El Baix Llobregat
Sant Feliu de Llobregat Recull GrĂ fic 1887-1965
A dalt, integrants de l’Orfeó girant els fulls de les partitures en plena actuació, l’any 1948; a baix, petita representació de l’Orfeó, la qual es deixa fotografiar amb els vestits i corbatins nous el dia que anaren a Igualada, l’any 1947. A les imatges de la dreta, a dalt, edifici del Coro un cop realitzades les obres d’aixecament de la segona planta i del frontis. S’hi aprecien les dues portes d’accés: l’una, pel passeig de Bertrand i l’altra, pel carrer de Pi i Margall. A baix, grup de tots els cambrers del Cafè de la Societat la Unió Coral a la dècada dels anys trenta; entre altres, hi apareixen Maties Ribas, Francisco Navarro, Joan Ribas i Lluís Pons.
20 | L’Abans
la bona acceptació del públic en l’actuació de Pasqua, ràpidament començaren a treballar per formar un cor efectiu amb la incorporació d’un cor femení, que debutà per la Festa Major de 1946 en una actuació celebrada a les 12 del migdia a l’envelat, on feren cap prop de dues mil persones. Fou una actuació molt celebrada, de la qual hom té molt bon record. Aquesta agrupació de cantaires fou batejada formalment com Orfeó de la Unió Coral. El repertori musical es componia generalment de dues o tres parts que donaven cabuda a peces populars com Els traginers i L’emigrant –cantades per homes–, L’hereu Riera –mixta– i Les muntanyes del Canigó –cantada pel cor femení de l’Orfeó. També es cantaven sardanes com La marinada i L’Empordà i altres cançons com Les flors de maig, estretament vinculada a l’herència deixada per Josep Anselm Clavé en el si del moviment coral català.
L’Abans |21
Ball cada diumenge a la sala del Coro i durant el descans, un refresc al Cafè Fins al 1952 l’Orfeó gaudí de plena vida i amplià el repertori i el nombre d’actuacions. Es desplaçà a Sant Vicenç dels Horts, Sant Just Desvern, Sant Esteve Sesrovires, Sant Joan Despí, l’Hospitalet i la Colònia Güell. El viatge més lluny es féu a Igualada amb força dificultats, ja que transportar tantes persones no era empresa fàcil i menys si s’havien de fer combinacions de tren i autocar. Fou el dia en què les noies estrenaren vestit blanc i els homes un corbatí negre i en què el mestre Timoneda lluí un frac nou. A dalt, encarregats i cambrers del Cafè de la Societat la Unió Coral, entre 1947 i 1951. Darrera la barra i d’esquerra a dreta, podem reconèixer Lluís Pons, Miquel Estapé, un nen, Joan Ribas i Matias Ribas. Davant el taulell i amb les safates a punt de servir, trobem Pasqual Blanch i Pere Ribas. A baix, grup d’amics fent el got a la sala de sota del Coro, un diumenge de 1954.
22 | L’Abans
Al marge de l’Orfeó, l’edifici de la Unió Coral aplegà diumenge rere diumenge a dos quarts de set de la tarda un bon nombre d’aficionats al ball que ballaven al so de les orquestes de Jaume Ventura, amb el jove Rudy Ventura a la trompeta, la Gran Gala i la Capitolio Club, entre altres. Només paraven quan feien la mitja hora, estona de descans al Cafè per recuperar forces prenent una copa de licor o un refresc, com ara un xarop amb sifó o una gasosa.
A la part superior, Teresa Riaza i el seu espòs José Menargues, juntament amb Manolo Menargues i la seva esposa Lluïsa, prenent una copa amb uns convidats anglesos vinculats al consolat britànic, a finals de la dècada dels cinquanta. A la part inferior, encarregats del Bar Cafè de la Unió Coral darrera el taulell en una fotografia presa entorn 1960. L’Abans |23
24 | L’Abans
Vista parcial del carrer de Masover N
Nou en una postal d’entre 1912 i 1913.
L’Abans |25
Recorregut per un dels carrers més poètics de la vila, el carrer de Baix aral·lel a la carretera, s’estén un carrer llarg i estret on nasqué el poeta local Martí Dot, que li dedicà el poema El meu carrer. Aquesta via constituí l’antic camí Reial i en el curs de la seva història ha anat rebent diversos noms, com el de Masover Nou a finals del segle XIX o Àngel Guimerà i, finalment, el del poeta Joan Maragall. Popularment ha rebut el nom de carrer de Baix i ha esdevingut el bressol de la indústria metal·lúrgica amb la presència de foneries com Cal Couré, Cal Rafael Carnicé i la de Llorenç Bosch.
P
Venint des del «Va i Ve» toparíem amb ca l’Ossó, que regenten una impremta, i a l’altre cantó, amb l’Agrupament Escolta, que, juntament amb el passatge del Penedès, forma part de l’antiga tàpia i jardins de can Ribas. Diversos «correlons» fan de trencall d’aquest carrer amb forma de serp; el primer es troba en direcció a la via del tren i és la prolongació del carrer de Torras i Bages, conegut popularment com «correló» de l’Escala. D’aquest punt fins al trencall amb el carrer de la Mare de Déu de la Mercè trobaríem la casa de Vallbé i la de Cristina Carbonell, de cal Recader, així com les ja desaparegudes cases del terrisser Remigi Guix i d’Andreu Guitart, qui regentà una vaqueria on avui en dia es troba un restaurant xinès. També cal esmentar els edificis i les antigues residències del Registre de la Propietat i de la Notaria, propietat de can Codina. Un cop ubicats al carreró o «correló» de can Rabassa, s’inicia un altre tram del carrer caracteritzat per cases que solien donar a davant i darrere. Durant molts anys, l’edifici més alt del carrer fou la vella torre de l’Aigua a la qual la imatgeria popular atribuí tota mena d’especulacions i paroles, sobretot arran del carreró que feia de nexe entre la torre i el carrer de Baix. 26 | L’Abans
Aquest passadís estret és conegut com la Punyalada, ja que sota una cobertura d’uralita malvivien forasters vinguts de la pobresa més extrema. Just al costat, però més cap a l’esquerra encara es troba cal Tetus, una de les poques cases que trenquen la uniformitat lineal del carrer. En aquesta mateixa banda de via, la família Balcells, a part de residir-hi, havia regentat un celler i, posteriorment, una tintoreria i tingueren per veïns ca l’Àngel i Montserrat Reig i, més enllà, ca la Salaira. Cal Calopa i les cases de Joan Ribas de cal Trabalet i de Vicenç Marimón de ca l’Eixerida precedeixen el vell bloc de pisos, anomenats popularment del llop, ubicat just al revolt del popular carrer de Baix. A l’altre cantó, temps enrere hi abundaren establiments com Ca la Júlia i Ca la Flora, dedicats a la venda de queviures. Posteriorment, Pepet Hinojosa establí una graneria, de la mateixa manera que la família Cañadell obrí una petita espardenyeria. La botigueta de ca la Quima Tel·lers, dedicada a la venda de roba, també hi era present. La majoria de les cases del carrer són centenàries i, malgrat els canvis sovintejats de residència d’algunes famílies, cal destacar el fort lligam entre el veïnat. Molts santfeliuencs recorden la gran catifa de flors que es feia per Corpus, una activitat que requeria la implicació i la coordinació del veïnat, com passa en l’actualitat amb l’organització any rere any de la festa major de carrer.
Perspectiva del carrer de Joan Maragall quan encara s’anomenava Masover Nou, entre finals dels anys deu i principi dels vint. La imatge, presa des de l’encreuament amb el carrer de Jacint Verdaguer, mostra l’era de cal Vera davant per davant del taller actual de reparacions de cotxes de l’Anguita.
L’Abans |27
Carboners i carboneries, vivències i records d’un ofici ja desaparegut arà poc més de vint anys que es tancà l’última carboneria. La memòria d’aquelles persones que visqueren de ben a prop les singularitats d’aquest ofici, però, no ha desaparegut. Recordar la importància que tingué el carbó tant per a les llars com per a les indústries representa endinsar-se en el temps i redescobrir una societat que es va haver d’adequar a uns canvis progressius a causa de l’aparició de recursos energètics nous. Llenya, carbó i petroli, amb aquest ordre cronològic, foren els combustibles principals al llarg del segle XX.
F
Fotografia de principi de segle on s’observen membres del Gremi de Carboners asseguts sobre uns taulons del moll de Barcelona a l’espera de l’arribada de la càrrega de carbó que venia amb vaixell des d’Itàlia.
28 | L’Abans
Queden enrera els anys on els carboners de Sant Feliu havien d’anar al port de Barcelona a buscar la matèria que després s’havia de carregar i transportar amb cavall i carro. A les hores de viatge i d’espera al moll, unides a la suor i brutícia que comportava aquesta tasca, cal afegir l’apartat de comercialització del producte, fet que sovint representava la coordinació i dedicació de tota la família per tal de tirar el negoci endavant. Abans de la Guerra Civil hi havia quatre carboneries: les de les famílies Panyella, Saladrigas, Rigol i Pujol. Aquestes es dedicaren, sobretot, a la venda tradicional de teies, carbó de pedra, antracita i altres classes i de carbó d’alzina, que es venien a pes. Primer es pesaven amb balances i després,
amb bàscules. Els temps díficils provocaren la desaparició d’algunes carboneries i la reconversió d’aquestes en negocis més profitosos.
Restriccions elèctriques, cuines econòmiques i estufes de petroli Els sarrions d’espart que servien per carregar el carbó continuaven arribant a les carboneries a causa de la demanda per a les cuines econòmiques, que necessitaven carbó d’alzina o carbó de coc, tot i que aquesta demanda minvà amb el pas del temps. El carbó anà perdent importància en detriment del petroli, fet que determinà un canvi substancial per a aquests establiments, que veieren revitalitzar el negoci. Amb l’expansió de l’ús del petroli s’acabaren els desplaçaments a Barcelona a dalt del matxo o de l’haca, però continuava sent necessari el popular servei de reparto, que primer es feia amb senalles i cistells i més endavant amb carretons.
A la part superior, repartidor de carbó a dalt del carro un cop acabada la seva tasca de reparto casa per casa. Observem que les senalles són ja buides i s’han apilat l’una sobre l’altra per retornar-les a la carboneria. A la part inferior, fotografia presa a la dècada dels anys vint, on reconeixem Joaquim Puigventós, Anton Panyella i els seus fills Josep i Lluís a dalt del carro, davant del portal de casa seva, al número 191 de la carretera.
L’Abans |29
Segons la demanda, que generalment era un cop per setmana, venia el camió del petroli carregat amb bidons de dos-cents litres. Aquest combustible requeria un ritual basat en el bombeig ja que calia manxar fort per extreure’l dels bidons. En temps de restriccions era quan més escassejava aquesta font energètica. Les famílies Panyella i Torres foren les dues últimes carboneries que quedaren a Sant Feliu, ambdues a la carretera. Hom recorda les llargues cues que es feien davant dels establiments respectius. Varen ser dies de treballar molt i dormir poc, ja que a les cinc del matí ja hi havia qui s’esperava per tal d’adquirir el preuat combustible, molt necessari per a les petites indústries, però, sobretot, per a les llars que necessitaven usar les quotidianes estufes de petroli.
Grup de repartidors a meitat dels anys cinquanta a la carretera, amb Lluís Panyella a dalt del carro a punt de començar la tasca de repartiment de carbó. Observem les senalles plenes posades l’una sobre de l’altra però amb cura de no abocar la càrrega de carbó.
30 | L’Abans
El petroli també patí una crisi, cosa que provocà canvis, com el trasllat de la botiga de la Maria i la Teresina Panyella al passeig de Nadal, a causa de les imposicions legals que demanaven l’ús obligat de cisternes en substitució dels bidons. Com que no podien instal·lar-la a la casa on durant tres generacions havien residit i tingut la carboneria, hagueren d’optar a desgrat per aquesta solució d’emergència. La família Torres no continuà amb el negoci i, de mica en mica, aquest ofici anà desapareixent de la quotidianitat d’ençà de la vinguda del butà i de la ràpida implantació de les bombones a les llars familiars. Finalment quedaren les germanes Panyella com a últimes representants d’un ofici ple d’esforços i exigències, que va caldre saber-lo adaptar a les necessitats imperants de cada època. Amb la seva jubilació s’apagà l’última brasa que mantenia viva tota una tradició.