L'Abans: Recull gràfic de Girona (1960-1986) by Editorial Efados

CULTURA I LLEURE / ENTITATS ESPORTIVES

Girona

Recull gràfic 1960-1986

Hi col·laboren

L’Abans: Recull gràfic de Girona (1960-1986) Col·lecció L’Abans Primera edició: novembre del 2015 © Eva Vàzquez Ramió, pel text de cultura i lleure © Nuxu Perpinyà Salvatella, pel text de festes i tradicions © Alfons Petit Boyero, pel text de gestió municipal © Salomó Marquès Sureda, pel text d’ensenyament © Josep Maymí Rich, pel text de servei a les persones © Oriol Puig Tomàs, pel text de treball © Rosa M. Cànovas Goller, pel text de carrers i barris © Maribel Fuertes Avellaneda, pels peus de fotografia © Carles Ribas Blanché, pels peus de fotografia © Joaquim Nadal Farreras, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat IDEA ORIGINAL, DISSENY, FOTOCOMPOSICIÓ I DIRECCIÓ

Editorial Efadós COORDINACIÓ

Carles Ribas Blanché DOCUMENTALISTES

Josep Frigola Triola Maribel Fuertes Avellaneda Carles Ribas Blanché

COL·LABORACIÓ

Ajuntament de Girona Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) Diputació de Girona Centre de la Imatge (INSPAI) AMB EL SUPORT

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

REFERÈNCIES FOTOGRÀFIQUES

Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1960 i 1986. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. En algunes fotografies que provenen de col·leccions familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família. Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

Autories fotogràfiques de les pàgines de presentació Pàgina 2: F. Ribera / Fons Museu d’Arqueologia de Catalunya (Girona) Pàgina 4: Salvador Crescenti Miró / CRDI ISBN: 978-84-16547-05-0 Dipòsit legal: DL B 23524-2015

I CULTURA I LLEURE Eva Vàzquez Ramió II FESTES I TRADICIONS Nuxu Perpinyà Salvatella III GESTIÓ MUNICIPAL Alfons Petit Boyero IV ENSENYAMENT Salomó Marquès Sureda V SERVEI A LES PERSONES Josep Maymí Rich VI TREBALL Oriol Puig Tomàs VII CARRERS I BARRIS Rosa M. Cànovas Goller Peus de fotografia Maribel Fuertes Avellaneda Carles Ribas Blanché

AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA ROS-PÉREZ AUTOR DESCONEGUT / Fons JOAN AYMERICH VIÑALS

PRESENTACIÓ

De Girona, la morta, a la girona nova Joaquim Nadal i Farreras Historiador

’any 1960 jo tenia 12 anys. Vaig acabar el segon curs de batxillerat al Collell i vaig tornar a Girona a estudiar a l’institut del carrer de la Força. La ciutat era grisa, humida, trista. La vida cultural era molt limitada i només alguns concerts al cinema Modern organitzats pel Cercle Artístic animaven un moment baix, amb el teatre Municipal pràcticament tancat i només a punt per a la representació del dia de Sant Tomàs dels estudiants de l’institut. Algun grup d’artistes es movia amb les seves inquietuds i s’organitzava per difondre la seva activitat. La ciutat eren dues o més ciutats en una de sola; un centre i una perifèria. La ciutat històrica, l’Eixample mínim i la perifèria. En aquesta perifèria que desbordava els límits estrictes del terme municipal hi vivia la població immigrada que havia vingut fugint de la fam i la manca de feina, i que aquí trobava llocs de treball i unes condicions molt precàries. Els anys seixanta eren anys encara de plena vigència del barraquisme, però els nuclis de barraques no sempre eren dins del terme de Girona. Tota la dècada va ser molt contradictòria. D’una banda, es mantenien els dèficits crònics d’una ciutat petita i que havia fet un creixement limitat, esquifit, amb poca indústria i en retrocés, una especialització en els serveis, pendents de modernitzar-se, i la rèmora d’una capitalitat que no s’exercia pel lideratge econòmic, social i cultural, sinó que ho era per la imposició de l’Administració política provincial, militar també provincial i eclesiàstica diocesana. És veritat que, mentre els dirigents de la ciutat somiaven en la gran Gerona i alimentaven dèries de grandesa, mentre l’especulació urbanística, primer a l’ombra de l’incompliment del Pla general del 1955 i després amb totes les perspectives expansionistes del Pla general del 1971, s’ensenyoria de la ciutat i agreujava les desigualtats, hi havia moviments subterranis, semiclandestins, que es movien.

El món obrer s’articulava en nuclis actius de dirigents sindicals que encapçalaven la lluita cívica i política; alguns sectors de l’Església a l’ombra del seminari s’estaven començant a desmarcar del nacionalcatolicisme; en el món juvenil, l’escoltisme era l’antídot a les organitzacions oficials del Frente de Juventudes, i, en l’àmbit de la cultura, l’aparició de la revista Presència (1965) i el sorgiment del Premi Prudenci Bertrana com a reacció a la creació d’un cartell de premis oficial i en castellà van ser un revulsiu i un catalitzador. A l’empara dels moviments més generals van sorgir l’Assemblea Democràtica de Girona i l’activíssima Assemblea Democràtica d’Artistes, la reclamació de la normalització de la llengua i la cultura catalanes va esdevenir un vector important de la vida cívica i l’exigència creixent de les llibertats públiques i de l’amnistia dels presos polítics va convertir-se en el nucli dur de la demanda de democràcia i autogovern. Alguna d’aquestes reivindicacions va arribar a l’esfera municipal l’any 1974 amb l’entrada de regidors demòcrates i catalanistes per la via d’unes eleccions no democràtiques al consistori gironí. Mentre la ciutat havia definit un Eixample grandiloqüent i poc adequat a les característiques de l’entorn amb el famós Pla Perpiñà i els seus «bolets», havia començat una etapa de construcció de polígons d’habitatge social a la perifèria de la ciutat, s’havia produït a la dècada dels seixanta l’annexió dels municipis de Palau, Santa Eugènia i Sant Daniel, es produiria més endavant la d’una part de Sant Gregori i Celrà, i l’any 1974 es donaria també judicialment per bona l’annexió de Salt i Sarrià de Ter. En termes generals, la ciutat creixia al ritme dels edificis i descompassadament de les dotacions de serveis i equipaments, que no acabaven d’arribar.

L’any 1975, la mort de Franco va despertar les expectatives i va començar una època d’efervescència predemocràtica que en l’àmbit municipal de la ciutat de Girona es va allargar des del 1975 fins al 1979 en una etapa en la qual la paràlisi va anar dominant l’Ajuntament, que sabia que tenia els dies comptats i que no veia cap raó per generar noves dinàmiques ambicioses i es limitava a gestionar el dia a dia. Malgrat que el mes de juny del 1977 es van fer les primeres eleccions legislatives, les eleccions municipals, que eren una necessitat apressant, es van endarrerir fins al 3 d’abril del 1979 i la presa de possessió del nou Ajuntament no es va produir fins al 19 d’abril d’aquell any. Quan va arribar l’any 1985, només havia transcorregut una legislatura i mitja del nou moment municipal democràtic. L’equip de govern de l’any 1979 va veure revalidada la confiança dels ciutadans en una proporció sense precedents i havia començat el segon mandat amb projectes madurs i les idees clares per tal de construir la Girona nova. En l’àmbit dels límits del terme municipal s’optà per retornar a Salt i Sarrià de Ter la independència seguint el principi que la democràcia havia de tornar als pobles el que el franquisme els havia pres. En l’àmbit urbanístic, una sentència del Tribunal Suprem que anul·lava el Pla general del 1971 va donar peu a l’elaboració d’unes Normes Subsidiàries d’urgència que van permetre aturar el procés de degradació i de densificació que es duia a terme des del 1971. D’altra banda, la tramitació del Pla especial del barri vell va posar les bases per a la regeneració del centre històric, que va començar a adquirir un paper rellevant en la dinamització de la vida de la ciutat. L’Ajuntament va moure els fils per corregir els pitjors efectes de les polítiques imposades i els estils impropis, i així es va assolir l’objectiu de desmuntar la famosa «lògia» de Sant Domènec, que empetitia

i pervertia un dels espais més nets, sobris i de proporcions i volumetria més atractius de la ciutat. La peremptorietat en tot va derivar en una política d’urgència per atorgar dignitat de carrers als carrers de la ciutat, per fer que fossin carrers les vies que no ho eren. En aquest sentit, el cas més paradigmàtic va ser el carrer d’Emili Grahit, que donava façana a edificis de molts pisos en un carrer sense els serveis mínims més indispensables. Així mateix, la ciutat es va preparar per disposar de sòl públic i orientar les polítiques de dotació de serveis i equipaments. La compra dels terrenys de Renfe i FEVE, la preparació dels convenis per a l’adquisició de les casernes i de Sant Domènec, la compra dels terrenys de l’edifici dels col·legis professionals a la plaça de l’Hospital, l’enderroc de les plantes impròpies del «bolet» inacabat de la plaça de Catalunya, l’adquisició dels terrenys destinats a un altre «bolet» a la zona de la plaça del Lleó, la resolució del problema de l’edifici del Banc dels Pirineus i l’adquisició de tots els terrenys de Fecsa i Sala i Bertrán que donarien lloc a la plaça de la Constitució constitueixen operacions que preparaven el present i el futur. Al costat d’aquestes polítiques va començar l’acostament als barris i la definició d’un objectiu que aspirava a dotar tots els barris perifèrics de la ciutat de la dignitat exigible i dels equipaments necessaris per atendre una població obrera que ho necessitava més que els habitants de la ciutat central. Llars d’infants, centres socials i cívics, i biblioteques van aparèixer a l’agenda d’un Ajuntament que mirava la ciutat com un tot i que volia «cosir» el centre i la perifèria relligant els diversos barris i dotant-los de l’accessibilitat i la mobilitat adequades. L’operació de les cases de l’Onyar va esdevenir el símbol d’una ciutat nova que s’havia espolsat la mandra i la crosta, i que estava disposada a apostar fort per tenir un paper rellevant en el concert de les ciutats de Catalunya pensant en el benestar i la felicitat de tots els habitants de Girona.

JOAN SEGUR / CRDI

NARCÍS SANS PRATS / CRDI

AUTOR DESCONEGUT / Fons FEDERACIÓ CATALANA DE BÀSQUET

CULTURA I LLEURE / ENTITATS ESPORTIVES

INTRODUCCIÓ

‘Girona t’enamora a tu, m’enamora a mi, i a tots ens enamora’

principis dels anys setanta veieren la llum a Girona dues obres literàries que obtingueren una notable repercussió a causa de la seva visió crítica envers la ciutat immortal: la primera, Girona grisa i negra, publicada l’any 1972 i escrita pels autors Pius Pujades, Just M. Casero, Narcís-Jordi Aragó i Jaume Guillamet, ja utilitzava el títol com una lúcida declaració d’intencions a l’hora d’elaborar una profunda i crítica reflexió al voltant d’una ciutat que semblava perdre els colors a mesura que els anys de dictadura hi aplicaven la seva mediocritat; la segona, Ciutat petita i delicada, fou escrita l’any 1975 pel narrador i pedagog Jaume Ministral, el qual utilitzava un to menys devastador, però no exempt d’ironia, per tal de narrar les seves memòries d’infantesa i adolescència viscudes a la Rambla abans de marxar a Barcelona. Aquest segon volum de Girona de la col·lecció L’Abans s’inicia l’any 1960, època en què les descripcions dels llibres esmentats prenien vigència i que esdevé la continuació d’una certa decadència ja tractada en el primer volum d’aquesta col·lecció i que s’originà (talment com a la majoria de pobles i ciutats catalans) amb l’esclat de la Guerra Civil. Tanmateix, aquest segon volum també s’erigeix en un relat de canvis i transformacions que començaren a treure el nas tímidament a finals dels anys seixanta i a principis dels anys setanta per tal d’establir el seu punt d’inflexió amb l’adveniment de la democràcia i dels ajuntaments sorgits de les primeres eleccions municipals lliures de l’any 1979, un esclat de democràcia i llibertat que marcaria el futur immediat de la ciutat amb canvis significatius. L’Abans: Recull gràfic de Girona (1960-1986) es converteix, d’aquesta manera, en un testimoni d’aquesta època de canvis substancials per a la ciutat, un fet transcendental que hem volgut copsar

a través de set parts o capítols per tal que el lector identifiqui clarament tot allò que va canviar i evolucionar en cadascun dels aspectes essencials de Girona, començant pels esports i la cultura, passant per la significativa evolució de les festes i les tradicions, l’educació, la vida quotidiana, l’economia o la política, i acabant amb la reforma urbanística que es desenvolupà en aquells anys. Així mateix, aquest segon volum de L’Abans es presenta com una obra coral en què set autors han posat el seu òbol en cadascun dels àmbits que dominen per oferir una visió global i establir un relat polièdric de la Girona de l’època, tant amb els textos introductoris de cada capítol com en els destacats que s’utilitzen per remarcar fets, indrets, actes o grups significatius de cada àmbit. A part de la col·laboració d’aquests autors, aquest nou llibre de L’Abans no hauria vist mai la llum si no hagués estat per l’aportació desinteressada dels nombrosos cedents que han ofert tant el seu material gràfic com qualsevol tipus d’informació per tal de realitzar un treball rigorós i al mateix temps dotat d’una sensible vitalitat, en el qual tot aquell lector que s’hi apropi es podrà veure reflectit en més d’una de les múltiples instantànies que farceixen l’obra. Amb un fons gràfic de gairebé 3.000 imatges provinents tant dels particulars que esmentàvem com de l’Arxiu Municipal i del centre INSPAI, aquest segon volum de L’Abans pretén esdevenir tant un recull gràfic com el retrat generacional d’una ciutat i, sobretot, de la seva gent, que foren capaços de convertir amb idees, treball i entusiasme aquesta Girona grisa i negra, petita i delicada, en una ciutat que, tal com diu la sardana composta l’any 1989 per Ricard Viladesau i convertida ja en himne, t’enamora a tu, m’enamora a mi i enamora a tot aquell que la trepitja.

20 11

3 7

12 10

5 2

14 18

13 16

panoràmica de la CIUTAT de l’any 1963 Panoràmica de la ciutat presa abans de la seva expansió urbanística vers la plana. Les muralles que l’havien protegit i limitat per ponent i migdia es van enderrocar al tombant dels segles xix i xx, i, entre els anys vint i seixanta, el nucli urbà havia ocupat tot el seu espai natural. Aquesta expansió territorial continuà, l’any 1963, amb l’annexió de poblacions veïnes. Santa Eugènia de Ter (2), al fons de la imatge, ubicada a la dreta del Ter (5), va passar a ser àrea metropolitana mitjançant un intens ritme de construcció. Resta,

del paisatge de la imatge, una franja dedicada a l’horta i a les arbredes entre la séquia Monar i el Ter. A la riba esquerra del riu s’ubicava el poble de Sant Gregori, amb Domeny (9), Taialà i Germans Sàbat (11). La imatge mostra també la construcció, al puig d’en Roca, de l’hospital geriàtric (15) i l’edifici de l’Hogar Infantil (17). Sant Gregori albergava, també, des de l’any 1956, la Residència Sanitària Álvarez de Castro (21), que seria el lloc de naixement de molts gironins fins a l’any 1974, moment en què una bona part del

seu terme municipal fou agregat a la ciutat. La vista del nucli urbà, en primer pla, limitat per les muralles de llevant (16), és una prova de l’alta densitat urbanística del moment. Al nord jerarquitza l’espai la catedral (20), des de la qual s’albira el campanar de Sant Feliu (19), el convent de Sant Domènec (22) i, vers el sud, el campanar de Sant Martí (18). Al centre de la imatge, ja a l’esquerra de l’Onyar, s’observa la plaça de Sant Agustí (13), amb dos dels seus trams encara per construir. Vers el sud es descobreix diversos

edificis avui desapareguts, com ara la fàbrica Grober (8), enderrocada el 1985, els casalots del final del pont de Pedra (7) o l’illa de cases que conformaven els carrers del Pago i de Canaders (3), ubicats entre la Casa de Cultura (4) i l’hospital de Santa Caterina (1). Al fons, contra l’arbreda de la Devesa (12), es perfila, d’esquerra a dreta, la desapareguda plaça de toros (6) i diversos edificis emblemàtics, com ara l’hotel Ultònia (10) o la cúpula de l’edifici de Correus i Telègrafs (14).

NARCÍS SANS PRAT (ATRIBUÏDA) / CRDI

La crosta de tedi i repressió que cobria la Girona de la postguerra ha impedit durant molt de temps apreciar les gradacions de color que ocultava una època que ja es dirigia inexorablement cap a la derogació del franquisme. L’activitat cultural que va germinar a la ciutat als anys seixanta i setanta, sovint d’una insòlita vitalitat ateses les dificultats, n’és una mostra ben rellevant que va abraçar tots els fronts, des de l’art fins al teatre i el cinema amateur, la música, la literatura o l’esport, i que va tenir una de les seves principals expressions en les noves formes d’oci associades a l’alliberament que va representar la cultura pop.

CULTURA I LLEURE,

entre l’activisme i el gaudi

AUTOR DESCONEGUT / Fons DOLORS SÁNCHEZ TRÀFACH

Eva Vàzquez Ramió

a imatge fixa de la Girona grisa i negra de la postguerra presenta una subtil gradació que als anys seixanta i, sobretot, al llarg dels anys setanta començaria a clarejar fins a adquirir tonalitats força més vivificants. En el context d’una dictadura, aquesta transformació pot arribar a ser d’una lentitud exasperant i, tanmateix, en el decurs de 40 anys, els matisos dins aquell panorama monòton són ben apreciables. Així doncs, si bé la falta d’estímuls va ser la tendència dominant en el desert cultural dels anys quaranta, quan a penes es tolerava la pintura de paisatge, la música de cambra i, algun diumenge a la tarda, una gala al teatre Municipal amb l’última sarsuela de moda, a mesura que el règim temptejava l’obertura a l’exterior encoratjat pel turisme i els Planes de Desarrollo, s’anirien desvetllant inquietuds impensables fins feia poc. Els festivals de balls regionals organitzats per la Sección Femenina en ple període aïllacionista ja no tenen res a veure, per exemple, amb la I Nit de Rock que se celebraria l’11 de setembre del 1976 a la Devesa, amb els grups Atila, Triana i Iceberg. La sala municipal de la Rambla, l’únic espai d’exposició de què disposaven els artistes joves, en competència desigual amb els practicants de l’academicisme que promocionava el règim, contrasta amb l’estol de nous establiments de gestió privada

receptius a la modernitat, per tènue que fos, que anirien proliferant als anys setanta darrere la solitària L’Artística: La Gàbia de Montserrat Llonch (1970), Les Voltes d’en Rosés del sindicat Ansiba (1973), la galeria Sant Jordi (1973), les galeries Internacional (1974) o el Palau de Caramany (1975), que tindrien continuïtat als anys vuitanta en la galeria Cúndaro (1981), El Claustre (1983), Expoart (1984) o la Fòrum (1986). Però, sobretot, cal destacar la galeria 3 i 5 d’Antonio Niebla (1975), que va obrir Girona als noms capdavanters de l’avantguarda catalana i que, un cop clausurada, trobaria relleu en la galeria Sebastià Jané (1986) i en la programació decididament contemporània d’Espais (1987). Tampoc els locals de lleure no serien els mateixos que en el dur període de l’autarquia. Els únics reductes de llibertat que havien representat el cafè L’Arc de Lluís Bonaventura, als peus de la catedral, cenacle de bohemis i heterodoxos com Jordi Soler o Carles Vivó –i amb musa pròpia: la model Gloria Steegman–, o la Residència Internacional que regentava l’imaginatiu Josep Tarrés, on als anys cinquanta s’organitzaven exposicions, vetllades musicals amb el pianista Josep Cantó i, cada diumenge a la tarda, audicions pioneres amb aparells tocadiscos,

Al costat, el conjunt musical Beguin, un dels més representatius de la dècada dels seixanta, que alternava les actuacions a Girona ciutat amb diversos indrets de la Costa Brava, on esdevenia un reclam més per als turistes. En aquesta pàgina, la companyia Tripijoc ofereix una funció del seu espectacle per a totes les edats El tren al pati de l’antiga escola Annexa, l’actual Facultat de Medicina. AUTOR DESCONEGUT / Fons MON BOVER BUSQUET

CULTURA I LLEURE

també s’anirien diversificant fins a donar lloc a una autèntica explosió d’establiments nocturns que oferien sovint actuacions en directe de jazz (Salvador Dabau, Jordi Brull, l’excomponent d’Atila Benet Nogué i Lluís Caballeria serien dels més sol·licitats sota les marques successives de Jazztone, Amics del Jazz i Jazz Marxa) o dels conjunts anomenats de música lleugera, el fenomen més singular de la dècada yeyé i que va atraure des de músics procedents d’orquestres tradicionals, com Los Hidalgos (1965), fins a bandes juvenils de nova creació influïdes per la revolucionària emergència de The Beatles –dels quals el pintor Santi Roca Costa seria un dels principals divulgadors a través de la botiga de discos Erato que el 1969 va obrir a la plaça del Vi. La proximitat a l’ambient desimbolt, les go-go girls i els ritmes sincopats dels primers night-clubs, boîtes i discoteques de la Costa Brava (Tiffany’s, Paladium), freqüentats massivament pels estrangers que arribaven a l’aeroport acabat d’inaugurar (1967), van tenir un paper fonamental

AUTOR DESCONEGUT / Fons FEDERACIÓ CATALANA DE BÀSQUET

en els nous hàbits de la joventut. L’auge de la música folk es va deixar sentir també amb la formació del grup Oikoumene (1970), encapçalat pels germans Titon i Ferran Frauca i David i Xavier Sunyer, que arribaria a ser seleccionat per participar en el festival de Benidorm amb la cançó «No vives por vivir, canta como yo». Era el temps de les excursions a Sant Daniel, les passejades per la Rambla, les inundacions catastròfiques, la tardor inacabable i els serials de la ràdio. La vida col·lectiva era pautada per les festes estacionals, tant les Fires com la Quaresma o el Nadal, al voltant de les quals es gestarien espectacles ambiciosos com ara la Passió de Girona o el Pessebre Gòtic que Tarrés concebria per al Passeig Arqueològic el 1968. De tant en tant, algun aplec de sardanes donava ocasió al règim d’adornar les places amb un condescendent color vernacle enmig de les habituals parades de la banda militar o les desfilades dels cadells de la Falange, alineats

a l’Organización Juvenil Española (OJE), un contrast marcial respecte dels campaments de germanor que promovien les agrupacions escoltes. Les classes benestants continuaven reunint-se per als seus sopars de gala a la romàntica glorieta del Rosaleda, reformat el 1952 per Pere Lladó, al voltant de les taules de tresillo del cafè Savoy o sota els llums vuitcentistes del Casino per celebrar les puestas de largo de les pubilles, mentre l’autèntica renovació es gestava ben a prop, als locals que compartien al mateix edifici del carrer de l’Albereda el GEiEG, amb el seu propi quadre escènic, la seva coral i la seva sala d’exposicions, i el Círculo Artístico, creat el 1947 i rejovenit amb l’entrada dels actius Francesc Torres Monsó, Emília Xargay, Enric Marquès i Carles Vivó. També a llocs insospitats, com a les dependències de la Sección Femenina del carrer de la Força, on la presidenta, Maria Cubarsí, envoltada de pilons de manuals de José Antonio plens de pols, rebia amb entusiasme les propostes de teatre fòrum dels actors provinents de les aules de La Salle, que acabarien constituint, el 1962, el grup Proscenium, planter d’una bona part del futur teatre professional gironí. Al cinema Modern, seu del Fomento de Cultura, l’Associació de Música aconseguiria proeses com ara portar el pianista John Clegg el 1966, el mateix any que s’inaugurava la Casa de Cultura a l’antic hospici, que l’Agrupació Fotogràfica i Cinematogràfica de Girona (AFIC) aconseguia organitzar les seves sessions de cineclub i que Dalmau Carles Pla publicava el llibre 5 poetes de Girona (Josep Tarrés, Maria Antònia Morera i Ràfols, Narcís Comadira, Carme Pons, Miquel Perpinyà), primer intent de ressuscitar una literatura en català que no tindria continuïtat, de tota manera, sota l’ombra allargada de José María Gironella i la trilogia supervendes

dels seus Cipreses. Els entrebancs per a l’edició en la llengua pròpia –amb greuges notoris com el premi Inmortal Ciudad de Gerona per a novel·les en castellà (1967), respost l’any següent amb el Bertrana– i la impossibilitat d’enllaçar amb una tradició literària truncada van desmotivar els escriptors gironins, que, exceptuant Maria Assumpció Soler, Maria Castanyer i Aurora Bertrana, totes tres premiades als Jocs Florals de l’exili a París el 1959, no agafarien embranzida fins a la irrupció de la jove generació universitària pel que fa a la poesia (Comadira, Pep Vila, Salvador Oliva, els germans Jordi i Xavier Roig, Francesc Prat) i, respecte de la ficció en prosa, fins ben bé als anys vuitanta, amb l’estímul que representaria el 1981 la creació del premi Just M. Casero de narració curta, instituït per la jove i dinàmica Llibreria 22 (1978) i a través del qual es donarien a conèixer Miquel Pairolí, Miquel Fañanàs, Maria Mercè Roca o Josep M. Fonalleras. Més decisius per a la formació d’un hàbit lector en

AUTOR DESCONEGUT / Fons JORDI ARAUS FORGAS

Al costat, triangular de minibàsquet celebrat a la pista del col·legi La Salle entre el CB Sant Josep, el CB Banyoles i l’equip format pels alumnes de La Salle a principis dels anys vuitanta. En aquesta pàgina, integrants de la secció d’atletisme del GEiEG –Emili Malagelada, Jordi Araus, Pitu Danés i Jaume Esteba– s’entrenen al camp de Mart de la Devesa a la dècada dels seixanta.

CULTURA I LLEURE

aquells anys difícils van ser els escriptors provinents del periodisme, en particular Narcís-Jordi Aragó, Jaume Ministral o Just Manuel Casero, des de les pàgines de la revista Presència (1965), d’un marcat to crític i amb les seves innovadores i populars edicions orals, i del Punt Diari (1979), la primera publicació periòdica de la democràcia recuperada. Els artistes plàstics, juntament amb els elencs de teatre amateur, van ser el col·lectiu més dinàmic de la postguerra. El Círculo Artístico va canalitzar una bona part de les seves inquietuds en plena reivindicació

AUTOR DESCONEGUT / Fons JOAN RIBAS I ANNA DONATO

de l’abstracció i l’informalisme, que motivaria agres disputes amb els crítics de la vella guàrdia. A finals dels anys seixanta, uns quants trobarien un aixopluc més pragmàtic a Ansiba, l’Agrupación Nacional Sindical de Bellas Artes, que a Girona presidia el veterà Agustí Pera Planells, encara que molts es van resistir a afiliar-s’hi. Quasi tots, però, van acabar passant pel Concurs Provincial d’Art de la Diputació (1957-78), que havia tingut una primera i solitària edició el 1952 i es convertiria en la principal plataforma de projecció dels artistes fins a la convocatòria de les Mostres d’Art impulsades a la reformada Fontana d’Or (1973-77). Entre les exposicions que defineixen millor l’esperit de l’època fins a la constitució de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG), el 1976, cal destacar les dues mostres d’Insòlit, els anys 1964 i 1967, en què Joan Boladeras, Jordi Gimferrer, Lluís Güell, Antoni Mercader, Josep Perpiñà, Jordi Soler, Josep Tarrés, Narcís Comadira i Carles Vivó van omplir la Sala Municipal de maniquins, calaveres i objectes estrafolaris de tota classe en una agosarada manifestació antiartística que va suscitar no poc escàndol, i la difusió a Girona, l’any 1967 i gràcies a la tenacitat d’Enric Marquès, del moviment Estampa Popular, que propugnava la dessacralització de l’art per mitjà d’obres reproduïbles, assequibles i crítiques. El cinema amateur va viure aquests anys la seva època d’esplendor al voltant de l’experiència pionera d’Antoni Varés i de la gran promesa que va representar el joveníssim Jordi Lladó, que, a 20 anys, rodaria el primer llargmetratge de producció gironina, Amor adolescente (1966). Amb moltes limitacions, aquest planter d’aficionats va realitzar obres encomiables i alguns d’ells formarien el 1971 Kinema Grup, que impulsaria el 1985 la creació de Televisió de Girona. La dansa, en canvi, no va arrelar

Sobre aquestes línies, una part de l’equip artístic que participà en les representacions dels Pastorets de Girona al teatre Municipal l’any 1985. Des de principis dels anys vuitanta, el grup Proscenium ha anat fent evolucionar l’obra incorporant-hi ambients nous, afegint-hi efectes especials i compaginant tradició i modernitat. Al costat, preparació per a un programa als estudis de Televisió de Girona a mitjan anys vuitanta.

a la ciutat fins que el 1983 Anna Rovira va fundar la Nau-18, un centre de dansa contemporània que desplegaria una intensa activitat, sovint en estreta col·laboració amb Espais. Però el tret més distintiu de l’època va ser la significativa transformació de l’escena musical, en què formacions com l’Orfeó Cants de Pàtria –ara integrat al Fomento de Cultura– o la Capella Polifònica van anar deixant lloc en les preferències dels gironins a les nombroses orquestres de ball, des de La Principal de Girona, creada amb components de l’antiga Bolero, fins al conjunt de Josep M. Sabench, indispensable en els famosos radiofestivals de l’emissora sindical La Voz de Gerona, passant per la Beguin, la Genion’s, la Pizarro, Los Hidalgos de Lluís Caballeria, Los Playas (rebatejats com Los Bimbos) o els Setson, amb el cantant Fernando Mendoza abans d’incorporar la veu de Blas, el Adamo

gerundense. La cultura yeyé, acompanyada de la irrupció de llargs serrells, minifaldilles i pantalons acampanats, va afavorir aviat la creació de bandes locals de pop d’un gran èxit, com els Estels Blaus, originaris de Cassà, i, sobretot, Los Grecos, reformulació de l’antiga Rob Roy’s, encapçalada per Salvador Dabau, que havien prescindit del nom del guerrer escocès per no contrariar els turistes anglesos. Els grups amb més personalitat van ser Los 5 Diablos (1965) i Atila (1973), erigits en llegendes del rock català i ben presents en la memòria de la nova fornada de principis dels anys vuitanta, des de Copacabana fins a Rock and Roll Dam, Match, Stress, Exterminio, Metropol i Sopa de Cabra. A redós d’aquesta efervescència musical prosperarien innombrables locals d’oci nocturn que abracen des de pubs com L’Angelot (1969) fins a les discoteques Don Carlo (1968) i Màquina (1974), sense oblidar la polivalent sala de festes Piscis (1972).

CLAUDI VALENTÍ / Fons CLAUDI VALENTÍ BOHIGAS

CULTURA I LLEURE / ENTITATS ESPORTIVES

GEIEG A LA DEVESA

Diversos atletes s’entrenen a l’estadi de la Devesa a principis dels anys vuitanta. Aquesta instal·lació (també anomenada la pista de cendra) es va clausurar el 1995, any en el qual les activitats del grup d’atletisme es van traslladar a les noves instal·lacions de Palau. Per commemorar l’efemèride, es va inaugurar l’estàtua El llançador de javelina, promoguda pel GEiEG amb el suport de la Caixa de Girona.

DANI DUCH DAUSÀ / CRDI

AUTOR DESCONEGUT / Fons JORDI ARAUS FORGAS

CULTURA I LLEURE / ENTITATS ESPORTIVES

ESPORT D’ELIT I POPULAR, EL CAMÍ CAP A LA CREACIÓ D’UNA INFRAESTRUCTURA MODERNA Els anys seixanta i setanta foren molt fecunds per a l’esport gironí, no solament per l’ascensió d’un nou planter d’atletes i equips, sinó perquè la ciutat es va dotar d’una moderna xarxa d’equipaments que van estendre i consolidar l’afició per la pràctica esportiva. El Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG), fundat el 1919, va ser el catalitzador de les aspiracions després de la letargia de la immediata postguerra. Només amb les quotes dels afiliats, i amb molta mà esquerra per atraure complicitats polítiques i financeres, l’entitat va aconseguir construir en menys d’una dècada el complex de Sant Ponç, amb la primera piscina coberta de la ciutat (1972), i un pavelló al barri de Sant Narcís (1979), seu de l’escola esportiva, a més d’adquirir els terrenys del complex de Palau (1994). L’esforç va ser reconegut amb un augment espectacular en el nombre de socis, que va passar dels 3.000 que tenia cap al 1970 als més de 15.500 del 1980. A les pistes d’atletisme de la Devesa, on el 1964 se celebrarien els Jocs de la Federació Internacional Esportiva d’Escoles Catòliques (Fisec), van despuntar atletes d’alt nivell, com ara Pere Muñoz, Lluís Lucero, Pere Aguadé,

Júlia Boza, Joan Briceño i, especialment, la llançadora de pes Anna Maria Molina. Algunes vocacions naixerien gràcies a la instauració de proves populars, com la festa del Pedal (1962), la pujada a peu als Àngels (1964) i la cursa del carrer Nou (1979). Amb seccions dedicades a tots els esports imaginables, incloses les botxes (el 1962 tindria lloc a la Devesa el XIV Campionat Mundial de l’especialitat), van destacar els triomfs de l’equip de rugbi, format el 1971 i que pujaria a primera divisió al final de la dècada, i l’hoquei sobre patins, encara que el domini en aquest esport seria per al Girona Club Hoquei d’August Serra. Poc després de la fundació del Club de Bàsquet Sant Josep (1962), també el tennis va viure el seu gran moment d’expansió, en què va passar de la pista atrotinada a tocar del camp de Vista Alegre i una massa social en franca decadència, a impulsar el 1967, sota la presidència d’Antoni Bordas, un complex de luxe al barri residencial de Palau que donaria al club un prestigi tant esportiu com social. El Girona FC també va abandonar els vells terrenys de Vista Alegre per traslladar-se al nou camp de futbol de Montilivi, inaugurat el 1970.

NARCÍS SANS PRATS / CRDI AUTOR DESCONEGUT / Fons JORDI ARAUS FORGAS

GEIEG A LA DEVESA

La Devesa fou la primera zona destacada on el GEiEG portà les seves seccions. A la pàgina del costat, uns atletes s’entrenen a l’estadi de la Devesa, el qual, ubicat al camp de Mart, acollí durant gairebé 50 anys la secció d’atletisme. Sobre aquestes línies, a dalt, interior de les instal·lacions d’atletisme; a baix, imatge d’un grup de banyistes de la piscina municipal, que servia per acollir seccions com la de natació o la de waterpolo. Totes les imatges corresponen a mitjan anys seixanta.

CULTURA I LLEURE / ENTITATS ESPORTIVES

AUTOR DESCONEGUT / Fons GEIEG