Primera edició: setembre del 2014 © dels textos: Lluís Permanyer Lladós © de la biografia de Hauser y Menet: Ramon Pla Marco © de les fotografies: Hauser y Menet (ed.) © d’aquesta edició: Editorial Efadós i Ajuntament de Barcelona
Idea original Editorial Efadós
Editorial Efadós Carrer d’Edison, 3 · Nau A · Pol. Ind. les Torrenteres 08754 El Papiol (Barcelona) Telèfon 936 731 212 efados@efados.cat www.efados.cat
Disseny gràfic i maquetació Editorial Efadós
Ajuntament de Barcelona Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona www.bcn.cat/publicacions Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Marc Puig i Guàrdia, Jordi Martí i Galbis, Jordi Joly i Lena, Vicent Guallart i Furió, Àngels Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Miquel Guiot i Rocamora, Albert Ortas Serrano, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez i Freijo, Pilar Roca i Viola www.bcn.cat/publicacions © de la col·lecció Targeta Postal: Editorial Efadós
Reproduccions fotogràfiques Editorial Efadós Assessorament lingüístic Neus Doncel Saumell Procedència de les imatges i postal Les imatges formen part de les fototípies i postals editades per Hauser y Menet, col·lecció de la qual té cura Ramon Pla Marco. ISBN Editorial Efadós: 978-84-15232-74-2 ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-572-6 Dipòsit legal: DLB 15160-2014 Imprès a Catalunya Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a Cedro (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.
Índex Tota una història escrita a les postals. La biografia de Hauser y Menet ... 9 Barcelona es consolida i es modernitza ............................... 23 El port .................................................. 27 Passeig de Colom ................................ 44 Pla de Palau ......................................... 59 Parc de la Ciutadella ........................... 60 Passeig de la Indústria ....................... 74 Passeig de Pujades .............................. 77 Passeig de Lluís Companys ............... 84 Carrer de Nàpols ................................ 89 Passeig de Sant Joan ........................... 90 Plaça de Sant Jaume ........................... 94 Plaça de Santa Maria .......................... 96 Plaça de la Catedral ............................ 97 Portal de l’Àngel ................................. 99
Plaça de Catalunya ............................. 102 Plaça d’Urquinaona ............................ 110 Ronda de Sant Pere ............................. 113 Carrer de Bailèn .................................. 116 Carrer d’Aragó .................................... 116 La Rambla ............................................ 118 Plaça Reial ........................................... 131 Plaça d’Espanya .................................. 134 Avinguda del Paral·lel ........................ 137 Ronda de Sant Antoni ........................ 138 Plaça de la Universitat ........................ 140 Gran Via de les Corts Catalanes ....... 144 Carrer de Balmes ................................ 150 Rambla de Catalunya ......................... 152 El passeig de Gràcia ............................ 154 Carrer Gran de Gràcia ....................... 161 El Tibidabo ................................................ 162
La plaça del Rei oferia un aspecte que potser costa una mica de reconèixer, amb els arbres, una columna del temple d’August i una font amb pretensió artística. Per si no fos prou, edificis nobles com la capella de Santa Àgata o el palau Reial mostren uns afegits constructius no gens respectuosos. Tot plegat era la conseqüència que fins feia poc el gòtic no agradava.
6
XAVIER TRIAS Alcalde de Barcelona
C
ada vegada que mirem una fotografia antiga, aquesta desprèn alguna cosa magnètica i hipnòtica. Però és quan mirem una fotografia centenària de la nostra ciutat, com les que mostra aquest llibre, que veiem més enllà de la imatge i descobrim que el nostre voltant no sempre ha estat tal com el coneixem avui. Allà on ara hi ha una avinguda, hi havia un bosc; en aquell racó del port s’hi va amagar una tranquil·la cala, i on ara hi ha un bulliciós centre urbà, abans hi havia masos envoltats de camps treballats. Tot això conforma una sensació impactant amb la qual es barreja una estranya nostàlgia pel nostre passat que no vam arribar a conèixer. Hauser y Menet, els autors de les fotografies, ens mostren la consciència que es tenia a la Barcelona del 1900 sobre la importància dels grans canvis, del progrés i de les transformacions urbanes que es produïen en una gran ciutat com la nostra. A través d’aquest extens recull de postals, moltes d’elles inèdites, en Lluís Permanyer, les cròniques del qual mai no ens cansarem de llegir, ens parla d’aquella Barcelona antiga i efervescent que coneix tan a fons. Mentrestant, assaborim el record d’aquells temps que ja formen part d’un passat remot.
7
Va costar una mica que la postal serv铆s per expansionar i trametre els sentiments de turistes i viatgers dedicats a contemplar amb admiraci贸 ciutats, pobles o paisatges desconeguts. I la postal complia aquest servei molt millor que una carta freda i funcional. La fotografia aportava un element informatiu de primera qualitat i, passats els anys, facilitava el record.
8
totA unA històriA escritA A les postAls LA BIOGRAFIA DE HAUSER Y MENET per Ramon Pla
L
Un dels primers treballs comercials de Hauser y Menet va ser la publicació de fototípies en làmines com la imatge de la pàgina 6, titulada «Plaza del Rey», amb el número 269, datada el 1893. La imatge, amb unes mides de 21 × 15,4 centímetres, va impresa sobre una cartolina de 32 × 25,4 centímetres.
’empresa d’arts gràfiques Hauser y Menet comença la seva activitat el 1890. Els inicis d’aquesta història comencen quan la galeria Sociedad Artística Fotográfica, comercialitzadora de fotografies, contracta l’expert suís Adolf Menet Kursteiner. Aquest vivia a París i va gestionar la incorporació del seu compatriota Oscar Hauser Muller. Hi havia una forta competència en el camp de les arts gràfiques a l’àrea germànica i les impremtes, cap a finals del segle xix, tenien la necessitat de renovar la maquinària amb models més ràpids i rendibles.
La casa Hauser y Menet va ser el primer establiment que va editar i imprimir targetes postals il·lustrades a Espanya. La més antiga que es coneix és una postal amb el títol «Recuerdo de Madrid», amb quatre imatges de la ciutat, circulada de Madrid a Barcelona el 21 d’octubre del 1892 amb un revers amb lletres gòtiques.
Una vegada acabat el contracte amb la galeria artística, Menet i Hauser s’independitzen i s’estableixen en un pis del carrer Desengaño, 11, de Madrid. Publiquen, en fototípia, làmines amb vistes de monuments i llocs emblemàtics de diferents ciutats.
Entre el 1892 i el 1895 van editar postals de Barcelona. La postal més antiga de Barcelona que es coneix va sortir dels seus tallers; és com la postal de la pàgina del costat, que és de l’estil «Gruss aus…», «Record de…». Conté quatre vinyetes de la ciutat i va ser escrita el 19 de desembre del 1894. A partir del 1897 començaren la seva sèrie general numerada amb postals de moltes ciutats i pobles de l’Estat, entre les quals hi havia les imatges més vistes de Barcelona. Editaren postals i sèries de temes diversos, entre les quals cal destacar les de la revista il·lustrada Blanco y Negro, i la titulada «Corrida de toros». A més a més de les postals de Barcelona reproduïdes en aquest llibre, van editar-ne de Montserrat, Vilanova i la Geltrú, Martorell, Tarragona, Poblet i Lleida.
No van estar gaire temps en aquest local i aviat es traslladaren al carrer Ballesta, 11, de Madrid. Veient les bones perspectives del negoci funden la Sociedad Regular Colectiva amb un capital de 50.000 pessetes, xifra força important en aquella època, i compren una màquina de fototípia que feren servir durant seixanta anys. Per problemes de salut, Oscar Hauser torna a Suïssa. Al seu retorn decideixen traslladar-se al número 28 del mateix carrer Ballesta i compren una segona màquina de fototípia. 9
Revers amb escut i textos en negre. Inici de la comercialització massiva de postals. Editades el 1897.
Revers amb escut i textos en vermell. Editades el 1898.
Desapareix l’escut. Revers amb textos en blau. També en verd, gris i marró. Editades el 1901.
Revers amb textos en gris, i també en salmó i verd. Editades el 1901.
Revers amb textos i logotip en blau i verd. Editades entre el 1902 i el 1903.
Revers amb textos i logotip en blau i castany. Editades el 1904.
12
Revers amb escut i textos en verd. Editades el 1899.
Desapareix l’escut d’Espanya. Revers amb textos en blau. Editades el 1900.
Revers amb textos en verd. Editades el 1901.
Revers amb textos en castany, blau i gris. Editades el 1902. Van tenir una tirada curta.
Revers amb únic text de «Tarjeta postal» i sense línies. Textos en Castany i negre. Editades al gener del 1905.
Revers amb textos i logotip en castany. Editades a finals de 1905. Són les darreres amb el revers sense dividir.
13
17
18
BArcelonA es consolidA i es modernitzA LES POSTALS DE HAUSER y MENET, TESTIMONIS DEL PASSAT per Lluís Permanyer
J
tothom, tant per a benestants com per a obrers. El 1860 s’havia posat solemnement la primera pedra de la primera casa de l’Eixample. Isabel II va presidir la cerimònia. I, tot seguit, els aristòcrates i la burgesia van creure en les bondats que oferia anar-hi a viure; aquell exemple va ser imitat en tots els nivells de l’escala social. I poc més de dos decennis després es podia ja afirmar que el centre de l’Eixample s’havia consolidat. Era, doncs, motiu de joia i també d’esperança, ja que es podia preveure que aquella actitud s’aniria estenent com una taca d’oli imparable.
a sabem que les postals s’imposen en aquesta època. Potser per això es podria arribar a creure que Hauser y Menet decideix llavors començar a editar postals de Barcelona. És una veritat a mitges, ja que la ciutat havia iniciat l’experimentació d’un canvi radical que li permet ingressar en una modernitat que, per causes diverses, s’havia anat endarrerint. Tot havia començat amb el naixement de la gran aventura de l’Eixample. Aquest repte havia significat l’enderroc de les muralles, que, de fet, havien mantingut literalment empresonats els ciutadans i, a més, en unes condicions gairebé infrahumanes. Es patia una densitat que podria ser qualificada, sense exagerar, d’asiàtica.
Quan he d’explicar aquesta història als estrangers, m’acostumen a preguntar quin rei o quin govern va fer l’Eixample, i, en contestar que va ser degut a la nostra societat civil, a la burgesia, queden literalment bocabadats per l’extensió, per l’originalitat (els xamfrans, per exemple) i per l’altíssim nivell arquitectònic. Cal saber que aquell territori era el solar més gran que hi havia en una gran ciutat europea de l’època.
L’ampliació que l’enginyer de camins, canals i ports Ildefons Cerdà havia projectat en el seu Pla de l’Eixample aportava no solament una proposta de ciutat nova, generosa i equilibrada, sinó també un punt de partida que facilitava un estil de vida nou.
El que més sorprèn no és tant el volum d’ocupació que exhibia ja el 1888 l’Eixample com la qualitat dels edificis i el goig que feia l’espai públic, amb uns carrers de vint metres i amb voreres de cinc metres. Acabo de mencionar una data que no ha estat triada a l’atzar i que és altament representativa del que estic intentant
Resulta apassionant veure i comprovar fins a quin punt l’urbanisme influeix en l’arquitectura, i com tot això també repercuteix a continuació en una variació sensible dels usos i costums. El més agosarat consistia en el fet que les condicions objectives que aportava eren per a 23
30
Miramar El nom de Miramar ja apareix a finals del segle xix en aquest gran rètol informatiu i de signe comercial; de fet, però, no deixa de respondre al panorama que de la falda de Montjuïc estant s’ofereix als peus de qui contempla embadalit la vista.
31
36
El moll de Sant Bertran Al port hi ha varietat, policromia, olors intenses, activitats ben diverses. Aquí en tenim la mostra. En primer terme, el pescador amb la seva barca humil. Sobre el moll, l’activitat
frenètica dels carros que transporten amunt i avall les mercaderies. A la dreta, el rètol que anuncia la presència d’una companyia ostrícola santanderina. Al fons, la massa flotant
37
dels grans vaixells de càrrega, voltats de barcasses. I el teló de fons apareix dibuixat amb els perfils desordenats de l’arquitectura urbana.
42
43
100
101
102
La plaça de Catalunya
La plaça dels Apis
Un hotel amb classe: Colón
No va néixer fins al començament del segle xx: Cerdà no l’havia projectada i, com que es considerava una illa de cases més, s’hi van anar enlairant tota mena de construccions vulgars. En decidir l’Ajuntament convertir aquell espai en plaça, es van haver d’enderrocar edificis i guanyar plets. Així va quedar en ser inaugurada.
El projecte no va agradar gens. De fet, va consistir a buidar, estendre alguns parterres sense cap mena de gràcia i plantar-hi palmeres. Els ciutadans ja havien criticat les palmeres del passeig de Colom, que anomenaven passeig de les Escombres, i d’aquest lloc en van dir plaça dels Apis a causa de la petitesa dels arbres. La manca d’ombra va indignar tots els barcelonins.
Primer va ser un cafè elegant. Però un lloc tan privilegiat com aquest va acabar manant i per això es va creure, amb encert, que mereixia posar-hi un gran hotel. El va projectar l’arquitecte Andreu Audet amb inspiració modernista. Al cap d’uns quants anys, i a causa de l’èxit, es va enlairar un conjunt que era el doble de gran, creat per l’arquitecte Enric Sagnier.
103
104
114
115
La Rambla del Mig
El Gran Teatre del Liceu
Rambla de les Flors i pla de l’Ós
Cada tros de la Rambla havia rebut un nom, d’origen popular o no. Començant per dalt: Canaletes, Estudis o Ocells, Sant Josep o Flors, pla de l’Ós, del Mig o Caputxins, pla del Teatre o de les Comèdies, i Santa Mònica. Això mostra fins a quin punt era un espai viscut i el nom responia a la realitat històrica o als usos que a poc a poc s’hi havien anat introduint.
El Liceu, arran de la seva inauguració el 1847, va ser un dinamitzador fonamental, que encara manté avui una influència decisiva i de qualitat. La burgesia va demostrar el seu poder i influència en el moment de la seva creació, però encara va fer patent molta més energia en reconstruir-lo tot seguit quan es va cremar el 1861.
Aquest és un punt dolç, on la Rambla de les Flors enllaça amb un espai que té un ritme diferent: el pla de l’Ós. I aquesta unió apareix marcada per un dels edificis més inesperats i originals: la casa Cuadros. Els ventalls i els esgrafiats japonesos criden l’atenció, però encara sorprenen molt més un gran paraigua i un enorme dragó que surt projectat vers l’exterior.
124
125
La primera gran plaça
Les Arenes de Barcelona
El 1900 va ser ancorat aquest gran tambor vermell al mig d’un extrem de l’Eixample, que encara era molt buit. La plaça de la Barceloneta s’havia fet petita, incòmoda i antiquada. Era, doncs, la prova que la passió per la tauromàquia augmentava amb molta força. Joan I ja presenciava corrides de toros a la plaça del Rei.
La va projectar l’acreditat arquitecte August Font. Potser semblava que era obligat d’usar un totxo de ressonàncies històriques, però es feien evidents, una vegada més, les bondats d’un element constructiu que, emprat amb gust i elegància, donava molt de si sense caure en la monotonia i prenent una eloqüència ornamental que es feia admirar.
134
135
138
139
144
Gran via de les Corts Catalanes L’urbanista Cerdà va projectar alguns carrers que són molt més amples que la majoria, que només tenen vint metres. Aquests, com la Gran Via o la Diagonal, en tenen cinquanta. És degut al fet que eren, com ell explicava, vies transcendentals, que tenien com a missió creuar la ciutat i comunicar-la amb rapidesa amb l’exterior: una mena d’autopistes.
Encara era can Fanga La gran via de les Corts Catalanes, a la cruïlla de Balmes. Els carrers eren de terra i només havia estat pavimentada la meitat de la vorera: la que havien de pagar els propietaris i, per això, era la part que tocava a les seves façanes. A les porteries hi havia a terra una peça per treure el fang de les sabates. Heus aquí l’origen del despectiu can Fanga.
145
146
147
El funicular del Tibidabo
S’urbanitza el Tibidabo
El cim del Tibidabo
Per arribar al cim, que és lluny i puja dret amb un gran desnivell, calia oferir un sistema de comunicació confortable, eficaç i modern; ras i curt: una atracció per ell mateix. I es va instal·lar un funicular que era accionat amb una tècnica d’allò més avançada. I uns barcelonins que sempre trobaven que tot era lluny van fer seu el Tibidabo des del primer dia.
El doctor Andreu no solament era un farmacèutic ric i popular, sinó que era un seductor dinàmic. La prova és que va ser capaç de convèncer uns quants burgesos acabalats sense que el prenguessin per boig. I és que van acceptar convertir-se en accionistes d’una societat creada per ell i impulsada per urbanitzar l’avinguda i el cim del Tibidabo. L’aventura va ser un èxit.
De primer, al cim del Tibidabo es va construir una ermita, enlairada pels seguidors fervents de Don Bosco, fundador religiós italià dels salesians que havia visitat Barcelona. I poc després es va aixecar aquest pavelló només per acollir la visita de la reina regent durant la seva llarga estada amb motiu de la inauguració de l’Exposició Universal del 1888.
166
167
Lluís Permanyer Lladós Neix el 1939 a Barcelona. És periodista. Escriu a La Vanguardia des del 1966, de la qual és cronista de la ciutat. Ha estat guardonat amb els premis Luca de Tena, Ciutat de Barcelona, Pere Quart d’Humor i Sàtira, i Nacional de Periodisme, entre d’altres. Els editors i llibreters de Catalunya li van atorgar el premi Trajectòria el 2012. Col·labora a la SER i a Catalunya Ràdio. Ha dirigit i presentat cinc documentals d’una hora de durada, emesos per TV3, sobre Cerdà, El Molino, la Rambla, la destrucció del Modernisme i l’odiada muntanya de Montjuïc. És autor del llibret de l’òpera Spleen, del compositor Xavier Benguerel, estrenada a Barcelona, Girona i Frankfurt. També desenvolupa una intensa tasca com a conferenciant. Ha publicat 80 llibres, de gèneres ben diversos, sobre poetes (Sagarra o Brossa) i sobre artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé), però, sobretot, sobre la seva ciutat. Entre els darrers publicats hi ha La Barcelona lletja, L’esplendor de la burgesia barcelonina, Barcelona panoràmica: Postals d’Àngel Toldrà, Barcelona panoràmica: Postals de Lucien Roisin i Barcelona: Història en relleu, entre d’altres.
Barcelona havia aconseguit convertir el gran repte de l’Exposició Internacional del 1888 en un èxit enorme. I llavors va començar el desenvolupament d’una gran i profunda transformació urbanística, que deixava de banda el passat i pretenia abraçar sense complexos la modernitat en tots els sentits. El paisatge urbà va experimentar un seguit de canvis d’allò més atrevits i estimulants, dels quals aquest conjunt d’imatges és un testimoni que aporta una càrrega sentimental i emocionant. Res més exacte, informatiu i directe que unes fotografies obtingudes amb una perfecció tècnica impecable.
efadós 9 788415 232742