L'Abans: Recull Gràfic de la Sagrera (1890-1984) by Editorial Efados

2 cuyàs / ICC

Joan Pallarès-Personat –––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

BARCELONA La Sagrera-Navas RECULL GRÀFIC 1890-1984

Hi col·labora

L’Abans: Recull Gràfic de Barcelona La Sagrera-Navas (1890-1984) Col·lecció L’Abans Primera edició: juny del 2014 © Joan Pallarès-Personat, pel text © Ramon Colom Esmatges, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció Editorial Efadós Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-15232-73-5 DL B 13400-2014

Col·laboradors Ajuntament de Barcelona Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Districte de Sant Andreu Arxiu Municipal del Districte de Sant Andreu (AMDSA) Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí (AMDSM) Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) Centre de Documentació de la Sagrera (CDS) Recerca de fotografies Enric Barris Junyent Consell assessor Xavier Basiana Vers Joan Gironès Pau Antonio Herrera Valiente Joaquim Terré Ponsà Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1890 i 1984. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família.

Jacint Verdaguer i Santaló Discurs llegit en el Certamen Catalanista de Sant Martí de Provençals (11 novembre 1886)

Per la vigília dels Jocs Florals […] jo atravessí per primera vegada aqueixa formosa plana barcelonina, tan oberta i diferenta de la de Vic […] Quina impressió em feren aqueixos camps, no se si diga jardins, que verds i florits s’escalonaven, des de la mar al Guinardó […] lo Besòs i Barcelona; aqueixes masies que es tornaven barris, que es tornaven pobles, inflats pel vent de la civilització, que bufa sempre més fort, de la banda de ponent! Vegí les portes de la vostra antiga i hermosa església parroquial adornades amb les ferradures del cavall de sant Martí; vegí el palau dels Comtes de Provença, per mal nom la Torre del Fang, amb ses finestres gòtiques interessants i belles encara que mig espatllades; amb ses dues palmeres que li fan costat, una a cada banda de portal, aconhortant-la de l’oblit dels homes i de la mudança del temps […] Jo anava vestit mig d’estudiant, mig de pagès, i, qui m’ho havia de dir llavors que un dia, deixada la barretina pel solideu, vestit de capellà, presidiria […] un dels certàmens amb que vostre jovent lletrat festeja cada any la bella musa catalana! Que bé ho feu, joves poetes de Sant Martí […] d’entusiasmar amb vostres poesies a aquest poble laboriós, que d’agrícola es torna industrial, retirant-se dels amples i sanitosos camps per encofurnar-se en la fàbrica […] Les cançons ajuden a treballar.

IFAG / Fons JORDI ESCAYOLA ORTEGA

CARRERS I PLACES / LA SAGRERA I NAVAS

6 AUTOR DESCONEGUT / Fons CAMIL PADRÓ blanch

Pròleg Ramon colom esmatges Periodista

És el 25 de desembre de matinada. Sortim de missa del gall a la capella de les monges de Natzaret, al col·legi de la Mare de Déu dels Àngels. He fet d’escolà, com feia sempre en aquella època, i mossèn Modest Prats –que encara no era el lingüista famós que va ser més tard i que morí fa uns quants mesos– havia dit no una, sinó les diverses misses que es deien aquella nit. Quan encara els ciris desprenien aquella olor tan característica després d’apagar-los, sortim al carrer i cauen espurnes de neu. No seria fins a l’endemà que descobriríem la nevada d’aquell dia de Nadal del 1962. Una nevada màgica, gloriosa, que pertany a les imatges mítiques de Barcelona i una de les més recordades per la meva família. Però què era Barcelona en aquella època? Una ciutat situada molt més enllà. Quan penso en aquestes imatges, penso que sóc a prop de Federico Fellini fent l’Amarcord, el «jo recordo» personal. La mama ens portava a Barcelona a veure els llums de Nadal, ja que nosaltres no érem de Barcelona, érem de... la Sagrera. El papa, amb el cotxe, ens portava al rompeolas, allà on Barcelona donava al mar i finia com a ciutat. Érem molt a prop de Barcelona, però no ho érem, de Barcelona. A la Sagrera hi havia de tot, almenys el que es necessitava en aquella època. Per comprar el pa hi havia can Camilo (Padró) o ca la Montserrat, ca l’Anglí o el forn de Sant Joan, totes quatre al carrer Gran perquè per això era el carrer Gran de la Sagrera. Si volies roba, a can Gerardo Serigó, i, si no, a Sant Andreu, a can Rusca, que era a la vora. La llet i la nata dels diumenges, a ca la Gracieta. A Dalmacio de Mur (avui Vallès i Ribot) també en venien i podies veure les vaques que jeien al darrere. Les llibretes i els llibres del col·legi, a casa de la Montserrat Carandell, probablement la persona que més admirava sense ser de la meva família. Hi havia bars i tavernes pertot arreu perquè era ple de petits tallers mecànics que feien de tot en el poc espai que els pertanyia. Per

a mi era molt important el bar La Vinya, perquè, si et portaves bé i no corries, et deixaven passar per anar al «carrer de darrere», Berenguer de Palou, sense haver d’anar fins a les Monges o al carrer del Pacífic. Era on hi ha avui el carrer de Clara Zetkin. A La Vinya hi havia una tertúlia taurina i van portar una vegada Sebastián Palomo Linares, que a mi em semblava el colmo de la popularitat. No els he parlat encara de la barraca, la Barraca Imperial, el cinema del barri. Pintada de color vermell i verd, amb una olor de cacauets, tramussos, pega dolça i misèria. A la Sagrera teníem molt d’orgull, que ens donava força per no descobrir que érem pobres, encara que algun veí la bitllava més que els altres. Al cinema Imperial ens hi barrejàvem tots: els del carrer Gran, els veïns nous que havien arribat a la Meridiana, però també els que creuaven el Pont del Treball i arribaven des de la Perona. Fa poc temps, passejant per la ronda de Sant Martí, abans que se l’emportessin les obres de l’estació, em preguntava com devien viure tots aquells nouvinguts, gitanos o no, que habitaven aquelles barraques. Tota la nit amb el soroll dels trens, la humitat, el fred i la calor, amb l’aigua portada des de la font i el menjar cuinat amb focs de petroli. Ja ho veieu, em diuen la Sagrera i salten els records com si fossin les seqüències de qualsevol pel·lícula de Fellini, de qui recordo Las noches de Cabiria, a La Barraca, però que no vaig veure perquè havia estat classificada amb el número quatre, greument perillosa, pels censors de l’època. Per haver-hi de tot fins hi teníem casa misteriosa, l’hospital de les Magdalenes, on no ens podíem apropar. Si ho voleu, seguim, però és millor que aneu col·leccionant aquests fascicles que avui es comencen a publicar amb la història gràfica del barri. És una sort que Joan Pallarès-Personat i altres veïns hagin guardat totes aquestes fotografies que ens permeten refer les nostres vides, refrescar la memòria. Dit d’una altra manera, tornar a viure el somni de la Sagrera.

AUTORvínculos DESCONEGUT / Fons CAMIL PADRÓ blanch <Varios de intersección> / <Varios vínculos de intersección>

Introducció

Aquesta obra que teniu a les mans i que anirà apareixent setmana rere setmana, fascicle a fascicle, fins a completar un volum dens, de més de 800 pàgines, no és ni un llibre d’història ni un aplec d’anècdotes i vivències o la geografia d’un barri: és un ampli recull fotogràfic de la Sagrera antiga, amb fotografies que abasten des de finals del segle xix, cap al 1890, fins ahir –és a dir, L’Abans–, l’any 1984, totes elles documentades, descrites i comentades, amb anotacions sobre l’urbanisme, els carrers, el comerç, l’ensenyament, les festes, les entitats, els esdeveniments i tot allò que han fet de la Sagrera un barri viu i amb vocació de ser-ho. La Sagrera? Sí, l’obra abasta els actuals barris de la Sagrera i Navas, junts administrativament fins molt després de la data límit que ens ocupa, el 1984, i també aquells territoris històrics que configuraren la Sagrera fins que es van afaiçonar construint la seva entitat pròpia, com primer ho va fer els Indians, després, el Congrés Eucarístic, i una mica més tard, tota la Verneda i Sant Martí, terrenys de conreu i fàbriques sagrerenques com eren, els camps dels seus pagesos, una part de les seves fàbriques… Però també allà hi havia el cor de la Sagrera, amb el seu Ajuntament, la seva parròquia i el seu cementiri: Sant Martí de Provençals. Com s’ha fet aquest llibre? Sobretot amb l’esforç i la gentilesa d’un bon nombre de sagrerencs i sagrerenques, que generosament han aportat les fotografies familiars que conservaven, les pròpies en temps més recents; les dels seus pares, en un passat pròxim, o les dels seus avis, en època més remota, i així, moltes vegades d’una en una, altres amb un bon raig, a voltes fàcilment, a voltes amb molta feina, hem aconseguit fer aquest recull. No és un llibre d’història, ho repetim una altra vegada; és un recull fotogràfic. Per això

molts fets esdevinguts, algunes botigues emblemàtiques, fàbriques determinades o, puntualment, per exemple, una escola o un club, no hi són, i és, simplement, o perquè ningú no les va fotografiar o perquè les fotografies s’han perdut o, malgrat haver buscat i rebuscat a través de centenars de persones, no hem estat capaços de trobar-les. Ho sentim de debò i procurem, almenys, esmentar-los en el text, deixar-ne una petita constància. Així, el mèrit d’aquesta obra és col·lectiu i, si hi ha una errada, és nostre. En demanem perdó. També passa que sovint el cedent d’una fotografia recordava perfectament la imatge del seu pare o del seu familiar, però ignorava la data exacta en què es va obtenir la instantània i quin era el nom dels acompanyants. A l’hora de redactar els peus fotogràfics hem mirat de ser el màxim de rigorosos amb la informació recollida i l’hem contrastada sempre que hem pogut, i no poques vegades aquest rigor ens ha portat a encallar-nos diverses hores per redactar una sola ratlla d’un determinat peu de fotografia. És un llibre de tothom i per a tothom, un llibre no tancat, al qual anirem afegint dades i fotografies a mesura que, quan surtin els fascicles, vagin apareixent-ne de noves; també rectificarem, si cal, en advertir un nou matís que l’enriqueixi, que en això tenim posada tota la voluntat, i agrairem totes les aportacions. Dèiem que grans moments o actes únics no van tenir, al seu dia, el seu fotògraf –l’abans no era com l’ara i les imatges eren un producte escàs; per això el recull fotogràfic pot quedar en un entremig del record gràfic de l’ahir i l’àlbum familiar del passat. Per tot plegat potser el volum de la Sagrera de L’Abans és justament, i sense voler-ho, això: les fotografies de família de durant gairebé un segle d’aquesta nostra gran família sagrerenca.

Capítol I

El teixit urbà, entre la riera d’Horta i el torrent de la Guineu

é Pere Terr / CDS - Fons SCONEGUT DE R TO AU

El tramat urbà de l’antic territori de la Sagrera neix a mitjan segle xix a banda i banda de la carretera de Ribes i les cruïlles d’antics camins com el d’Horta, el de Sant Martí o el dels Enamorats, afavorit pel pas del rec Comtal però condicionat per les dues línies ferroviàries, més el tramvia de foc, que es comencen a construir a partir del 1852. Les masies donen pas a les fàbriques i a modestos habitatges per a obrers, mentre la zona del Fondal de Sant Martí continuarà essent agrícola fins que al darrer terç del segle xx es converteix en residencial, en altura, i s’afaiçona en uns barris amb voluntat i personalitat pròpies.

l territori de la Sagrera i de l’antic Fondal de Sant Martí està configurat per un terreny pla, lleugerament inclinat, que baixa dels primers contraforts de Collserola, a l’oest, i cap al mar, a l’est, entre l’antic curs del torrent de la Guineu, provinent del Carmel, i el de la riera d’Horta, nascuda a Collserola. Té precedents de poblament antic, neolític i romà, alguna masia medieval i un bon escampall d’època moderna, moltes de les quals coexistiren amb les primeres indústries, però a la zona no començaria a existir teixit urbà fins ben entrat el segle xix i encara el segle xxi es cusen les darreres costures amb l’anomenat Pla Sant Andreu-la Sagrera. El creixement i l’evolució urbanística han estat molt diferents segons els sectors: mentre el barri de Navas sorgiria com a enllaç entre la Sagrera i el Camp de l’Arpa, el del Congrés sortia gairebé d’una única operació urbanística allà on només hi havia conreus i una petita urbanització, els Indians, mentre que els voltants de l’antiga parròquia de Sant Martí de Provençals s’urbanitzarien seguint el model de megaedificis de les dècades del 1960 i del 1970. La proximitat a Barcelona ha ubicat al territori un seguit de vies que n’han determinat el desenvolupament: el rec Comtal, bimil·lenari;

sengles vies de tren, la de França i la del Nord, a mitjan segle xix, i modernament, sobre una d’elles, l’avinguda Meridiana, i sobre l’altra, el Pla Sant Andreu-la Sagrera. A finals del primer terç del segle xix s’instal· larien a la Sagrera les primeres adoberies i després les farineres de vapor, que aprofitaven les aigües del rec Comtal. Al seu costat apareixien modestos habitatges de treballadors, arrenglerats als camins existents (actuals Gran de la Sagrera, Berenguer de Palou, Ciutat d’Elx i Garcilaso), fins que, el 1877, Aleix Soujol obtingué el permís per fer un tramvia de Barcelona a Sant Andreu passant pel Clot, fet que aprofitarien els germans Eduard i Josep Enric Coll Masadas, hereus de les terres del seu oncle Pacià Masadas, per demanar a l’Ajuntament de Sant Martí permís per urbanitzar els terrenys del voltant de l’actual plaça de Masadas especulant amb la revaloració que provocaria el pas del tramvia. Les primeres cases construïdes són del 1878 i en cinc anys, a un ritme intens, van concedir-se 52 permisos d’edificació, que van continuar els anys següents fins a poblar tot el territori del nucli antic de la Sagrera. Navas, reconegut oficialment com a barri estadístic fa dues dècades, havia estat considerat

La Sagrera pren el nom del recinte sagrat, les 30 passes a redós de l’església de Sant Martí, i ambdós, Sant Martí i la seva sagrera, són esmentats junts en un testament de mitjan segle xi. Durant 1.000 anys el territori que ocupa la Sagrera actual va tenir com a parròquia la vella església del Fondal de Sant Martí, que ara ho és d’un altre barri, nou, sorgit encara no fa mig segle. AUTOR DESCONEGUT / CENTRE DE DOCUMENTACIÓ DE LA SAGRERA

CARRERS I PLACES

PUNTS D’INTERÈS

Fotografia d’una tarda de futbol al camp d’esports, que avui és la Unió Esportiva Sant Andreu (9), instal·lat en el límit dels antics termes municipals de Sant Martí i Sant Andreu, que comparteixen afeccionats, com pot veure’s en acabar un partit, en què el públic tant marxa cap a un cantó com cap a l’altre; s’hi aprecia la llera de la riera d’Horta (1), que feia i fa de frontera entre tots dos barris. També hi ha la fàbrica l’Espanyola, durant molts anys factoria sagrerenca de la C. A. de Hilaturas Fabra y Coats (2); per això a la Sagrera, com passa a Sant Andreu, hi ha un important nucli de persones que han estat antics treballadors d’aquesta empresa. Una mica més enllà, i al mateix carrer de Provençals, avui de Berenguer de Palou, el Xalet (3), amb la seva torratxa, que permet afirmar que la fotografia és anterior a la Guerra Civil Espanyola o, a molt estirar, i a jutjar per la gran bandera, del 1940, perquè aquest campanaret va ser enderrocat en la reforma que es va fer l’any 1941. Al fons, la

silueta de Montjuïc (4), l’Alcides gegantí del poema de mossèn Cinto Verdaguer. També s’hi veu ca la Filomena (5), edifici modernista del carrer Gran de la Sagrera fent cantonada amb Pacífic, obra de Joaquim Ribera i Cuadrench, aixecat l’any 1915, amb el seu pinacle, que va ser enderrocat fa pocs anys quan amenaçava ruïna i que mai no ha estat reconstruït; les torres de la basílica de la Sagrada Família (6), edificada dins del terme de Sant Martí de Provençals; el carrer de Santa Coloma (7), que va des de l’actual rambla de l’Onze de Setembre fins al carrer del Pare Manyanet, amb un aspecte força diferent del que té avui, i el col·legi Jesús, Maria i Josep, els Padres (8), edificat sobre l’antiga masia de can Llobet, adquirida pel pare Josep Manyanet el 1877 per fer-hi una escola, que avui també és la parròquia que porta el nom del sant i el seu santuari, on està sepultat.

TOMÀS FÀBREGAS CATARINEU / Fons PERE BOFARULL VIÑALS

CARRERS I PLACES

sempre, igual que el Congrés o els Indians, una part del barri de la Sagrera. A Navas, totalment rural fins poc abans de l’arribada de la Línia I del metro, en funcionament el 8 de maig del 1953, va viure una febrada constructora adaptada a la quadrícula de l’Eixample, de carrers rectilinis, i quedà marcat per les modificacions del Pla general metropolità del 1958, quan el pas de la Meridiana, tant a Navas però més a la Sagrera, donà peu, fins al 1974, a la construcció dels alterosos edificis pantalla. La darrera gran promoció d’aquests edificis pantalla va ser Meridiano Cero, sobre els terrenys de l’antiga Pegaso, en els quals també aniria zona verda i equipaments, combinant habitatge de lloguer i sector comercial. A Navas, l’únic urbanisme anterior a aquesta època va ser la Urbanització Meridiana, ubicada als terrenys de la senyorial torre Sellés, d’abans del 1725, adquirits el 1941 per l’Obra Sindical del Hogar, que hi va inaugurar 406 habitatges el 1944. Entre el 1960 i el 1970, els

AUTOR DESCONEGUT / Fons JOSEP MARIA SOLÉ MERCADÉ

blocs de Martorell, Bohigas i Mackay al carrer de Las Navas de Tolosa, 296, alhora que feien edificis al sector de la Sagrera-Meridiana, o els de Biscaia, 340, acabaren d’afaiçonar i saturar el sector, i reblaren el Pla Cerdà amb la desaparició d’algun carrer. Més enllà del rec Comtal, després de la via del tren de França, des del mateix moment de la construcció de l’estació de mercaderies de la societat ferroviària MZA, Clot-la Sagrera, entre el 1917 i el 1920 va sorgir un conjunt de barraques anomenat la Perona, arrenglerades a la ronda de Sant Martí. La Perona neix oficialment el 1947, però 25 anys abans ja es troben famílies assentades allà, en el límit est de la Sagrera. Aquestes barraques, no més de 200, quan van desaparèixer altres poblats anàlegs a Montjuïc o al Somorrostro, van elevar el nombre fins a un miler el 1973, amb més de 6.000 ànimes. Des de llavors començà la recol·locació en pisos i el 1985 restava un nucli de 55 barraques que el 1989

va enderrocar-se per fer el pont de Calatrava, cosa que va donar llum verd al parc de Sant Martí, al costat de l’antiga parròquia de Sant Martí de Provençals, on sempre havia estat l’Ajuntament de l’antic poble, amb l’antic hostal i alguna casa habitada, fins que l’any 1868 van traslladar el consistori al Clot. Tot aquest sector, els barris de Sant Martí de Provençals i la Verneda, fins al 1950 eren els camps de conreu de la Sagrera, on existien diverses masies habitades escampades entre els camps i també, a partir del segle xx, alguna fàbrica al voltant de la qual podia existir un petit nombre de modestos habitatges de treballadors. El primer nucli urbà sorgit a la riba dreta del Besòs va ser la Verneda pròpiament dita i mal anomenada de vegades via Trajana, tocant a Sant Adrià, per iniciativa de l’obra del Congrés Eucarístic, que es va començar a habitar el 1953. El 1955, al costat del nou camp de futbol del Club Esportiu Júpiter, on havia començat a jugar l’any 1948, la Caixa de Pensions inaugurava, enmig dels camps de conreu, tres blocs de pisos projectats per Manuel Casas Lamolla –després se n’hi afegiria un quart d’estructura diferent– als carrers de Guipúscoa, del Concili de Trento, de Huelva i d’Andrade, que anomenaria, erròniament, La Verneda i serien l’origen de la confusió toponímica. A l’altra vorera del carrer de Guipúscoa, entre el 1956 i el 1958, segons projecte dels arquitectes Julio Chinchilla i Luis Escolà, en 12 hectàrees van construir-se 816 habitatges i 112 locals comercials, entre Menorca i Guipúscoa, Fluvià i Selva de Mar, que s’anomenaren Juan Antonio Parera, nom d’un falangista, delegat de Sindicats, que morí durant la construcció dels blocs. El dictador va inaugurar personalment els blocs el 8 de juny del 1958, poc abans que

el 18 de juliol s’inaugurés oficialment el carrer de Guipúscoa com una alternativa a Pere IV per anar a Sant Adrià i Badalona. La construcció seguí amb les Cases Blanques, als carrers del Treball, de Huelva…, 831 habitatges i 80 locals ocupats el 1959, i els 1.001 habitatges promoguts pel Montepío Textil i inaugurats el 1963. Aquell Pla parcial d’Enric Giralt del 1958, modificat el 1962, acabaria d’urbanitzar el territori i foragitaria els darrers pagesos sagrerencs. La caserna de policia del carrer de Guipúscoa, la parròquia de Sant Lluís Gonzaga (1960), els instituts Juan de Austria i Infanta Isabel (1962) o el Mercado de Abastos de San Martín (1964) acabarien afaiçonant uns barris que al final es deslligarien de la Sagrera i del Clot, dècades abans de l’arribada del metro el 1997. En aquest sector, fora de l’existència de l’antiga església de Sant Martí de Provençals i d’alguna masia propera salvada en darrera instància i recentment de l’enderrocament, l’impacte urbanístic ha estat tan gran que ni s’han respectat antics topònims ni encara menys el traçat de vells camins mil·lenaris, ja que s’ha transformat totalment. El conjunt del sector, essencialment la part baixa de la Sagrera, viu actualment un gran projecte de transformació, però l’execució de les obres ha estat més lenta que de costum. La transformació gira sobre eixos ferroviaris: l’arribada de l’alta velocitat a la Sagrera, una nova estació intermodal d’enllaç i l’acabament de tres línies de metro fa alguna dècada que estan obres i l’horitzó del 2004, fita fixada inicialment, fa anys que ha estat superat. El futur parc lineal, el sector terciari i els habitatges donaren a Barcelona una nova centralitat en el barri de la Sagrera.

Al costat, fotografia de principis del segle xx dels camps de can Sardà, on actualment hi ha la plaça de l’Assemblea de Catalunya, mirant cap al que avui seria l’avinguda Meridiana. La fàbrica que es veu al fons seria la d’Albinya, antigament els Raspalls, que després de la Guerra es transformaria en la Societat Anònima Nevin, de productes químics. Romandria al barri fins al 1961.

CARRERS I PLACES / LA SAGRERA I NAVAS

Creu de la Sagrera

Tocant a la torre del Fang, al peu de la carretera de Ribes, hi havia una antiga creu de terme. D’allà sortia un camí, desaparegut el 1917 en construir-se l’estació ferroviària de mercaderies, denominat camí de la Creu, que davallava fins al Fondal de Sant Martí i l’església. Gairebé al començament del camí hi havia la masia de la Creu o can Rovira. Hi ha notícies que la creu de la Sagrera, també anomenada de Sant Martí, existia encara la dècada del 1930. Tot fa pensar que fou aterrada el 1936.

AUTOR DESCONEGUT / Fons JORDI FOSSAS BONJOCH

CARRERS I PLACES / LA SAGRERA I NAVAS

AUTOR DESCONEGUT / AMDSM

Carrer del Clot

Des de temps immemorial una de les vies que solcaven el pla de Barcelona era la que des de la ciutat anava al collet de Montcada per passar al Vallès. Aquest camí, via o calçada romana anys més tard seria conegut com a camí dels Francs o, simplement, com la calçada, però en fer-se la xarxa de camins en època de Carles III va rebre el nom de carretera de Ribes perquè permetia el pas d’un carruatge entre Barcelona i Ribes de Freser. Ara a la Sagrera el primer tram encara s’anomena carrer del Clot.

AUTOR DESCONEGUT / AMDSM

La torre del fang, una mostra de la Sagrera medieval L’antigor de la torre del Fang, que les noves troballes assenyalen un parell de segles abans del que es pensava, donaria la raó a Joaquim Ribera Cuadreny quan el 1887 escrivia que la gent la considerava més antiga que la mil·lenària església de Sant Martí de Provençals. La descoberta d’una vil·la romana a la propera porta fa pensar en el seu precedent. Les parts més visibles de l’edifici són dels segles xvii i xviii, amb una primera construcció del segle xv, i el primer esment documentat és del dietari de la Generalitat del 23 de febrer del 1559, quan al lloc situa una torre de la Verge Maria que antigament s’havia anomenat torre del Diable. La fertilitat de les terres de l’entorn i l’abundància d’aigua van fer de la masia un lloc pròsper. El baró d’Albí, propietari de la finca al segle xix, emprengué millores en les seves 20 hectàrees de regadiu, que heretà, juntament amb la torre i una petita part del terreny, la seva filla, Maria Josepa de Rocabruna Pascual, que atorgà la finca en testament del 8 de juliol del

1884 a Tomàs de Sivilla, bisbe de Girona; a Antoni Anglada Fontrodona, rector dels Escolapis de Sant Antoni; a Rafael Elies Aleñà i a Ferran d’Alòs, marquès d’Alòs, que era alhora el marmessor dels seus béns. En morir el marquès, els hereus vengueren torre i terrenys a l’empresa Fomento de Obras y Construcciones, S. A., la qual aprofità el 1917 la construcció de la nova estació de mercaderies del Clot a la Sagrera per instal·lar-hi el seu magatzem. Fomento, concessionari de la neteja de la ciutat de Barcelona, ho era també de moltes obres per empedrar els carrers i va fer un moll ferroviari de descàrrega de les llambordes que, via Mollet, venien de les pedreres de Caldes de Montbui, raó per la qual era conegut com el Dipòsit. Inclosa al Catàleg de patrimoni arquitectònic de Barcelona el 1962 i restaurada el 1986, s’hi establí l’Arxiu Històric Municipal de Sant Martí i el 1996, el Centre de Recursos Pedagògics del mateix districte. Sentenciada a enderrocament pel Govern municipal el 2010, PSC i ICV, en coincidir amb la sortida del túnel de la Sagrera-Sants, la proposta al plenari del districte de Sant Andreu topà amb l’oposició ferma a l’enderrocament per part d’ERC, CiU i PP; el projecte es va haver de retirar.

CARRERS I PLACES / LA SAGRERA I NAVAS

Carrer Gran de la Sagrera

El carrer Gran de la Sagrera, confluència amb la carretera d’Horta, més tard seria anomenat carrer d’Estevanez i a partir del 1944, de Garcilaso. Era un punt important on també confluïen un antic camí, després de Sant Sever, més tard de Bofarull i actualment de la Ciutat d’Elx, i el camí de Sant Martí; a més, el rec Comtal passava per sota d’aquest punt. Des del funcionament del tramvia, començat el 1877, aquest circulava pel mig del carrer. El fet que es pogués baixar per qualsevol banda provocava accidents. IFAG / Fons JORDI ESCAYOLA ORTEGA

AUTOR DESCONEGUT / CENTRE DE DOCUMENTACIÓ LA SAGRERA

CARRERS I PLACES / LA SAGRERA I NAVAS

AUTOR DESCONEGUT / CENTRE DE DOCUMENTACIÓ LA SAGRERA