L'Abans: Recull Gràfic de la Barceloneta (1870-1965) by Editorial Efados

un barri sobre el mar / carrers i places

2 AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMĂ?LIA MIQUEL

Andrés Antebi Arnó Francesc Caballé Esteve Pablo González Morandi Mercè Tatjer Mir –––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

BARCELONA La Barceloneta RECULL GRÀFIC 1870-1965

Hi col·labora

L’Abans: Recull Gràfic de Barcelona - La Barceloneta (1870-1965) Col·lecció L’Abans Primera edició: abril del 2014 © Andrés Antebi Arnó, pel text © Francesc Caballé Esteve, pel text © Pablo González Morandi, pel text © Mercè Tatjer Mir, pel text © Pau Caldés, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció Editorial Efadós Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-15232-70-4 DL B 9254-2014

Col·laboració Ajuntament de Barcelona Districte de Ciutat Vella Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella (AMDCV) Arxiu Municipal d’Esplugues de Llobregat (AMEL) Arxiu Històric Fundació Gas Natural Fenosa (AHFGNG) Museu Marítim de Barcelona (MMB) Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1870 i 1965. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família.

Vida d’infant Tomàs Garcés (1947).

El caçador

Cotó de sucre, xemeneies altes, el feinejar del moll tornant d’escola. Estibes de garrofes, al peu de la cadena que penja, lassa, de la vella grua. Ha plogut. El matí de primavera en l’empedrat de tasques irisades que sota els carros de carbó trontolla la clara ofrena d’un bri d’herba ens dava: alè de sol i llàgrimes de pluja, oh, verda meravella de la vida. També, de nit, quan el fanal s’entela amb la fosca remor de les onades –carrer de vora mar–, el cant del grill en sa presó de suro, i el fi parpallejar de les estrelles. Vida d’infant, cadena de prodigis. Prodigi vell, que l’oratjol ens torna o que un perfum insospitat revifa com la bandera que arrencava a l’ombra la llum furtiva de les caramelles...

FREDERIC BALLELL / AFB

un barri sobre el mar / carrers i places

6 CUYÀS / Fons FAMÍLIA QUINCOCES

Pròleg Pau Caldés Rector emèrit de la parròquia de Sant Miquel del Port

S’ha dit que la història és la mestra de la vida. Certament, d’ella cal aprendre les coses positives, per millorar, i evitar recaure en les negatives. L’historiador ha de narrar els fets sense parcialitat i amb l’ordre més estricte dels esdeveniments. Andrés Antebi, Francesc Caballé, Pablo González i Mercè Tatjer, els autors d’aquest volum de vuit capítols monogràfics, han volgut presentar una nova història de la Barceloneta, no narrativa, sinó amb una munió de fotografies, que són, ara com ara, un dels millors documents que podem trobar pel que fa a la seva fiabilitat. Són autèntics tresors que, en perspectiva, ens permeten veure fins a quin punt aquest barri està sofrint una gran transformació. M’atreveixo a dir «està sofrint», perquè jo mateix, que hi visc des de l’any 1949, ho he experimentat. S’han escrit moltes coses sobre la Barceloneta, habitualment monogràfiques, com, per exemple, els treballs de Mercè Tatjer –una de les autores d’aquest volum– sobre demografia i urbanisme. Però d’històries d’abast general n’hi ha ben poques. L’obra més antiga i completa que conec, Historia de la Barceloneta, l’escriví Avelino Guitert de Cubas l’any 1897. N’hi ha una altra d’un tal Juscafresa, més reduïda i sense il·lustracions, que fou guardonada l’any 1953 en els Jocs Florals del barri. Els autors del treball que teniu a les mans han fet un gran esforç per realitzar una altra aproximació històrica, més gràfica, que expliqui en imatges com era i com ha anat evolucionant el barri al llarg de més de 200 anys, des de la seva fundació fins al 1965. Són admirables la seva constància i la seva dedicació. Heus ací, doncs, un nou llibre que ens parla de la Barceloneta. No inventa res, sinó que afegeix i completa aspectes, indrets o vivències oblidats per alguns i desconeguts per a altres. La majoria de les dades i les fotografies que inclou han estat recollides personalment, trucant porta a porta dels veïns i veïnes, que hi han respost i col·laborat amb

molta il·lusió. Podríem dir que ells i elles són coautors del llibre que aquí comença. Gràcies a aquestes pàgines, molta gent de la Barceloneta i també de fora del barri gaudiran dels seus propis records i constataran el canvi profund que la zona està sofrint. Torno a dir «sofrint», perquè, si la transformació fos per tenir una casa més confortable, una convivència més tranquil·la, un treball més digne… o simplement un treball, hom podria dir: Benaurada transformació! Però això no és així. És evident que hi ha una transformació material molt profunda, però s’han perdut i s’estan perdent molts valors ètics, morals i espirituals. S’ha acabat aquella tranquil·litat de tenir les portes obertes, de poder jugar la partida de cartes al carrer els vespres d’estiu; s’han acabat els assajos de caramelles que els coros preparaven a les seus de les seves entitats durant la Quaresma. Qui no recorda l’ambient a les cooperatives La Fraternitat i El Siglo XX quan s’hi feia teatre i ball? Fullejant aquest llibre, particularment els més joves i qui no hagi viscut al barri s’adonaran d’aquesta realitat que ja no hi és. Encara hi resta viu, però, l’esperit d’ajuda mútua entre veïns, d’acolliment, i el bon tracte als visitants. Més d’una vegada he sentit: «Es admirable la acogida, la amabilidad, el trato de la gente de este barrio.» No en va, la Barceloneta és el barri més concorregut de la ciutat. Atrau milers de turistes. I des de fa uns quants anys, per sort, gaudeix d’una platja neta i ben cuidada. Fruïu doncs, lectors, del treball dels autors d’aquest llibre, als quals he d’agrair sincerament l’esforç que han fet perquè els veïns i veïnes del barri no perdin coneixement de com va ser aquesta perla de Barcelona que és la Barceloneta, un lloc que ben bé mereixeria ser catalogat com a patrimoni material i immaterial dels seus propis habitants, de la ciutat, de la Mediterrània i de la humanitat.

AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA PICARÍN-NOGUERÓN

Introducció

Aquest és un recull gràfic sobre la història del barri de la Barceloneta. Les fotografies són el fil conductor de l’obra i serveixen per il·lustrar la gent, els indrets i la vida en un dels barris més singulars i amb més entitat de la ciutat de Barcelona. El marc cronològic de l’obra se situa entre el 1870 i el 1965. La data inicial que obre el llibre respon a la imatge més antiga que hem recollit per muntar aquesta història gràfica de la Barceloneta, una curiosa vista de la platja des de l’aigua, fotografia molt infreqüent en aquell temps. Ara bé, tot i que el gros d’imatges correspon a finals del segle xix i, sobretot, a la primera meitat del segle xx, s’ha cregut oportú incloure-hi alguna il·lustració del segle xviii per tal de donar rellevància al fet que la Barceloneta és un barri projectat i construït de bell nou a partir de la primera pedra posada el 1753. La data final de l’obra, el 1965, no és tampoc gratuïta. Obeeix a l’aprovació del pla urbanístic conegut com a Pla de la Ribera i que, malgrat que no arribà a executar-se, fou la llavor del que posteriorment serien les grans transformacions del barri durant les dècades del 1980 i del 1990 en el context de la Barcelona Olímpica. D’aleshores ençà, el barri ha experimentat canvis radicals en alguns dels aspectes del seu paisatge urbà i la composició del seu veïnat. L’Abans dedicat a la Barceloneta recupera amb imatges algunes de les coses que ja són història passada del barri mariner. Les prop de 1.000 imatges que reproduïm han estat aportades majoritàriament per la mateixa gent del barri. Algunes són fotografies d’amateurs que recullen l’autenticitat de les escenes quotidianes. Fotografies inèdites, mai publicades, que ara ens ajuden a reconstruir la història gràfica del barri quan la intenció primera del fotògraf familiar era només conservar un esdeveniment íntim, un ritu o un paisatge impactant en paper, que perdurés en el temps, de generació en

generació. Altres fotografies, retrats d’estudi, reportatges socials o panoràmiques, en part reproduïts en targetes postals, estan realitzats per fotògrafs professionals amb establiment ubicat a la Barceloneta o a prop del barri. Una bona mostra són les imatges firmades pel fotògraf Joan Quincoces, una de les quals il·lustra la portada d’aquest llibre, o els treballs d’un joveníssim Alfons Cánovas. També trobem noms, del tot desconeguts, que van retratar profusament el barri al llarg de la seva carrera, com De Roa, Fortet, Torres i Robert. Una menció especial en el procés de recerca mereix el material de l’Arxiu Popular de la Barceloneta, recollit durant més de 40 anys pel veí i col·leccionista barcelonetí Paco López Tey. Aquest fons fotogràfic s’ha anat desmembrant amb el temps, però el gros està dipositat a l’Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella i ben aviat serà digitalitzat i cedit a la Casa de la Barceloneta 1761, que treballa per posar-lo en línia. El conjunt de l’obra s’estructura en vuit grans capítols temàtics: urbanisme (Un barri sobre el mar); la platja i el port; festes i tradicions; esports i lleure; el món del treball; comerç i serveis; institucions i associacionisme, i esdeveniments històrics. En cada capítol hi ha algun apartat, tema, carrer, fet o element que ha merescut un tractament més individualitzat, sempre, però, a partir del fil conductor de les imatges, autèntiques protagonistes del discurs narratiu de l’obra. Aquest volum s’inclou en la col·lecció L’Abans, que pretén reflectir i donar a conèixer aspectes diversos de la vida quotidiana de pobles i ciutats. La riquesa intrínseca que caracteritza la cultura popular és la base a partir de la qual es basteixen els diferents volums d’aquesta col·lecció, de manera que mostra les dinàmiques socials i culturals tant de Catalunya com de les Illes Balears.

Capítol I

La Barceloneta, un barri sobre el mar

C A. T. V. / IC

La Barceloneta no és solament el barri marítim per excel·lència de Barcelona. És també un espai patrimonial i arquitectònic singular, dissenyat de nova planta a mitjan segle xviii sobre uns terrenys que la ciutat havia anat conquerint al mar Mediterrani amb la construcció i les ampliacions successives del seu port. Com deia el poeta, aquest barri «és com una Venus sorgida de les aigües». És un fet que diferencia aquesta petita península dels altres espais urbanitzats de la ciutat i hi confereix una història, una identitat pròpia i un caràcter únic, ben recognoscible tant per als seus habitants com per a la resta de barcelonins.

arcelona, malgrat la seva vocació marítima, no ha tingut mai cap port natural. No és fins a partir del segle xv que s’iniciaren els treballs per a la construcció d’un moll, que no acabà de consolidar-se definitivament fins al segle xvi. A partir d’aleshores, la deriva litoral va fer que al seu redós s’acumulés un gran espai de platja. Aquesta acumulació va acabar incorporant el que es coneixia com l’illa de Maians i es va consolidar una nova àrea afegida a la ciutat. Ja al segle xvii, a l’indret on posteriorment s’aixecaria la Barceloneta van començar a establir-se barraques, fonamentalment de pescadors o de gent de mar, però on també hi havia gent d’oficis diversos, com ara els boters. Aquestes barraques –antecedent del poblament del barri– apareixen representades als plànols i gravats de l’època, i també s’han pogut documentar arqueològicament. Però l’origen de la Barceloneta té una motivació i una data concretes. Després de la derrota de la ciutat el 1714, Felip V manà que s’aixequés una nova fortalesa a la banda de llevant de la ciutat: la Ciutadella. La seva construcció va significar l’enderroc de

38 carrers i 1.016 cases. Entre el 1715 i el 1718, el capità general marquès de CastelRodrigo va encomanar al mateix autor de la Ciutadella, l’enginyer d’origen flamenc Pròsper de Verboom, el projecte d’un nou barri sobre la platja. En un ban s’especificaven les prioritats per als nous pobladors del barri: antics habitants de la Ribera que es dediquessin a oficis del mar, altres propietaris de cases enderrocades i, en tercer lloc, qualsevol persona que volgués construir-hi cases per llogar-les. El projecte no va tirar endavant i, durant la primera meitat del segle xviii, l’espai de la platja va continuar ocupat per barraques. L’any 1735 se’n comptabilitzaven 215, moltes d’elles regularitzades i alineades per un projecte del marquès de Risbourg. A part de les barraques de pescadors i gent de mar, hi havia també barraques militars, la casa del capità del port, un magatzem reial (port franc), l’escorxador i, fins i tot, una gran extensió d’hort obtinguda l’any 1725 per Josep Carbonell i que després fou dels seus successors, els marquesos de la Quadra. Un contemporani de l’època, Nicolas de Labarre, recordava així la imatge que donava

Al costat uns pescadors treballen a la platja, amb les cases del barri com a teló de fons, en una postal del 1904. La platja ha estat tradicionalment un espai d’ús del barri, amb més funcions que no simplement les lúdiques. A dalt, ventall del segle xviii en què per primer cop apareix representada la Barceloneta en un dibuix que mostra les primeres cases i l’església de Sant Miquel del Port. Fons MUSEU DEL DISSENY DE BARCELONA

Carrers i paratges

5 13

6 14

PUNTS D’INTERÈS

En aquesta vista aèria de l’any 1927 es pot veure, a l’esquerra, l’antiga estació de rodalies (6) i, al seu costat, la via del tren de mercaderies que comunicava el port amb les fàbriques del litoral (7). Aquesta via va representar fins a finals del segle xx una barrera que separava el barri de la resta de la ciutat. A la seva dreta, al moll del Dipòsit destaca el gran edifici dels Magatzems Generals del Comerç. És un edifici típic de l’arquitectura portuària del segle xix i que encara es conserva avui dia rebatejat com a Palau de Mar i seu del Museu d’Història de Catalunya (8). A dalt, a l’esquerra, a prop de la platja, es veuen clarament les grans instal·lacions industrials: la fàbrica de la Catalana de Gas (1) i, al seu costat, La Maquinista Terrestre i Marítima (2), una de les més importants dins el sector mecanometal·lúrgic a Catalunya. A baix es distingeix la caserna d’infanteria, actual edifici del Bloc dels Pescadors (3). Al centre del

barri s’observa la coberta del mercat (4) i, a la seva dreta, la caserna de cavalleria de Sant Carles, enderrocada l’any 1931 i que actualment ocupa l’espai de la plaça del Poeta Boscà (5). Entre el mercat i la caserna s’aprecia la façana de l’església de Sant Miquel del Port (9), gairebé tapada per les cases, que aquells anys ja havien adquirit una gran altura. La franja central de la panoràmica és ocupada pel passeig Nacional –actual de Joan de Borbó– amb els seus tradicionals coberts (10) i el monumental conjunt dels rafals (11), situats entre el passeig i el moll de la Barceloneta. A la dreta, la zona de les drassanes (12) per a la reparació de vaixells. Al costat de la platja, a l’extrem sud del passeig, l’edifici dels banys El Astillero (13). A la zona portuària es pot veure el moll d’Espanya, on l’any 1996 es va inaugurar la zona comercial i d’oci del Maremagnum (14).

14 COMPAÑÍA ESPAÑOLA DE AVIACIÓN / AFB

un barri sobre el mar

el front marítim de la ciutat de Barcelona: «A orilla de los muros de esta plaza, ocupaban la extensión de la playa de la Marina crecidísimo numero de barracas, unas de madera, otras de ramas, y otras de Lienzo, cuya desproporcionada formacion era feo repugnante objeto a la vista.» No fou fins l’any 1749 que el llavors capità general de Catalunya, el marquès de la Mina, va encarregar a l’enginyer militar Juan Martín Cermeño la creació d’un nou projecte per a un barri que substituís les barraques de la marina. Es deu, doncs, a la voluntat del marquès de la Mina i al disseny de Cermeño el que serà la trama urbana i la tipologia de les cases del nou barri de la Barceloneta. La primera pedra de la construcció del barri –conservada al Museu d’Història de la Ciutat– data del 1753 i es va col·locar encastada

AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA MIQUEL

a la casa –avui desapareguda– que substituí la barraca on es cobraven els drets reials, i que es trobava situada a la cantonada del passeig Nacional amb el carrer de La Maquinista. Un cop definit el projecte del que havia de ser el nou barri, els capitans generals cedien la propietat de les parcel·les en lliure alou als promotors que hi volguessin construir la seva casa. A canvi, els nous propietaris –que, com en el projecte del 1718, s’insistia que prioritàriament fossin els desallotjats de la Ribera malgrat que havia passat ja una generació– havien de satisfer una entrada i sotmetre’s a les restriccions constructives que determinava la jurisdicció militar, que no cessarien fins a l’any 1858. El nou barri va traçar-se amb carrers encreuats en angle recte i una modulació d’illes de cases

amb una proporcionalitat d’1:10: 10 vares castellanes d’amplada per 100 de llargària. Els solars eren també regulars, de 10 × 10 vares, i donaven a dos carrers. Els adquiridors d’aquestes parcel·les havien de construir unes cases el projecte de les quals havia de seguir un model preestablert i que és el que ha atorgat una singularitat especial a l’arquitectura del barri, definida per uns carrers rectes i estrets, unes parcel·les petites i unes cases originalment uniformes. Només durant la dècada del 1750 van arribar a construir-se fins a 329 cases, que l’enginyer militar Francesc Paredes s’encarregava de controlar que seguissin el model establert, i es va consagrar el temple de Sant Miquel del Port. A partir del 1785 s’hi afegiren noves illes de cases que depassaven els límits inicials previstos per al barri, tot i que seguien, això sí, el mateix mòdul de carrers i parcel·les. Els límits es van anar ampliant a mesura que també creixia l’extensió de l’arenal i es van construir noves illes el 1802 i el 1842 més a tocar de la línia de mar. Aquest creixement territorial va culminar a finals de la dècada del 1880 amb la urbanització dels antics horts del marquès de la Quadra, situats per sobre del carrer de Ginebra. Aquest «Eixample de la Barceloneta» de finals del segle xix ja no segueix la tipologia de les cases originals del segle xviii. Però el creixement del nou barri no fou solament extensiu. La Barceloneta es va anar densificant intensament des de mitjan segle xix. A part de les activitats marineres i del port, la pròspera indústria que s’hi establí (El Gas, la Vulcano, La Maquinista Terrestre i Marítima, els tallers Ciervo, els Alexandre, etc.) va atraure molta població, una bona part d’ella procedent del País Valencià, com ho testimonia

el nomenclàtor (carrers de Vinaròs, de la Vila Joiosa o d’Alcanar). El capità general baró de Meer –a qui també es va dedicar un carrer– va concedir l’any 1838 la possibilitat de construir un segon pis sobre les cases. Es calcula que només amb aquesta mesura el barri va triplicar la seva població. S’iniciava en aquell moment el que va ser un creixement en vertical de les cases que no tindria aturador: l’any 1868 es va autoritzar un tercer pis; el 1872, un quart, i el 1932, un cinquè. El que era un barri homogeni de casetes unifamiliars de planta baixa i pis va esdevenir un barri superpoblat on l’altura desmesurada de les cases no estava en relació amb l’amplada dels carrers. El passeig Nacional també va remodelar-se intensivament a partir de l’any 1927, quan les cases que fins llavors donaven a la primera línia van poder reedificar-se pel damunt dels patis davanters adossats seguint un programa d’edificis de caràcter monumentalista. Pel que fa al traçat dels carrers, les grans transformacions van ser motivades pels estralls dels bombardejos de la Guerra Civil, que la Barceloneta va viure molt intensament. Es van enderrocar les dues casernes bastides al segle xviii, que van donar lloc al grup de cases dels pescadors i a la Repla. També, en substitució del carrer de Calderón, molt afectat per les bombes, va crear-se el carrer de l’Almirall Cervera, més ample però amb edificis pont sobre els carrers. Va ser una època d’una gran concentració de la població i en què també va aparèixer el barraquisme. La darrera gran obra de la Barceloneta fins abans de les transformacions olímpiques va ser la construcció a finals de la dècada del 1950 del que durant molt de temps fou un inacabat passeig Marítim.

Els retrats de famílies i grups d’amics a peu de carrer, com la imatge de la pàgina anterior, són una constant al llarg de la història del barri. Més que una opció, fer vida al carrer ha estat una necessitat. Poc amics d’unes voreres massa estretes, potser per evitar mullar-se amb l’aigua que cau de la roba estesa, els barcelonetins sempre han preferit caminar pel bell mig de la calçada.

un barri sobre el mar / nova planta

ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA

terrenys guanyats al mar

Sobre aquestes línies, gravat del 1714 amb una vista de la façana marítima de la ciutat. En primer terme apareixen l’espigó i les terres guanyades al mar on posteriorment es construiria la Barceloneta, llavors ja ocupades per barraques de pescadors o gent de mar. Al costat, plànol del 1772 signat pel mateix autor del projecte del nou barri, Pedro Martín Cermeño. En només 20 anys, el nou barri de la Barceloneta ja era una realitat i se n’havia construït tot el primer perímetre inicial.

ARCHIVO GENERAL DE SIMANCAS

Les cases de la barceloneta, UN CREIXEMENT VERTICAL En el moment de la creació del barri el 1753, la construcció dels habitatges fou fortament reglamentada pel capità general. Es van imposar normes molt estrictes quant a l’altura de les cases i les seves característiques interiors i exteriors. El terreny per construir s’obtenia mitjançant una cessió perpètua lliure de cens, ja que el sòl de la Barceloneta era propietat de la Corona. A canvi, els nous propietaris havien de construir obligatòriament les cases seguint el model imposat. Els habitatges s’aixecaven ocupant tot el solar de 8,40 metres per 8,40 metres sense deixar-hi espai per a pati interior i, per tant, les cases s’obrien a dos carrers, o a tres si feien cantonada. Eren de planta baixa i un pis, ja que, per no limitar l’abast dels canons de la Ciutadella, no podien tenir més altura. L’aspecte exterior havia de ser uniforme i presentar una porta i dues finestres a la planta baixa, i un balcó i dues finestres al pis; les obertures d’arc segmentat estaven decorades amb petites volutes i un frontó coronava

la façana. La casa original tenia una superfície de 120 metres quadrats i solia estar ocupada per una sola família, que al segle xviii era encara la família extensa (pares, avis, oncles). Els primers ocupants foren majoritàriament gent de mar (pescadors, mestres d’aixa, calafats, etc.) i del ram de la construcció. El 1787, la Barceloneta tenia ja 2.392 habitants i s’hi havien construït més de 700 cases. El barri anà creixent horitzontalment al llarg del segle xviii, i fins al segon terç del segle xix s’expansionà sobre els terrenys guanyats al mar, on s’anaren repetint les illes allargades i el mateix tipus de solar sobre el qual es bastiren cases seguint el model inicial. La casa original es va modificar i va deixar de ser unifamiliar. D’una banda, es va produir una subdivisió interior de les cases del segle xviii separant la planta baixa del pis i creant una caixa d’escala de dimensions molt reduïdes. Després es dividí cada planta en dos habitatges, que donaren lloc als coneguts quarts de casa, habitatges d’uns 28 metres quadrats que eren la quarta part de l’original. Amb el temps, sobre els edificis originals s’anaren atorgant permisos per construir-hi més plantes. Actualment resten poques cases originals que no hagin experimentat remuntes.

un barri sobre el mar / nova planta

TRAÇAT REGULAR

Vista aèria de la Barceloneta presa l’any 1970 en què es pot observar la seva singular forma de punta de fletxa, el traçat rectilini dels carrers i les principals places i avingudes. També hi apareixen elements fonamentals en la història del barri avui ja desapareguts, com el complex industrial de La Maquinista Terrestre i Marítima; els Tinglados, situats entre el passeig Nacional i el moll de la Barceloneta, i els chiringuitos, les populars cases de menjar a peu de platja.

SACE / ICC

AUTOR DESCONEGUT / AFB

un barri sobre el mar / nova planta

densificació

Des que el barri va començar a créixer en altura, els carrers, llargs i estrets, van anar modificant el seu aspecte inicial. A dalt, una processó de Corpus al carrer de Meer, guarnit amb domassos als balcons i ple de gent mudada per a l’ocasió, l’any 1915; s’hi aprecien encara moltes cases originals. Al costat, el carrer de Sant Elm durant la postguerra amb molts edificis sobreaixecats. Al fons de la imatge s’albira la xemeneia de la màquina de vapor dels banys de Sant Miquel.

21 CUYÀS / ICC

un barri sobre el mar / nova planta

XAVIER AGRAMONT CRUANYES / AMDCV

densificació

La casa original, de planta baixa i un pis, ben aviat es va sobreedificar. El 1838 les autoritats militars permeteren la construcció d’un segon pis; l’any 1868, la d’una tercera planta que molts propietaris ja havien bastit il·legalment; el 1872 es permeté construir-hi quatre plantes i el 1932, cinc. Després de la Guerra Civil, en la reurbanització del carrer de l’Almirall Cervera es va arribar al màxim de la densificació urbana amb edificis pont que sobrevolaven el carrer (pàgina del costat, a dalt).