Cu-cut!: Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912) by Editorial Efados

Ctuira-pcolíuticta ! à S

en temps trasbalsats

(1902-1912)

JAUME CAPDEVILA Coordinador

Jordi Artigas Josep M. Cadena Jaume Capdevila Josep M. Figueres Ramon Folch i Camarasa Antoni Guiral Ricard Mas Peinado Josep Pinyol Vidal Sebastià Roig Lluís Solà i Dachs Cecília Vidal Maynou

efadós

Ctirua-poclítuicta ! Sà

en temps trasbalsats

(1 90 2- 19 12 )

Primera edició: juny 2012 Coordinació d’autors Jaume Capdevila © Jordi Artigas i Candela, pels textos © Josep M. Cadena i Catalán, pels textos © Jaume Capdevila i Herrero, pels textos © Josep M. Figueres Artigas, pels textos © Ramon Folch i Camarasa, pels textos © Antoni Guiral Conti, pels textos © Ricard Mas Peinado, pels textos © Josep Pinyol Vidal, pels textos © Sebastià Roig i Casamitjana, pels textos © Lluís Solà i Dachs, pels textos © Cecília Vidal Maynou, pels textos

Agraïments Fundació Folch i Torres Tantatinta Família Bagunyà, Santi Barjau, Jordi Bernet, Elvira Elias Cornet, Sandra Forn, Ramon Grau, família Junceda, Alfons López, Néstor Macià, Víctor Oliva, família Opisso, Jordi Pablo, José Pérez Freijo, Quim Pujolar, Benet Rouse, Segimon Rovira, Ramon Serra Massana i Xavier Tarraubella Revista ‘Cu-cut!’ - Originals Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Editorial Efadós, Jordi Bernet, Jaume Bosch, Jaume Capdevila, Jordi Pablo i Benet Rouse

Edita

Coordinació editorial Elisabet Martínez Nogareda

Disseny gràfic Editorial Efadós. Departament de disseny Assessorament lingüístic Maria Neus Doncell Saumell Alba Besora Campo Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-15232-19-3 Dipòsit legal: B-16594-2012

Pròleg ........................................................................ 7 ‘Cu-cut!’ La revista que va marcar època ................. 17 Els ninotaires del ‘Cu-cut!’ ................................... 29 Els homes del ‘Cu-cut!’ ....................................... 33 Escriptors i periodistes Catàleg de dibuixants oblidats Les signatures del ‘Cu-cut!’ ................................ 36 Llista complerta dels dibuixants 01. La lliga dels ninots extraordinaris ........................ 45 02. ‘Cu-cut!’, tribuna periodística suspesa pels seus editors ................................................. 51 03. La historieta a principis del segle xx ................... 57 04. Iconografia del catalanisme insolent ................... 65 05. El ‘Cu-cut!’ i la censura ....................................... 73 06. L’ona expansiva dels fets del ‘Cu-cut!’ ............... 89 07. ‘Cu-cut!’ i els precedents catalans del ‘merchandising’ ............................................. 97 08. Els calendaris del ‘Cu-cut!’ (1903-1912) ............. 105 09. Qui va ser Manuel Folch i Torres? ....................... 113 10. Josep Baguñà, l’editor del ‘Cu-cut!’ .................... 121 11. Viatge apassionant al fons d’un tinter: la formació d’un estil ........................................... 127 Facsímils .................................................................... 133

Els ninotaires del ‘Cu-cut!’ per Ricard Mas Peinado

Gaietà Cornet i Palau

(Barcelona, 1878-1945) Fill del també enginyer i periodista Gaietà Cornet i Mas, compaginà els estudis artístics a l’Acadèmia Borrell amb la carrera d’enginyer industrial, que exerciria a La Maquinista Terrestre y Marítima. El 1909 guanyà, per oposició, la càtedra de dibuix industrial i de projectes de l’Escola d’Enginyers de Barcelona, de la qual va ser nomenat director delegat el 1929. Com a artista, pertanyé a la colla postmodernista El Rovell de l’Ou. El pintor i escenògraf Josep Pascó l’introduí en els ambients artístics. Apel·les Mestres li suggerí la seva peculiar signatura: un cor que emmarca la síl·laba NET. El 1898 començà a publicar els seus dibuixos a L’Esquella de la Torratxa. El 1901, però, aquesta publicació opta pel republicanisme radical –anticatalanista, anticlerical i antimilitar– del polític populista Alejandro Lerroux. Catalanista de soca-rel, s’acosta a l’òrbita de La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga Regionalista. Allà publicarà caricatures polítiques fins que Lluís Domènech i Montaner i l’editor Josep Baguñà l’embarcaran –com a director artístic– en la singladura d’un setmanari satiricopolític catalanista que hauria de combatre els efectes de la política centralista i el lerrouxisme republicanista. L’1 de gener del 1902 apareixia el Cu-cut!, per al qual creà el famós ninot amb barretina. Juntament amb Josep Baguñà, fundà una indústria de fotogravat que es convertí en la Unió de Fotogravadors. El 1905, Baguñà li encarregarà la direcció artística del setmanari infantil En Patufet. Va ser també director artístic d’El Correo Catalán i de la revista Mondial Humor. 6

Estilísticament, segueix els passos de Manuel Moliné. Com que aquest morí pobre, mai no es dedicarà íntegrament a la il·lustració. Era admirador de l’il·lustrador francès Caran d’Ache –pseudònim d’Emmanuel Poiré– i seguia atentament les evolucions de caricaturistes alemanys, com L. Feininger, J. Klinger i Olaf Gulbransson. El seu propi estil es caracteritza per una gran capacitat de síntesi, els acurats retrats de personalitats polítiques i l’expressivitat que atorga als peus i mans dels personatges representats.

Ricard Opisso i Sala

(Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) Dibuixant i caricaturista. Autodidacte de formació, s’inicià com a delineant amb Antoni Gaudí en les obres de la Sagrada Família. Gairebé adolescent, formà part del grup Els Quatre Gats. Influït pel dibuixant Steinlen, el 1901 marxà a París per ampliar coneixements artístics. Allà tractà Toulouse-Lautrec i Forain, i col·laborà en alguns setmanaris com Le Rire i L’Assiette au Beurre. Mentrestant, enviava dibuixos als setmanaris barcelonesos Cu-cut! i, sobretot, a L’Esquella de la Torratxa, en què es féu famós per les seves composicions de multituds. Col·laborà també a Papitu, amb el pseudònim de Bigre. Dibuixà publicitat, cromos, auques i petits impresos. Il·lustrà llibres per a infants i, a partir del 1922, fou director artístic de TBO. Fidel plasmador dels tipus i costums populars, sabé fixar als seus dibuixos diversos aspectes de l’ambient barceloní i fou el dibuixant més popular de la seva època. A la postguerra continuà dibuixant els ambients de la seva jovenesa, ja mitificats per la història.

Feliu Elias Bracons, ‘APA’

(Barcelona, 1878-1948) Crític i historiador de l’art, pintor, caricaturista i escriptor. Signà amb el seu nom textos erudits i olis; amb el pseudònim Apa, les caricatures, i, com a Joan Sacs, els escrits de creació i les crítiques periòdiques. Assistí a classe a l’Acadèmia Hoyos i al Cercle Artístic de Sant Lluc, on exposà per primera vegada el 1902. Publicà el seu primer dibuix al Cu-cut! el 14 de desembre del 1902 –el mateix dia que s’estrenava Junceda– i esdevindrà col· laborador fix fins al 1908. De pensament liberal i progressista, el 1908 fundarà i dirigirà el setmanari Papitu. Al segon número d’aquesta publicació, una il·lustració a la coberta, signada per Junceda –amb motiu d’una contesa electoral–, provocarà un gran malestar als prohoms de la Lliga Regionalista. A partir d’aleshores, els artistes que dibuixin en un setmanari no podran fer-ho a l’altre. Exiliat a París, des d’allà col·laborarà amb Picarol i Empordà Federal. El 1913 torna a Barcelona. Fruit de la seva col·laboració a Revista Nova és el recull d’articles titulat La pintura francesa moderna fins al cubisme (1917). Escriví nombrosos tractats i biografies artístiques, d’entre les quals caldria destacar Benet Mercadé (1921), Simó Gómez (1923), L’escultura catalana moderna (1926), El moble

de la Xina (1916) i L’art de la caricatura (1931). Com a pintor, fou membre del grup Les Arts i els Artistes. El 1915 realitzà la primera exposició individual a les Galeries Dalmau i participà en l’exposició «L’Art Nou Català». La seva pintura aviat evolucionà vers un realisme cada vegada més marcat i minuciós, no llunyà de la «nova objectivitat» en voga aleshores a Europa. Com a dibuixant, realitzà nombroses caricatures polítiques, sovint molt corrosives, en una línia de centreesquerra contrària alhora a la Lliga i a l’anarquisme i al comunisme. El 1920 esdevingué professor d’història de l’art de l’Escola Superior de Bells Oficis i de l’Escola Elemental del Treball. Publicà a nombroses revistes com Museum, Vell i Nou, D’Ací i d’Allà, Gaseta de les Arts, La Nova Revista, Revista de Catalunya, Mirador, etc. En acabar la Guerra, s’exilià a França, on visqué fins al 1947. A l’època del Cu-cut! mostra la influència dels il·lustradors alemanys, com Wilhelm Schulz, E. Wilke i Olaf Gulbransson, habituals de revistes com Jugend, Lustigen Blätter, Stern o Simplicissimus. En canvi, durant la Gran Guerra dóna suport d’una manera entusias-ta a la causa francesa tot col·laborant en la revista Iberia. Molt bel·ligerant en temes socials i polítics, el seu dibuix es caracteritza per una gran precisió en el missatge, amb un agut sentit de la tragèdia.

Els ninotaires del ‘Cu-cut!’ per Ricard Mas Peinado

Joan Garcia Junceda Supervia

(Barcelona, 1881 - Blanes, 1948) Dibuixant il· lustrador de formació autodidacta. Després de suspendre l’examen d’ingrés per fer la carrera militar, treballà a les oficines dels magatzems barcelonins El Siglo, on aviat ingressaria a la secció de dibuixants del catàleg de la casa. Publica el seu primer dibuix al Cu-cut! el 24 de desembre del 1902 amb el pseudònim Ribera –el segon cognom de la seva mare. També figurarà, amb el seu cognom, a l’almanac del Cu-cut! cap al 1903. Abans de publicar al Cu-Cut!, havia realitzat caricatures de toreros –era un gran aficionat– i publicat, amb pseudònim, alguns dibuixos al setmanari Barcelona Crónica. També havia enviat il·lustracions a L’Esquella de la Torratxa, però li van ser rebutjades. En canvi, a la secció «Macos y Micos» del Cu-cut! número 49, del 4 de desembre del 1902, dedicada a comentar el material rebut per part de lectors aspirants a col·laboradors, podem llegir-hi: «Ribera: Els dibuixos están molt be. Li agrahiríam que’s servís passar per la Redacció qualsevol dia de sis a vuyt del vespre.» Junceda evoluciona professionalment a la redacció del Cu-cut!. Fill de pares castellans, començarà a parlar en català i a sentir-se catalanista. Feliu Elias l’aficiona a l’òpera wagneriana. Abandona la feina a El Siglo i es dedica íntegrament a la il·lustració. Com a fill de militar –perdé el pare a l’edat de deu anys–, li seran 8

encarregades les escenes en què aparegui algun uniformat. Comparteix l’estudi de les revistes satíriques internacionals amb la resta de la redacció i el seu autor preferit és Weisgerber, de Jugend. El 1905 començarà a col·laborar amb En Patufet sota el pseudònim de Titella. Entre 1903 i 1908, Junceda farà evolucionar el seu estil. Els seus primers dibuixos no tenien un estil propi i accentuava la mida dels caps per caricaturitzar personalitats, per bé que ombreja correctament. Més endavant, estilitzarà les figures i dominarà l’art del contorn. Les seves formes seran més arrodonides i menys agressives que les de Feliu Elias, Apa. El 1912, mentre és de viatge de noces, el Cu-cut! es veu obligat a tancar, forçat per la Lliga Regionalista –en un període pactista amb Madrid. A partir d’aleshores es dedicarà íntegrament a la il·lustració infantil, amb col· laboracions assídues a les revistes infantils En Patufet, Virolet i la col·lecció de contes Esquitx. Il·lustrarà, també, una gran quantitat de llibres per a infants i moltes de les novel·les de Josep Maria Folch i Torres. Col·laborà, també, als setmanaris La Tralla, Cuca Fera, L’Estevet, D’Ací i d’Allà, etc. Féu auques, com l’Auca del Tibidabo i l’Auca de Montserrat. Féu ex-libris i aiguaforts. El 1936 publicà L’Assaig sobre l’humorisme gràfic. És considerat un dels millors mestres del dibuix català.

Els homes del ‘Cu-cut!’ Escriptors i periodistes

Manuel Folch i Torres

(Barcelona, 1877-1928) Advocat, escriptor i poeta, fou el director de la revista. Signava cada setmana la crònica d’actualitat titulada «Llista de la bogadera» amb el pseudònim de Lleixiu. També transvasà al Cu-cut! la secció «Batxilleries» que signava a La Veu de Catalunya i utilitzà pseudònims com Un batxiller o Efe. Especialista en Verdaguer, el 1914 fou mestre en gai saber per la seva obra poètica.

Ramon Suriñach i Senties

(Barcelona, 1881-1964) Escriptor i poeta, col·laborà a L’Atlàntida, La Veu de Catalunya i altres publicacions. Gran amic de l’editor Baguñà, fou una peça primordial de la redacció.

Manuel Urgellès i Trias Josep Morató i Grau

(Girona, 1875 - Barcelona, 1918) Periodista i escriptor. Fou redactor en cap de La Veu de Catalunya i dirigí En Patufet. Escrivia al Cu-cut! utilitzant el pseudònim de Virolet la secció dedicada al teatre «A ca la Talia».

Eduard Coca i Vallmajor

(Barcelona, 1872-1908) Escriptor que signava setmanalment un vers d’actualitat emprant el pseudònim homofònic K.O.K. Amb motiu de la seva mort, Cu-cut! li dedicà un homenatge en el número 346, del 31 de desembre del 1908.

Lluís Folch i Torres

(Barcelona, 1879-1946) Crític d’art, professor i pedagog, amb el pseudònim Folchi signa sovint crítica d’art a la secció «Gargots i coloraines». Impulsà també la Junta de Protecció de la Infància i ocupà dues càtedres a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.

(Barcelona, 1866-1939) Pintor i dibuixant, professor de gravat a l’Institut de les Arts del Llibre. Amb el pseudònim Xim-Xim signava la crítica artística –«Gargots i coloraines»–, la musical –«Nyigo-nyigo»– i la secció «De l’art… que es belluga».

Pere Manaut i Taberner

(Llívia, 1859 - Barcelona, 1921) Metge i escriptor, a les pàgines del Cu-cut! utilitzà el pseudònim de Jordi Muntaner.

Josep Maria Folch i Torres

(Barcelona, 1880-1950) Periodista i escriptor, fou detingut i processat diverses vegades i fins hagué d’exiliar-se a França fugint d’una condemna durant l’època que dirigí La Tralla. Dirigí també En Patufet, des del qual es convertí en un dels principals autors catalans de literatura infantil amb les seves «Pàgines viscudes». Al CuCut! també hi féu alguns dibuixos que signà com a Joseph Maria.

Els homes del ‘Cu-cut!’ Catàleg de dibuixants oblidats

Lola A.

Lola Anglada i Sarriera. (Barcelona, 1893 Tiana, 1984) Il·lustradora, deixeble de Joan Llaverias, col·laborà en diverses revistes infantils, com ara Cu-cut!, En Patufet, Jordi, La Nuri o La Mainada. Abans de la Guerra Civil va publicar llibres de narracions, il·lustrats també per ella, que van tenir força popularitat. D’altra banda, va fer una notable col· lecció de nines que avui dia es pot visitar al Museu Romàntic de Sitges.

Ismael Smith Marí

(Barcelona, 1886 - White Plains, 1972) Escultor, gravador i dibuixant, és un dels artistes catalans més peculiars del Noucentisme. Fou membre fundador del grup Les Arts i els Artistes, i realitzà figurins de moda, ex-libris i nombrosos gravats. Dibuixà a La Il·lustració Catalana, Mercurio, Or i Grana, Art Jove o Picarol, a més de Papitu, que abandonà per passar al Cu-cut!, en què ocuparia l’espai que deixà Apa.

Feréstech

Eduard Ferrés i Puig. (Vilassar de Mar, 1873 - Barcelona, 1928) Arquitecte municipal de Vilassar de Mar, Canet i Mataró, algunes de les seves obres han estat atribuïdes erròniament a Gaudí. Construí importants hotels per a l’empresa Marquet, com el Palace de Madrid i el Ritz de Barcelona. Participà en la urbanització de Montjuïc amb vista a l’Exposició Internacional i treballà també a Brussel·les, Lisboa, Cascais i Coïmbra. 10

Joan Llimona i Bruguera

(Barcelona, 1860-1926) Pintor, dibuixant i cartellista. Fou un dels principals renovadors de l’art religiós català. Germà de l’escultor Josep Llimona, purità intolerant, presidí la Lliga del Bon Mot i el Foment de la Pietat Catalana. Dibuixà al Cu-cut! i publicà articles a La Barretina, La Veu de Catalunya o Catalunya Social.

Josep Nogué i Massó

(Santa Coloma de Queralt, 1880 - Huelva, 1973) Pintor, gravador i aquarel·lista format a Madrid que fou professor de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i director de l’Escuela de Artes y Oficios de Jaén. Al Cu-cut! utilitzà el pseudònim Asterisch.

Josep Costa i Ferrer

(Eivissa, 1876 - Palma, 1971) Dibuixant d’humor que, emprant el pseudònim de Picarol, conferí personalitat gràfica a les revistes satíriques de l’editor Antoni López, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa durant més de dues dècades. Col·laborà en altres publicacions satíriques, com Cu-cut! o La Tomasa, i es retirà progressivament del món del dibuix per fer d’antiquari i promotor turístic.

Amyc

Antoni Muntañola i Carné. (Barcelona, 1883-1941) Dibuixant i editor. Col·laborà al Cu-cut! i a En Patufet, en què utilitzava l’anagrama Amyc. Creador de l’Editorial Muntañola, edità contes i llibres infantils de Carner, Riba o Adalvert amb il·lustracions de Nogués, Junceda, Opisso i altres grans dibuixants. També estrenà diverses obres de teatre.

Domènec Corominas i Prats

(Barcelona, 1870-1946) Metge, escriptor i dibuixant. Va dirigir la revista catalanista berguedana Lo Pi de les Tres Branques (1898), col·laborà com a il·lustrador en altres publicacions com Mediterrània, Cu-cut! i Vida, i féu també d’exlibrista. Va escriure diverses comèdies i peces breus, a més de ser traductor d’Èsquil, Sòfocles, Brieux i Hervieu. 11

Iconografia del catalanisme insolent Josep Pinyol Vidal

Els fets del Cu-cut! Ecole Centrale de Nantes

Jaume Capdevila

El 1902, Espanya sortia tot just d’un passat colonial de quatre segles. Les restes d’aquell imperi, on mai no es ponia el sol, s’havien ensorrat en un no res. La vella Espanya que encara es recolzava en els mites dels Reis Catòlics, del Quixot o del Cid, va caure estrepitosament en aquell anomenat «desastre» del 1898. Al mateix temps, la Catalunya romàntica, tradicional i costumista de la Moreneta, la barretina i el timbaler del Bruc havia integrat els nous estereotips de la modernitat industrial (producció, progrés, cosmopolitisme, velocitat…). L’escletxa que separava l’Espanya monàrquica de la Catalunya burgesa s’anava fent més gran. En aquells temps del regeneracionisme, debats polítics, articles d’opinió i declaracions de tota mena alimentaven una polèmica que tot de cop s’enriquí amb l’humor insolent i provocador del Cu-cut!. El catalanisme del Cu-cut! era un catalanisme amb seny i pragmàtic representat pel ninot emblemàtic de la publicació, que aportava sempre un punt de vista raonable i ponderat als esdeveniments que comentava. Des d’un punt de vista gràfic, el catalanisme s’arrelava als símbols iconogràfics identitaris amb els quals s’exaltaven la terra, la tradició i, fins i tot, l’espiritualitat d’una pàtria catalana sublimada. L’enemic declarat era el centralisme de la vella Espanya castellana arruïnada, malgas-

tadora i prepotent. Els ninotaires del Cu-cut! començaren a repartir a tort i a dret els seus sarcasmes envers els estereotips espanyols. La tauromàquia fou un gènere que servia de fons escènic en caricatures com la de Cornet, que, el 1902, ja representà el Govern de Sagasta «posantse’l traje de luces ab

La iconografia estudia la interpretació de les imatges mitjançant l’anàlisi dels elements que les conformen. A l’esquerra es reconeix la representació al·legòrica d’Espanya (corona, jaqueta torera, davantal amb bandera i escut) i de Catalunya (barretina i camisola amb quatre barres), que fan una funció simbòlica a l’acudit. 15

El polèmic número 204 de Cu-cut!, dedicat al «Banquet de la Victòria», va tenir dues versions. La Llista de la bogadera original (p. 738 i 739), com també un dibuix de Junceda (p. 742) van haver de ser retirats dels exemplars que es van posar a la venda, i, malgrat això, no es va poder evitar l’atac dels militars irritats. 17

06 L’ona expansiva dels fets del ‘Cu-cut!’ Jaume Capdevila

Des de la seva primera victòria a les urnes el 1901, els resultats electorals de la Lliga Regionalista havien aconseguit progressivament trencar el binomi que formaven els partits dinàstics i rivalitzava amb els republicans radicals de Lerroux. Per això, els dotze regidors obtinguts a les eleccions municipals del 1905 es consideren una victòria, sobretot com es llegeix al mateix Cu-cut! (1905, núm. 203): «No tant pels seus resultats directes [...] sino per la seva significació, que no és altra que’l consumament de la ruina del caciquisme roig que va rellevar al clássich caciquisme monárquich [...].» Així, la nit del 18 de novembre se celebra un sopar multitudinari al Frontón Condal que acabaria amb enfrontaments entre catalanistes i republicans. A la redacció del Cu-cut! es prepara el número 204, que havia de publicar-se el dijous 23 de novembre. Es dediquen les setze pàgines a fer un monogràfic dedicat

al Banquet de la Victòria, en què es retrata el que havia succeït amb el seu prisma mordaç i carrega, és clar, contra els republicans de Lerroux. Però l’exemplar tal com l’havien confegit els seus redactors no va arribar mai a repartir-se. Com explica el text que obre l’exemplar del número 209 (1905) del Cu-cut! de la majoria de col·leccions que es conserven: «Ja’ns han tornat a copar el número abans de sortir al carrer.» L’editor va rebre la prohibició governativa de suprimir el text de la «Llista de la bogadera» i un dibuix de Junceda. I així es va distribuir el número 204, amb la marca ben visible de la censura, amb el blanc acusador que delata el rastre d’un dibuix misteriós que ha hagut d’abandonar precipitadament la pàgina. Quan s’explica la història dels fets del Cu-cut!, s’acostuma a oblidar que la vinyeta que tan perillosa resultava per a la pàtria no va poder publicar-se i es troba impresa només en uns quants exemplars que mai no es van distribuir.

Aspecte de l’interior de la redacció després de l’assalt dels oficials el vespre del 25 de novembre del 1905. A dalt, una postal francesa que reprodueix la caricatura de Junceda –redibuixada per a l’ocasió, com es pot apreciar pels personatges del fons– explicant els fets i demostra la repercussió internacional de l’assalt. 19

Els fets del Cu-cut! Jaume Capdevila

Cu-cut! Núm. 1

El primer número va aparèixer el 2 de gener del 1902. Feia tot just un any que la Lliga Regionalista s’havia creat com a partit polític i pretenia renovar la política catalana foragitant els cacics dels partits dinàstics dels càrrecs electes. A això fa referència la llegenda de la portada, en què el ninot Cu-cut aixafa els cacics mitjançant un tòrcul, instrument emprat per a l’estampació de diaris i revistes. Al peu es llegeix: «Sanguis cacicorum semen catalanistarum», és a dir, una paròdia del «Sanguis martyrum semen christianorum» de Tertulià, que significaria aproximadament que la sang dels cacics és llavor de nous catalanistes. D’aquest número, a part del text de presentació, és interessant destacar la faula firmada per Josep Maria Folch i Torres, «Reunió d’estatuas», que permet fer un recorregut humorístic pels principals grups escultòrics de la Barcelona d’aquell 1902. També la vinyeta de la pàgina central, «Entrada triomfal de la llengua catalana a Cala Ciutat», en què es veuen els nous regidors de la Lliga, que es proposaren d’utilitzar per primer cop el català a l’Ajuntament. A la darrera pàgina, una contundent sàtira en què es caricaturitzen els principals membres del Govern de Sagasta: el general Weyler, ministre de la Guerra; un nadó que simbolitza el jove rei Alfons XIII; el mateix Sagasta i el ministre de la Marina –Colón de la Cerda–, asseguts a taula; al darrere, el ministre de Gràcia i Justícia –García San-Miguel–, el de Governació –Moret–, el d’Estat –Sánchez y Gutiérrez de Castro– i el d’Instrucció Pública –el famós comte de Romanones.

Cu-cut! Núm. 100

El número 100 del Cu-cut! constitueix tot ell una raresa estrambòtica. Es tracta d’un joc de dobles sentits d’aires escatològics, i és que «número 100» era el nom que rebia la comuna, habitació on solia haver-hi el recambró per anar de ventre abans que es popularitzés la tassa de vàter dins la cambra de bany. El Cu-cut! fa una campanya per tal que el «número 100» passi a anomenar-se «Can Felip» en honor de Felip V, culpable de la retallada de llibertats del poble català després de la desfeta del 1714. Totes les referències de l’interior s’han de llegir en clau escatològica. Penseu que, fins i tot, l’exemplar es va editar sobre un paper diferent, de color blau, molt semblant al paper corrent d’embolicar, precedent dels actuals rotlles de paper higiènic, sobre el qual estamparen les biografies dels enemics del setmanari: el cap del partit conservador a Catalunya, Manuel Planes i Casals, en Pantorrillas; Lerroux, l’emperador del Paral·lel; el líder dels republicans federals Josep Maria Vallès i Ribot, El Divino; i el director de L’Esquella i de La Campana, Roca i Roca, a qui deien el Bifáceo per ostentar aquest doble càrrec. 23

Cu-cut! Núm. 257

Es tracta del número previ a les eleccions generals espanyoles convocades el 21 d’abril del 1907, en què, a Catalunya, es presentava la coalició electoral coneguda com a Solidaritat Catalana, que aplegava la Lliga, el Partit Republicà Democràtic Federal, la Unió Republicana, el Centre Nacionalista Republicà i els carlins. La unió de totes les forces polítiques catalanistes fou la resposta política als esdeveniments posteriors als «Fets del Cu-cut!». L’enemic a batre eren els republicans radicals i la majoria de sàtires de la revista ataca Alejandro Lerroux o Joan Sol i Ortega. També hi ha una vinyeta contra Salvador Canals i Vilaró, secretari de premsa del conservador Maura. També Maura, líder del partit conservador, protagonitza, juntament amb Juan de la Cierva, la vinyeta de la contraportada, que fa referència a la seva actitud servil amb els militars.

Cu-cut! Núm. 258

Aquest és el número següent a les eleccions del 1907, en què aconseguí la victòria el partit conservador de Maura. A Catalunya, el triomf electoral de Solidaritat fou impressionant: va aconseguir quaranta diputats i va deixar un únic diputat als radicals de Lerroux. El mateix dia de les eleccions, Cambó i Salmerón foren víctimes d’un atemptat a Hostafrancs i el número hi dedica un extens reportatge fotogràfic. La portada fa referència a una altra portada del Cu-cut!, la del número 121, en què es mofaven de la frase de Lerroux: «Si se nos antojara, Barcelona ardería por los cuatro costados. A mi me bastaría decirlo y tomar una tea en la mano.» La teia esdevindria un inflamable material satíric! Lerroux és cruelment satiritzat, convertit en porc a punt per a la matança a la contraportada, i els seus diputats derrotats han de trobar noves ocupacions a les vinyetes de la doble pàgina central.

Cu-cut! Núm. 518

Una reeixida visita de l’Orfeó Català a Madrid féu que es dibuixés el mestre Lluís Millet com a Orfeu domesticant les feres amb la seva lira. Les feres eren l’ós de l’escut madrileny i altres bestioles de connotacions negatives, com ara rèptils, per referir-se a la premsa madrilenya; el peix sabre, per a l’Exèrcit; les rates, per als fatxendes, i el lagartón, per al cos ministerial. La portada causà una gran ofensa. L’Heraldo de Madrid escrivia: «Durante todo el día el tema de las conversaciones ha sido la caricatura publicada en el Cu-cut!. Este dibujo, ofensivo para Madrid, ha producido en todas las clases sociales unánimes sentimientos de protesta. El número del semanario catalanista ha sido denunciado por injurias á las regiones.» La redacció va enviar una carta de disculpa al Centro Madrileño, principal portaveu dels agreujats, en què explicava: «No fué nuestro deseo injuriar á los nobles hijos do Madrid. Jamás lo hubiéramos hecho, y menos después do los agasajos tributados al Orfeó Català. La caricatura se dirige contra el hampa político-social que por Madrid pulula, y no puede confundirse con los madrileños.» L’enrenou va costar la vida al setmanari. 24