L'Abans de Barcelona: Recull Gràfic de l'Eixample (1860-1980) by Editorial Efados

URBANISME / PLACES

Lluís Permanyers –––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

BARCELONA L’Eixample RECULL GRÀFIC 1860-1980

Hi col·labora

L’Abans: Recull gràfic de Barcelona - L’Eixample (1860-1980) Col·lecció L’Abans Primera edició: octubre del 2015 © Lluís Permanyer Lladós, pel text © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial Les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció Editorial Efadós

Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1860 i 1980. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família.

Documentalistes Carles Salmurri Trinxet Albert Winterhalder Soler

Autories fotogràfiques de les pàgines de presentació:

Col·laboració

Pàgina 2: Autor desconegut / CEC Pàgina 5: A. Merletti / Fons família Paloma-Sardà Pàgina 6: Frederic Ballell / AFB Pàgina 9: autor desconegut / Fons Josep Ignasi Oms Llohis

Ajuntament de Barcelona Districte de l’Eixample Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Arxiu Municipal del Districte de l’Eixample (AMDE) Casa Elizalde Amb el suport

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-16547-04-3 Dipòsit legal: DL B 23523-2015

URBANISME / PLACES

Introducció Carles salmurri trinxet albert winterhalder soler Periodistes i documentalistes Dies de carrer i de fotografies L’Eixample té poques similituds amb altres barris històrics de Barcelona, que antigament havien estat pobles o viles. Té una personalitat pròpia, distinta per la seva estructura urbana en quadrícula i xamfrans de bona visibilitat, i distingida perquè s’hi va instal·lar la burgesia barcelonina, que invertí en edificis. Avui ens sentim orgullosos i satisfets d’esdevenir una de les senyes d’identitat d’aquesta Barcelona de ressò mundial. Amb aquest traçat únic, aixecat sobre una antiga zona de protecció militar situada entre les velles muralles barcelonines –enderrocades el 1854– i els vells municipis del voltant, l’Eixample, que s’inicià coincidint amb la industrialització de Catalunya, va obrir la porta a la ciutat cosmopolita i transformà la mentalitat i els costums dels ciutadans. El recull gràfic que us presentem s’inicia amb fotografies del 1860, any en què oficialment Isabel II va presidir l’acte simbòlic d’inauguració de l’Eixample, i es tanca l’any 1980, encara en període de transició. Més d’un segle en imatges, amb una perspectiva particular del barri de la Dreta i del de l’Esquerra de l’Eixample, que ens apropen a les vides particulars dels seus habitants, a les persones que dia rere dia han anat teixint sigil·losament la història de la ciutat, persones anònimes o personatges coneguts, artistes, escriptors, etc. que, en un moment o un altre, o bé han passat pel barri o bé hi han viscut deixant empremta. Totes elles són les que conformen l’ànima del barri. Les hem anat a visitar per endinsar-nos a casa seva perquè ens parlessin del passat de la seva família, dels pares, dels avis, dels tiets, a través de les seves obres o fotografies familiars, tot evocant records transmesos de generació en generació. Es tractava de captar elements de la quotidianitat, que potser podrien semblar irrellevants si la intenció és entendre estrictament la història política de la ciutat o del país, però importants per comprendre l’essència humana dels racons de l’Eixample de la Barcelona modernista, obra del geni Antoni Gaudí, de Lluís Domènech i Montaner, d’Enric Sagnier o de Josep Puig i Cadafalch. Així que ens vam centrar a observar com vestien les senyores els dies de festa, llargues fins als peus i retocades amb la pamela pel canvi del segle xx, i els senyors també, amb bombí, barret de copa o canotier, bastó i rellotge de butxaca, en les fadrines i els seus promesos, els nois amb la colla, les criades que passejaven la mainada o ajudaven a la llar, el que compraven als establiments del barri, a qui són dedicats els monuments de les places, quant valia el bitllet del tramvia o del tren, on duien a reparar el cotxe que els duia amunt i avall pels carrers molls de la pluja o enfarinats esporàdicament de neu, a quina escola anaven les nenes o els nens amb l’uniforme escolar planxat i emmidonat, quines festes es protagonitzaven al carrer i es podien observar des del terrat o del balcó i en quines participaven obertament, com la del dia de Rams o anar portar la carta als Reis d’Orient… En una paraula: com era la vida i l’existència de totes aquestes persones tan properes. Una vida que els que signem aquesta introducció, veïns també de l’Eixample, hem compartit durant força anys envoltats d’aquest traçat d’illes de cases, xamfrans i alguna plaça, i sota l’ombra dels plàtans que fistonegen les voreres dels carrers i que han esdevingut també un dels elements identificadors més característics de la ciutat.

La majoria d’imatges que hem trobat a les cases són inèdites, cosa que les fa més atractives en la mesura que permeten reconstruir la història gràfica des de l’òptica interna del barri. Una recopilació de fotografies que, sota el paraigua de la col·lecció editorial L’Abans de reculls gràfics dels barris de Barcelona i dels municipis de Catalunya, adquireixen un protagonisme en l’aurèola que representa l’Eixample de Barcelona. Són fotografies en blanc i negre si són d’abans dels anys seixanta, i en color si són posteriors. Tot i això, en aquest volum totes les fotografies estan virades en color sèpia per donar uniformitat al conjunt. Només s’han fet tractaments digitals per aconseguir netejar les marques del pas del temps, com plecs, guixades, etc. Així, podem assegurar que les fotografies es reprodueixen fidelment a l’original. La consulta de fons als arxius fotogràfics de la ciutat també ha estat un altre objectiu que hem abordat, a la recerca d’aquelles fotografies mai vistes i esplendoroses sorgides de les càmeres de reporters gràfics o d’afeccionats que van tenir cura de retratar aquesta zona de Barcelona perquè els que vinguessin darrere poguéssim conèixer els canvis urbans d’aquest indret, com era la seva fesomia i com aquesta ha anat canviant al llarg dels anys. Aquest llibre que ara enceteu de la mà del periodista Lluís Permanyer us permetrà fer un viatge en el temps, una mena de cavalcada a través dels carrers d’aquesta part de Barcelona, i adonar-vos de la seva fesomia canviant, encara que la personalitat de l’Eixample és present en totes les fotografies, i també en l’excel·lent text del periodista i escriptor barceloní, que s’ha encarregat d’explicar-nos la història del barri i de descriure les fotografies que hi apareixen alhora que les emmarca en el moment sociopolític que viu la ciutat. És probable que hi surti algú de vosaltres o de la vostra família, o els vostres avantpassats, perquè, en definitiva, vosaltres, la gent de l’Eixample, en sou els protagonistes. Esperem que gaudiu, com ho hem fet nosaltres, d’aquest recorregut que té una mica de tot, d’antropologia, de cultura, d’entreteniment, potser fins i tot de nostàlgia…, però que sobretot vol ser un bon document gràfic. I no seria just que tanquéssim aquesta introducció sense parlar de tots aquests ciutadans que, pel fet de deixar-nos entrar a casa seva i mostrar-nos els vells records, ens obrien al mateix temps la porta de les seves emocions, de tal manera que hem tingut el plaer de viure moments especials de la vida quotidiana d’aquest barri. Han estat instants d’una intensitat quasi màgica. Moments que ens han quedat gravats per sempre i aquesta ha estat, sens dubte, la part més agraïda de la nostra feina. Volem pensar que, si a nosaltres ens ha passat això, els nostres «benefactors» han tingut una mica la mateixa sensació. És a dir que, per a nosaltres, heu passat de ser veïns i veïnes que ens proporcionàveu material gràfic a ser amics que ens confiaven detalls de la història familiar. Tot plegat conforma un llibre únic i diferent de la resta de llibres de l’Eixample. Un llibre de veïns per als veïns que transcendeix la dimensió urbana per convertir-la, també, en un relat humà. La seva estima envers la ciutat i els seus ha salvat tot un material impagable d’una més que possible destrucció i oblit. El nostre més profund reconeixement per tot plegat.

9 9

URBANISME / PLACES

Capítol I

El Pla Cerdà, una obra exclusiva de la societat civil

DEPERA DREU VALL ) / Fons AN A. T. V. (ED.

S JORDÀ

L’Eixample va ser, un cop enderrocades les muralles, l’encarnació dels anhels unànimes dels barcelonins: desenvolupament i modernitat. Després va confirmar la capacitat de consolidar aquell espai enorme. I, finalment, va demostrar que es feia sota el signe d’una qualitat arquitectònica de nivell molt alt. Avui ofereix, a vista d’ocell, un perfil inconfusible que dóna la imatge d’un conjunt intens, ordenat, però que exhibeix una diversitat inesgotable. Arran de terra, el paisatge urbà resulta d’allò més temptador, ple de sorpreses, sempre dins d’una escala ben humana. El resultat de tot ha estat obra exclusiva de la tenacitat de la societat civil.

Rambla de Catalunya

uan s’ensenya la ciutat als de fora, sovint pregunten, encuriosits, quin rei o quin govern va portar a terme l’Eixample. «Res de reis ni de governs: la societat civil», resposta que els deixa bocabadats, ja que no se l’esperaven. La clau van ser Cerdà i la burgesia, en el sentit més ampli. La història, però, havia començat molt abans del 1860. Quan Felip V va ocupar Barcelona el 1714, a més de la construcció de la Ciutadella va posar sota control militar tot un territori que s’estenia en forma de ventall des del peu de les muralles fins on queia una bala de canó: uns 1.200 metres. S’havia de mantenir net i, per tant, era prohibit enlairar-hi cap mena de construcció, que podria dificultar els combats i les estratègies en cas de setge. El 1821, el capità general Pedro de Villacampa, per alleugerir una greu crisi econòmica i donar jornal als que més ho havien de menester, va ordenar urbanitzar el camí històric de Jesús, que conduïa a la vila de Gràcia i estava molt abandonat. I així es va crear i inaugurar el 1827 el que es va començar a dir el passeig de Gràcia. Era un canvi de concepte fonamental, ja que deixava de ser un caminet i es convertia

en un gran espai d’allò més agradable per caminar i, cosa que era encara més innovadora, per estar-s’hi. Cal recordar que les muralles no s’aterrarien fins al 1854; per tant, aquesta aportació va ser molt ben rebuda per uns ciutadans que malvivien ofegats per una densitat gairebé asiàtica. Si la Rambla va ser des del primer moment un eix interclassista, el passeig de Gràcia va ser burgès, característiques que, per sort, tots dos conserven. L’acollida formidable que va merèixer des d’un bon començament justifica que ben aviat s’iniciés a dreta i esquerra del passeig una proliferació d’instal·lacions de lleure que van ser tolerades pel poder militar amb la condició que fossin precàries i temporals. Cafès, taules i cadires, teatres, jardins i fins i tot el primer gran parc d’atraccions, amb tobogan gegantí inclòs. Ras i curt, eren edificis de fusta i desmuntables que només aprofitaven els mesos del bon temps. El teatre Tívoli va néixer allà; Clavé i els seus cors actuaven a l’escenari dels Jardins d’Euterpe; un ampli saló va acollir el gran banquet en honor dels triomfadors de la campanya d’Àfrica. Aquest bon ambient i popularitat explica que el 1881 el banquer Arnús decidís promocionar el naixement del teatre Lírico,

Al costat, la part alta de la Rambla just abans d’empalmar amb la plaça de Catalunya; era molt popular gràcies a la font de Canaletes, però encara més pel simpàtic quiosc de begudes de l’esquerra. Aquest va ser el primer model, senzill i gairebé menestral; l’èxit va permetre fer-ne dos més de força categoria. En aquesta pàgina, una Rambla que a principis del segle xx també empalma amb el vibrant carrer de Pelai, la comunicació amb el qual l’enriqueix. A. T. V. (ED.) / Col·lecció EDITORIAL EFADÓS

11 15

URBANISME / PLACES

URBANISME

Estació dels ferrocarrils de Sarrià

Carrer de Bergara

L. ROISIN (ED.) / Col·lecció JOAN GUSTEMS

Cruïlla Rambla / Carrer de Pelai

Casa Buxeda

Casa Girona

Carrer de Fontanella

La moda de la fotografia panoràmica va aportar una visió més àmplia i més didàctica, ja que va correspondre d’alguna manera a la visió de l’ull humà. Aquesta imatge de principis del segle xx mostra gairebé des de la ronda de Sant Pere –esquerra– fins a la cruïlla de la Rambla i Pelai –dreta. Crida l’atenció la igualtat de l’horitzó arquitectònic, excepte algunes cúpules, que ja anuncien una pretensió de destacar. I sorprèn la vulgaritat de quasi totes les façanes.

Casa Fabra

Banca Arnús

Rambla de Catalunya

Hotel Colón

Cases Pascual i Pons

Casa Bonsoms

Casa Sicart

Aquesta imatge del 1916 permet observar que aquesta part de la plaça de Catalunya era molt menys unitària, començant per una estació de Sarrià que sembla més aviat de poble. Al xamfrà muntanya del carrer de Bergara ja hi havia el teatre Eldorado, mentre que l’hotel Colón domina la part central de dalt. El centre és decebedor, amb unes palmeres tan baixes que van induir a atorgar-hi el nom popular de plaça dels Apis.

Hotel Continental

La Rambla

Casa Oliva

L. ROISIN (ED.) / Col·lecció JOAN GUSTEMS

URBANISME

una mena de competència del Liceu. L’ambient havia estat, doncs, creat, i tot estava a punt per enriquir l’aventura formidable i engrescadora de construir l’Eixample. El 1859 va ser aprovat i imposat per Madrid el pla que havia projectat l’enginyer de camins, canals i ports Ildefons Cerdà. El 1860, Isabel II posava la primera pedra de la primera casa, la de Manuel Gibert, a la part superior del que el 1902 seria per fi la plaça de Catalunya, no prevista pel genial urbanista. I el gran eix que des d’un bon principi es va consolidar va ser el passeig de Gràcia; era lògic, perquè era proper a la Rambla i un espai ja conegut i molt apreciat. Aquest eix va propiciar que la Dreta creixés amb intensitat. La riera d’en Malla era un obstacle que baixava a cel obert per la zona del que seria la rambla de Catalunya i que no va ser canalitzada i soterrada fins a molt a prop de l’Exposició Universal del 1888 gràcies a la campanya endegada pel doctor Andreu, el popular Pastilletes; el carril de Sarrià era un obstacle considerable, ja que va circular fins al 1924 per la superfície del que

FRANCK / AFB

ja era el carrer de Balmes; riera i ferrocarril, doncs, marcaven unes divisions físiques remarcables que van propiciar l’arrelament dels topònims Dreta i Esquerra, afavorit pel llenguatge obvi que empraven els usuaris d’un carril que causava tants accidents i morts, que van haver d’encaixonar-lo entre tanques: «Baixo i vaig a la Dreta o vaig cap a l’Esquerra». Els primers que van creure en l’Eixample van ser els aristòcrates, i això tenia el seu mèrit; malgrat valorar tant el passat familiar, no van dubtar a abandonar la casa pairal, plena d’història i de records, i anar a viure en una casa unifamiliar, la majoria d’ells al passeig de Gràcia i tots, a la Dreta. Aquest exemple va influir molt des del punt de vista social, la qual cosa va donar encara més força a la inclinació d’una burgesia que també desitjava abandonar les males condicions enquistades a la Ciutat Vella. Així va començar la colonització d’una veritable ciutat nova, gran aventura que va ser vista com una decisió inspirada per la modernitat i el desig de millora. Indians i rics propietaris catalans tips de les

guerres carlines, posseïdors de capitals més que respectables, van apostar també per anar a viure a l’Eixample; molts d’ells invertien en una gran casa de lloguers que els permetia anar recuperant una bona part de la inversió. Aquell territori que Cerdà havia projectat era el solar més gran de tots els que hi havia llavors en una gran ciutat europea. Era fruit de la prohibició militar. L’ocupació havia de ser lenta per força i l’Ajuntament no podia preparar tot aquell espai gegantí amb els serveis públics necessaris. Aquest és el motiu que justifica que els pioners triessin el sector de la Dreta enganxat al passeig de Gràcia: el subsòl era ric en aigua. Els nous habitants havien de ser bastant autònoms i per això era essencial disposar de pou; també van haver de construir una fossa sèptica, ja que les clavegueres no les va poder estendre per arreu un seguidor de Cerdà, Pere Garcia Fària. Tampoc no disposaven de llum elèctrica, els carrers eren tots de terra i la meitat de la vorera que tocava a la façana l’havia de pavimentar el propietari. Es comprèn, per tant, que aquest nucli ja força habitat organitzés una societat privada per a la distribució d’aigua al barri, amb la construcció el 1867 d’una gran torre, projectada per l’arquitecte Josep Oriol Mestres, que encara es conserva a l’interior de l’illa de cases de Roger de Llúria, Diputació, Consell de Cent i Bruc. Aquesta societat va ser comprada el 1987 per l’Ajuntament per tal d’incorporar el servei a la xarxa municipal. Tots aquests inconvenients van generar qualificatius irònics, com «can Fanga» o «protomàrtirs de l’Eixample». El doctor Mendoza, que es va establir a Enric Granados/Rosselló, tot i repartir unes targetes de visita amb plànol inclòs, va perdre gairebé tota la clientela: era massa lluny… L’Ajuntament va encarregar a Víctor Balaguer, cronista oficial de la ciutat, la tasca de

batejar tots els carrers. Es va prendre amb serietat i aplicació aquella responsabilitat, la qual cosa li va permetre de publicar dos volums (Las calles de Barcelona, 1865) amb l’explicació dels noms dels carrers històrics i dels que ell proposava. Cal agrair-li l’encert total que ha distingit aquella feina no gens fàcil. La prova és que ha suportat el pas del temps sense canvis, excepte els inspirats pel servilisme polític durant la dictadura, tot i que Casanova es va mantenir, ja que es va fer creure al poder franquista que es tractava del llibertí italià. Balaguer va aprofitar l’avinentesa per, amb ordre i raó, fer una lliçó pràctica d’història. Per exemple, pujant, hi ha les institucions: Corts Catalanes, la Diputació, el Consell de Cent, i, tot seguit, els territoris de l’expansió en temps de conquesta: Aragó, València, Mallorca, Provença, Rosselló, Còrsega; d’esquerra a dreta, personatges: Viladomat, Borrell, Urgell, Casanova, Muntaner, Aribau, Balmes, Roger de Llúria, i, a continuació, noms vinculats a fets militars: Bruc,

FREDERIC BALLELL / AFB

El passeig de Gràcia, poc després de ser inaugurat el 1827, ja es va guanyar l’afició dels burgesos per anar a donar un volt. La fotografia és del 1911. A dreta i esquerra s’hi van instal·lar jardins, amb cafès i teatres. Però el conjunt més important va ser el dels Camps Elisis, una part del qual recull la fotografia del costat, feta vers el 1855. Era un jardí enorme, en què hi havia força atraccions i ben diferents, però la més espectacular eren les muntanyes russes.

URBANISME

AUTOR DESCONEGUT / AFB

La densitat de la ciutat antiga marca un contrast evident, captat vers el 1850. Aquest primer terme constitueix un predomini de la massa compacta de pedra. L’única escletxa, i ben ampla, és la que estableix la Rambla, que per això va ser acceptada pels ciutadans, i des d’un bon començament, com el passeig per excel·lència. El camp obert que apareix en segon terme és el que rebia llavors la ciutat per estendre’s un cop enderrocades les muralles.

URBANISME

Girona, Bailèn, Roger de Flor, Nàpols, Sicília, Sardenya, Marina, Lepant. Tan raonable va semblar aquest ritme que l’Ajuntament el va continuar amb Padilla, Los Castillejos, Cartagena, Dos de Maig, Independència. Cerdà era un socialista utòpic i per això volia crear una Barcelona nova i moderna, en què no es repetissin els errors perversos de la Ciutat Vella i on tots, rics i pobres, aconseguissin viure en les mateixes condicions objectives de qualitat: insolació, ventilació, densitat, higiene. Totes les illes de cases havien de ser iguals, amb la mateixa amplada de carrer (20 metres: 10 de calçada i 10 per a dues voreres), amb un plàtan cada vuit metres, amb cases de no més de 15 metres d’altura i amb tot l’interior convertit en hort o bé jardí. Barcelona és l’única ciutat al món que té xamfrans: una anticipació prevista per Cerdà destinada a afavorir la visualitat dels conductors de vehicles. També va pensar a incorporar el ferrocarril tot evitant que això fos traumàtic i perjudiqués la qualitat de vida dels ciutadans. El Pla Cerdà havia estat imposat per Madrid, tot i que l’Ajuntament havia convocat ja un concurs per triar la millor proposta, guanyat per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. En veure que fatalment no podria evitar aquella ordre emanada del Govern central, va optar per esperar i anarla modificant amb la promulgació d’ordenances municipals. Així ho va fer sistemàticament. Les conseqüències aviat es van fer evidents. Potser la més grollera fou la que va permetre construir arran de terra vers el centre de l’illa de cases, cosa que va representar la immediata eliminació d’horts i jardins a canvi de plataformes de pedra. I també es va practicar la desqualificació ideològica, ja que va fer córrer la llegenda infundada que Cerdà no era ni català (fill de família propietària d’un mas a Centelles des del segle xv). Domènech i Montaner assegurava que en

aquells carrers tan amples no s’hi podria viure pels corrents d’aire i Puig i Cadafalch comprava tots els llibres de Cerdà per cremar-los i evitar així que ningú es pervertís amb les seves teories urbanístiques. A més de l’Ajuntament, també s’havia creat d’una manera bastant espontània un front hostil de propietaris, que, com que no entenien la modernitat del pla, estaven indignats pel que consideraven un malbaratament dels seus terrenys, expropiats a baix preu. Els propietaris van aconseguir organitzar una vaga de construcció per fer canviar algunes de les propostes de Cerdà. El genial urbanista havia previst també que el futur enllaç ferroviari es materialitzés al carrer d’Aragó i per això hi havia atorgat una amplada de 50 metres; la façana enretirada de l’església de la Concepció marca amb evidència els límits exigits. Els propietaris van posar el crit al cel i van aconseguir que es reduís sensiblement l’amplada: 35 metres. Quan el 1881 va arribar l’hora de materialitzar el pas del tren, tothom es va espantar. Llavors els propietaris van demanar la construcció d’una gran rasa, a condició que la pagués l’Ajuntament; aquest també ho acceptava si pagaven els propietaris. Com que no arribaven a un acord, semblava que hi havia unanimitat a resignar-se que circulés si més no per la superfície. Un tren tallant el passeig de Gràcia, vista l’experiència del carril de Sarrià! Una vegada més es confirmava fins a quin punt d’exageració podia degenerar la gasiveria. I es va cercar llavors el dictamen d’un home bo i neutral: José Echegaray, futur Nobel de Literatura, que era enginyer de camins. Va sentenciar que havia de circular per una gran rasa i pagada per l’Ajuntament. Gràcies! Les cases que durant els primers decennis s’anaven enlairant eren gairebé totes i, per desgràcia, d’inspiració eclèctica; la banalitat d’un paisatge arquitectònic anònim estava, doncs,

A inicis del segle xx es va construir la Model, una presó molt moderna. Fou un equipament molt ben rebut a causa de les condicions pèssimes dels centres de reclusió, que es concentraven a la ciutat antiga. En ser inaugurada, i durant bastants anys, apareixia voltada d’un entorn que era obertament rural, tal com ho confirmen aquests horts de la imatge del costat, d’entre el 1910 i el 1920. Però aquest paisatge aviat va canviar i es va omplir d’edificis alts.

servida. L’única excepció va ser el corrent exòtic, que aportava perfils neomossàrabs, i les grans torres unifamiliars. Cerdà havia proposat que al passeig de Gràcia aquestes tinguessin també jardí al davant per aconseguir donarhi un aire aristocràtic com el del passeig del Prado. Ningú no li va fer gens de cas, excepció feta del financer i promotor immobiliari andalús marquès de Salamanca, que va fer bastir cinc torretes a la zona dels Jardinets. En gairebé tres decennis, la part central de l’Eixample, i sobretot la Dreta, ja s’havia consolidat. I llavors es va produir un fet molt positiu: l’esclat del Modernisme. Aquest fenomen es va veure potenciat en adonar-se arquitectes i propietaris que el pla creat per Cerdà constituïa en realitat una peanya formidable que afavoria l’exhibició arquitectònica. I, sense proposar-s’ho, es va encetar una mena de competició no proclamada per tal de veure quina era la casa més gran o la més bella o la més ornamentada o fins i tot la més heterodoxa. L’Eixample ha arribat fins avui dia sense haver estar mutilat sensiblement. El moment

més delicat, una vegada acabat de construir, va ser quan l’alcalde Porcioles va començar a patir deliris de grandesa i va començar a adorar el déu automòbil. Els mencionats deliris venien moguts per l’especulació immobiliària: va permetre augmentar l’altura de les cases, repetint l’acció dels seus predecessors, la qual cosa va destruir l’horitzó arquitectònic, sobretot el modernista, i va promocionar l’enlairament de torres, disfressades amb un eufemisme que no enganyava ningú: «edificis singulars». Gràcies a la mesura presa per Cerdà d’uns plàtans cada vuit metres, aquell alcalde funest no va retallar totes les voreres, ja que no s’oblidarà mai l’aberració que havia estat capaç de permetre: aparcar damunt dels passeigs de Gran Via i de Diagonal. Amb aquesta mentalitat es va triturar el passeig de Gràcia amb unes desgraciades entrades i sortides dels aparcaments. La bondat i la visió de futur del Pla Cerdà, des del punt de vista de xarxa viària, es van demostrar en suportar d’allò més la fluïdesa del trànsit durant el tan llarg període d’obres olímpiques.

BRANGULÍ (FOTÒGRAFS) / ANC

URBANISME / PLACES

<Sin vínculo de intersección> AUTOR DESCONEGUT / Fons ANDREU VALLDEPERAS ROS

PLAÇA DE CATALUNYA

Aquesta fotografia del 1888 il·lustra amb força claredat el desgavell que anava dominant la plaça de Catalunya quan encara es considerava que era una illa de cases. Aquest edifici enorme ocupava una bona part del centre i era el popular circ Alegria, que tenia permís per quedar-s’hi uns quants mesos i hi va romandre 14 anys, fins que el van obligar a marxar. S’hi va resistir, però l’Ajuntament va ser inflexible i va enviar-hi les brigades municipals, armades amb pic i pala. L’edifici de la dreta és la casa Rosich.

URBANISME / PLACES

MARCOS SALA / Col·lecció JORDI BARON

PLAÇA DE CATALUNYA

La plaça de Catalunya havia estat concebuda com una illa de cases més de l’Eixample. I la primera construcció que s’hi va aixecar, el 1853, va ser l’estació de Martorell, que apareix al centre de la fotografia de sobre. Al costat, i en una fotografia del 1874, la casa Gibert, la primera que va ser enlairada i la primera pedra de la qual va col·locar la reina Isabel II. No ha d’estranyar, doncs, que se situés a la part alta de la plaça, on ara hi ha les fonts.