El Baix Llobregat
Sant Joan Despí Recull Gràfic 1888-1965
En la part superior, membres del Cor de Flora d’excursió a Cadaqués, els anys seixanta. Entre d’altres s’hi reconeixen Jocund Caldés, Octavi Joaquín, Roc Gavaldà, Josep Cal-dés, Josep Ruiz, Ramon Ollé, Josep Tarrés i algunes de les dones dels cantaires, com ara Núria Sabatés, Núria Carbo-nell, Pepeta Carcereny, Àngela Ordeig o Rosa Ginestà. En la part inferior, excursió dels membres del cor a València, l’any 1959; entre d’altres, Jo-an Martí, Pere Cardona, Ce-lestí Caldés i Josep Brichfeus.
20 | l’Abans
El 15 d’octubre de 1954, un grup de santjoanencs va decidir repren-dre l’activitat de l’antic Cor de Flo-ra. Ràpidament organitzaren un primer assaig, en què s’interpreta-ren les peces musicals següents: la sardana Festa Major, el popurri Pocker 1955 i Arri moreu, de Pep Ventura, que s’estrenaren en la Fes-ta Major de 1955. D’aquests anys destaca la visita que van fer els cantaires a Saragossa el 1957. L’any 1959, sota la presidència d’Octavi Joaquín, la Coral es va constituir com a societat coral i va passar a formar part de la Federació de Cors de Clavé, va formalitzar els estatuts i va canviar el nom de Coral de Flora pel de Societat Coral La Flora. Adscriure’s a aquesta federa-ció va beneficiar el cor, ja que es tornà a participar en els diferents concursos i trobades que se celebraven arreu de Catalunya. La presència de la Societat Coral La Flora va ser notòria en moltes trobades corals, com, per exemple, el 1960, en el centenari de la Federació de Cors de Clavé o en l’aplec de germanor dels Cors de Clavé de Girona, l’any 1961.
A dalt, cantaires del Cor de Flora davant l’autocar que els havia de portar d’excursió, l’any 1955. Entre d’altres, Ramon Rovira, Salva-dor Durán, Jocund Caldés, Miquel Caldés, Francesc Calvet i Josep Brichfeus. A baix, el mateix grup coral fotografiat en una excursió als Pirineus, l’any 1964. En-tre d’altres, Josep Brichfeus, Conxita Sanpablo, Núria Sabatés, Celestí Caldés, Jocund Caldés, Octavi Joaquín, Pere Ribas, Gabriel Ginestà, Pere Rovira, Pepeta Carcereny, Modest Dot, Eulàlia Bonich, Montserrat Tintoré, Josep Roca, Pere Serralabos, Josep Insa, Silvi Margarit,
l’Abans |21
Festa del centenari del Cor de Flora, l’any 1963. S’hi reconeixen, entre d’altres, J. Obiols, J. Caldés, A. Gelabert i C. Caldés. En la pàgina de la dreta, a dalt i a l’esquerra, festa del centenari del cor; entre d’altres, J. Buján, mossèn S. Balletbó, M. Babot i P. Rovira. A la dreta, el cor en una trobada de Cors de Clavé. A baix, cantada de caramelles davant el monument dedicat a Josep Anselm Clavé, a mitjan anys seixanta. En-tre d’altres, Jesús Olivé, Joan Martí, Silvi Margarit, Miquel Caldés, Josep Ruiz, Josep Caldés, Jordi Caldés, Ventura Bosch, Pere Rovira, Pere Serralabos, Xavier Ginestà, Jaume Mèlich, Sebastià Auleda, Josep Vives, Celestí Caldés, Joan Ruiz, Jocund Caldés, Alfred Joaquín (pare i fill), Oc-
22 | l’Abans
El dia 1 de setembre de 1963 es va celebrar una festa per commemorar el centenari de la Coral La Flora. Durant la jornada festiva s’inaugurà un monument dedicat al mestre Josep Anselm Clavé, es presentà el nou estendard de la Coral i es van lliurar diferents diplomes commemoratius als cantaires i regals als padrins del cor, Montserrat Garrido i Manel Ribot. A part de l’actuació en la festa del centenari, la Coral La Flora també va intervenir en la Festa Major de la vila i en altres celebracions en poblacions veïnes. Era tradició que els membres de la Coral cantessin caramelles pels carrers i les masies del poble els Dilluns de Pasqua. La indumentària que utilitzava el Cor La Flora en les diferents actuacions consistia en pantalons foscos, camisa blanca, un llacet que es posava al coll, barretina, faixa –normalment de color vermell– i espardenyes de pagès. El repertori de la Coral ha anat variant al llarg de la seva trajectòria, tot i que la majoria de les peces interpretades pertanyia a Josep Anselm Clavé. Cal matisar, però, que els membres del cor també van interpretar peces compostes pels mateixos socis de l’entitat. A partir de 1954, el mestre Joaquim Obiols va impartir-hi classes de llenguatge musical, però sense gaire èxit, ja que els cantaires sempre acabaven aprenent les cançons d’oïda. La Societat Coral La Flora tenia, i té en l’actualitat, la seu social al Foment Cultural i Artístic, on assajava un cop a la setmana. Els membres, a fi d’afrontar les despeses de l’entitat, pagaven una quota quan entraven a formar part de l’associació. Els guanys obtinguts amb la cantada de caramelles de Pas-
l’Abans |23
24 | l’Abans
Grup de romeus de Sant Joan Despí, devots de
la Moreneta, tornant del viacrucis l’any 1947.
l’Abans |25
Les romeries a Montserrat, un pelegrinatge marcat per la fe ins fa pocs anys, el pelegrinatge per retre devoció a diferents santuaris del país estava molt arrelat. Sovint, aquests romiatges comportaven una activitat religiosa, però també lúdica i popular. Tot i que s’han organitzat pelegrinatges a diferents indrets, com ara al santuari de Lourdes o al de la vall de Núria, les romeries a Montserrat han estat les més concorregudes i representatives. En el cas de Sant Joan Despí, hi ha testimonis que daten els romiatges a Montserrat al principi dels anys vint, concretament mentre mossèn Jaume Tenas va ser al capdavant de la parròquia de Sant Joan Baptista, entre 1922 i 1924. Mossèn Tenas va propiciar que l’octubre –mes del Sant Rosari– s’anés a Montserrat en romeria per tal de visitar la patrona de Catalunya. La Verge de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, va ser nomenada patrona de Catalunya cap a 1881 i, uns quants anys més tard, va esdevenir tot un símbol de catalanitat.
F
En la part superior, grup de romeus de les primeres romeries que es van fer a Montserrat, al començament dels anys vint. Entre d’altres, mossèn Joaquim Mas-dexexart, Primitiva Durán, Madrona Dot, Madrona Ma-riné i Cinto Mariné. En la part inferior, el cremallera que anava de Monistrol fins al monestir al seu pas per l’indret on hi havia el guarda-barreres amb el gos de la ca-silla, la dècada
26 | l’Abans
A Sant Joan Despí, les romeries a Montserrat es van interrompre amb el conflicte bèl·lic de 1936 i no es van tornar a reprendre fins a 1942, quan el rector mossèn Pere Simó va instaurar-les de nou. Mossèn Simó va potenciar els pelegrinatges, sempre amb l’ajuda dels seus feligresos. La reserva de les cel·les es programava dues setmanes abans, tasca de la qual s’encarregava el mos-sèn. Un cop a Montserrat, es procedia a repartir-les entre els romeus. De 1942 a 1949, Montserrat Babot va ser l’encarregada d’administrar les cel·les entre els assistents. Alhora que es distribuïen les cel·les, es repartien entre els romeus un resguard i una medalla de metall, que s’agafava amb un llacet, normalment de color blau cel. La medalla era un distintiu del poble; altres viles tenien altres distintius. Els romiatges a Montserrat són un acte que encara continua viu entre els santjoanencs i les santjoanenques, però en l’actualitat són una pràctica amb un caràcter més laic i d’esbarjo social, malgrat els intents de l’Església per recuperar-ne l’essència religiosa. Al principi, les romeries coincidien amb la festivitat de Sant Miquel; per tant, se celebraven entre el final de setembre i el principi d’octubre. Posteriorment, els romiatges es van fer el segon cap de
Grup de romeus, els anys tren-ta. Entre d’altres, Carme Vall-verdú, Càndida Pidelaserra, Maria Bordas, Dolors Olivé, Maria i Santiago Vives, Emi-lia Olivé, Carme Tàpias, Eli-sa Sigalés, Josefa Calderón, Maria Bonich, Cinto Mariné, Vidal Olivé, Miquel Babot i Julita Negre. A sobre del peu de foto, medalla del cinquantè aniversari del patronatge de la Verge de Montserrat. l’Abans |27
Excursió a Sant Jeroni, la dècada de 1940. Entre d’altres, Mn. P. Simó, M. Mestres, R. Cardona, J. Borràs, R. Du-rán, M.C. i R. Ripoll, E. So-ler, L. Xaus, P. Palomares, M. Babot, R. Mestres, M. Caldés, E. Pallarés i S. Ginestà. A la dreta, a dalt, romeus en la plaça del monestir, el 1945. Entre d’altres, M. Carrera, A. Fahr, J. Tarrida, J. Cardona, R. Mestres, M. Cardona, M. Olivé, R. Babot, R. Cardona, A. Tarrida, Q. Badell, I. Guardia i J. Tarrida. A baix,
28 | l’Abans
setmana d’octubre, coincidint, moltes vegades, amb el Pilar. D’aquesta manera, la romeria de Sant Joan se celebrava alhora amb la de Sant Boi de Llobregat i la de Montgat. Aquesta va ser una ordre donada des del monestir de Montserrat, ja que calia establir un calendari concret per organitzar millor l’esdeveniment. Aquesta regulació va fer planificar d’una manera diferent els romiatges, ja que ajuntar més d’una romeria significava preparar un viatge per a més feligresos i calia oferir-los una estada confortable.
El romiatge pas a pas: de l’estació de Sant Joan al monestir de Montserrat La jornada en què es pelegrinava al monestir de Montserrat era molt llarga. Primerament, els romeus sortien de bon matí després d’haver assistit a la primera missa a la parròquia de Sant Joan Baptista. Amb el temps, es va
l’Abans |29
sortir directament de l’estació, on es concentraven els familiars i amics per acomiadar els romeus, que anaven carregats amb plats, olles i queviures per passar els tres dies. Era costum preparar carn rostida i menjars que no es fessin malbé amb facilitat, excepte les verdures, la fruita, la mel, el mató i els formatges, productes que es compraven en les parades que les pageses establien a la plaça del monestir. En la part superior, riuada de gent pujant i baixant camí de la Santa Cova, el 1952. Durant el trajecte es resava el Sant Rosari. En la part inferior, romeus a la Santa Cova, a finals dels anys quaranta. Entre d’altres, es reconeixen mossèn Pere Simó, Anton Calvet, Maria Olivé, Josep Olivé, Isabel Castells, Pepita Xaus, Maria Bordas, Salvador Camprubí i Isabel
30 | l’Abans
Quan arribava el tren, tothom corria per agafar el millor lloc i poder fer el viatge de la manera més còmoda possible. El trajecte consistia a anar fins a Martorell, on es feia transbord per agafar el ferrocarril de la línia de Manresa. Es baixava a Monistrol de Montserrat, des d’on s’arribava al monestir de Montserrat a través del cremallera. La màquina del tren funcionava amb vapor i, cada cop que passaven pels túnels, els passatgers havien de tan-