A la part superior, a l’esquerra, tercera colla de l’Es-bart. D’esquerra a dreta, començant per darrere, Con-cepció Maresma, Josep Ri-ba, Dolors Font, Josep Sa-la, Josep Moreno, Quimeta Canal, Ricard Caussa, Ra-mona Gómez, Josep Frau-ca, Concepció Riba, Alfred Serra, Paquita
20 | l’Abans
Palou, Joan Cervera, Margarida Llo-bet, Domènec Parellada, Ramona Bach, Antoni Frauca, Pilar Canal i Antoni Font. A la dreta, desfilada de la cinquena colla de l’Esbart al seu pas per la plaça de les Olles, l’any 1949. En la part inferior, tercera colla de l’Esbart al camp de futbol de Granollers, l’any 1944.
Gómez, Josep Fruca, Concepció Riba, Alfred Serra, Paquita Palou, Joan Cervera, Margarida Llobet, Domènec Parellada, Ramon Bach, Antoni Frauca, Pilar Canal i Antoni Font. L’any 1945 es fa el banderí que l’Esbart portarà en totes les seves actuacions, els padrins del qual van ser Anna M. Palé i Lluís Bellavista. D’aquesta època es també l’himne de l’Esbart, compost pel mestre Joan Coll. A mitjan anys quaranta es consolida una nova colla, la quarta, sempre gràcies a l’esforç de Josep Sala que anava cercant canalla per la vila per tal d’engrandir l’Esbart. D’aquesta mateixa època, l’any 1945, és l’actuació al Palau de la Música de Barcelona, un dels esdeveniments de més relleu des de la seva fundació. Alguns dels membres encara recorden la preparació prèvia al dia de l’actuació i els nervis de la posada en escena. El resultat va ser un gran èxit.
A dalt, Anna M. Palé i Lluís Bellavista, padrins del banderí de l’Esbart Dansaire, l’any 1945. A baix, Josep Sala, a l’esquerra, i Josep Gutinell, a la dreta, amb els membres del cinquè grup de balladors de l’Esbart, l’any 1949.
l’Abans |21
A dalt, grup de l’Esbart al pati de les monges carmelites al final dels anys quaranta o principi dels anys cinquanta. A la pàgina següent, a dalt, ballant a la plaça de Maluquer i Salvador, l’any 1955; a baix, la sisena colla de l’Esbart al camp de futbol de Granollers, l’any 1956.
22 | l’Abans
Van ser importants algunes actuacions que es repetien de forma anual un cop finalitzada la Guerra Civil, com és el cas de l’actuació conjunta amb un grup de catequesi de la parròquia de Sant Esteve. Per Pasqua de Resurrecció cantaven caramelles i l’Esbart feia les danses per acompanyar el cor. També s’anava a Barcelona, durant les festes del barri de Gràcia, a fer una actuació; les danses més repetides van ser la dansa de Castellterçol, la Ratolinesa i el galop de Cortesia. Una altra actuació anual que es repetia era la de les festes del barri del Roser de Lliçà d’Avall. Se solia assajar a les tardes, un cop s’havia sortit d’escola, al local de la par-ròquia de Sant Esteve, a la plaça de la Corona. Format per nois i noies, l’Esbart Dansaire ha passat per diferents etapes amb diferents colles. El fet de la incorporació al servei militar, en el cas dels nois, o del prometatge, en el de les noies, va provocar que els membres d’aquest haguessin de plegar. Tot i així els components de l’Esbart sempre han estat joves, encara que actualment hi han balladors jubilats en actiu.
l’Abans |23
24 | l’Abans
Les espigues de blat de moro, cereal conreat a Palou ins dels productes agrícoles, es troba el blat de moro primerenc i el tardà. El seu conreu exigeix una llaurada inicial profunda, un bon adobament i, després, una rascada superficial. A mitja primavera se sembra el blat de moro, anomenat el nano perquè requeria poca aigua. La collita de les espigues de blat de moro es feia a finals d’agost. Després de la sega del blat, la civada, l’ordi i les faves, se sembrava el blat de mo-ro tardà, dit del país. Requeria ser regat freqüentment per tal de tenir un creixement ràpid, ja que calia que madurés abans que no arribés el fred. Als anys seixanta s’introdueix el blat de moro híbrid, de procedència americana. Dins de les diferents classes d’espigues, les híbrides són les menys emprades per al consum humà, ja que tenen un gust amargant, i s’utilitzen, en canvi, majoritàriament com a farratges. El pa fet amb blat de moro, per exemple, és aplanat i granellut, semblant al fet amb farina de blat sense llevat.
D
Un cop recollides les espigues, es carregaven en carros per transportar-les a cada casa. Allà es despullaven de les pellofes de manera que en quedessin dues per espiga i es feia un penjoll de quatre o sis espigues. En aquesta activitat hi prenia part tot el veïnat, nens i avis inclosos. Després, es penjaven
A la pàgina anterior, dues imatges de cal Gravat en què s’aprecien els penjadors d’espigues de blat de moro repenjats a la façana perquè s’assequin un cop espigades, fet propiciat per l’orientació sud de la seva col·locació. En aquesta pàgina, les àvies del barri de Sant Josep –Pietat Raurell, Margarida Duran, Marieta Estrada i Teresa Bassa– nuant les espigues per tal de poder penjar-les. Tot el veïnat col·labora en aquesta tasca, comú a tot el barri, fins i tot els més petits, com la petita Maria Valls, al mig de la imatge. Entre elles, una columna d’ampolles de cava per celebrar la fi de la collita i de l’espigada.
l’Abans |25
una a una perquè s’assequessin, ja que el gra encara era tendre i necessitava un temps d’exposició al sol per poder ser mòlt i fer-ne farina. En finalitzar la jornada, entre tots els qui havien participat a la feina, es feia una pregària i es prenia un got de vi bo. A dalt, perspectiva del carrer de Sant Josep, amb l’estesa d’espigues al carrer. Al calaix de fusta es deixen espigues sense pellofes que no es poden nuar. A baix, Mar-garida Duran del barri de Sant Josep agafa el seu nét, Joan Estapé, en braços. A la pàgina següent, a dalt, Ange-lina Mas amb Joan Estapé davant els troncs de pi i escales de fusta que serveixen per penjar les espigues. A baix, la família Grau Carbonell del carrer de Sant Julià de Palou; d’esquerra a dreta, Neus Grau, Núria Grau, Josep Grau, Mercè Carbo-
26 | l’Abans
Cada casa es fabricava uns penjadors verticals amb troncs de pi per penjar les espigues nuant-les per les pellofes. Les estructures de fusta es repenjaven a les parets de les cases, sempre orientades al sud, on romanien fins als mesos de gener o febrer, que era el temps de desgranar-les. Les espigues que es quedaven sense pellofes, perquè es trencaven i per tant no es podien nuar, es posaven en caixes per deixar-les assecar. A mida que el blat de moro s’anava assecant i el bestiar necessitava aliment, s’anaven despenjant les espigues, es desgranaven amb l’ajuda d’una petita màquina manual en què s’introduïa la panotxa per la part superior, i en sortien el gra per una banda i l’espigot o sobrant per una altra. L’espigot es feia servir per encendre la llar de foc i els grans de blat de moro es portaven a moldre al molí per fer farina i donar menjar a
l’Abans |27
gallines, vaques, porcs i bestiar domèstic en general. La mainada jugava amb els cabells de les espigues a fer-se perruques, barbes i bigotis. I les àvies, dels cabells, en feien tisanes per curar els problemes de ronyó.
La Festa de les Espigues, trobada pagesa al barri de Sant Josep de Palou
Un cop acabat el procés de collita i d’espigar les panotxes de blat de moro és el moment de la celebració. Veïns del barri de Sant Josep al pati de cal Malo fan el dinar de germanor. A la pàgina següent, dues instantànies de la mateixa festa, a mitjan anys cinquanta. La festa solia escaure’s per Tots Sants. En les imatges es poden veure les famílies de cal Regalat, cal Rebitxol, can Met Malla i cal Malo.
28 | l’Abans
Les festes de final de recollida de fruits, cereals i altres campanyes al camp han estat una manera d’agermanar i festejar la feina feta durant l’any agrícola. Aquest és el cas de la festa que realitzaven els veïns del barri de Sant Josep de Palou, un cop finalitzat el procés d’espigar o de despullar de pellofes el blat de moro i penjar les espigues perquè s’assequessin. Per Tots Sants, tots els veïns del carrer es concentraven al pati de la casa de cal Malo. Al principi, la festa es feia coincidir amb la celebració de la castanyada, però al final agafà importància per ella mateixa i es va convertir en un dinar de germanor, en el qual es feia una arrosada per a tothom. Era un dia molt especial, s’hi duia cava i les àvies feien postres especials per a tots els veïns que havien col·laborat en l’espigada. Molta gent anava a visitar els carrers de Palou, on les espigues reposaven recolçades a les parets de les cases. Al pati sempre hi havia una ràdio amb música que amenitzava la festa. Tothom, al voltant de la taula amb una copa de cava, celebrava el final del procés del blat de moro que aplegava el veïnat de Palou.
l’Abans |29
L’agrupació La Porxada, una penya en què destaca la companyonia i l’esport ’any 1953 naixia l’agrupació de joves La Porxada. Un grup de joves, a l’inici tots veïns de la Porxada i, posteriorment, d’altres barris de Granollers, que formaren un equip de futbol amb la intenció de jugar el Primer Campionat de Penyes Comarcal que es feia al Vallès Oriental. Més tard es formaria l’equip d’handbol. El primer president va ser en Marqués, a qui van seguir en Roquet, en Miralles, en Serras i en Martínez. Com a entrenadors, van destacar, primer, en futbol, en Valentín, i després, en handbol, els germans Barbany i en Pregona, tots ells alhora jugadors del BM Granollers.
L
Equip de futbol de l’agrupació La Porxada, al camp de la Llagosta, l’any 1953. L’equipament era samarreta groga, pantalons blaus i sabates de cuir. D’esquerra a dreta, Cot, Sánchez, Serras, Palau, Jurado, Garrell, Rie-ra,
30 | l’Abans
El local social de l’agrupació era als baixos de la casa de la família d’en Roquet, al carrer del Rec. Les reunions es feien els dissabtes a la tarda, després de sortir de classe; la majoria anaven als Escolapis i a l’acadèmia Cots. A les reunions es parlava de com havien de ser els equips, entre d’altres coses. La quota de l’agrupació era d’una pesseta mensual. Els locals socials on anava tota la colla eren el bar la Bohèmia i el Casino de Granollers-Club de Ritme. Els ressopó el feien al Layon, on s’anava als vespres a menjar algun