroelèctrica
a. t. v. (ED.) / Fons EDITORIAL EFADÓS
Castell de Montjuïc
Tibidabo
El monument a Colom al Portal de la Pau oferia durant la dècada del 1910 aquesta vista panoràmica de Ciutat Vella, inèdita fins al 1888, des d’una seixantena de metres d’altura. En aquella època eren els campanars de les esglésies, i especialment els de la catedral i el seu nou cimbori, estrenat el 1912, els punts més alts de la ciutat. La imatge mostra amb tota nitidesa l’alta densitat urbana dels barris del centre històric, trencats pels pulmons verds de la Rambla i la Ciutadella.
11
La Rambla
Santa M. del Pi
La Catedral
La Mercè
Sant Agustí Nou
Santa M. del Pi
Sants Just i Pastor
La Catedral
Santa Àgata
Els campanars i el mirador del rei Martí al palau reial major de la plaça del Rei van ser les talaies dels fotògrafs que, des de la dècada del 1860, han retratat la ciutat en el seu conjunt. Aquesta visió està presa des de la Barceloneta i ofereix l’atractiu de mostrar el nou cimbori de la catedral, tot just enllestit, la blancor del qual contrasta amb les torres històriques gòtiques. A l’esquerra de la panoràmica, el perfil de Montjuïc, fita marítima per excel·lència de la costa catalana central, i el monument a Colom.
Central Hidroelèctrica
Palau de Justicia
Correus i telègrafs
Parc de la Ciutadella
L. ROISIN (ED.) / Col·lecció JOAN GUSTEMS
Sants Just i Pastor
14
Urbanisme i arquitectura
les idees del qual es materialitzarien al centre històric al llarg del segle següent, fins a la revisió del planejament urbanístic del nou Ajuntament democràtic. L’obertura de la via Laietana va ser, sens dubte, la que va tenir majors conseqüències sobre l’urbanisme i l’arquitectura de Ciutat Vella. Les pèrdues patrimonials estan documentades i van ser notables. El que encara és molt desconegut és, però, el drama humà que va significar per a la desena de milers de veïns que van ser foragitats de casa seva. Els propietaris van ser indemnitzats i en la majoria dels casos hi va haver litigis amb l’Ajuntament per l’import de l’expropiació. Però els llogaters no van rebre cap mena d’alternativa d’habitatge, simplement van ser expulsats. Ningú millor que l’escriptor Lluís-Anton Baulenas, a la seva aclamada novel·la La felicitat (2001), ha recreat el drama d’aquells barcelonins.
Només un any després d’haver-se iniciat les obres de la via Laietana, al juliol del 1909, Barcelona patia les jornades revolucionàries de la Setmana Tràgica. Com ja havia succeït el 1835, i tornaria a succeir el 1936, el patrimoni eclesiàstic i la comunitat religiosa van esdevenir objectiu de la virulència i la frustració social de revolucionaris i gent humil. Molts d’aquests temples, reconstruïts aviat durant els primers anys de la dècada del 1910, tornarien a ser assaltats, i la majoria d’ells, completament destruïts, després del cop d’estat del 18 de juliol del 1936. Igualment dramàtiques van ser les conseqüències dels bombardeigs franquistes sobre la població civil de Barcelona d’una manera contínua des del febrer del 1937 fins al gener del 1939, només hores abans de l’ocupació militar. Van ser nombrosos els edificis enderrocats, tot i que encara més importants, i, sens dubte, sempre més valuoses, van ser les pèrdues de vides humanes:
ORIOL / Fons DANIEL VENTEO
16
més de 4.736 persones van ser assassinades a tot Catalunya pels atacs feixistes de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler al servei dels militars rebels franquistes.
Comercial i el tram final del carrer del Comerç fins a l’avinguda del Marquès de l’Argentera, just davant de l’entrada principal de l’estació de França.
Durant la postguerra continuà l’execució de la reforma urbanística basada en l’obertura de tres grans vies heretada del Pla Cerdà del 1850 i, sobretot, del pla vigent, el d’Àngel Baixeras, del 1888. Els trams més visibles van ser l’obertura de les avingudes de la Catedral, iniciada el mateix 1939, i que es va prolongar durant dues dècades fins que el 1958 va arribar a la plaça Nova, i de Francesc Cambó, que a mitjan dècada del 1950 arribava fins al carrer d’en Giralt el Pellisser tot creant un gran espai públic davant del mercat de Santa Caterina. Al mateix temps, tanmateix, havien continuat les afectacions urbanístiques a la resta dels barris de Santa Caterina i Sant Pere –que juntament amb la Ribera formaven l’anomenat Sector Oriental o Nucli Antic, segons la terminologia de l’època, del Districte de Ciutat Vella– per continuar l’avinguda fins a l’Arc de Triomf. Al Raval, l’urbanisme de postguerra també va propiciar l’obertura de l’avinguda de les Drassanes, llavors dedicada a l’aviador franquista García Morato. Igual que al Nucli Antic, també al Raval van continuar executant-se afectacions per a la prolongació de l’avinguda fins al carrer de Muntaner.
Amb la restauració de la democràcia local el 1979, s’obria l’última fase de la planificació urbanística de Ciutat Vella, encara vigent avui dia. Des de llavors, els barris de Ciutat Vella, com també d’altres districtes populars de la ciutat amb greus mancances d’inversió pública, van esdevenir un dels principals escenaris de la refundació democràtica de Barcelona. Un dels principals instruments per fer-ho van ser els plans especials de reforma interior (PERI) dels barris, en l’elaboració dels quals no solament intervenien arquitectes i tècnics municipals sinó també associacions de veïns i comerciants, entre d’altres agents socials.
Amb l’aprovació, l’any 1976, del Pla general metropolità (PGM), l’Ajuntament de la Transició encara mantenia vigent l’obertura de les grans vies al Raval i al Nucli Antic fins al passeig de Lluís Companys, però no ja la continuació de l’avinguda de la Catedral fins al Paral·lel, que hauria comportat un nou esventrament patrimonial irreparable. I fins i tot hi afegia noves i destructores obertures, com ara la prolongació del carrer de GironaMéndez Núñez fins a enllaçar amb la plaça
En aquest període s’aprovaven, entre d’altres, els del Nucli Antic (1983) i del Raval (1985), i també diverses actuacions d’esponjament al Gòtic. Poc temps després, a l’octubre del 1986, Barcelona era designada la ciutat olímpica per als Jocs del 1992, fet que va propiciar la definitiva transformació urbana de la Barcelona de finals del segle xx. En aquest procés de revitalització irreversible dels barris del Districte de Ciutat Vella, no sempre exempt de tensions, com no podia ser d’una altra manera, van tenir una participació assenyalada nous instruments de gestió avançats, com les empreses Promoció de Ciutat Vella i Foment de Ciutat Vella, i l’empenta, al capdavant del Districte de Ciutat Vella, dels regidors Pau Cernuda (1984-87), Joan Clos i Matheu (1987-91), Xavier Casas i Masjoan (1991-95), Joan Fuster i Sobrepere (199599), Katy Carreras-Moysi (1999-2003), Carles Martí i Jufresa (2003-07 i 2010), Itziar González (2007-10), Assumpta Escarp (2010-11) i Mercè Homs (2011-15).
L’obertura de la via Laietana va ser l’operació de reforma urbanística més rellevant del segle xx a Ciutat Vella. Centenars d’edificis van ser enderrocats i milers de veïns, expulsats de casa seva. Havia d’esdevenir el nou centre de negocis de Barcelona, però la Guerra Civil ho frustrà. A la pàgina del costat, el Banc d’Espanya pocs anys abans del seu trasllat a la nova seu del Portal de l’Àngel.
17
Urbanisme i arquitectura / FAÇANA MARÍTIMA
16
PLA DE PALAU
El pla de Palau va ser el primer espai fotografiat de Barcelona, de Catalunya i de tot l’Estat. El 10 de novembre del 1839 es prenia el primer daguerreotip gràcies a la iniciativa d’uns barcelonins pioners, pocs mesos després de la presentació en públic del nou invent a París per part de Louis Daguerre. La placa fou sortejada entre els assistents que havien adquirit una butlleta pel preu de sis rals. Es coneix el número guanyador, el 56, però no la identitat del premiat ni, sobretot, si aquella significativa placa s’ha conservat. En aquesta pàgina, el pla cap al 1897. DURAN BORI (ED.) / Fons EDITORIAL EFADÓS
17
arnout lith / AHCB
Urbanisme i arquitectura / FAÇANA MARÍTIMA
10 de novembre del 1839: els moments previs i l’instant decisiu JEP martí Quan el gravador Ramon Alabern i Moles va tornar de París, on havia anat a estudiar gravat cartogràfic sobre acer, feia poc més de 27 anys que havia nascut al poble de Begues, on el seu pare, natural de Sant Boi, potser hi exercia de mestre de primeres lletres. Les circumstàncies l’havien situat a la capital francesa a l’agost del 1839, quan Daguerre i l’Acadèmia Francesa de les Ciències van fer públic el procediment per fer daguerreotips, un nou invent que estava cridat a revolucionar la manera de veure, mirar, pensar, comprendre i explicar la realitat. La humanitat entrava en l’era de la imatge fotogràfica. El metge i polític liberal progressista Pere Felip Monlau i Roca, que des del 1837 també es trobava a París, exiliat per la persecució política i policial que els liberals progressistes patien a Barcelona, explica que Alabern havia après a fer daguerreotips de la mà del mateix Daguerre. Monlau, home polifacètic i d’una immensa curiositat per les novetats científiques que es produïen a l’època, s’entusiasma amb el nou invent i el fa conèixer als seus col·legues de l’Acadèmia de Ciències
20
Naturals i Arts de Barcelona. Allí hi troba un aliat que l’esperona a presentar personalment el daguerreotip als acadèmics, el naturalista i farmacèutic Agustí Yáñez i Girona, liberal progressista i, per això mateix, en hores baixes a l’Acadèmia. Monlau torna a Barcelona el 2 de setembre del 1839 i a partir de llavors el procés s’accelera. El 6 de novembre explica als acadèmics la bondat i la importància del nou invent. En convenç la majoria, però no tots estan a favor seu. Troba suports, com el metge Tomàs Mer, el pintor Josep Arrau i el químic Josep Roura, entre d’altres. L’endemà, amb l’aportació econòmica dels acadèmics que li fan costat, es compra la càmera de fer daguerreotips que Alabern havia portat de París. Un full volant anunciava que el dia 10 es faria a la plaça de la Constitució, actual pla de Palau, una sessió pública per ensenyar el funcionament de l’aparell inventat per Daguerre i que es rifaria entre els assistents la primera planxa daguerreotípica que s’obtingués. El matí del diumenge 10 de novembre del 1839, un dia tapadot i ventós, la Barcelona curiosa es concentra al pla de Palau. A tres quarts d’una del migdia, després de les explicacions del nou invent, s’impressiona el primer daguerreotip fet a l’Estat espanyol, una vista de l’edifici de la Llotja i de la moderna casa Xifré.
JULES ANDRIEU / Fons DANIEL VENTEO
ERNEST LAMY / Fons DANIEL VENTEO
FONT DEL GENI CATALÀ
El 10 de novembre del 1839 es feia la primera fotografia de l’Estat i això succeïa al pla de Palau de Barcelona. En un acte públic promogut per l’Acadèmia de Ciències i Arts, es prenia un daguerreotip, que es va sortejar entre els assistents i avui sembla perdut. En anys posteriors, com mostren les targetes estereoscòpiques d’aquesta pàgina, de la dècada del 1860, el pla continuà essent un atractiu fotogràfic: la superior es va fer després de l’enderrocament del Portal de Mar; a la inferior, la font del Geni Català i l’antic palau reial en són els protagonistes.
21
Urbanisme i arquitectura / FAÇANA MARÍTIMA
20
PLA DE PALAU
El pla de Palau va ser durant molts anys un centre neuràlgic dels transports públics, tant terrestres com marítims. Va ser aquí on, encara amb les muralles medievals dempeus, es va construir el Portal de Mar, principal porta d’accés a la ciutat des del port. En el seu si es va construir a la dècada del 1930 la Facultat Nàutica. La proximitat a l’estació del ferrocarril i les diverses línies de tartanes i tramvies, i posteriorment també d’autobusos, feien del pla de Palau un epicentre de la vida quotidiana del centre històric, amb atractius públics de tota mena. AUTOR DESCONEGUT / Fons FRANCISCO ARAUZ LARREGOLA
21
RIBERA / AFB
24 RAMON BELETA / Fons FAMÍLIA FIGA BELETA
RAMON BELETA / Fons FAMÍLIA FIGA BELETA
Urbanisme i arquitectura / FAÇANA MARÍTIMA