L’Abans |31
La forja del ferro, una activitat enginyosa i artística Vista del pati de la casa d’en Jaume Fons i Sala, on tenia el taller de serrallers. L’ofici de manyans ha passat de generació en generació. La inaguració del primer taller va ser l’any 1863 i aquesta fotografia és de l’any 1891. Podem observar-hi, d’esquerra a dreta, Andreu Fons i Castells amb una llima a la mà, un mosso i Jaume Fons i Sala; sota, dos fills d’una mestra d’una escola de pàrvuls que hi havia al mateix carrer de l’Hospital i en Joan Mas de ca l’Agustí de l’Hort.
32 | L’Abans
a manipulació del ferro és la característica bàsica que comparteixen els ferrers i els serrallers. Aquests dos oficis, però, s’expressen a partir de diferents especialitats: el ferrer de tall, el fer-rer del cavall, el manyà, el forjador artístic... El serraller, anomenat també manyà per la seva destresa i habilitat, aplica el seu enginy en la fabricació de panys, claus, reixes, balcons i tota mena d’objectes de ferro per a edificis, mobles, etc. I el ferrer, tal com indica el nom, és qui treballa el ferro en diferents magnituds: posant ferradures a cavalls, muls... fent eines per treballar la terra, etc.
L
Els homes que s’han dedicat a treballar el ferro a la nostra vila han estat molts, entre ells: Joan Areny, conegut com Joan Ferrer; Lluís Noguera (avui cal Nin), i Francesc Rigol. En Joan, dit Ferrer, tenia el seu taller fent xamfrà entre el carrer de Montserrat i la plaça de Santa Eulàlia. L’entrada principal de la casa donava al davant de l’església i l’entrada de la ferreria era pel carrer de Montserrat, al costat mateix de l’entrada de la fusteria on
feien els carros. L’eixida, al final de la casa, era on en Joan col·locava les ferradures als cavalls. El fet que la ferreria i l’eixida estiguessin separades per les diferents sales de la casa afavoria escenes tan curioses com la de passar amb les estenalles i la ferradura calenta pel mig del menjador quan s’havia de ferrar l’animal. En Lluís Noguera, també conegut com Lluís Ferrer, era fill de Sant Fruitós de Bages, però després d’aprendre l’ofici al Pont de Vilomara i exercir-lo a Manresa i Terrassa, es casà a Esparreguera i s’hi quedà. Treballà durant molts anys d’ajudant d’en Joan Areny i, finalment, s’instal·là pel seu compte al carrer Gran, número 18, on anteriorment hi hagué can Caos, ferrer. Francesc Rigol aprengué l’ofici de ferrer a Martorell i aprofità l’experiència de carrosser del seu pare, Josep Rigol i Jorba. Durant molts anys tingueren el seu taller al carrer de Montserrat, on avui hi ha el taller d’en Jordi Jiménez, i després a l’avinguda de Francesc Macià.
L’ofici de ferrer, una activitat artística, dura i enginyosa Tota ferreria compta amb la presència del material bàsic per poder dur a terme l’ofici de ferrer. Una de les activitats indispensables per treballar el ferro és la que fa la manxa. Aquesta produïa aire a pressió que, a través
La família Areny i Mach, l’any 1922. Joan Areny, Maria Mach i les filles, Maria i Rosa Areny i Mach. L’Abans |33
34 | L’Abans
d’una canonada anava a parar a la fornal, on atiava el foc, que s’encenia amb carbó mineral. La manxa va significar tot un progrés per facilitar el treball del mosso, ja que mentre picava el ferro no havia de parar per manxar. La fornal, tal com diu el nom, és el forn que s’utilitza a les ferreries per posar el ferro a punt de forjar. És també indispensable l’enclusa, el suport sobre el qual es treballa el ferro a cops de mall. El personatge més rellevant en l’ofici de ferrer era el forjador, el mestre; però per dur a terme la seva activitat, que no sempre la podia fer tot sol, necessitava la participació d’algun mosso o ajudant. La imatge del forjador sovint és aquella que gaudeix de més prestigi. Se’ns presenta un home fort, robust que practica un gran esforç físic sobre l’enclusa; no oblidem que la destresa i la fortalesa que s’havia de tenir per fer els atuells de ferro del cavall i les ar-
A l’esquerra, a la imatge superior, grup dels treballadors del taller de Joan Areny, conegut com Joan Ferrer, l’any 1920, a l’eixida de la casa on ferraven els animals. A la imatge inferior, final del pati del taller d’en Joan, l’any 1921. En aquesta pàgina, dues imatges d’en Lluís Noguera, conegut com Lluís Ferrer; a dalt, al costat del cavall abanderat de la festa dels Tres Tombs i, a baix, clavant les ferradures al cavall de l’Ajuntament.
L’Abans |35
Aproximadament l’any 1914, en Lluís Ferrer, situat a mà dreta, juntament amb el seu mosso, Jaume Vila, feien una pausa a la seva feina per deixar-se fer aquesta fotografia, davant del portal de la ferreria, al carrer Gran, 18. A la imatge, s’hi observa l’enclusa i una arada.
36 | L’Abans
madures de l’home medieval ja ens remeten a aquesta imatge actual del forjador. El bon forjador, sempre situat darrera l’enclusa amb un davantal de pell per protegir-se de les guspires del foc, té una gran experiència i, per això, és el qui dirigeix l’activitat de forjar. El coneixement que té el mestre de la diversitat del ferro és essencial per treballar correctament, ja que segons la peça que s’ha de forjar és necessari un tipus o un altre de ferro. El forjador sap quin és el moment just quan el ferro ha de sortir de la fornal i s’ha de començar a picar. Ell treballa i dóna les ordres, i el mosso, sovint el mallador, el qui pica el ferro amb el mall, si és prou espavilat i coneix bé la seva feina no espera que el forjador li digui res, sinó que ell interpreta els gestos del mestre i ja sap on ha de picar. Com deia sovint en Lluís Ferrer, «fins i tot les gallines piquen», és a dir, de picar, tothom en sap; l’art és saber on, com i quan. El moment precís quan el forjador i el mallador estan treballant respon a un ritme compassat, semblant a la melodia d’una orquestra. Un cop
Varietat de peces que es forjaven: eines del camp i parts del carro i la ferradura el mallador ja ha acabat de picar, el forjador és qui ha de polir l’estri, o llossant o bé donant el tremp. El ferro provenia generalment dels magatzems de Manresa i Barcelona. La comanda es feia segons el treball que s’havia de fer. Els ferrers tenien una gran varietat d’estris per forjar. La majoria estaven relacionats amb els mitjans de producció de l’època: eines per treballar la terra (arades, rascles, arpiots, xapolines) i, sobretot, les ferradures dels cavalls, muls i altres animals. No oblidem que els cavalls, majoritàriament, no eren animals per anar de passeig, sinó que eren l’eina de treball principal. Portar el cavall a ferrar era una activitat molt usual. Sovint els dies de mercat els venedors deixaven de bon matí el seu cavall a cal Ferrer i anaven a recollir-lo quan s’acabava la jornada de mercat.
A dalt, imatge del pati on hi havia el taller d’en Josep Rigol i Jorba, carrosser, l’any 1953, amb les seves nétes Mercè i Maria Teresa. A baix, en Francesc Rigol, l’any 1937, treballa al seu taller de ferrer.
Els ferrers compraven el ferro per quilos de «curtadillo» de les planxes de vaixell. Prenien la mida de les ferradures i les forjaven a l’enclusa i amb l’estampa els feien els forats. Per a la col·locació de la ferradura el ferrer necessitava la col·laboració del mosso. L’art d’una ferradura ben col·locada consistia en què aquesta s’adaptés bé a la pota de l’animal. No oblidem que la ferradura protegeix la pota del cavall, igual que la sabata a nosaltres. El cavall estava fermat a unes argolles encastades a la paret i mentre el mosso o l’amo de l’animal li aguantava la pota, el ferrer l’hi col·locava la ferradura. El mestre havia de ser molt precís en la seva feina: primer sanejava el casc, cremant-lo fins al punt just, per tal que així s’ajustés més correctament a la pota del cavall. També quan es trobava davant d’una ferradura gastada, el ferrer havia d’escurçar el casc curosament, per tal de no fer mal a l’animal. Un cop la ferradura era col·locada, el ferrer havia d’observar com caminava el cavall per comprovar si la ferradura era ben ajustada. Era molt usual que les ferreries tinguessin un espai reservat a la construcció i rehabiltació dels carros. El carrosser no només feia les peces del carro, sinó també els mànecs de les eines que el ferrer forjava. Entre el ferrer i el L’Abans |37
La plaça-mercat, corredisses entre la carn i el peix, la fruita i la verdura a inauguració de la plaça-mercat va tenir lloc l’any 1911, a la zona lliure de davant de l’antic escorxador. A partir d’aquesta data, la plaça coneguda com la dels Porcs passà a anomenar-se plaça de Santa Anna. La plaça-mercat va tenir, des del dia de la inauguració, una clara distribució interior: als dos laterals es col·locaren les carnisseries i les peixateries; al centre, les fruiteries i les parades de verdures i als extrems del centre, les gallinaries. No va ser fins que un d’aquests emplaçaments va quedar lliure, sobretot als dos laterals, quan començà a introduir-s’hi la venda d’altres queviures.
L
A la imatge superior, exterior de la plaça-mercat, obra de l’arquitecte Melcior Vinyals. Un grup de persones, situades al costat de la carretera de Ponent, observen el fotògraf. A la imatge inferior, l’altre costat de l’edifici, el que donava a la plaça dels Porcs, davant del que més tard seria les escoles noves. Les escales de l’entrada principal es van eliminar, posteriorment, perquè amb el pas dels camions, el carrer quedava obstruït.
38 | L’Abans
La concurrència pel mercat va ser espectacular des de l’origen. La capacitat de l’edifici era sufi-
cient per als dies entre semana, però no pas per al mercat setmanal que se celebrava a la vila els diumenges, fins l’any 1936, i per al mercat extraordinari dels dissabtes abans de Festa Major i el de la vigília de Nadal. El local resultava incapaç d’absorbir la munió de venedors i compradors que hi acudia i, per tant, els venedors ambulants aprofitaven la plaça contigua a l’edifici dels Col·legis Nous per instal·lar-hi les seves parades. La plaçamercat i els voltants donaven, així, moviment i vida a la nostra vila. El mercat s’obria matí i tarda i fins l’any 1936 també els diumenges. La gent del poble, com que no tenia frigorífics a les cases, es veia obligada a comprar cada dia, però quan s’introduï el sistema de refrigeració a les llars a la dècada dels cinquanta l’horari del mercat anà disminuint. Pels volts de la inauguració, les carnisseries que van distribuir-se en un dels laterals van ser les de l’Antònia Brosa, l’Esteve Brosa, en Francesc Puig, l’Eduard Prat, la Montserrat Pitart, en Ramon Guillemat i la família Bonet. La majoria d’aquestes famílies, abans de l’existència de la plaçamercat ja venien carn als seus domicilis. L’Antoni Bonet i la Rosa Closes tenien un petit taulell a l’entrada de ca la Laieta, al carrer de Ferran Puig, al restaurant cal Patracó actual. I la família de l’Esteve Brosa, coneguda com cal Josepet Esteve, tenia una botiga al carrer dels Arbres, 36, on hi ha l’actual Caixa Penedès.
Interior de la plaça-mercat, l’any 1911. La concurrència va ser sempre molt important. Sovint, abans que s’obrissin les portes al matí, a l’exterior ja hi havia una gran cua de gent esperant.
L’Abans |39
A dalt, l’any 1961, la Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona va atorgar un diploma de commemoració a Antoni Bonet Hinojosa, carnisser de la plaça-mercat d’Esparreguera durant més de 25 anys. A baix, l’interior del mercat amb la majoria de les seves dependentes, l’any següent de la inauguració.
40 | L’Abans
En aquell temps, com que no hi havia els escorxadors industrials, els carnissers compraven vius els animals; els anaven a buscar a l’estació de Martorell, Monistrol o Olesa de Montserrat i, caminant, els portaven cap als seus corrals, on els alimentaven i els treien a pasturar. Segons la venda que s’havia fet el dia anterior, portaven cada dos dies, 10 o 15 bens a l’escorxador del poble; s’aixecaven a les cinc del matí i, aproximadament, dues hores més tard, eren al mercat preparant la carn. Treballaven de 8 a 1 del migdia i a les tardes, de 5 a 8. Tant al migdia com a la tarda quan tancaven, havien de traslladar la carn sobrant de casa al mercat i viceversa, per tal de conservarla a les grutes de les llars. Molts carnissers van llogar les grutes de les cases properes a l’edifici del mercat, perquè els facilitava el transport. Aquest anar i venir, va seguir així fins que l’Ajuntament va instal·lar les cambres frigorífiques generals, on cada venedor tenia el seu departament particular. Les parades on es venia la carn del mercat, eren senzilles i austeres: un taulell de fusta i marbre sense frigorífics; uns ganxos exteriors a la part superior, on es penjava el gènere i un reixat a banda i banda de l’estand,
per separar una parada de l’altra. La carn es pesava en una balança de peses i les compres es feien en unces, terces i lliures. El material d’embolicar la carn ha anat variant amb el temps, però es recorda que molt antigament aquesta s’embolicava amb les fulles dels arbres de plàtan que hi havia al carrer dels Arbres i a la carretera, on els anaven a collir els nois per una propina.
El gènere fresc d’Esparreguera, immillorable producte per comercialitzar
La carn del mercat d’Esparreguera era apreciada no només pels habitants de la vila, sinó també pels veïns de Collbató, Abrera i el Bruc. El que més es venia era la carn de be, de vedella i de cabrit. Els menuts també es compraven: les tripes, els peus, els caps, la perdiu... De la matança dels animals, se n’aprofitava tot: la pell del xai s’estenia als estenedors perquè
L’Antònia Miret, seguint la influència de la mare, Nativitat Castells, propietària d’una parada de verdures, va treballar a diferents botigues del mercat abans no va posar-n’hi una de pròpia. Les dues fotografies són preses l’any 1949, quan l’Antònia Miret, a l’esquer-ra, juntament amb la Maria Creixells i l’Alba Quert, venien peix al mercat.
L’Abans |41
s’assequés i la pell de la vedella se salava per conservar-la i així vendre-la tota per fer sabates, cinturons...; el greix dels animals el venien per fer sabó i olis i molts pescadors el compraven com a esquers de pesca.
L’any 1949, en Martí Calsina va començar a vendre al mercat amb una parada de llegums, arengades i bacallà. En aquella època en deien una pesca salada. A la fotografia observem les peroles de vianda i una gran quantitat de conserves. Al cap de deu anys, un cop es va casar amb Antònia Miret, la parella va adquirir la Tocineria Calzina. A la imatge inferior, Antònia Miret a la parada de xarcuteria, l’any 1953.
A la plaça-mercat, malgrat que el nombre de peixateries sempre ha estat inferior que el de carnisseries i parades de verdures, el producte d’aquelles ha estat molt apreciat. Una de les peixateries més antigues de la plaça ha estat la de la família d’en Joan Galceran i Cots. Abans de l’any de la inauguració, els seus pares ja venien peix pels carrers del poble. Anaven amb un car-ro amb unes balances de pesos i en cridar «sardines», la gent sortia als portals a comprar. Amb el mateix carro anaven a buscar el peix a l’estació de Martorell i després tornaven a peu cap a la vila. El producte més comprat era el peix petit: sardines, verats i boga. L’any 1935, el lluç es venia a talls, a 2 pessetes el quilo i la sardina, a 25 cèntims. Dos metres de fusta era l’espai atorgat a cada una de les parades de fruites i verdures. Tots els productes eren frescos, és a dir, de temporada i de collita pròpia. Com a preludi de la Festa Major i la vigília de Nadal, a la plaçamercat i als carrers adjacents tenia lloc fins a les primeres dècades del segle XX el mercat d’aviram i verdures. Els venedors venien amb carros de Pierola, Abrera... i Mas d’en Gall. Quan arribaven al pont dels gossos, els de Mas d’en Gall sempre deien: «ja fa més fred, ja som a Esparreguera». Moltes han estat les famílies que han venut productes de la terra a la plaça: Josep Fosalba, cal Benet, Joan Barrios, cal Pons, Mercè Parera, la família Mas Vallcorba, la Nuri de la Miranda, en Jaume Raich, Nativitat Castells, Magdalena de Cordelles, Carme Vidal, la Florinda de cal Vives, la família de l’Hort de la Font, la família de ca n’Estruch de la Riera, i altres. Antigament, les polleries del mercat eren anomenades gallinaires, ja que es venien molts pocs pollastres. Sovint la gent els criaven a casa i se’ls menjaven per Nadal. Sovint les gallinaires compraven les gallines, els pollastres i els conills a les cases de pagès i elles mateixes mataven els animals per posar-los a la venda. La família Moragas i la família Cortada, la Florentina Ballcorva, la Merçè Rigol, la Teresina Ripoll, l’Esperança Guillemat, el Jaume Alert i Montserrat (el Tieta), el Juli Borras, la Marina Soler, la Manela Gumà, la Rita Solà, la Rafaeleta Soler, la Dolores Puig i la Neus Elena són algunes de les
42 | L’Abans