El Maresme
Santa Coloma de Gramenet Recull GrĂ fic 1884-1965
A dalt, el mestre Pairó dirigint la coral a la plaça de l’Església, als anys cinquanta. A baix, la Societat Coral La Colmena a can Sitjas, al carrer Major, l’abril de 1951. Entre d’altres hi ha Josep Camps, Salvador Alsina, Andreu Guinart i Josep Aliè; al centre de la fotografia, a la gatzoneta, el mestre Iserte. A la pàgina següent, a dalt, la rambla de Sant Sebastià amb diferents pancartes que anunciaven en català la celebració de les noces d’argent de la coral, el 9 d’agost de 1953. A baix, una instantània de l’aniversari de l’entitat a la plaça de la Vila, l’any 1953.
20 | l’Abans
Societat Coral La Colmena i es va inaugurar, a la plaça de Trias, un monument erigit en memòria del desaparegut mestre musi-cal Clavé, fundador dels Cors de Clavé. L’entusiasme amb què treballaven els membres de la Societat Coral i el suport popular del poble van permetre que la coral contribuís, en certa manera, a definir culturalment els colomencs. El mestre Iserte va dirigir la coral fins al 1953, any que abandonà el seu lloc com a director i passà a les files dels coristes. El seu càrrec fou substituït per Joan Pairó i Ballestero, músic que compongué un gran nombre de sardanes i creà la primera banda del municipi, l’any 1941. A poc a poc, l’activitat coral va anar perdent força fins a arribar a dissoldre’s, l’any 1966. Passat força temps, el 1982, molts dels membres que formaven part de la Societat Coral La Colmena d’aquell temps es van tornar a reunir
l’Abans |21
La masia de can Zam, extensions de territori conreades avui edificades ls masos que avui dia destaquen dins el nucli urbà de Santa Coloma de Gramenet antigament es trobaven dispersos per tot el terme municipal. Les cases de pagès o pairals estaven envoltades per grans extensions de terreny conreades tant per masovers colomencs com per immigrants que venien a instal·lar-se al poble. Al voltant de la masia es desenvolupava una gran activitat econòmica que resultava ser producte de l’explotació agrícola i ramadera. Aquesta situació generalitzada acabà consolidant-se com a motor econòmic de gran part de Catalunya.
E Una fotografia de la porta d’entrada a la masia de can Zam, situada a l’avinguda de Francesc Macià. Al pedrís d’entrada a la casa hi ha asseguda Rosa Blanchart. A primer terme, dos homes dempeus, un d’ells és el pare de la nena, Josep Blanchart –veterinari de Santa Coloma–, en una
22 | l’Abans
La masia de can Zam limita pel cantó nord amb el riu Besòs i està situada a l’esquerra de la carretera de la Roca, prop de la riera de la Pallaresa. Anys en-rere, abans d’arribar al riu, els camps es dividien en dues grans parcel·les: la situada al marge esquerre era conreada pels mateixos propietaris i l’altra, ubi-cada a la dreta del camí que portava fins a la casa, estava llogada a
pagesos locals. De la mateixa manera, darrere la masia s’estenien els conreus de vi-nya. L’estructura de planta basilical del mas és força complexa, composta per un cos central més alt i dos d’inferiors laterals. A la planta baixa s’hi troba-va el celler, la cuina i el taller de les eines, espais on principalment s’hi feia la vida diària. Al pis superior hi havien les habitacions i, a l’exterior, prop de l’edifici estaven les quadres i el galliner, on es guardava el bestiar. Una distri-bució que, com els altres masos, seguia una funció pràctica. Entre els elements a destacar de can Zam hi havia la bassa per proveir d’aigua la casa i els animals construïda al segle XVIII. La primera nissaga de propietaris de la qual se’n conserven documents data de 1651 a nom de Francesc Calbó. Posteriorment, a mitjan segle XVIII, Gonçal Planella, comte de Llar, passà a ser l’amo de la casa. A principis del segle XIX, Pau Quadres s’encarregà de la masoveria de la casa i passà a anome-narse can Planella o casa Quadres. Aproximadament un segle després, el 1853, un descendent de Gonçal Planella, comte de Llar i baró de Granera, va testar la masia com a obra benèfica a favor de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, a més del mas Teixidor d’Alella i el mas Cabús de Sant Andreu. Al llarg del temps, la masia ha conegut diversos noms, però sens dubte el que ha perdurat fins avui ha estat el de can Zam, sobrenom del masover Bartomeu
Una imatge de la masia de can Zam i del desaparegut roure. La fotografia permet veure la masia quan encara estava envoltada de grans extensions de terrenys, a la dècada de 1920. Tot i que el nom de can Zam s’ha difós entre els colomencs i colomenques amb la lletra «z», la família manté la seva escriptura amb una «s».
l’Abans |23
A la fotografia superior, a l’esquerra, Rosa Badia i el seu pare davant d’uns camps propers a la masia de can Zam, l’any 1953. A la imatge de la dreta, Elvira Pujols al llindar de la porta d’accés a l’interior de la masia de can Zam, a la dècada dels anys quaranta. A
24 | l’Abans
la fotografia inferior, l’entrada exterior i principal de la masia, a la dècada dels anys cinquanta. En les grans pedres que hi ha davant la portalada principal s’hi asseien els colomencs per reposar després de llargues caminades per l’indret.
Busquets, qui va venir el 1815 de Badalona a treballar,primer a can Peixauet, també dita casa d’en Solc, i després a can Zam. Busquets, que havia arribat a ser batlle de Santa Coloma, havia fet prosperar i enriquir el mas durant la seva estada. Can Zam era conegut pel bon treball que es feia dels cultius i per la gran varietat de fruita que s’hi collia, com ara maduixes, pomes o peres. Una bona part d’aquesta fruita era transportada en carros fins al mercat del Born de Barcelona; la resta es venia a l’entrada de la mateixa masia, en uns taulells. A més de les vinyes i de la fruita també es conreava blat, mongetes de gan-xet i cebes. Els conreus quedaven regats pel rec de la Mina de Badalona, que arribava fins a Montcada i permetia regar els cultius amb un previ pagament que variava en funció del número d’hores que s’utilitzava. El llarg camí ressiguit d’ametllers acompanyava el visitant fins a la gran portalada de la casa i al majestuós roure, que malauradament va haver de tallar-se als anys seixanta. Dos elements, avui desapareguts de can Zam, convertits en símbols per als colomencs a causa del seu gran valor
A la part de dalt, una fotografia de l’entrada a la masia de can Zam, l’any 1951. A la part de baix, un grup de colomencs i colomenques fotografiats al camí que conduïa fins al mas resseguit, a banda i banda, d’ametllers, el 1949. l’Abans |25
L’escola de les germanes dominiques, el primer ensenyament per a nenes
A
finals del segle XIX s’establí a Santa Coloma la Congregació de les Germanes Terciàries Dominiques de l’Anunciata, fundada a Vic el 15 d’agost de 1856. Era un fet habitual que alguns pobles demanessin la presència d’una comunitat religiosa que tingués cura de l’educació, sobretot espiritual, dels fills i filles de la població. Dues imatges de la representació teatral que van realitzar les alumnes de les Dominiques, a la sala d’actes del mateix col·legi, amb motiu de la celebració del final de curs de l’any
26 | l’Abans
Probablement foren tres les germanes de la primera comunitat que vingueren al poble al voltant de 1883, ja que segons els estatuts de les dominiques, una comunitat la forma un mínim de tres persones. Aquest establiment al poble podria indicar que amb anterioritat havia existit un previ contacte amb les autoritats municipals de l’època. Es té constància que al voltant de 1861 i fins a l’arribada de les monges a Santa Coloma, només existia una escola
A la imatge superior, a l’esquerra, la bandera del col-legi al mig del pati de l’escola juntament amb les germanes Concepció Gumà i Teresa Querol, el 1955. A la imatge del costat, Pepita Balcells, Madrona Brugada, M. Rosa Miejimolle i Josefina Castells celebrant la processó de Corpus, a la dècada de 1940. A la imatge
inferior, un grup d’alumnes entre les quals hi ha P. Rodríguez, C. Torrents, M. Suñol, N. Pla, R. Martinell, M. Heredia, M. Miejimolle, Mercè, M. Pellicer, A. Celonia, C. Roca, P. Casamitjana amb la mestra L. Soler, encarregada d’ensenyar sardanes, ballets i cant, en una imatge de principis dels anys quaranta.
l’Abans |27
28 | l’Abans
municipal per a nens ja que les ne-nes anaven a costura. Amb anterioritat a l’establiment de les monges al poble, aquestes ja s’havien instal·lat a Sant Andreu i, més tard, a Sant Adrià. El dia 24 de gener de 1883 es reuniren la priora general de Vic la mare Rosa Santeugènia, el capellà de la parròquia local, l’alcalde i un grup de famílies colomenques per establir el pacte que havia d’habilitar la casa i l’escola municipal. Aquesta casa, coneguda popularment com can Sabas, estava situada al carrer Major, número 20. El 1887, Ferran de Sagarra cedí la plaça de Sagarra, de 1.283 m2, per a la construcció d’una escola de noies. Inicialment l’escola era un edifici de dues plantes amb una capella, un jardí i un hort del qual vivia la comunitat. Dins de la congregació, cada una de les germanes tenia una feina assignada, com la germana Dolors que s’encarregava de tenir la roba neta i endreçada. El col·legi sempre va estar en constant renovació, modificant les seves instal·lacions per adaptar-se a la progressiva demanda d’alumnes noves matriculades.
A la pàgina anterior, a dalt, un grup d’alumnes a principis de la dècada de 1950. A baix, les alumnes R. Miejimolle, P. Balcells, M. Brugada, T. Brugada, D. Serra, J. Bayà, J. Soler, M. Vinyes, R. Llac, T. Bayà, C. València, Elvira, J. Múñoz, S. Vilaseca i E. Alonso amb la germana Amèlia a l’exterior de l’escola, el 1952. En aquesta pàgina, a dalt, l’edifici de les Dominiques vist des de la cruïlla del carrer de Sant Ramon i l’avinguda de la Generalitat. A baix, la comitiva d’alumnes a la processó de les Filles de Maria, amb Mont-serrat Casamitjana davant la filera, als anys
l’Abans |29
Al voltant dels anys quaranta, la gran afluència d’alumnes que tenien les germanes dominiques va comportar la creació de noves aules per encabir les noies que volien entrar al col·legi.
A dalt, Magda Miejimolle amb l’uniforme més conegut de les Dominiques que, els dies festius, s’acompanyava d’una boina, en una fotografia de 1949. A baix, una imatge de l’interior de les Dominiques repleta d’alumnes en formació, a primera hora del matí abans d’assistir a classe, l’any
30 | l’Abans
Tot i que era una escola de noies, les religioses proporcionaven educació a nens de fins a set anys d’edat. A nivell general estructuraven l’ensenyament en dos graus: l’elemental i el superior. Al primer se l’anomenava ensenyança de costura i al segon, enfocat cap a alumnes de més edat, s’hi ensenyaven assignatures com geografia, his-tòria o dibuix, entre d’altres matèries. Probablement a causa de la ràpida introducció dels més menuts al món del treball, ja el 1919, les classes es realitzaven tant en horari diürn com en nocturn. Fins a l’any 1963, l’assignatura de gimnàs no va introduir-se dins el programa escolar fomentant, en gran mesura, que les alumnes practiquessin bàsquet. Amb els anys va ampliar-se el programa educatiu de l’escola amb la introducció d’activitats