L'Abans de Barcelona: Recull gràfic del Clot - Camp de l'Arpa (1885-1979) by Editorial Efados

L’Abans: Recull Gràfic de Barcelona El Clot - Camp de l’Arpa (1885-1979) Col·lecció L’Abans Primera edició: abril del 2015 © Cristina Aparicio Súcar, pel text © Joan Àngel Frigola Berbel, pel text © Antonio Gascón Ricao, pel text © Enric H. March, pel text © M. Rosa Martell Rofes, pel text © Jordi Morell Núñez, pel text © Marc Pérez Ordóñez, pel text © Estanislau Torres Mestres, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial Les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, direcció, disseny i fotocomposició Editorial Efadós Consell assessor Martí Ferrer Martínez Manel Gaya Solé Eugeni Renom Cucurella

Documentalista Carolina Garcia Almeda Col·laboració Ajuntament de Barcelona Districte de Sant Martí Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí (AMDSM) Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1885 i 1979. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família. Crèdit fotografia inferior: SACE / ICGC Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-15232-95-7 DL B 9701-2015

Saluda Eduard Freixedes Plans Regidor del Districte de Sant Martí

Amb aquest llibre, que es pot col·leccionar en fascicles setmanals, l’editorial Efadós segueix valorant els barris de Barcelona, en aquest cas, el barri del Clot-Camp de l’Arpa, definit ja en una guia de l’any 1908 com un extens caseriu obrer i comercial amb carrers i places plens de vida i moviment. El Clot-Camp de l’Arpa sempre ha estat un barri amb un teixit social molt actiu, amb entitats creades a principis del segle xx i que avui encara perduren, com ara l’Orfeó Martinenc o el Foment Martinenc, per posar-ne dos exemples molt clars. El llibre us permetrà conèixer com era la vida quotidiana dels seus habitants, quins eren els seus costums i tradicions, i com ha estat l’evolució del barri fins als nostres dies. Tot això, gràcies a les fotografies que moltes famílies han conservat i que esdevenen un valuós testimoni de la història del barri. Us recomano, per tant, la lectura i la consulta d’aquest llibre, amb el qual podreu conèixer una mica més la història d’un barri tan estimat com és el Clot-Camp de l’Arpa. Segur que no us defraudarà.

XXXXXXX XXXXXXX / XXXXX XXXXX XXXX

XXXX XXXXXXX

Eliquat ing enim nis augait adionsecte minci bla alisim quatio deliquat dolent lore dunt adignit lamconsectem ing endiam inis dit aut veliquipit wisci blaortionsed erilit ad magna feugait ad euisl eui tat alit irilit laorerit alit aci eriusciduis nisl del exero consendit doluptat ip exer ing elit la feugue feu facipit ut ut nit atem inim duis non hent lamet ilit, quipsusto odio do conulpu tpatet, volore doloreet vel delissismod elent elessim. (500 caràcters amb espais) 4

Pròleg Estanislau Torres MESTRES

J. DOMÍNGUEZ / AFB

Escriptor

El carrer de la Muntanya, a la barriada del Clot de Sant Martí de Provençals (parlo de molts anys enrere), era molt desagradable. Era trist, fosc… Em refereixo, bàsicament, al tram que anava des del pas a nivell dels trens del Nord fins al carrer Gran. Hi vaig anar a viure, al carrer de la Muntanya; millor dit, m’hi van portar quan era molt petit. L’única nota una mica alegre que recordo que hi havia eren els rètols de propaganda del cinema que hi havia a prop de casa (el cinema Martinenc) i la nota més negativa, una fàbrica de sabó de grans dimensions que desprenia una olor molt desagradable. Un altre detall desagradable era l’existència d’un camió molt atrotinat equipat amb rodes massisses que, per aquest motiu, però també a causa de l’estat en què es trobaven molts carrers (sovint sense pavimentar), feia un terrabastall enorme. Però el que era més molest, d’aquell camió, era el so d’una mena de clàxon que el xofer feia funcionar contínuament, un so tan estrident que feia posar molt nerviós. Per sort hi vam viure poc temps, en aquell carrer. Els meus pares hi havien obert un petit negoci (un taller on fabricaven i reparaven nines) i van acabar traslladant-lo al carrer Gran, que era pràcticament a tocar, un carrer molt concorregut, amb molts comerços, però amb un traçat molt irregular i incòmode que avui, malgrat que s’ha convertit en una via de comunicació secundària, encara sorprèn. N’era tant, d’irregular, que constantment s’hi produïen embussos de circulació. I és que el poc espai disponible (ara s’estrenyia, ara s’eixamplava) l’utilitzaven els tramvies, autobusos, cotxes de línia, camions, vehicles particulars i, sobretot, carros; carros que transportaven carbó i altres materials (que probablement carregaven a l’estació de mercaderies de la Sagrera), però que sobretot transportaven productes agrícoles procedents dels camps propers. I és que, en bona part, el Clot (i amb el Clot, tot Sant Martí de Provençals), malgrat que ja s’havia convertit en una important zona industrial, en aquella època mantenia encara una activitat agrícola remarcable. Tant era així que, en molts punts, allunyar-se de les zones que ocupava la incipient trama urbana era trobar-se, com per art d’encantament, enmig de camps de conreu, a prop de velles masies, de plàcids cursos d’aigua vorejats d’arbres de ribera… Un petit exemple del que eren llavors moltes zones de Sant Martí és el petit nucli que algú ha tingut l’encert de conservar a l’indret on actualment hi ha l’esglesiola de Sant Martí de Provençals, antiga parròquia, a la qual fan companyia, encara, algunes d’aquelles masies ara allunyades del quefer agrícola. Un altre espai, no conreat en aquest cas, que contrastava qui-sap-lo amb els edificis ben arrenglerats d’una Barcelona que avançava, inexorablement, per la banda de la Gran Via, era el que ara coneixem com a plaça de les Glòries Catalanes i, en temps més reculats, com a Camp del Sidral, on abundaven la delinqüència i el vici. Un gran espai que, a mesura que han anat passant els anys, ha sofert grans modificacions i que ha canviat de fesomia tres o quatre vegades (mai amb resultats del tot satisfactoris), i que actualment està experimentant la darrera, que és probable que sigui l’última. I per què «camp»? De fet, en altres indrets, i no solament a Sant Martí, el diguem-ne joc de paraules «camp de…» es repeteix. Em vénen a la memòria, per exemple, «Camp d’en Grassot», a Gràcia; «Camp de l’Espunya», prop de la Sagrera, i fins i tot «Camp de l’Allioli», tocant a la rambla del Poblenou. Al «Camp de l’Allioli», per cert, jo, que sóc un negat per al

futbol, quan era molt jove vaig participar, amb més pena que glòria (cal que ho reconegui), en alguns partits ben bé de costellada que algú (no sabria dir qui) va organitzar. Pel que fa al paratge anomenat Camp de l’Espunya, ja esmentat, cal que digui que en tinc un bon record, perquè un meu oncle, ja fa molts anys traspassat, hi tenia uns familiars que cada any ens deixaven collir figues a la figuera que creixia prop de la masia que habitaven; una masia relativament a prop de la qual hi havia un petit pont que facilitava el pas d’un costat a l’altre de la séquia o rec Comtal, un curs d’aigua que, procedent del Besòs, feia segles que proveïa d’aigua Barcelona i que encara existeix, si bé ara ho fa subterràniament convertit en una vulgar claveguera. Aquests ponts –o pontets– constituïen una de les estampes més pintoresques de Sant Martí. Però els més característics eren al carrer de la Muntanya, on ara hi ha la plaça del Doctor Serrat (una minúscula zona verda), i al carrer d’Aragó, a tocar de la plaça de l’església del Clot, en què, durant molts anys, es va poder veure un espectacular molí abandonat al costat del qual destacaven unes grans moles encastades a terra. És digne d’esment, també, el cinema Molí (el cinema «de les rates»), situat al final del carrer de la Séquia Comtal, tocant el carrer Gran del Clot, on, en un dels murs ressaltava, gravat, un escut de Catalunya que un dia algú va fer fonedís. Cal reconèixer, tanmateix, que Sant Martí de Provençals (el, diguem-ne, Gran Sant Martí), malgrat la seva extensió (del mar fins a la carena on hi ha el turó de la Rovira, i del Besòs fins al carrer de la Marina), pel que fa a restes històriques no ha estat gaire generós. Cal destacar, això sí, la torre del Fang, una gran masia que, per sort, s’ha salvat de desaparèixer amb les obres, en curs, de l’estació del tren de gran velocitat (una obra faraònica) i el senzill pedró que encara es conserva al carrer de la Marina, relativament a prop del parc de la Ciutadella, on es fa esment de la, diguem-ne, frontera que abans de l’absorció del municipi de Sant Martí per Barcelona separava els dos termes. De fet, Sant Martí de Provençals, a mesura que han anat passant els anys, s’ha vist obligat a reduir el seu territori. També, lògicament, o potser no tan lògicament, ha hagut d’anar adaptant-lo al de Barcelona, tot i que l’acceptació del traçat de l’Eixample barceloní, per exemple, no es va fer de gaire bon grat per part de les autoritats municipals martinenques, cosa per la qual alguns dels carrers ben importants, com els del Rosselló i de Provença, posem per cas, no van ser perllongats com, probablement, era previst. Un dels carrers que sí que van quedar afectats, però no pas de seguida, va ser el de Mallorca, que, fins fa relativament pocs anys, des de Rogent fins a Muntanya conservava el seu nom tradicional, és a dir, Núria, com també la seva estretor. Com a contrapartida, la impossibilitat d’allargar, com ja he explicat, alguns dels carrers de l’Eixample va permetre que arribés fins a nosaltres, sense mutilar, o gairebé sense mutilar, una bona part del Clot situat al nord de la Meridiana, com ara, per exemple, el barri de Can Robacols i la zona veïna situada entre el carrer de la Muntanya i el carrer de Las Navas de Tolosa. A Can Robacols, per cert, hi havia hagut una fàbrica del ram tèxtil molt important –can Rius–, on l’escriptor Ignasi Agustí, un escriptor ara mig oblidat, va situar l’acció de la seva novel·la Mariona Rebull, molt celebrada a la seva època; una novel·la que va ser duta al cinema amb molt d’èxit. Can Robacols, aquests darrers anys, ha estat objecte de moltes millores però, a canvi, poc o molt s’ha despersonalitzat. L’espai que ocupava la fàbrica s’ha convertit en una plaça que duu el nom del barri. Un detall curiós és que un dels seus carrers s’anomena del Pistó. Aquest petit carrer desemboca al de Coll i Vehí, on, des de fa molts anys, hi ha una escola religiosa, molt important i molt arrelada al barri, regida per monges de Sant

Vicenç de Paül. Una escola de la qual jo, en una determinada època (en el curs de la Guerra Civil) vaig ser alumne. Aquesta escola, juntament amb una altra, de caràcter religiós també, situada al carrer de la Muntanya, tocant a Mallorca (de la qual també vaig ser alumne), el matí del 19 de juliol del 1936 va ser incendiada i saquejada. De tota manera, d’incendis i saqueigs se’n van produir a tot arreu. Al Clot, al Guinardó, a Sant Andreu, al Poblenou, a la Sagrera, etc. van ser destruïdes o semidestruïdes totes les esglésies, tots els convents, molts centres polítics de signe dretà, moltes escoles, fins i tot algun domicili particular… Un dels pocs centres religiosos que es van salvar de la crema va ser el que coneixíem com els Protestants, una escola situada al carrer Internacional, ara de la Nació. Els «milicians» en van forçar les portes i van començar a treure el mobiliari al mig del carrer, però, abans de calar-hi foc, algú els va advertir que, malgrat el seu aspecte, no era un edifici catòlic el que estaven saquejant, sinó protestant. Més, encara, que era propietat de gent estrangera… No es va salvar de les flames; en canvi, l’església parroquial, la més important de tot Sant Martí, un edifici neogòtic de grans proporcions, d’aspecte sever, una mica trist… Nosaltres (jo i la meva família) vam ser testimonis de com cremava. També com, simultàniament, algú destruïa, a cops de mall, el monument al canonge Rodó que presidia i donava –i dóna, encara– nom a la plaça. Tant va ser així, que, en passar nosaltres per sota del grup escultòric principal, el cap del canonge (es tractava d’una figura de bronze), a causa dels cops que rebia, es va desprendre del cos i va arribar, rodolant, fins als nostres peus. De l’església de Sant Martí d’abans de la Guerra Civil no en queda ni rastre. Va ser enderrocada a pic i pala poc després de cremada. La causa de l’enderroc va ser la mort d’un minyó, veí nostre (es deia Jordi, era molt jovenet: set, vuit anys?), que, mentre amb altres companys exploraven –deien ells– les restes ennegrides de l’església il·luminant-se amb uns fanalets confeccionats per ells mateixos, es va precipitar al buit i va morir a l’acte. L’església de Sant Martí actual, doncs, totalment diferent de l’anterior (jo diria que més amable), és relativament moderna. Pel que fa al nou monument al canonge Rodó, va ser creat, com l’anterior, pel conegut escultor Frederic Marès. Cal remarcar que la plaça del Canonge Rodó ha estat víctima, com tants altres indrets del Clot i del Camp de l’Arpa, com ja he explicat abans, de l’expansió de Barcelona. Abans era molt regular de dimensions i recollida; ara es pot dir que està oberta als quatre vents. És molt més atractiva –i més acollidora– la de Valentí Almirall, bastant propera, on hi ha l’edifici, força atractiu i emblemàtic, de l’antic Ajuntament de Sant Martí de Provençals, no pas del Clot només. En aquesta plaça també s’hi pot veure, acompanyat d’un petit jardí, un edifici del segle xv, molt ben conservat, que havia estat seu dels antics Cavallers Templers de Sant Joan de Malta. .... Em consta que molta gent que viu al Clot i al Camp de l’Arpa, i en altres barris veïns, no han vist mai, panoràmicament, el territori on viuen i on fins i tot han nascut. És lamentable. Al turó de la Rovira, per exemple (on hi va haver unes peces d’artilleria antiaèria durant la Guerra), és ben fàcil d’arribar-hi. I, si no es vol anar tan lluny, n’hi ha prou de pujar al Mas Guinardó i contemplar el panorama que s’estén des de Barcelona fins al Vallès i el Maresme, i on s’endevina, més que no es veu, el gran espai que ocupaven Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Horta… Val a dir que era més atractiu fa una cinquantena d’anys, quan el verd hi dominava, però contemplar-lo ara, encara, val –i molt– la pena.

Introducció Aquest llibre és un recull d’imatges històriques que volen donar a conèixer com ha estat el barri des del 1885, el darrer terç del segle xix, fins a l’any 1979. L’abast cronològic del llibre comença amb la fotografia més antiga que hem pogut localitzar, que no ha de coincidir, necessàriament, amb la primera imatge que es va captar al barri. La data final l’hem triada perquè és quan la democràcia va arribar a l’Ajuntament, amb la celebració de les primeres eleccions municipals a l’abril d’aquell any. Una part de les fotografies prové dels arxius municipals de Barcelona, però la gran majoria són imatges cedides per entitats i per moltes persones, veïns i veïnes del Clot-Camp de l’Arpa i de Barcelona, i també algunes de fora. I moltes són inèdites, perquè aquest és un dels objectius de la col·lecció L’Abans, localitzar i presentar imatges, la majoria de les vegades de l’àmbit familiar, però, que vistes amb uns altres ulls, poden explicar moltes més coses que un instant en la vida d’una família. L’entorn, els vestits, la situació en què es van fer... converteixen aquella imatge en un valuós document que ara pot arribar a tothom que estigui interessat en la història. L’Abans no és un llibre d’història, és un recull gràfic d’imatges antigues, però els membres del Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa, autors d’aquest volum, hem treballat amb l’objectiu que els textos que complementen les imatges no siguin un simple acompanyament de les fotografies, que totes soles ja són un document interessant, sinó que, d’alguna manera, enriqueixin el valor documental del llibre en afegir-hi informació que la imatge no sempre pot donar. Així doncs, la idea és que fotografia i text s’uneixin per explicar, amb el màxim rigor possible, la història del barri.

AUTOR DESCONEGUT / Fons JOSEP RIZO TARRAGÓ

El veïnat, la gent del Clot-Camp de l’Arpa, ha entès de sempre el seu territori com un únic barri, tot i la barrera física que van representar durant molts anys les vies del tren, primer, i l’autopista urbana de l’avinguda Meridiana, després. Per això, malgrat que l’actual divisió administrativa municipal l’hagi dividit en dos barris –el Clot i el Camp de l’Arpa del Clot–, aquest volum tracta el territori com una sola unitat. El llibre està organitzat en set capítols, a partir dels quals es van explicant els diversos aspectes de la vida i de la història que mostren les imatges. El primer està dedicat a l’urbanisme, amb els canvis que han anat vivint carrers i places; després hi ha un capítol dedicat a festes i tradicions, seguit d’un sobre el món de l’educació que hem titulat Ensenyar i aprendre. El quart capítol versa sobre institucions i serveis, i el cinquè és sobre la cultura i el lleure. Els dos darrers capítols estan dedicats al món del treball i a fets històrics. Aquesta és una obra col·lectiva, dels membres del Taller d’Història del ClotCamp de l’Arpa i de moltes persones que ens han prestat la seva col·laboració. Cal un agraïment a tothom que ha cedit alguna fotografia; sense la seva generositat, aquest volum no hauria estat possible. I cal agrair-los molt especialment aquesta generositat, perquè, per poder formar part del llibre, les fotografies han hagut de sortir físicament de casa per ser digitalitzades, i això de deixar fotografies, tothom sap que no és fàcil. També hem d’agrair la col· laboració de les persones que ens han ajudat a documentar-les. D’altra banda, cal demanar disculpes per les fotografies que han estat cedides, però que no han pogut sortir. L’espai és el que és i totes no hi cabien. Això sí, els autors hem intentat que tothom hi sigui representat. Esperem haver-ho aconseguit.

Capítol I

Antics camins, un torrent i un rec

EG AUTOR DESCON

SBAS RDI MULA CA UT / Fons JO

Les vies de comunicació i els cabals d’aigua han estat, des de l’antiguitat, llocs entorn dels quals han crescut moltes poblacions. Aquest és el cas del ClotCamp de l’Arpa, nuclis nascuts al voltant de diferents eixos de comunicació, alguns d’ells força antics. Els més destacats en la història del desenvolupament urbà del barri són la via Molinera, un ramal de la via Augusta, el camí de Mataró i la séquia Comtal a la zona del Clot, i, al Camp de l’Arpa, la via Francesca, els antics camins d’Horta i de Sant Andreu, tots paral·lels a la costa, i el torrent del Bogatell, que baixava des del turó de la Rovira. Enmig, la via fèrria va partir el barri en dos.

ls eixos entorn dels quals va anar creixent el Clot-Camp de l’Arpa són força antics. Al Clot es trobava un ramal de la via Augusta, que sortia de Barcelona i anava cap a França, i que posteriorment va rebre els noms de camí reial, carretera de Ribes i carrer Major del Clot, i que avui es coneix com a carrer del Clot. La Via Molinera discorria paral·lela a la séquia Comtal, una infraestructura hidràulica que es remunta al segle x. Hi havia encara en aquesta zona una altra via, l’antic camí de Mataró, que coincideix amb el traçat de l’actual carrer de Rossend Nobas. Al sector del Camp de l’Arpa, que antigament era denominat barri de Muntanya, dues importants vies de comunicació s’encreuaven, més o menys, a l’altura de can Miralletes. Una, anterior fins i tot a l’arribada dels romans, era l’antiga via Francesca, també anomenada camí de Sant Andreu i coneguda com la Travessera, perquè travessava el pla de Barcelona; de fet, alguns dels seus trams encara són coneguts així: travessera de Gràcia i travessera de les Corts. L’altre camí era el d’Horta, que, sortint del portal Nou, a Barcelona, unia la ciutat amb aquella població veïna. Entre els torrents i les rieres que creuaven el barri en sentit muntanya-mar, cal destacar-ne un que baixava des del turó de la Rovira: el torrent del Bogatell.

Històricament, el Clot i el Camp de l’Arpa són una única unitat de territori, tot i que, en l’àmbit administratiu, l’Ajuntament de Barcelona el va dividir en dos barris. De fet, el territori va quedar partit en dos a mitjan segle xix amb la construcció de la línia de ferrocarril del Nord i la posterior conversió de l’avinguda Meridiana en una via ràpida. Segons la majoria d’autors, el nom del Clot vindria del significat d’aquesta paraula: «depressió o lloc baix voltat d’elevacions». El fet que se’l conegués també com a Clot de la Mel (Clotum de Melis) estaria relacionat amb els ruscos d’abelles que s’hi instal·laren. En el cas del Camp de l’Arpa, es creu que el nom seria una derivació de la paraula arca com a sinònim de dolmen, ja que al Cartulari de Sant Cugat hi ha citat un document datat el 1037 en què, amb motiu d’una delimitació de fronteres, es parla d’ad ipsa archa. El Clot és un dels nuclis urbans més antics del municipi de Sant Martí de Provençals, una gran part del qual forma part avui del districte del mateix nom, tot i que algunes zones perimetrals han passat a formar part d’altres districtes limítrofs, com la Sagrera, ara a Sant Andreu; Fort Pienc, ara a l’Eixample, o el Guinardó, que és a Horta-Guinardó.

A la pàgina del costat, cruïlla dels carrers de Mallorca i de Rogent la dècada dels deu del segle xx. El carrer de Núria continuava fins a la plaça del Doctor Serrat, on el carrer de Mallorca tornava a aparèixer. A mà esquerra, el transformador de la companyia elèctrica. En aquesta pàgina, la plaça del Canonge Rodó al final d’una celebració religiosa en què es va fer el llançament d’un globus la dècada dels quaranta. AUTOR DESCONEGUT / Fons EUGENI RENOM

3 1

2 4

11 10

5 13

6 15

SACE / Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

PUNTS D’INTERÈS

Vista panoràmica del Clot i Camp de l’Arpa pels volts de 1962. Tres grans avingudes convergeixen a la plaça de les Glòries Catalanes, que fa de vèrtex al cantó inferior dret de la imatge: la gran via de les Corts Catalanes i les avingudes Diagonal i Meridiana. S’aprecia, també, el carrer del Consell de Cent. En destaquen la fàbrica de cerveses Damm (1), a l’illa dels carrers de CòrsegaDos de Maig-Rosselló-Cartagena; la clínica Victòria (2), actual CAP Maragall, a la cantonada del carrer de Sant Antoni Maria Claret amb el passeig de Maragall; la fàbrica Costa i Font (3), a banda i banda del carrer de Trinxant, entre els carrers de Sant Antoni Maria Claret i de Freser, una part de la qual es convertí en Alchemika, avui seu de diversos equipaments públics; l’escola de les Escolàpies (4), a l’illa dels carrers de RogentJoan de Peguera-Eterna Memòria-Coll i Vehí; l’antic hospital homeopàtic del Nen Déu (5), al carrer de Mallorca, a tocar del del Dos de

Maig, traslladat ja el segle xxi al barri del Guinardó; els Encants Nous (6), Local de Vendes, amb façanes als carrers de València, del Dos de Maig i dels Enamorats; la zona de Can Robacols (7), amb diversos carrers desapareguts a finals dels anys vuitanta, tot i que ha quedat una plaça que en manté el nom; l’antiga escola i asil de les monges paüles (8), convertida avui en el CEIP escola Dovella, al carrer de Mallorca cantonada amb el carrer de la Muntanya; la parròquia de Sant Martí del Clot (9), amb façana a la plaça del Canonge Rodó i l’absis a l’avinguda Meridiana; la torre del Fang (10), un dels límits del barri, a la cruïlla dels carrers del Clot i d’Espronceda; Ca la Vila (11), a la plaça de Valentí Almirall; el mercat del Clot (12); la farinera de Sant Jaume (13), avui convertida en Centre Cultural La Farinera del Clot; la plaça de les Glòries Catalanes (14), i l’antic emplaçament dels Encants Vells (15).

Carrers

De l’antiguitat del barri en deixa constància Francesc Carreras i Candi a la Geografia General de Catalunya: «Clot o Clot de la Mel és un antiquíssim nom de la partida rural on s’ha constituït el més important dels barris de Sant Martí de Provençals. L’han fet créixer les indústries en general i la instal·lació dels grans tallers de reparació del Ferrocarril de MZA. La barriada existia en el segle xvii, junt a l’antiga via romana, amb carnisseria pròpia. Ha estat la partida més rica del terme, mercès a la sèquia Comtal i als seus molins». De fet, les primeres notícies d’edificacions aixecades entorn del que actualment és el carrer del Clot daten dels segles xiv i xv, amb algunes botigues i tallers artesanals. I, en èpoques reculades, aquest era un dels punts d’entrada a la capital catalana. Era aquí on les autoritats que arribaven per la zona del nord-est eren rebudes quan visitaven la ciutat. Sant Martí de Provençals fou una parròquia sufragània de Santa Maria del Mar fins cap al

R. S. A. / Fons MERCÈ SEGURA

1714, quan va esdevenir municipi independent. Durant molts anys, la seu municipal s’ubicà a la rectoria de la parròquia de Sant Martí, però, quan a la segona meitat del segle xix els grans industrials del municipi decidiren assumir els costos de construcció de ca la Vila, avui seu del Districte de Sant Martí de Provençals, fou aixecada a un extrem del Clot, ja que era el nucli més antic, tot i que la façana s’encarà cap al Poblenou. Per fer-se una idea de com era el Clot-Camp de l’Arpa a la segona meitat del segle xix es pot fer servir la descripció que en fa l’historiador Francesc Curet a Visions barcelonines 1760-1860. Muralles enllà, publicada el 1956 per l’editorial Dalmau i Jover: «El peninsular que ve de terra endins resta impressionat pel bosc de xemeneies que omplen l’espai del Clot i del Poble Nou; els barcelonins i els forasters procedents de zones industrials, no tant, encara que caldria anar als grans centres fabrils d’Anglaterra, Alemanya i Bèlgica per trobar la comparança a aquesta gegantina

EUGENI RENOM / Fons EUGENI RENOM

aglomeració de fàbriques i obradors al mig i a l’entorn dels quals s’atapeeixen els magatzems i les cases dels obrers. Qui diria que el Clot, barri tan dens, era fins a les acaballes del segle xviii un hort immens en el qual es conreaven blat, ordi, moresc, llegums i hortalisses, especialment faveres, i hi abundaven els planters de flors i d’arbres.» Pel que fa al sector del Camp de l’Arpa, Curet s’hi refereix encara amb el nom antic: «El barri de Muntanya tenia una situació pintoresca i ben airejada i gaudia d’una bella vista, amb l’enorme concentració industrial de Sant Martí als peus i l’estesa de camps de conreus al volt, sense que hi hagués temença, per la posició que ocupava, que hi arribés el trot del maquinisme». Entre els edificis més antics del barri cal destacar l’antiga torre de Sant Joan, l’hospital de l’orde de Sant Joan de Malta, un edifici erigit en època medieval amb algunes fortificacions defensives –per això se’l coneixia com a torre–, que molt posteriorment fou reconvertit en casa pairal i que a partir de la dècada del 1930 es convertí en l’actual escola Casas. En un extrem del barri –de fet, avui pertany administrativament al Districte de Sant Andreu– hi ha la torre del Fang, una antiga masia amb elements constructius dels segles xv i xvi. En una altra punta del barri, en un dels límits del Camp de l’Arpa, hi queda el darrer vestigi del passat rural d’aquesta zona del pla barceloní, can Miralletes, una masia del segle xviii aixecada a tocar de l’antic camí de la Travessera.

Un altre edifici destacat, tot i que més modern, és, a part de l’actual seu del Districte de Sant Martí, el Centre Cultural La Farinera del Clot, que ha preservat una part del conjunt de l’antiga farinera de Sant Jaume, una de les nombroses indústries d’aquest sector que s’establiren al barri tot aprofitant l’aigua de la séquia Comtal, en el recorregut de la qual, en el tram del Clot, hi ha documentats diversos molins, el darrer dels quals subsistí fins a mitjan segle xx reconvertit en cinema, fins que va ser substituït per uns banys públics. El mercat del Clot, inaugurat l’any 1889, fou projectat per Pere Falqués i Urpí, igual que el del Poblenou, amb el qual comparteix també el disseny arquitectònic. I al carrer de Rogent, un dels eixos més importants del Camp de l’Arpa, hi ha l’edifici modernista projectat pels arquitectes Pere Falqués i Antoni Falguera, seu de l’antiga Escola Municipal d’Arts i Oficis, que durant molts anys s’anomenà Francesc Aragó i que avui és l’institut Juan Manuel Zafra. Entre els punts destacats al territori del ClotCamp de l’Arpa, més enllà dels ja esmentats, cal incloure, al vèrtex sud-est del barri, la plaça de les Glòries Catalanes, dissenyada per Ildefons Cerdà i que no ha acabat de quedar mai resolta; els Encants, veïns del barri durant gairebé 100 anys i que el 2013 van ser traslladats a l’altra banda de la plaça; i, al Camp de l’Arpa, la zona de Can Robacols, on, a partir de la segona meitat del segle xx van desaparèixer diversos carrers.

A la pàgina del costat, la plaça del Doctor Serrat el 1968, un dels pocs espais oberts del barri, on la gent podia trobar-se, com en aquest cas, per fer una ballada de sardanes. La nena que apareix a la part central és Mercè Segura. A dalt, panoràmica presa des del carrer de Gabriel y Galán cruïlla amb València, amb la torre de la fàbrica de plom G. y A. Figueroa a mà esquerra, la dècada dels seixanta.

Carrers / Grans eixos i places

AUTOR DESCONEGUT / Fons MUSEU DEL FERROCARRIL DE VILANOVA I LA GELTRÚ

l’avinguda meridiana, DE LES VIES DEL TREN A L’AUTOPISTA I L’AVINGUDA CIUTADANA Aquesta avinguda i la seva germana, el Paral·lel, són dues vies dedicades a aquests cercles geogràfics que envolten la Terra. Els usos donats a la Meridiana l’han convertida en una frontera entre el Clot i el Camp de l’Arpa. Primer fou la línia del ferrocarril del Nord, construïda pels volts del 1890 i que va transcórrer en superfície fins a l’octubre del 1948. La Meridiana també era coneguda per molts veïns com la Rambleta, pel passeig arbrat i per les tanques de fusta que la separaven de la via del tren. El soterrament d’aquesta via s’havia fet d’una manera intermitent entre el 1928 i el 1936, però la Guerra Civil del 1936-39 n’aturaria les obres. Durant aquest conflicte, l’Ajuntament va canviar-hi el nom pel de gran via de l’URSS, d’acord amb la informació sobre els canvis en el nomenclàtor de la ciutat apareguda a la premsa el 25 de setembre del 1937. El 28 d’octubre del 1948, i dins els actes del centenari del primer ferrocarril a Espanya, el ministre d’Obres Públiques inaugurà els túnels ferroviaris. Desapareixerien, així, les vies, els passos a nivell,

la séquia Comtal i alguns espais urbanitzats, per dedicar-la al trànsit de vehicles com un dels accessos a la ciutat. Fins aleshores, aquesta funció l’havia fet el carrer del Clot. El 20 d’abril de l’any 1964 s’iniciaren les obres de transformació en una autopista per garantir les noves necessitats circulatòries del desarrollismo. El pressupost fou de 86 milions de pessetes. Les obres crearen dues vies centrals de 10,50 metres, separades per una mitjana d’1,50 metres, dedicades al trànsit general, i dues de laterals de 8,75 metres, dedicades al trànsit local, a més de les voreres, de 3,50 metres. Es van eliminar els accessos al carrer del Clot i al de la Independència, fet que va generar queixes entre els veïns i comerciants. Els veïns encara recorden les tanques a banda i banda, i que hom la creuava per ponts. Aquests eren tres i anaven, el primer, de la cantonada del carrer del Clot fins a l’edifici de la Renault; el segon, en diagonal del passatge Meridional a la cantonada amb el carrer d’Aragó; i el tercer, al carrer de la Muntanya. Eliminar aquesta barrera física fou una de les nombroses reivindicacions de l’Associació de Veïns del Clot-Camp de l’Arpa davant un urbanisme que havia prescindit dels barris. Així es va aconseguir transformar-la en rambla enjardinada entre la plaça de les Glòries i el carrer de València.

MANUEL GAYA / Fons MANUEL GAYA SOLÉ

avinguda meridiAna

A la pàgina del costat, esplanació de l’avinguda Meridiana a finals de la dècada dels quaranta. Després de la retirada de les vies del ferrocarril del Nord i un cop construïts els túnels, que es van inaugurar el 28 d’octubre del 1948, la via va dividir durant molts anys el barri en dues parts. En aquesta pàgina, un solitari taxi circula pel carrer del Clot, a l’altura de l’avinguda Meridiana, a inicis de la dècada dels seixanta; a mà esquerra, l’edifici de l’Orfeó Martinenc.

Carrers / Grans eixos i places

AUTOR DESCONEGUT / Fons FRANCESCA GÓMEZ BORRÀS

avinguda meridiAna

En aquesta pàgina, guarniment amb motiu de la celebració de la Festa Major d’estiu a l’espai conegut com la Rambleta, entre els carrers del Consell de Cent i d’Aragó, la dècada del 1940. A la pàgina del costat, parada de síndries i melons de la família Albentosa a la cantonada de l’avinguda Meridiana amb el pas a nivell a l’altura del carrer de la Séquia Comtal l’any 1927. Hi apareixen Encarna Albentosa, en braços de la seva tia Consuelo, la seva altra tia Juanita i un cosí.

AUTOR DESCONEGUT / Fons ENCARNA ALBENTOSA GALLEGO

Carrers / Grans eixos i places

avinguda meridiAna

Vista de l’avinguda Meridiana entre el carrer de Joan I i la cruïlla amb els carrers d’Aragó i de Rogent, amb les vies del ferrocarril de la Companyia del Nord al descobert, l’any 1925. A la dreta hi ha l’anomenada rambleta del Clot, separada amb una tanca de fusta de la via del tren, i al fons, a mà dreta, una part de l’església parroquial de Sant Martí del Clot. Aquesta imatge es mantindria fins al final de la dècada dels quaranta amb la inauguració de les vies soterrades l’any 1948.

J. DOMÍNGUEZ / AFB

JORDI GAVALDÀ / Fons JORDI GAVALDÀ FONT

Carrers / Grans eixos i places