El Classic: Barça-Madrid (1902-2012)

e l Clàssic Bernat Soler

Barça - Madrid 1902-2012

Pròleg de

Carles Rexach Q

uan algú em pregunta quin és el partit de la meva carrera esportiva del qual tinc un record més especial, no tinc cap mena de dubte a l’hora de respondre: el 0-5 del Bernabéu de l’any 1974. Haver participat com a jugador del Barça en aquella històrica victòria no té preu; per la manera com ho vam aconseguir i, sobretot, pel moment tan especial en què ens trobàvem.

Vivíem una situació política complicada per a Catalunya i fer el que vam fer sé que va significar molt per a la gent.

BERT I CLARET / ANC - FONS BERT

I CLARET

D’aquella nit de febrer a Madrid, més que els gols o l’alegria desbordant al vestidor, el que més recordo, el que tinc més gravat al cap, és aquell silenci sepulcral que hi havia al Santiago Bernabéu mentre anàvem jugant.

Sense exagerar, aquell era el silenci que hi ha als funerals. Aquella sensació de jugar sense ni una gota de soroll m’acompanyarà tota la vida i és el primer que em ve al cap si algú em parla dels Barça-Madrid.

2

Els clàssics, com a mínim des que jo tinc ús de raó, sempre han estat partits especials.

Des del dia que vaig viure, primer des de la banqueta de suplents i després com a titular, els clàssics de finals dels anys seixanta em va quedar clar que no eren partits qualssevol. I sempre, que jo recordi, han anat acompanyats de l’etiqueta de “partit del segle”. Cada any que jugàvem contra el Madrid, era el partit de la fi del món, sense excepció. I avui tot continua igual. Quan teníem partit amb el Madrid, els jugadors érem conscients que

ens trobàvem davant la cita més especial i, si algun de nosaltres no ho tenia gaire clar, només sortint a passejar pel carrer ja venia un aficionat i t’ho recordava: “Diumenge a guanyar el Madrid, eh?” Era –i és– impossible aïllar-se de la importància d’un clàssic quan ets professional del futbol i pertanys a un dels dos equips.

A la meva època de jugador, els clàssics tenien un component polític molt més fort que ara per l’especial situació que vivíem els catalans per culpa del franquisme. Guanyar el Madrid era una manera de derrotar el Règim i això feia que, simplement amb una victòria contra l’etern rival, els barcelonistes ja ens donéssim per satisfets independentment que després no guanyéssim la Lliga. Això de salvar la temporada guanyant el Madrid jo ho he viscut en primera persona moltíssimes vegades i, si bé en aquell moment significava una gran alegria, amb el temps, la veritat, és que em sap greu i penso que més aviat ens va perjudicar. Ara, per sort, s’han canviat els papers i sembla que sigui el Madrid el que en tingui prou amb guanyar el Barça.

Repassant les meves vivències en els clàssics, el cert és que he viscut de tot.

Recordo moltes polèmiques, com aquell partit que l’àrbitre Ortiz de Mendíbil va allargar quasi deu minuts fins que el Madrid va marcar, la nit del penal de Guruceta, la “final de les ampolles”, el dia que van lesionar el jove Bustillo... En positiu, i al marge del 0-5 i el silenci del Bernabéu, també recordo molt bé

un clàssic que es va jugar al Camp Nou el dia dels Sants Innocents i que vam guanyar gràcies a un gol meu a l’últim minut, o el 5-0 com a segon entrenador al costat del Johan Cruyff a l’època del Dream Team. Vaja, que he viscut de tot: derrotes doloroses, arbitratges d’escàndol (més dels que tocarien, la veritat), però també victòries històriques i partits sense gaire història.

Per tot plegat, el que tinc claríssim és que mai, hagis guanyat o hagis perdut, no has de deixar de tocar de peus a terra. Has de saber estar al teu lloc i mantenir-te tranquil, perquè, si un dia guanyes i treus massa pit, estigues segur que l’any següent te la tornaran i no sabràs quina cara fer. Això, que els aficionats no ho apliquin ja és normal, però els esportistes no ho poden perdre mai de vista.

En aquest sentit també puc dir que, si bé jo sóc barcelonista fins al moll de l’os, no sóc antimadridista. De fet, no sóc anti-res. És clar que, si puc, els clavaré 6 gols abans que 4, però d’aquí a sentir odi o ràbia pel Madrid hi ha un bon tros. A mi, a Madrid, sempre m’han tractat molt bé i això que, durant l’època de la dictadura, jo pràcticament era el símbol català del Barça. Tot i això, el Bernabéu sempre m’ha respectat, com el Camp Nou ha respectat futbolistes del Madrid com Butragueño, Velázquez o Pirri.

No podem perdre de vista el món i hem de tenir clar que això, en el fons, només és futbol.

3

4 MIGUEL RUIZ / CDEFCB

5

6 JOAN BERT / CDEFCB

7

Campionat

1932-1933

de Lliga

1/1/1933 >>

FCB 1-1 RM

ÀRBITRE: LEDESMA 1-0 AROCHA (65')

1-1 REGUEIRO (78’ pn)

El Figo dels anys trenta enfonsa el Barça Aquesta temporada arrenca marcada per una notícia que commociona els seguidors del Barça: Josep Samitier, l’Home Llagosta, l’ídol blaugrana dels anys vint, després de tenir desavinences econòmiques amb la directiva blaugrana, fitxa pel Madrid. Tot i que aleshores la rivalitat no era tan marcada com al cap dels anys, hi ha qui avui compara el “transfuguisme” de Samitier amb el cas Figo.

Al clàssic de la primera volta, la polèmica en forma de penals discutibles i fores de joc dubtosos presideix un partit que acaba en empat i amb el porter blaugrana Nogués sacsejant l’àrbitre Ledesma. A Chamartín, victòria blanca amb dos gols del “traïdor” Samitier. El Madrid suma la segona Lliga consecutiva.

A les dues fotografies es pot entendre per què Josep Samitier (encara de blaugrana) era conegut com l’Home Llagosta. La seva capacitat per saltar d’una manera acrobàtica era increïble.

8

FOTO BADOSA / CDEFCB

ÀRBITRE: ORDUÑA 1-0 SAMITIER (35') 2-0 SAMITIER (65’)

2-1 GOIBURU (89’)

RM 2-1 FCB

<< 5/3/1933

9 JOAN BERT / CDEFCB

Campionat

1944-1945

de Lliga

12/11/1944 >>

RM 1-0 FCB

ÀRBITRE: TAMARIT FALAGUERA 1-0 MOLEIRO (21’)

Amb Samitier a la banqueta, maneta i Lliga

Josep Samitier, amb cigarreta i barret a la mà, va tornar a guanyar la Lliga amb el Barça, ara com a entrenador. El seu èxit va ser tan ràpid que molts van oblidar la seva marxa al Madrid anys enrere.

10

CATALAN / CDEFCB

El retorn de Josep Samitier al Barça, en aquest cas amb les funcions d’entrenador, va seguir al peu de la lletra aquella frase feta tan catalana que diu “arribar i moldre”. El Barça, després de setze anys, va tornar a guanyar la Lliga en una lluita frec a frec amb el Madrid que presidia Santiago Bernabéu des de la temporada anterior. La Lliga no es va decidir fins a l’última jornada, tot i que quan faltaven sis partits per acabar, la golejada blaugrana per 5-0 va decantar força el desenllaç. César va ser l’heroi del partit marcant els dos primers gols i el públic de les Corts va celebrar el cinquè gol amb mocadors blancs en senyal d’alegria.

A la primera volta, en un partit amb molta expectació, victòria mínima del Madrid.

ÀRBITRE: GOJENURI 1-0 CÉSAR (41’) 2-0 CÉSAR (46’) 3-0 BRAVO (52’)

4-0 ESCOLÀ (77’) 5-0 GONZALVO III (86’)

FCB 5-0 RM

<< 25/3/1945

11

Campionat

1967-1968

de Lliga

10/12/1967 >>

RM 1-1 FCB

ÀRBITRE: LLORIS ANTONINO 1-0 GENTO (65‘ pn) 1-1 ZALDÚA (78’)

La tràgica mort de Benítez marca el clàssic El dia abans de jugar-se el Barça-Madrid del Camp Nou corresponent a la segona volta i amb la Lliga en joc va succeir un fet tràgic: el defensa blaugrana Julio César Benítez va morir sobtadament a 27 anys d’edat. La “sensibilitat” de les autoritats federatives de l’època va permetre ajornar el partit només un parell de dies, temps absolutament insuficient per esborrar el trasbals d’una notícia com aquesta. En una tarda trista, el clàssic menys desitjat va acabar en taules en un partit sense bon joc. A la primera volta s’havia produït el mateix resultat, un empat just. El Madrid va guanyar una altra Lliga, però el Barça es va venjar a la final de Copa.

A la imatge gran de la dreta, acció durant el Barça-Madrid del Camp Nou jugat només tres dies després de la mort del blaugrana Benítez. Els jugadors del Madrid duen un braçal negre en senyal de dol.

12

ÀRBITRE: LLORIS ANTONINO 1-0 ZALDÚA (12’) 1-1 PIRRI (43’)

FCB 1-1 RM

<< 9/4/1968

13 SEGUÍ - FC BARCELONA / CDEFCB

Campionat

1973-1974

de Lliga

7/10/1973 >>

FCB 0-0 RM

ÀRBITRE: SÁNCHEZ RÍOS

“Sonaren cinc campanades a la Puerta del Sol...”

A l’altra pàgina, espectacular portada de la Revista Barcelonista amb un elefant a punt d’esclafar un pollet, com el Barça va fer amb el Madrid al Bernabéu. Lluny quedava la decepció de la primera volta.

14

Aquest és l’any de l’arribada de Cruyff, l’any de la Lliga guanyada després de catorze temporades de sequera, l’any de Sotil i del seu “Mamá, campeonamos!”, però sobretot aquest és l’any del 0-5, possiblement el resultat més mític de la història del FC Barcelona.

Al partit de la primera volta es van enfrontar un Barça enfonsat que ranejava posicions de descens amb un Madrid perdut a la zona mitjana de la classificació. Cruyff encara no havia pogut debutar amb el Barça per problemes burocràtics i el resultat de tot plegat va ser un partit avorrit i sense gols. Al Bernabéu, tot va ser diferent. Els blaugranes, comandats per un Cruyff que meravellava tothom, van arribar com a líders i van signar una de les nits més llegendàries que recorden els culés.

ÀRBITRE: ORRANTÍA CAPELASTEGUI 0-1 ASENSI (30') 0-4 JUAN CARLOS (65’) 0-2 CRUYFF (39’) 0-5 SOTIL (69’) 0-3 ASENSI (54’)

RM 0-5 FCB

<< 17/2/1974

15

Campionat

1983-1984

de Lliga

22/10/1983 >>

FCB 1-2 RM

ÀRBITRE: RAMOS MARCOS 0-1 JUANITO (12' pn) 1-2 SANTILLANA (20’) 1-1 QUINI (17’ pn)

Doble triomf del Madrid en l’adéu del clan argentí

A l’altra pàgina, els dos protagonistes de l’anomenat clan argentí del Barça, el tècnic César Luis Menotti i l’estrella mundial Diego Armando Maradona. Van deixar bon record, però no grans triomfs.

18

Sense Maradona, lesionat un mes abans per una altra salvatge entrada del basc Goikoetxea, i amb Schuster també lesionat, el Barça va veure com el Madrid s’enduia els dos punts del Camp Nou en un partit estrany. Els tres gols es van fer en set minuts i l’equip de Menotti no va saber reaccionar. A la segona volta, les coses no van ser gaire diferents. Tot i el gol de Maradona, que empatava el partit, una pilota rebotada al cos de Santillana acabava dins de la porteria d’Urruti, provocant una derrota que pràcticament significava l’adéu a la Lliga. L’Athletic de Bilbao va ser el campió i, al final de la temporada, Menotti i Maradona van marxar del Club posant punt final a l’etapa argentina del Barça.

ÀRBITRE: RAMOS MARCOS 1-0 JUANITO (16') 2-1 SANTILLANA (80’) 1-1 MARADONA (56’)

RM 2-1 FCB

<< 25/2/1984

19 AUTOR DESCONEGUT / agencia efe

ALBERT OLIVÉ / AGENCIA EFE

Campionat

2005-2006

de Lliga

19/11/2005 >>

22

RM 0-3 FCB

ÀRBITRE: ITURRALDE GONZÁLEZ 0-1 ETO’O (14') 0-3 RONALDINHO (77’) 0-2 RONALDINHO (59’)

ÀRBITRE: MEDINA CANTALEJO 1-0 RONALDINHO (20' pn) 1-1 RONALDO (36’)

FCB 1-1 RM

<< 1/4/2006

L’home del bigoti passa a la història Inoblidable exhibició del Barça al clàssic de la primera volta. Davant d’un Madrid en què entre d’altres, hi juguen Zidane, Ronaldo, Raúl, Beckham o Roberto Carlos, l’equip de Rijkaard signa una actuació memorable escenificada per 2 golassos de Ronaldinho que fan aixecar molts seguidors del Madrid del seu seient. Un d’ells, Juan Sánchez, bigotut propietari d’un bar a Las Rozas, és captat per les càmeres de televisió aplaudint el segon gol del crac brasiler al costat del seu fill i la imatge dóna la volta al món. En aquell Barça destaca la sorprenent presència a l’onze titular d’un jove Leo Messi que fa anar de corcoll la defensa blanca. Al Camp Nou, amb la Lliga gairebé resolta pel Barça, el partit acaba amb un empat sense més història.

Ronaldinho va graduar-se com a llegenda del Barça la nit del 19 de novembre del 2005 al Santiago Bernabéu. Iker Casillas va ser la seva víctima dels 2 gols fets pel brasiler.

23

Copa

1958-1959

del Rei

7/6/1959 >>

Semifinal

RM 2-4 FCB

ÀRBITRE: ORTIZ DE MENDÍBIL 1-0 PUSKAS (20’) 2-2 SUÁREZ (67’) 2-0 MATEOS (35’) 2-3 KOCSIS (69’) 2-1 KOCSIS (51’) 2-4 SUÁREZ (71’)

El Madrid també passa per l’adreçador d’H. H.

A la dreta, Helenio Herrera és alçat pels futbolistes del Barça després de guanyar el títol de Copa al Bernabéu. El Mago va guanyar 2 lligues, 1 Copa i 1 Copa de Fires.

24

L’arribada d’Helenio Herrera a l’inici d’aquesta temporada va convertir el Barça en un equip campió. I la prova la tenim en el doblet de Lliga i Copa aconseguit per un equip en què destacava el gallec Luis Suárez. El Barça va anar al Bernabéu a jugar l’anada de la Copa pocs dies després que el Madrid aixequés la quarta Copa d’Europa després de guanyar l’Stade de Reims.

Els blancs van oferir el trofeu a l’afició abans del partit i, amb dos gols fets a la primera part, es van confiar. A la segona, en vint minuts bojos de Kocsis i Suárez, el Barça va capgirar-ho tot.

Al Camp Nou, el Barça va certificar l’accés a la final que jugaria i guanyaria contra el Granada. Per cert, el paquet de viatge en autocar i entrada per veure aquesta final a Madrid costava 475 pessetes, uns 2,85 euros.

ÀRBITRE: GONZÁLEZ ECHEVERRÍA 1-0 SUÁREZ (34’) 2-1 SUÁREZ (44’) 1-1 GENTO (36’) 3-1 VILLAVERDE (63’)

Semifinal

FCB 3-1 RM

<< 14/6/1959

25 JAIME PATO / AGENCIA EFE

Copa

1969-1970

del Rei

30/5/1970 >>

Quarts de final

RM 2-0 FCB

ÀRBITRE: ZARIQUIEGUI 1-0 GROSSO (05’) 2-0 MIGUEL PÉREZ (44’)

I Guruceta es va convertir en l’anticrist

26

AUTOR DESCONEGUT / CDEFC

Un núvol de jugadors envolta l’àrbitre Guruceta Muro que acaba d’assenyalar el polèmic penal a favor del Madrid.

A la pàgina de la dreta, contundent portada d’R. B.

B

Probablement ens trobem davant de l’escàndol arbitral més recordat de la història del barcelonisme. Al partit de tornada jugat al Camp Nou, l’àrbitre basc Guruceta Muro va convertir una falta feta 3 metres fora de l’àrea pel blaugrana Rifé al madridista Velázquez en un penal a favor dels blancs. L’escàndol va ser monumental. El partit es va haver d’aturar durant nou minuts abans que Amancio pogués llançar el penal. L’última mitja hora va ser constantment interrompuda pel llançament de coixins a la gespa i Guruceta va xiular el final abans d’hora per culpa d’una invasió del terreny de joc. Durant molts anys, cada cop que el Camp Nou protestava contra un àrbitre, se li cridava el nom de “Guruceta, Guruceta...”.

Quarts de final ÀRBITRE: GURUCETA 1-1 AMANCIO (60’ pn) 1-0 REXACH (45’)

FCB 1-1 RM

<< 6/6/1970

27

Copa

2010-2011

d’Europa

27/4/2011 >>

Semifinal

RM 0-2 FCB

ÀRBITRE: WOLFGANG STARK 0-1 MESSI (76') 0-2 MESSI (87’)

Messi és el “puto amo” de veritat La semifinal de la Champions League tancava la sèrie de quatre clàssics jugats en només divuit dies i marcats per un altíssim grau de tensió. El punt més àlgid d’aquesta tensió es va escenificar a la sala de premsa del Santiago Bernabéu, on Guardiola va qualificar de “puto amo” Mourinho amb referència a la seva capacitat per generar soroll fora dels terrenys de joc. Després del partit d’anada, guanyat pel Barça gràcies a dues accions de Messi, Mourinho va fer cèlebre el “¿Por qué?”, amb el qual s’interrogava pels motius que, segons ell, feien que els àrbitres de la UEFA ajudessin l’equip blaugrana. A la tornada, l’empat va donar l’accés a la final de Wembley als blaugranes.

El madridisme va protestar molt l’expulsió de Pepe en l’anada i en la tornada va tornar a denunciar ajudes arbitrals cap al Barça.

28

ÀRBITRE: FRANK DE BLEECKERE 1-0 PEDRO (54') 1-1 MARCELO (64’)

Semifinal

FCB 1-1 RM

<< 3/5/2011

29

LEE SMITH / AGENCIA EFE

ANDREU DALMAU / AGENCIA EFE

e l Clàssic Bernat Soler

Barça - Madrid

1902-2012

9 788415 232148

Durant 110 anys, el Barça i el Madrid han protagonitzat un dels duels més intensos del futbol mundial. El clàssic s’ha convertit en una referència de la màxima rivalitat esportiva entre dues entitats que només viuen per guanyar.

Golejades, polèmiques, grans estrelles i episodis de caire polític s’han barrejat per donar forma a un enfrontament que és alguna cosa més que un simple partit de futbol.

Per primera vegada, un llibre reuneix tots els Barça-Madrid de la història. 218 partits de futbol vistos a través de les portades de la premsa esportiva de cada època en una obra de referència per a tots els aficionats al millor futbol.