L'Abans de Barcelona: Recull gràfic del Guinardo - Can Barò (1884-1980)

Joan Corbera - Juanjo Fernández - Carlota Giménez Andreu Marfull - Carme Martín - Carles Sanz –––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

BARCELONA

El Guinardó - Can Baró RECULL GRÀFIC 1884-1980

Hi col·labora

L’Abans: Recull gràfic de Barcelona - El Guinardó-Can Baró (1884-1980) Col·lecció L’Abans Primera edició: gener del 2015 © Joan Corbera Palau, pel text © Juanjo Fernández Rodríguez, pel text © Carlota Giménez Compte, pel text © Andreu Marfull-Pujadas, pel text © Carme Martín Falcón, pel text © Carles Sanz Alonso, pel text © Jaume Fabre Fornaguera, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció

Col·laboració Ajuntament de Barcelona Districte d’Horta-Guinardó Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó (AMDHG) Crèdits fotografies Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1884 i 1980. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família.

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

Editorial Efadós ISBN: 978-84-15232-83-4 DL B 1076-2015

ERNEST RAMOS TERRADES / Fons JOAN RAMON TERRADES

‘El senyor Joanet del Guinardó’ Carles Sindreu i Pons (1954). Fragment p. 83

« […] La gent del Guinardó inventà sense adonar-se un estil que, per cert, va fer forolla a la seva època: l’estil “rústic”, pare i padrí del modernisme xiroi que va venir després a trasbalsar el barri.

Aquella bona gent, que no tenia la menor idea de la funció dels espais lliures i que volia crear de totes passades quelcom de nou perquè tenia molta empenta vital, moltes “pensades” i moltes hores de lleure, va poblar els terrenys del Guinardó dels arbres més exòtics que va trobar, plantant un “palosanto” al costat d’una figuera de coll de dama, i un pi bord a la vora d’unes canyes americanes anèmiques. I encara cada jardí tenia una mica d’hort i de galliner...

Al peu d’un eucaliptus hi havia enciams. Les tomaqueres feien companyia, i fins vida marital i tot, amb els rosers. El conjunt era caòtic. Però de nit els jardins del Guinardó projectaven un alè perfumat únic, produït per la suma de totes aquelles plantes que sota la llum del sol no lligaven de cap manera.»

AUTOR DESCONEGUT / Fons aSSUMPTA CAPELLADES RENOM

4

Presentació Francina Vila i Valls Regidora d’Horta-Guinardó. Ajuntament de Barcelona

El creixement i la història de la nostra ciutat només poden explicar-se si es tenen en compte les històries de cadascun dels antics pobles i viles del pla de Barcelona.

Aquest llibre posa l’èmfasi en aquest aspecte i ens ofereix una mirada aprofundida de com es vivia als actuals barris del Guinardó, el Baix Guinardó i Can Baró, tot evocant històries úniques i quotidianes d’un territori originàriament perifèric i de caràcter rural que s’ha anat transformant a la vegada que la ciutat es feia més gran i creixia el seu potencial social i econòmic.

Un llibre redactat amb rigor per historiadors locals i amb fotografies inèdites provinents, majorment, d’arxius privats perquè han cedit les famílies que viuen als nostres barris. En aquest sentit, és una obra especial perquè, tal com es teixeix la història d’un poble o d’una comunitat, ha estat fruit de la suma de moltes complicitats, col·laboracions i visions compartides.

Us animo a gaudir de cada pàgina i de cada imatge, a redescobrir indrets dels nostres barris i a conèixer quin ha estat el nostre passat no tan llunyà.

5

PéREZ DE ROZAS / Fons LA VANGUARDIA

6

Pròleg Jaume Fabre i Fornaguera Periodista

El meu carrer L’any 1955, el meu pare va comprar una caseta amb jardí al carrer d’Amèrica, 32. Encara existeix. Hi vam anar a viure. Jo tenia set anys.

Davant de casa hi havia una botiga de llegums cuits que, com era habitual a totes les adrogueries de l’època, encara venia les coses a granel, en una paperina de paper d’estrassa. Tant era que fossin cigrons com macarrons. Tres unces, mitja lliura…

Unes maneres de mesurar a les quals jo em vaig habituar tot seguit, perquè era l’encarregat d’anarhi a proveir, com un Patufet a qui la mare enviés a buscar un dineret de safrà. A la tarda, arribava cada dia a la botiga el carro de l’alfals, que la gent anava a comprar per alimentar els conills que criava al pati o al terrat, juntament amb gallines i coloms que es nodrien de les veces i el blat de moro que servien al mateix colmado.

També davant de casa hi havia la lleteria, amb la cort de les vaques al costat mateix. Per això tenia a la porta un gran cartell que anunciava que la llet que hi venien era «de producción propia». Jo vaig trigar un quant temps a entendre el cartell i em fa l’efecte que al principi el vaig mal interpretar, perquè la dependenta era de mamelles més aviat esponeroses. Venien encara la llet a granel, amb tota aquella parafernàlia de pots i embuts de llauna. Jo hi anava amb la lletera, és clar. Els diumenges, però, hi anava amb una gran plata en la qual em posaven una muntanya de nata que servien amb una gran cullera de fusta, a pes. Un tros més amunt hi havia la farmàcia, on els nens anàvem a comprar pastilles de llet de burra i cigarrets de matafaluga.

També m’encarregava d’anar a buscar el pa a la fleca, que era una mica més avall, a la cantonada amb Torre Vélez, i de portar-hi el diumenge la plata de macarrons perquè els gratinessin. Els ous els anava a comprar una mica més lluny, al passatge dels Garrofers, en una granja que hi havia al costat de la pista de bàsquet del PEM. Encara conservo la bossa de quadres en què els portava. Un dia, tornant cap a casa, vaig relliscar amb una pell de plàtan que algú havia tirat descuradament a la vorera. Allò que sembla que només pugui passar als tebeos, em va passar a mi. No va quedar ni un ou sencer. No cal dir que a casa mai no es van creure que m’hagués passat realment un accident tan inversemblant i sempre van sospitar alguna altra malifeta.

A la rambla de Volart, una mica per sobre de Renaixement, pujant a mà dreta, hi havia la drogueria (sense «a» al principi) amb piràmides de paper higiènic Elefante i calaixos de fusta amb el sulfat de ferro, el sulfat de coure i tota mena de productes tòxics que es feien servir habitualment en la vida quotidiana.

També hi anava a buscar la terra d’escudelles per a la neteja.

Jugàvem al carrer. Amb els nois, a jocs bèsties, una mica sàdics fins i tot: al verdugo (ho dèiem en castellà), fent servir un os astràgal de xai com a dau i un cinturó de cuiro per als càstigs.

O a indis i cowboys en el solar de dalt de tot del carrer, fent angle amb la rambla de Volart. Era un joc que sempre acabava amb algú lligat al pal i maltractat pels altres. Però no ens feia res jugar també amb les nenes/noies: a picar culs, a aixecar faldilles. Jocs innocents. Pel carrer d’Amèrica no hi passava cap cotxe i nosaltres ens deixàvem lliscar carrer avall amb els carretons de fusta, fets per nosaltres mateixos, amb rodes de coixinets de boles d’acer.

A la cantonada hi havia una empresa metal· lúrgica. A mig matí, els treballadors sortien a fer l’entrepà al carrer i la vorera quedava plena de nois amb el mono o la granota (per als poc informats, diré que eren els noms de la roba de treball, no pas bèsties salvatges), que no paraven de dir paraules grolleres a crits. Hi anava a escoltar, per enriquir el meu vocabulari. Allà vaig veure per primer cop com «feien la vaca» a un aprenent. Consistia a omplir-li la bragueta amb tota mena de porqueries trobades pels sots dels arbres. I això, si la cosa no anava més enllà, fins a la culminació de l’operació que el nom suggereix. Eren temps d’una altra mena.

A escola, anava al Liceo Castro de la Peña, al qual he d’agrair que avui domini l’ortografia de la llengua castellana. Ja a deu anys no feia ni una falta. L’apreníem a cops de regle. M’imagino que els sistemes pedagògics deuen haver-hi canviat força.

Quan vaig començar a fer de periodista, fa ara exactament 50 anys, em vaig proposar no escriure mai ni una sola ratlla parlant de mi. Em rebentaven els periodistes que ho feien, i els que ho segueixen fent. Però avui, en parlar del Guinardó, no he pogut evitar de caure en la temptació. Deu ser que m’estic fent vell.

7

SEGARRA I TORRENTS / AFB

8

Introducció

Aquesta és una obra del recull historiogràfic de la col·lecció L’Abans dels barris barcelonins del Guinardó (distingint el Guinardó clàssic del Baix Guinardó, per les seves diferents evolucions) i de Can Baró, circumscrits en l’actual districte d’Horta-Guinardó. El període cronològic de les fotografies i el context històric comprenen des del 1884 fins al 1980.

A l’hora de delimitar el territori per fer discórrer el relat visual i històric, s’han tingut en compte els límits actuals dels barris, però s’ha volgut flexibilitzar la permeabilitat de fins on arribàvem perquè hi ha llocs que també formen part de les vivències dels barris que tractem encara que ara pertanyin a altres distribucions territorials.

Les temàtiques que es tracten en aquesta obra són totes aquelles que intervenen en la formació i evolució dels nuclis de població de qualsevol comunitat humana; d’una banda, la formació dels carrers, l’edificació de cases i la transformació del paisatge amb l’urbanisme, i, de l’altra, tot allò que incideix en la vida de les persones que han viscut i viuen en aquest territori: el treball, els transports, les institucions, l’ensenyament, les festes i tradicions...

Documentar tot això en una obra eminentment gràfica per al període al qual ens cenyim, requereix un treball exhaustiu i intens a la cerca de fotografies. El mateix territori del Guinardó i de Can Baró –que no ha tingut municipi propi, ja que era un espai de masies, camps i muntanya de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar fa poc més de 100 anys– ha experimentat una gran transformació urbana amb la desaparició de totes les cases amb jardí, les antigues entitats culturals, les antigues fàbriques, moltes botigues de barri... Això ha dificultat molt tenir a mà els llocs on anar a parar per

aconseguir fotografies. S’hi afegeix, també, que moltes famílies antigues van marxar del Guinardó i aquest es va poblar de nous habitants; per això resulta difícil aconseguir fotografies d’abans dels anys seixanta. Ha calgut anar a la recerca d’aquestes famílies antigues que havien viscut al Guinardó en un treball de rastreig i de «porta a porta».

La resposta ha estat magnífica. I el resultat ha estat l’aflorament d’imatges molt interessants, moltes, moltes més de les que aquesta obra pot abastar. Els autors d’aquestes imatges són estudis de fotografia o professionals pel que fa a les fotografies més antigues, i, a partir dels anys trenta, són fotografies majoritàriament fetes per algú de les famílies cedents. Els arxius han estat també fonts d’on hem extret fotografies, sobretot aquelles més tècniques, menys personals: vistes aèries, edificis, institucions..., i també els fons particulars o d’alguna entitat que n’ha fet donació.

L’equip que hem dut a terme aquest treball som membres d’El Pou - Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada. Aquest grup d’estudis té l’objectiu de promoure i donar a conèixer el patrimoni i la història dels barris del districte d’Horta-Guinardó amb activitats majorment divulgatives, però també de recerques històriques locals, i el treball en aquesta obra de la col·lecció L’Abans ha permès conèixer molt més el territori i la seva documentació gràfica, alhora que representa el primer recull històric fet en aquests barris. I, com que el context històric del qual va acompanyada la imatge és també molt important, ja que al recorregut temàtic cal donar-hi un suport de contingut a allò que expressa la part gràfica, hem estat amatents a recollir tota la documentació necessària per fornir els temes per a la història del Guinardó i de Can Baró.

9

CARRERS I PLACES / LA SAGRERA I NAVAS

Capítol I

Carrers, places i parcs amb menys de 100 anys d’història

AUTOR DE

/ COOPERAT SCONEGUT

IN IVA ROCAGU

MON EMILI MARI ARDA - Fons

A començaments del segle xx, els ciutadans de Barcelona no sabien ubicar amb precisió el Guinardó i Can Baró, ja que mai no havien tingut una vida municipal pròpia. Per a molta gent, aquestes terres pertanyien a Horta, a Gràcia, al Camp de l’Arpa…

Al llarg de poc més de 100 anys, aquestes barriades han aconseguit ocupar un lloc clar en el mapa de la ciutat. De zones rurals han passat a residencials per acabar tenint un poblament intensiu. Les primeres torretes d’estiu han deixat el seu lloc als blocs de pisos. Els canvis accelerats, però, no han fet oblidar el seu passat tranquil i silenciós, que encara es pot trobar en alguns indrets.

10

I

ldefons Cerdà, quan va dibuixar l’Eixample, va deixar el territori situat per damunt de la travessera de Gràcia, en direcció nord, fora del projecte de la nova Barcelona. A partir de la línia divisòria marcada per aquest antic camí, els terrenys s’enfilaven en un progressiu pendent en direcció als turons i era millor, segons el parer del gran urbanista, mantenir-los en el seu passat rural. D’una manera poc precisa, Cerdà només hi va projectar un cementiri. Ben aviat, però, els vius van ocupar el lloc reservat als morts. Els propietaris dels camps i de les vinyes veieren el futur de la seva economia lligat a la fal·lera constructora que envaïa tots els racons de la ciutat. Com a primer pas, abandonaren els cultius i arrendaren les terres als promotors dels forns de totxos, un negoci que va agafar molta empenta. Poc després, a partir del 1860, aquests mateixos propietaris parcel·laren alguns camps i s’obriren els primers carrers, solitaris, que resseguien torrents o antics senders. El procés començà d’una manera tímida, però amb el pas dels anys, cap a finals del segle xix, ningú no es va voler quedar enrere.

La paraula Guinardó encara no servia per anomenar aquest ampli territori. La toponímia antiga utilitzava noms, com Lligalbé,

Poble-sec, Vilapicina alta, districte de muntanya… Dos pobles, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar, tenien la jurisdicció municipal d’aquestes terres, encara que en proporcions diferents a favor de l’Ajuntament martinenc. Els pagesos i els senyors de les propietats rurals no feien gaire cas d’aquests límits burocràtics. El seu nomenclàtor quotidià tenia més aviat relació amb les masies i una bona part dels accidents orogràfics (torrenteres, turons, viaranys…) prenien el nom de la casa de pagès més propera.

Els barcelonins, una mica cansats de l’ortogonalitat de l’Eixample, van descobrir a començaments del segle xx l’encant de la ciutat jardí; enfront del monumentalisme urbà, escolliren la vida bucòlica de la torreta envoltada de natura. Diverses onades migratòries de persones i famílies abandonaren els barris de la Barceloneta o del nucli antic en direcció als turons a la recerca d’una vida millor i més sana. Les urbanitzacions dels barris del Guinardó i Can Baró es van estendre sobre el territori a ritmes diferents.

L’estructura del territori, amb unes parts més abruptes i unes altres més planeres, com també els gustos dels compradors de parcel·les, van imposar un creixement per

Al costat, el castell de Mascaró, una construcció del 1899 aixecada enmig de parcel·les sense edificar. A dalt, un exvot ofert a la Mare de Déu per Francesc Aragall en agraïment per la protecció que li donà quan era perseguit per les tropes franceses el dia 10 d’agost del 1808. S’hi veu la carretera d’Horta, la Creu del Garrofer i tres masies properes anomenades Farré, Riera i Sellés.

CARLES CAPDEVILA / AMDHG

11 15

Carrers, places i parcS

4

8

6 5

10

11 12

14 13

15 16

18

9

7

19

20

17 1 3 2

11

12

PUNTS D’INTERÈS

Àmplia perspectiva, captada pels volts de l’any 1915, de l’antic districte de muntanya de Sant Martí de Provençals. La imatge va ser presa des del carrer de Mallorca mirant en direcció als turons. El terreny de la Sagrada Família formava part del municipi martinenc.

A la part inferior de la imatge es pot observar el carrer de la Marina (1) cantonada amb Mallorca; el torrent de Lligalbé, abans d’obrir-se el carrer de Lepant (2), i el carrer de Padilla (3). Si es ressegueix la part superior, es

distingeix el Tibidabo (4); el turó del Carmel (5); les casernes del Príncep de Girona (6), a Travessera amb Lepant; la masia de can Baró (7); el dipòsit alt de les Aigües de Dosrius (8); la fàbrica el Vapor dels Frares (9), ja desapareguda; el turó de la Rovira (10); la torre de can Bassols (11); la Torre Vélez (12), actual col·legi Cardenal Spínola; l’hotel Casanovas (13), avui escola Mas Casanovas; can Planàs Nou (14); la finca els Seminaris (15), més tard RavetllatPla; can Sorts (16), Escola Municipal del Mar des del 1948; l’hospital de la Santa Creu i

Sant Pau (17); el castell de Mascaró (18); el mas Guinardó (19); la fàbrica de cerveses La Bohèmia i, posteriorment, la Damm (20), inaugurada el 1905.

Les masies i els camps de conreu tenien un paper protagonista a començaments del segle xx, tot i que les fàbriques i els blocs de pisos ja s’arrengleraven al voltant dels nous carrers de l’Eixample. Les barriades del Guinardó i Can Baró ocuparen els vessants orientals del turó de la Rovira. Segons la divisió

municipal de Sant Martí de Provençals aprovada el 23 de gener del 1883, aquest territori formava part del districte segon, barri segon. Josep Suñol (1888), a la Guía Plano de San Martín de Provensals, dóna aquesta delimitació del barri: «Comprende desde el confín del término con San Andrés, o sea, Carretera antigua de Horta, calle de Castillejos, Travessera hasta el límite de ésta con la Villa de Gracia, Horta y San Andrés de Palomar, hasta el punto de partida siguiendo siempre la acera de la derecha.»

AUTOR DESCONEGUT / EDITORIAL EFADÓS - Fons L’ABANS

13

14

CARRERS I PLACES / LA SAGRERA I NAVAS

etapes. No sempre els terrenys planers eren els més desitjats. Les altures panoràmiques i airejades eren molt apreciades.

La primera zona que s’urbanitzà va ser el Baix Guinardó (el territori comprès entre els carrers de Sardenya i de Cartagena, des de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat fins a Sant Antoni Maria Claret). La proximitat de l’Eixample i de Gràcia explica aquest fet. Les primeres cases s’agruparen entorn de petits passatges. Va ser un creixement molt lent, limitat i dispers. Ben entrat el segle xx, aquest territori es consolidà al voltant d’una nova xarxa de carrers: els perpendiculars al mar, els més amples, eren la prolongació de les vies de l’Eixample; els horitzontals, més estrets, eren la continuació dels carrers de Gràcia. Passejant pel Baix Guinardó es pot observar fàcilment les dues etapes urbanístiques, la barreja de passatges i de carrers.

A l’altra banda del carrer de Cartagena, a l’espai que anava fins al passeig de Maragall, entre el carrer de Sant Antoni Maria Claret i el turó de la Rovira, hi va néixer el barri actual

AUTOR DESCONEGUT / COOPERATIVA ROCAGUINARDA - Fons EMILI MARIMON

14 16

del Guinardó. Les antigues masies passaren a les mans de rics homes de negocis, que les compraren i les urbanitzaren immediatament.

Salvador Riera Giralt, Pere Borràs Sunyol i els germans Manuel i Pere Romaní Torruella en van ser els principals promotors. El primer a obrir la cursa va ser Salvador Riera. El 18 de juny del 1894 va comprar el mas Guinardó, el 18 de març del 1896 va adquirir can Sorts i el 9 d’abril del mateix any, can Viladomat. Les tres finques, contigües, ocupaven una extensió aproximada de 25 hectàrees. Era molta terra per a un sol home. Per això, el 1897, Riera va vendre’n una part, can Sorts, a Pere Borràs Sunyol, tinent d’alcalde de Sant Martí de Provençals. Borràs també havia comprat la gran propietat de la Torre dels Pardals.

1.950 caràcters amb espais

AUTOR DESCONEGUT / AHSCP

Salvador Riera era un home de visió àmplia.

El seu projecte anava dirigit a petits rendistes, comerciants i professionals que seguien religiosament la bona nova de la ciutat jardí. Tingué el suport del notari Joaquim Volart Pou i de l’arquitecte municipal de Sant Martí, Francesc Villar Carmona, als quals, en agraïment, dedicà dos dels carrers més importants de la barriada.

Transformà completament l’antic edifici de la masia per convertir-la en hotel –un fracàs– i va vendre la part més muntanyosa de la finca a l’Ajuntament de Barcelona pensant en un futur parc municipal –un èxit. Era una nova manera de fer, més ambiciosa. El Guinardó prenia forma i imposava el seu nom sobre tot el territori.

Molts dels carrers projectats a la urbanització dels masos Guinardó i Viladomat eren costeruts i irregulars. La construcció de cases exigia importants moviments de terres i els nous propietaris dubtaven de la rasant a partir de la qual podien edificar. El principal problema el causà la construcció del nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau en terres dels hereus de Josep Xifré Casas, el ric indià. El 1903 s’aixecà la paret que tancava tot el recinte sanitari.

Aquesta obra va resultar una barrera infranquejable per a les urbanitzacions que naixien a banda i banda de l’hospital.

Lluny d’aquestes inquietuds van sorgir les barriades de Can Baró i dels Periodistes en terrenys situats per damunt de l’avinguda de

la Mare de Déu de Montserrat, entre les places de Sanllehy i de la Font Castellana. Als voltants del 1917, Anselm de Riu Fontanilles adquirí la finca de can Baró i la posà en venda en petites parcel·les molt econòmiques. En uns terrenys veïns, el 1917, la Cooperativa de Periodistas para la Construcción de las Casas Baratas impulsà la construcció de torretes per als seus socis. En aquells moments, la cooperativa ja estava acabant les dues promocions anteriors d’habitatges a la Mulassa i a la Font d’en Fargues. Els bonics xalets per a professionals de la premsa són l’excepció en una zona dominada per l’habitatge popular. A partir dels anys vint, les construccions s’enfilaren muntanya amunt, amb una diversitat tipològica digna d’estudi. Famílies treballadores crearen la seva llar suportant les barrinades i explosions de les pedreres properes. Aquest veïnatge ingrat va ser motiu de les primeres protestes de les associacions creades a la barriada.

La muntanya no era una frontera infranquejable. A mesura que augmentava la cota del terreny, disminuïa la qualitat de les construccions, amb algunes excepcions notables. Després de la Guerra Civil, el barraquisme ocupà les parts més escarpades per arribar al cim del turó de la Rovira i estendre’s cap al Carmel.

Fins al 1990, quan s’enderrocaren les barraques, passejar per Can Baró era resseguir el catàleg arquitectònic de la Barcelona del segle xx amb les seves grandeses i misèries.

Les quatre imatges encadenades, preses el 1901, formen una panoràmica del Guinardó als inicis de la seva urbanització. D’esquerra a dreta es veu els Seminaris (avui Ravetllat-Pla), can Planàs (centre cívic), la silueta del mas Guinardó i la paret posterior de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Al costat, a baix, una visió inèdita de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat després de la nevada del 1962.

15

Carrers, places i parcS / ORĂ?GENS

16

PLÀNOL DEL GUINARDÓ DEL 1884 AMB EL NOM D’ALGUNES MASIES

L’Ajuntament de Sant Martí de Provençals, a causa del ràpid creixement del poble, a l’estiu del 1883 va acordar de construir un nou cementiri en terres situades als peus del turó de la Rovira. Els propietaris afectats presentaren diverses al·legacions argumentant que per la zona hi passaven tres conduccions d’aigua que podrien quedar contaminades. El plànol mostra en línies trencades les conduccions de Dosrius, la de Girona (Aigües del Vallès) i, resseguint el carrer del Freser, la de Montcada.

AUTOR DESCONEGUT / Fons RAMÓN D’ALÒS-MONER I VILA

17

AUTOR DESCONEGUT / AHSCP - Fons LEOPOLDO GIL NEBOT

Carrers, places i parcS / ORÍGENS

AUTOR DESCONEGUT / AHSCP - Fons LEOPOLDO GIL NEBOT

18

MORELLO / ARXIU FOTOGRÀFIC CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

UN GUINARDÓ NO URBANITZAT

L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va encarregar, a començaments del segle xx, diverses fotografies de l’espai on ell havia de projectar el nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Una bona part dels terrenys eren propietat de les famílies Xifré i Casanovas. Al costat, a dalt, el camí arbrat de muntanya, amb la travessera de Gràcia en primer terme. A baix, el mateix espai mirant cap a l’hotel Casanovas. En aquesta pàgina, imatge des del xamfrà d’entrada del nou hospital amb la Sagrada Família al fons cap al 1900.

19

Carrers, places i parcS / GRANS EIXOS

20

PASSEIG DE MARAGALL

Una vista parcial de la dècada dels trenta de la part del Guinardó que donava a l’antiga carretera d’Horta, via posteriorment anomenada carrer de la Garrotxa i, finalment, passeig de Maragall.

El carrer que puja en primer terme correspon al carrer de Villar i, més enrere, l’actual carrer d’Escornalbou. El costat dret del passeig es va urbanitzar a finals del segle xix. A l’esquerra de la imatge, la masia de can Garcini i la primera casa de la dreta que es veu és la masia de ca n’Aloi.

josep domínguez / AFB

21

CARLES CAPDEVILA / AMDHG

Carrers, places i parcS / GRANS EIXOS

PASSEIG DE MARAGALL

En aquesta pàgina, un tram del carrer de la Garrotxa, antigament anomenat barri de les onze cases, el 1966. Una de les cases tenia una capelleta de Sant Antoni. A la pàgina del costat, el passeig els anys setanta, on ja s’aprecia com els cotxes anaven guanyant terreny als transeünts pels carrers dels barris perifèrics. Cal destacar també el contrast arquitectònic entre els edificis de l’esquerra i els de la dreta, cosa que posa en evidència els canvis en l’estil d’habitatge a causa de l’onada migratòria d’aquells anys.

22