Un tram del carrer de Santa Clara amb la seva catifa de flors a mitjan dècada dels anys quaranta. Un cop acabades, les catifes eren contemplades pels ciutadans. Uns i altres es passejaven per la ciutat i es dedicaven a observar atentament els ornaments que es feien any rere any. La diversitat d’olors i de colors transformaven places i carrers i convidaven a fer un llarg tomb fins que arribava l’hora de seguir la processó.
392 | l’Abans
Els dies que seguien a aquella gran celebració litúrgica estaven imbuïts per tot un conjunt d’activitats religioses en diferents indrets de la ciutat. Una d’aquestes era la processó que s’organitzava a la parròquia del Mercadal el dilluns després del Corpus. Se solia fer al vespre i recorria diferents carrers d’a-quell barri. Els atractius més visibles eren els diferents altars que s’havien muntat a diferents llocs del recorregut i que eren els estatges on es rebia la custòdia. Un d’aquests altars es feia davant de l’edifici número 4 del carrer del Progrés, a l’actual carrer Nou. Un altre es bastia a la plaça del Gra, a l’actual avinguda de Sant Francesc. La resta tenien el seus emplaçaments a la plaça de l’Hospital, al portal d’en Vila –a les immediacions de la caserna d’artilleria–, al carrer Santa Clara i també a la plaça de la Independència, ben a prop del pont de Sant Agustí. En aquesta processó la custòdia estava vigilada per una guàrdia d’honor de la guarnició d’artilleria o bé de cavalleria.
Canvis en la processó del Corpus, l’evolució en els anys de postguerra Una altra processó tan o més impor-tant era la del diumenge que seguia al Corpus. Es tractava d’un acte que se celebrava des de la parròquia de Sant Feliu. Al matí es feia un ofici religiós i a la tarda es feia una processó que recorria els diferents carrers d’aquella parròquia del barri Vell. Les parròquies de Pont Major i de Sant Josep també celebraven la seva pròpia
A la part superior, a l’esquerra, pas de la custòdia, sota tàlem, a la dècada dels anys quaranta. Entre d’altres es poden reconèixer Jo-an Carrera i mossèn Pelach. Al costat, la família Pradas Jubert i la família Carbó observen atentament el pas de la processó del Corpus des del balcó de la casa de Coloma Triola, a la
Rambla. A baix es pot apreciar la presidència i l’estendard del col·legi dels Maristes de la catedral, l’any 1945. Entre d’altres es poden reconèixer Carles Yglesias Mas, tinent coronel i exalumne del col·legi, en la pro-cessó al seu pas pel pont de Pedra, enmig d’una genta-da que observa atentament la solemnitat de l’acte.
l’Abans |393
processó. La convocatòria que es feia des de cada església esdevenia un motiu més per fomentar la confraternització entre els diferents veïns de cada barri.
Les catifes de flors, una participació popular amb molta imaginació A dalt, grup de nenes abillades de primera comunió a la rambla de Pi i Margall, entre les que s’identifiquen Prat, López i Marull, en la processó de Corpus al final de la dècada dels anys quaranta. A baix, grup d’homes a la processó del Corpus de l’any 1944. Entre d’altres es reconeix Benet Bosch i Tomàs.
394 | l’Abans
A la dècada dels anys quaranta, la celebració experimentà algunes reformes importants, sobretot en relació amb el recorregut de la processó. Si bé el primer tram d’aquesta seguia els principals carrers del barri Vell de sempre, amb la progressiva expansió urbanística de la ciutat, noves àrees d’aquesta anirien agafant protagonisme per acollir el pas de la custòdia. Així, indrets com la plaça del Marquès de Camps, l’antic carrer de Barcelona, la ronda del Pare Claret, el pont de l’Alferes Huarte i el carrer del Carme varen esdevenir les principals vies d’un nou traçat que seguia acabant el seu recorregut a la mateixa catedral.
Moment de la processó d’homes, el dia del Corpus, a inicis de la dècada dels cinquanta.
Alumnes del Grup Escolar Joan Bruguera, en plena processó del Corpus, als anys cinquanta.
En els anys posteriors, el Corpus va esdevenir una celebració que, per la seva forta relació amb la participació popular, generaria sovint algunes animadversions entre les diferents institucions que hi prenien part. Les diferències entre el bisbe i l’ecònom de Sant Feliu davant de la intenció del primer de limitar el nombre de processons havien forçat la necessitat de trobar una solució. Així mateix, gegants i capgrossos també acabarien essent motiu de discòrdia. Fortament arrelats a la festivitat del Corpus, aquests éssers fabulosos de dimensions contraposades solien ser els primers a desfilar pels carrers de la ciutat. Ho feien al matí, en altres èpoques després de dinar, hores abans del pas de la processó, i tot ballant rebien la bona nova dels veïns que ja els esperaven, de manera que aquests els solien fer alguns donatius. Associats des de sempre a les processons de juny, també serien motiu de controvèrsia fins al punt que s’havia arribat a insinuar que la seva presència podia ser suprimida en els principals actes d’aquella festa.
A la part superior, una instantània de la processó del Corpus. Entre d’altres s’hi pot veure Narcís Salvador, Josep M. Pla i Dalmau, Josep M. Vila i Burch, Narcís Vila i Sabater, Joan Moret i Roura, i Joaquim Pla i Cargol. A la part inferior, un grup d’alumnes del Grup Escolar Joan Bruguera al pont de Pedra. Al seu costat, els soldats vigilen atentament el pas dels infants. l’Abans |395
Els gegants i els capgrossos, una tradició popular apreciada entre els gironins Els gegants, els capgros-sos, l’Àliga i els seus portadors a la dècada dels anys vint. Entre els capgrossos es poden reconèixer el Negret, just a davant del gegant, i en Berruga i el baturro aragonès, just a davant de la geganta. Aquesta fotografia de grup es va fer a davant de la Farmàcia Roca, a la plaça de l’Oli, en ple barri Vell de la ciutat. Com es pot apreciar, acompanyant aquests personatges imaginaris, hi havia gent d’edats i generacions diverses que gaudien d’allò més amb les danses que feien tots plegats.
396 | l’Abans
i bé l’existència dels gegants està inextricablement lligada a la festivitat del Corpus, no és menys cert que aquests éssers fabulosos de grans dimensions acabarien tenint un protagonisme propi que, amb els anys, s’aniria desvinculant de la identificació amb l’univers religiós.
S
En plena edat mitjana, la presència dels gegants té lectures diverses. Mentre hi ha qui interpretava la seva presència com un mer simbolisme del triomf de la fe sobre els infidels, o també de la situació de vassallatge que aquests havien de viure en relació amb les institucions i dogmes de l’Església catòlica, d’altres hi han vist, des de sempre, una funcionalitat completament deslligada d’aquestes relacions de submissió pròpies de la societat feudal. En el transcurs del segle XIX, la presència d’aquests éssers de grans dimensions experimentaria un creixement substancial. L’any 1833, amb motiu de les festes que es varen celebrar pel jurament de la princesa Isabel, es va adquirir una nova parella de gegants. A partir de llavors, el dia de Corpus sortien quatre gegants que alegraven aquella celebració pels carrers de la ciutat. Cap
al 1850 se’n varen comprar dos més, a Barcelona. En diverses ocasions la vestimenta que portaven aquests éssers fantàstics fou modificada. Així, generalment sortien al carrer com a reis medievals, però també ho havien arribat a fer vestits com si fossin els serenos de la ciutat. El pas del temps i algunes adversitats, però, obligaren a anar renovant els gegants. En una ocasió, la ginesta que havien escampat pel carrer va ser el motiu d’un gran contratemps. El portant de la geganta va relliscar i en perdre l’equilibri, aquell ésser màgic va veure com el seu cap s’esberlava en el moment d’impactar amb les llambordes del carrer. La solució va consistir a recu-perar el cap d’un antic gegant masculí, que hi havia desat al magatzem muni-cipal, ja que era el que estava en millor estat de conservació. Per tal que tingués una aparença femenina, van haver de posar-li una bona perruca. El pas alegre del gegant i la geganta solia anar acompanyat de la música del flabiol i del tambor. A causa del llarg recorregut que havien de fer, els portadors es veien en l’obligació de fer algunes pauses. Aquests intervals permetien que els gegants es lluïssin en les seves danses tradicionals, que any rere any contribuïen a consolidar una tradició que ha perdurat fins als nostres dies.
El gegant i la geganta al començament del segle XX a la plaça del Vi amb els seus fidels portadors. Com es pot veure a la imatge, els gegants representaven uns reis medievals. Entre els seus trets distintius cal destacar, del rei, el pergamí que porta a la mà dreta, i de la reina, el ram de flors que porta a la mà esquerra. Per regla general els seus vestits estaven fets de llana i s’havien d’anar renovant de tant en l’Abans |397
398 | l’Abans
Al costat dels gegants hi havia uns éssers més petits que es destacaven per tenir un cap de dimensions extraordinàriament exagerades. Cal situar el seu origen a l’entorn del segle XVIII. A les processons del Corpus de Girona hi començarien a aparèixer a partir de 1868. Inicialment es tractava de dues parelles que, més endavant, es convertirien en quatre. Cap al 1875 se’ls afegiria un nou capgròs. Era l’encarregat d’espantar i entretenir la mainada, ja que els més joves sempre feien la guitza a aquests éssers imaginaris certament més assequibles que no pas els gegants. El cap-gròs que havia d’intimidar els nens i nenes por-tava un fuet i es va fer molt popular. Això va fer que tothom el conegués amb el sobrenom de l’Espantamosques. Com en el cas dels gegants, la flota de capgrossos va haver de ser renovada en diverses ocasions. Així, diverses generaci-ons de gironins van conèixer en Berruga, la parella de baturros aragonesos i el Negret.
La inestimable figura de l’Àliga, una presència majestuosa Les primeres aparicions que va fer l’Àliga a les processons del Corpus foren a l’entorn del segle XVI. El seu simbolisme estava estreta-
A la pàgina anterior es poden veure dues imatges dels diferents éssers fantàstics de la ciutat. A la part superior es pot veure l’Àliga i els seus portadors, amb colom inclòs, a mitjan anys vint. A la part inferior, els gegants i els capgrossos al començament del segle XX, on s’identifica, el segon de l’esquerra, el cèlebre Espantamosques. En aquesta pàgina, tres instantànies dels gegants a la dècada dels anys cinquanta. A dalt, a l’esquerra, Remei Serra amb els germans Joan i M. Carme Rosa i Roca a la plaça del Vi, l’any 1957. A la dreta, els gegants en una de les pauses a la Rambla, l’any 1955. A baix, al carrer Galligants, amb el campanar de Sant Feliu al fons, l’any 1951. l’Abans |399
ment associat a la ciutat de Girona i, alhora, s’erigia com un emblema que es relacionava directament amb l’eucarisitia. La seva presència als carrers era certament excepcional. Només sortia acompanyant la Corporació municipal.
Els gegants al barri de la Cort Reial amb M. Teresa i Josefina Ros i Mora, al davant d’ells, en una instantània de mitjan dècada dels anys seixanta. La sortida dels gegants era un esdeveniment motiu de joia per als més jovenets i jovenetes.
400 | l’Abans
Per sobre de gegants i capgrossos, l’Àliga té una consideració clarament superior. Es tracta d’una representació de l’àliga imperial que, des dels seus inicis, ja estava feta de planxa daurada. Al bec de l’Àliga, tradicionalment, sempre s’hi ha posat un colom blanc que es lliga amb unes cintes de colors. Se n’encarregaven un grup de tres o quatre portadors que anaven vestits de color groc i amb unes caputxes que imitaven el cap de l’au imperial. Com que l’Àliga pesava de manera considerable, aquests portadors tenien torns establerts per carregar l’animal. El que li tocava portar-la s’introduïa al seu interior, de manera que la gent només li podia veure les cames. Un dels seus portadors més coneguts fou un enllustrador de sabates que havia heretat, del seu avi i del seu pare, l’honor d’acompanyar l’Àliga en els moment més solemnes. Aquest senyor era conegut amb el sobrenom del Dimoni. En el transcurs de la dècada dels anys cinquanta, la figura va ser modificada de manera ostensible. La renovació, dirigida per Joaquim Pla i Dalmau, es va fer al taller de Francesc Boix, bronzer del carrer de les Ballesteries. Com a re-sultat d’aquell treball d’artesania, les plomes metàl·liques varen ser obra-
El rem, diferents modalitats esportives a cavall de la competició i de l’aventura
A
final de la dècada dels anys quaranta, el GEiEG va veure d’interès crear una nova secció. Gent com Pere Puig, Pere Franch i els germans Josep i Antoni Serrano, entre d’altres, estaven interessats en el rem de competició. Aquests intrèpids aficionats al rem havien d’anar a fer la major part de les regates oficials lluny de la ciutat, a les províncies de Barcelona i de Tarragona. El port de Barcelona i el riu Llobregat eren dos dels escenaris més habituals. Prengueren part al Campionat de Catalunya i als de l’Estat espanyol, fins al punt que arribaren a ser-ne campions en unes regates que es van celebrar a l’estany de Banyoles. Val a dir que fou a la dècada dels anys cinquanta que es van començar a realitzar periòdiques competicions esportives d’alt nivell de rem en aquesta població pròxima a Girona.
Una altra de les modalitats esportives que va tenir una bona acceptació entre els aficionats al rem del GEiEG fou el que es va conèixer com el descens del riu Ter. A la part superior, un descans d’aquesta prova, que tenia més components d’aventura que no pas altra cosa. Entre altres s’hi pot veure Albert Marull, més conegut entre els seus companys com en Ciriaco. A la part inferior, diferents caiacs que prenien part en un altre des-cens del Ter. Al caiac de l’es-querra hi ha dues de les àni-mes dels descensos: a davant hi ha Joaquim Alme-da; darrere seu, en Ciriaco.
l’Abans |401
Imatge de les regates que es varen celebrar a l’Onyar per les Fires de Sant Narcís de l’any 1962. L’expectació que van generar és notòria pel nombrós públic que les observava des dels diversos ponts de la ciutat. La regata més emocionant va ser la dels outriggers; les barques olímpiques de competicions oficials. Hi van prendre part els equips de sèniors i de veterans de la Secció de Rem del GEiEG. El veterans en resultaren els vencedors indiscutibles, no en va s’havien proclamat campions es-tatals en aquesta especialitat uns quants anys
402 | l’Abans
La dedicació dels aficionats a aquest esport fou certament notòria. Com passava en altres disciplines esportives de l’època, el rem era un esport completament amateur. Els que s’hi dedicaven solien entrenar un parell o tres de cops entre setmana. Els diumenges que no tenien compromisos oficials, els entrenaments duraven més hores pel simple fet que aquell dia no havien d’anar a treballar. Ho solien fer a Pedret o també una mica més avall, en un tram del riu que es coneixia amb el nom del Llecus, que s’allargava des d’on ara hi ha l’Hospital Josep Trueta fins a l’altura de Sarrià de Ter. L’equip de rem del GEiEG va prendre part en les principals competicions del moment. Unes d’aquestes eren les regates de 2.000 metres rectes, que se solia fer amb un tipus de barca especial: un outrigger. L’altra gran competició era també de 2.000 metres, però amb virada. A cada 500 metres del recorregut hi havia una boia, de manera que es configurava com una espècie de circuit que obligava els remadors a girar a gran velocitat. Aquesta segona modalitat de regata es feia amb una barca diferent de l’anterior, el iol. Val a dir que ambdues eren barques olímpiques de banc mòbil, i en el cas de l’equip de rem del GEiEG, tant en l’una com en l’altra hi competien quatre remadors i un timoner.