L'Abans: Recull Gràfic de les Corts (1875-1979) by Editorial Efados

Carrers i places / LES CORTS

Lluís M. Bou Roura Josep Moran Ocerinjauregui Mercè Tatjer Mir Antoni Vilanova Omedas –––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

BARCELONA Les Corts

RECULL GRÀFIC 1875-1979

Hi col·labora

L’Abans: Recull gràfic de Barcelona - Les Corts (1875-1979) Col·lecció L’Abans Primera edició: gener del 2017 © Lluís M. Bou Roura, pel text © Josep Moran Ocerinjauregui, pel text © Mercè Tatjer Mir, pel text © Antoni Vilanova Omedas, pel text © Imma Navarro Molleví, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial Les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció Editorial Efadós Col·laboració Ajuntament de Barcelona Districte de les Corts Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Arxiu Municipal del Districte de les Corts (AMDC) Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc (AMDS) Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) Institut Geològic i Cartogràfic de Catalunya (IGCC) Documentalistes Joan Andrés i León Ariadna Isern Creus

Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1875 i 1979. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerarla fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor no identificat», si l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família, o «autor desconegut», si se’n desconeix l’autoria. Autories fotogràfiques de les pàgines de presentació Pàgina 2: Autor no identificat / ANC - Fons T. A. F. Pàgina 5: Brangulí / anc - Fons Brangulí (fotògrafs) Pàgina 6: Brangulí / anc - Fons Brangulí (fotògrafs) Pàgina 8: Autor desconegut / Fons Montserrat Carbonell

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-16547-51-7 Dipòsit legal: DL B 581-2017

CARRERS I PlACES

Lluís M. Bou Roura II

INSTITUCIONS I FETS HISTÒRICS

Mercè Tatjer i Antoni Vilanova III

INDÚSTRIA I COMERÇOS

Mercè Tatjer i Antoni Vilanova IV

LLEURE I ESPORTS

Mercè Tatjer i Antoni Vilanova V

FESTES I TRADICIONS

Josep Moran Ocerinjauregui VI

CULTURA I ENSENYAMENT

Mercè Tatjer i Antoni Vilanova VII

INFRAESTRUCTURES

Mercè Tatjer i Antoni Vilanova

Pròleg IMMA NAVARRO MOLLEVÍ Historiadora i arxivera

La vida de les persones és una sort de peces i engranatges que es conjuren per fer-nos com som, per tenir unes determinades afeccions, coneixences i bagatge. Per portar-nos a un temps, a un país i a uns carrers que mai no seran els carrers dels altres ni la història dels altres. A voltes es rebel·la i es mostra difícil o cruel, però nosaltres la redrecem i domestiquem, i construïm records de gent, de llocs i de vivències, i volem que les coses positives, que els moments feliços, perdurin, que deixin testimoni perquè sabem que són efímers. Però els records poden trair-nos. Els passem per un sedàs molt prim i es desdibuixen per retornar-nos algunes imatges i moltes sensacions. És per aquest motiu que, des de bell antuvi, els éssers humans han intentat recollir d’una manera oral i posteriorment escrita els fets més importants dels seus pobles i de les seves vides, i han narrat esdeveniments cabdals, com ara terratrèmols o grans fams, i han pintat en les parets de les seves coves allò que per a ells era important. La tecnologia ha avançat molt al llarg dels temps i des del segle xix disposem d’un invent prodigiós, la fotografia, que permet allò que molts pensadors imaginaven: congelar el temps, capturar-lo en un petit tros de metall, vidre, plàstic o paper, en el qual es recull un testimoni, una veritat (tot i que a voltes pot ser falsejada). El llenguatge de les imatges és clar i entenedor per a un gran nombre de persones que han nascut i s’han educat en una cultura que utilitza aquests elements per transmetre missatges, de vegades, evidents, i altres, subliminars. Com diu la cançó, «Res és etern, ja ho sé. Però hauria volgut que durés més temps». Aquesta nota de nostàlgia no vol, però, confondre els lectors o fer pensar en millors temps passats. I això és ben cert en el cas del llibre que ara teniu a les mans. El barri de les Corts que aplega aquest volum de la col·lecció L’Abans, el poble i el barri que els fotògrafs –professionals i afeccionats– van copsar al llarg d’un segle, entre el 1875 i el 1979, ja no existeix, perquè les Corts és ben viu, i es mou i es desperta i es transforma i es reinventa, però no oblida. I no oblida perquè els testimonis que hem pogut aplegar i conservar al llarg dels anys ara es posen a disposició de tots els ciutadans que vulguin conèixer com era aquest discret poble, aquest petit barri que ens continua sorprenent per la seva idiosincràsia i particularitat. L’acurada selecció de les fotografies permet a aquesta obra recuperar la història d’aquest territori mitjançant les imatges. Tot passejant pels carrers i les places, pels jardins ombrívols, els horts i els terrats, anem veient com es perfila un nou barri de les Corts, amb edificis emblemàtics, amb grans vies de comunicació, amb nous equipaments sanitaris i comercials, però també podem conèixer la seva gent, el dia a dia, amb les festes i tradicions, els jocs i l’esport, els nens i els avis, els carros i els tramvies, les botigues i els oficis, i entrar als patis de les escoles, dels hospitals, a les fàbriques i petites indústries, i a les llars privades. Com a historiadora i arxivera puc dir que els arxius s’encarreguen de preservar el patrimoni documental i que en els arxius del nostre país, dels més rics del món, podem trobar una gran quantitat de documents per refer la història del nostre passat, del nostre poble i de la nostra gent, però també podem recuperar les imatges que il·lustren una part del passat més recent. Si a aquestes hi afegim totes les imatges que encara es guarden en calaixos, capses de sabates, golfes i trasters de les cases particulars, ens serà impossible perdre la memòria. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Introducció

El recull de fotografies que apleguem en aquest volum de les Corts és una representació de la trajectòria històrica que ha protagonitzat el districte de les Corts, que inclou administrativament els barris actuals de les Corts, la Maternitat i Sant Ramon, i Pedralbes. Expliquem la història d’aquests barris a través de fotografies compreses entre els anys 1875 i 1979, un període d’un segle en què s’ha produït la transformació de nucli rural a nucli urbà. La població resident ha anat prenent identitat, en un primer moment a redós de les parròquies de Santa Maria del Remei, de Sant Ramon Nonat, de Santa Maria Reina i l’església del Monestir de Pedralbes, i, més recentment, de Santa Tecla, les quals van acollir, sobretot a causa dels esdeveniments polítics imperants, les iniciatives culturals, i les escoles i les acadèmies, també les esportives. Un districte que la ciutat va reservar a grans infraestructures, com ara l’Institut Frenopàtic i la Casa de la Maternitat; el quarter del Bruc i la residència d’oficials de l’exèrcit; la finca Güell i els jardins de Pedralbes, avui també coneguts pel coreferent Palau Reial; les universitats; la presó de dones a l’antiga masia de can Duran, després Asil del Bon Consell; els dos camps del FC Barcelona, i la seu de la residència sacerdotal Sant Josep Oriol al carrer de Joan Güell. Les més de mil fotografies reunides en el volum provenen majoritàriament de fons familiars, de persones aficionades a la fotografia que van captar els esdeveniments que se succeïen dins de casa, en els ambients més particulars, i en els entorns més immediats, al carrer o a la plaça, a la feina, a l’escola, a la parròquia o amb els amics. També podreu trobar-hi fotografies d’autors professionals que amb els seus reportatges socials van cobrir la vida de la ciutat en tots els seus vessants, l’obra dels quals és gestionada pels arxius fotogràfics de la ciutat. Amb les imatges dels uns i dels altres podeu observar la vida quotidiana dels corsetencs i, com una ona expansiva, els esdeveniments sociopolítics que han tingut el seu clímax al centre de la ciutat. Poc o molt, les Corts se n’ha fet partícip i podem assegurar que no se n’ha mantingut al marge. Expliquem la història del barri des de diferents òptiques, resumides en set eixos temàtics: el territori i la seva transformació; la gestió del districte des de les institucions; les infraestructures; les entitats socioculturals i esportives; la cultura i l’ensenyament; el món laboral, i les festes i tradicions. Els diferents eixos temàtics es poden anar resseguint en el foli temàtic, a la capçalera de cada pàgina, en què enregistrem el títol del capítol i els subcapítols. Al final del llibre podreu trobar l’índex temàtic i analític, que us permetrà veure l’estructura que vesteix el seu esquelet. Una introducció històrica en cada capítol permet resseguir l’evolució de cada temàtica dins del període cronològic de l’obra, i uns textos destacats, a proporció d’un en cada plec del llibre, van explicant més àmpliament alguns elements que ressalten, tant per la importància històrica com per la seva particularitat temàtica. Cada fotografia inclou el nom de l’autor i la procedència de la fotografia. Si la fotografia no ha estat signada i se’n desconeix el fotògraf, hi posem autor desconegut, i, si l’autoria queda confosa entre diferents membres de la família, hi posem autor no identificat. Un peu de fotografia presenta les fotografies de les pàgines parells i senars en l’espai i en el temps.

Carrers i places / LES CORTS

Capítol I

Carrers, places i edificis, una trama urbana contemporània

GC CUYÀS / IC

En el moment de l’annexió a Barcelona l’any 1897, la morfologia de la vila era força atípica, ja que es tractava de l’exmunicipi amb menys terrenys, menys habitants, menys densitat i menys edificació dels que es van agregar a la ciutat de Barcelona. L’actual divisió de barris comprèn la Maternitat i Sant Ramon, les Corts i Pedralbes, que es corresponen amb les diferents zones d’un territori que no es va veure fortament massificat fins a partir de la segona meitat del segle xx. Tots tres contenen unes característiques diferenciadores que els han fet singulars, però, sobretot, presenten un desenvolupament urbanístic força contemporani.

l sentit originari del nom de les Corts (terrenys i cases rústiques: masies) explica el caràcter rural que, fins ben entrat el segle xx, ha definit el districte de les Corts. La presència humana en el seu territori ve de lluny, des del neolític, tal com ho demostren les restes localitzades a la zona del carrer de Numància/Diagonal; també de l’època dels ibers (laietans) i, evidentment, dels romans, amb restes localitzades a diversos indrets de les vil·les –cases de camp amb terrenys de conreu– que s’estenien pel pla als voltants de la colònia Barcino, amb una activitat agrícola important. S’han localitzat restes d’aquestes vil·les a les zones de can Batllori i del monestir de Pedralbes, com també restes d’una necròpolis romana a la Travessera, entre els carrers de Joan Güell i de Galileu. Hi ha poques dades dels inicis de l’època medieval, però probablement, i després dels atacs d’Al-Mansur contra Barcelona el 985, la fortificació dels hàbitats dispersos (masies) es convertí en un procés habitual i es van adoptar solucions de defensa particulars, com la torre Rodona, per exemple, situada darrere de l’hotel Princesa Sofia. Altres masies amb restes encara visibles són la torre de Santa Caterina, can Canet de la Riera, can

Planes i can Rosés. Els seus habitants es cohesionaven al voltant de les parròquies, que actuaven de punt de referència poblacional (Sant Andreu de Palomar, Santa Maria de Sants, Sant Martí de Provençals, etc.). Les Corts no tenia parròquia pròpia i depenia de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià. D’altra banda, d’aquesta època cal esmentar la presència del monestir de Pedralbes, fundat el 1326 per la reina Elisenda. Aquesta és, en síntesi, l’organització d’un territori que es desenvolupava amb hàbitats rurals al voltant dels camins que menaven a Barcelona (Travessera i Marquès de Sentmenat) i a banda i banda d’un antic torrent (avui dia, carrer de les Corts), on es van construir algunes de les masies més importants. Aquest nucli poblacional es coneix amb el nom de les Corts Velles per tal de diferenciar-lo de l’eixample, construït a partir del 1845, conegut amb el nom de les Corts Noves i situat al voltant de la parròquia de Santa Maria del Remei, a la plaça de la Concòrdia. A l’octubre del 1836, les Corts assolia l’autonomia municipal, que durant diversos moments havia estat sotmesa a la de Sarrià. Aquest fet propicià una etapa de desenvolupament urbanístic i de canvis importants. El 1884 s’inaugurava el nou edifici de l’Ajuntament

Al costat, l’edifici de l’actual seu del Districte a la plaça de Comas als anys seixanta, obra d’Antoni Rovira i Rabassa, inaugurat el 1884 en terrenys cedits al consistori per la família Comas-Masferrer. En destaca el coronament, on hi ha inserit l’escut de les Corts. En aquesta pàgina, l’església de Sant Ramon Nonat, reconstruïda a partir del 1940 per l’arquitecte Josep Maria Sagnier després de l’incendi del 1936. AUTOR DESCONEGUT / Fons JOAN VIVES RIBA

11 15

8 9 2

4 15

5 14

12 11

23 21

24 25

SACE / ICGC

PUNTS D’INTERÈS

Vista aèria entorn del 1965 d’una part del Districte, en què s’aprecia l’escassa urbanització de la Diagonal (3) des de la plaça de Francesc Macià (1) fins al Palau Reial, davant del qual es construí el Monument als Caiguts (17), passant per la plaça de Maria Cristina (4), despullada d’edificis, llevat del Palau Abadal (5) i la residència d’oficials –al costat–, i la plaça de Pius XII (15), on tingué lloc el 1952 la missa multitudinària dins dels actes de celebració del Congrés Eucarístic. També es percep la llavors incipient construcció d’edificis universitaris, com la facultat de Dret (14) o l’actual facultat de Farmàcia (16). El nucli urbà més desenvolupat correspon a les Corts Noves, que té com a epicentre la plaça de la Concòrdia (6), amb l’església del Remei (7) i edificis singulars com can Deu, amb el carrer d’Anglesola (2) com a antic carrer Major i eix de comunicació amb Sarrià. Envoltat de camps hi ha el recinte de la Maternitat (18) i l’Institut Frenopàtic (19), institucions instal·lades a les Corts a finals

del segle xix. La Travessera (22) continuava travessant camps de conreu i, en menor mesura, l’ancestral via de comunicació amb Barcelona passava per on transcorre el carrer del Marquès de Sentmenat (9), a tocar de l’antic camp de les Corts del Barça (10), fins a l’actual avinguda de Josep Tarradellas (8). De la imatge rural de les Corts s’observen l’antic mas de can Taner (24), a la Travessera, a tocar de la riera Blanca; can Planes (20), la famosa masia del Barça, situada a tocar del cementiri (21) i del Camp Nou (23), i can Sòl de Baix (13), a la Travessera. A l’extrem inferior dret s’alça la xemeneia de l’antiga fàbrica tèxtil d’Amadeu Carné (25), després Tàpias i Pujol, un dels escassos exemples de la industrialització de les Corts, que encara es conserva envoltada dels antics passatges de casetes baixes de la zona de Sant Ramon. També s’aprecien les estructures de la fàbrica Fiat Hispania (11), avui dia centre cívic, auditori i altres dependències municipals, a tocar del mercat de les Corts (12).

Carrers i places

a la plaça de Comas i s’establien les residències estiuenques de la burgesia industrial, com la dels Güell i la dels Girona. Tot plegat va significar una etapa d’expansió demogràfica: el 1846, el terme tenia 360 habitants; el 1860, 820, i el 1877, 2.250. Malgrat tot, va conservar el seu caràcter rural tradicional, a diferència de la industrialització intensiva que s’estava desenvolupant en altres indrets del pla de Barcelona (Sant Martí, Sants). Hi havia grans extensions de terreny sense edificar a un preu assequible, amb força aigua i segregats, en la majoria dels casos, d’antics masos i finques agrícoles. Aquest fet propicià l’establiment d’un seguit de serveis assistencials promoguts per entitats particulars i religioses, com el col·legi de les Monges de Loreto (1867), l’asil de Sant Joan de Déu (1872), l’Institut Frenopàtic (1872), la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits (1884) i l’asil de Sant Rafael (1888), entre d’altres. La industrialització a les Corts no fou gaire important. Això sí, ateses les bones condicions

BRANGULÍ / ANC - Fons BRANGULÍ (FOTÒGRAFS)

del terreny i l’abundant aigua, s’hi van establir nombroses bòbiles que satisfeien la demanda constructiva. La zona del Camp de la Creu començà a urbanitzar-se prop de la fàbrica Castells, al voltant de la qual es formà una petita colònia obrera, i començaren a construir-se edificis als voltants de la plaça del Carme, a l’eix format pels carrers de Morales i del Montnegre. L’any 1897 és el de l’annexió del municipi de les Corts a Barcelona i, malgrat l’oposició del consistori, rubricada en diversos manifestos antiagregacionistes, l’annexió no va representar un fet traumàtic en el sentit de modificar considerablement el propi tarannà; les Corts va mantenir el seu caràcter rural d’acord amb una evolució urbanística embrionària que no es va veure alterada fins molt més tard. Durant el primer quart del segle xx, Barcelona va viure una època intensa de planificació urbanística, en què destacaren la perllongació de la Diagonal i el traçat d’una via de circumval·lació

(primer cinturó de ronda, actual gran via de Carles III), i en què es va potenciar l’eix del carrer d’Anglesola, per on passava el tramvia que connectava amb Barcelona per la carretera de Sarrià. El moviment urbanitzador, però, va ser lent. A tall d’exemple: el 1908 s’obria la Diagonal des de l’actual plaça de Francesc Macià fins a la carretera de Sarrià; el 1913 s’obria l’eixample i l’enllaç de la Travessera –carrer de Joan Güell– amb la plaça de Comas i el carrer del Remei; el 1919 es feia la cessió, per part dels Güell, dels terrenys per a la reconversió de la seva finca d’estiueig en Palau Reial; el 1922 es produïa l’establiment a la Travessera de l’antic camp de futbol de les Corts del FC Barcelona, i el 1922-24 s’iniciava el projecte d’obertura de la Diagonal fins al Palau Reial. Al marge d’aquests plans d’urbanització oficials, alguns particulars van aprofitar l’empenta constructiva de les primeres dècades del segle xx per parcel·lar les seves terres i construir petits habitatges obrers, que s’agruparen en passatges com els de Tubella, d’Albert Pinyol i de Planell, o com els de la zona de Sant Ramon: Xile, Madrona Piera, Pere Rodríguez o Jordi Ferran, i alguns construïts a l’empara de la Llei de cases barates del 1913, com els del carrer del Comte Güell. Tot i això, la visió de conjunt continuava essent la d’una zona poc urbanitzada: l’horta, els descampats i els jardins seguien representant el percentatge més alt del territori. Després de la Guerra Civil, els esforços urbanitzadors es van centrar a la Diagonal (llavors Avenida del Generalísimo Franco); preocupava el fet que una avinguda amb aquell nom il· lustre no tingués una façana d’edificis adient. Per això es va pensar a situar-hi la zona universitària i, de fet, es projectà d’una manera monumental. Per sort, només es va construir el Monument als Caiguts, avui desaparegut,

que estava situat davant del Palau Reial. El Congrés Eucarístic del 1952 també va tenir repercussions en el panorama urbanístic de la Diagonal, com també algunes actuacions puntuals lligades al règim franquista, com el grup d’habitatges Mare de Déu de la Mercè. A partir de la dècada dels cinquanta i fins al 1976, diversos plans parcials van variar notablement la fesomia física del Districte. Així, es va fixar la zonificació en residencial o de luxe a la banda de dalt de la Diagonal; en esportiva i universitària, a la zona final de la Diagonal, i en residencial o intensiva, a la resta del Districte. Algunes de les actuacions, com la del camp del Barça o la construcció del primer cinturó de ronda (gran via de Carles III) van amagar operacions especulatives. El boom urbanístic de les Corts, produït a redós d’aquests plans, va determinar la morfologia d’una bona part de l’actual Districte. Nombrosos blocs d’habitatges, hotels i oficines es construïren o s’iniciaren aquests anys: edifici La Talaia, els Trade, la seu de La Caixa, la torre Cervantes, etc. Tot i això, encara hi havia terreny no urbanitzat (una bona part de la façana de la Diagonal, per exemple), malgrat que la xarxa viària ja estava gairebé estructurada. La Travessera s’eixamplà en tot el seu trajecte, s’obrí l’avinguda de Madrid, es cobrí la riera Blanca, etc. Amb els nous ajuntaments democràtics s’inicià un canvi en la política urbanística municipal. El 1976 es redactà el nou Pla general metropolità, que volia posar fi a les mancances dels plans parcials anteriors, i el 1984, amb la nova divisió de districtes, es van recuperar un seguit d’edificis emblemàtics, com la seu del Districte i el centre cívic de can Deu, i també s’inicià una etapa de major incidència i participació del Districte pel que fa al planejament urbanístic del seu territori.

Entre el 1924 i el 1927 s’inauguraven les obres de remodelació de l’antiga finca Güell per convertir-la en residència reial. La situació de la finca, cedida pels Güell a l’Ajuntament, motivà la culminació del projecte d’obertura de l’avinguda fins al Palau Reial. Al costat, un grup de ciutadans a les portes del palau a la Diagonal –llavors avinguda d’Alfons XIII–, entre els quals hi ha mossos d’esquadra i, en primer pla, uns treballadors que donen els últims retocs a la urbanització de l’avinguda.

Carrers i places / LES CORTS

CARRER DEL REMEI

La processó eucarística de Corpus organitzada el 6 de juliol del 1941 per la parròquia de Nostra Senyora del Remei es dirigeix de la plaça de la Concòrdia a la plaça de Comas pel carrer del Remei. Aquesta era l’antiga via que comunicava la zona de les Corts Velles i la urbanització de les Corts Noves, aquesta última iniciada a partir del 1854 en terrenys cedits per terratinents de les Corts, com els Cuiàs, els Gelabert i els Closas. Com s’observa a la imatge, les construccions que flanquegen el carrer corresponen a una tipologia de casetes populars de planta baixa i un pis. AUTOR DESCONEGUT / ARXIU PARRÒQUIA DEL REMEI DE LES CORTS

JOAQUIM TAPIOLA BALMES / AMDC

Carrers i places / LES CORTS

carrer DEL remei

En aquesta pàgina, el carrer del Remei a la dècada del 1940. S’hi aprecia el grau d’urbanització de la zona. Al costat, a dalt, una processó pel mateix carrer i a la mateixa dècada. La situació del carrer, que comunicava amb la plaça de Comas i on hi ha l’edifici de l’antic Ajuntament, propiciava l’organització de processons, tal com ho mostra la imatge inferior del costat, del diumenge de Rams del 1968. En aquesta darrera imatge s’observa la farmàcia Antiga, establiment emblemàtic de les Corts, regentat per quatre generacions de la família Oller.

JOAQUIM TAPIOLA BALMES / AMDC M. SOLER / ARXIU PARRÃ&#x2019;QUIA DEL REMEI DE LES CORTS

Carrers i places / LES CORTS

PLAÇA DE LA CONCÒRDIA

Vista aèria de la zona de les Corts Noves en una imatge del 1924 en què destaca el campanar de la parròquia del Remei a la plaça de la Concòrdia, epicentre de l’eixample vuitcentista iniciat a partir del 1845, amb una urbanització de carrers que adopten una traça ortogonal al voltant de la plaça i que es va estendre fins a la plaça de Rosés. Llevat de can Deu, els habitatges de la plaça presenten, en general, un conjunt coherent de construccions de cases per a classes populars. La Diagonal, encara a mig urbanitzar, continuava travessant camps de conreu. J. GASPAR / AFB

JOAQUIM TAPIOLA BALMES / AMDC

Carrers i places / LES CORTS

PLAÇA DE LA CONCÒRDIA

Damunt d’aquestes línies, una imatge de la parròquia de Nostra Senyora del Remei el 1945. Els terrenys per construir-hi l’església havien estat donats a l’Ajuntament i a la Junta Parroquial de l’Església per les famílies Gelabert-Rosés i Closas. Aquest fet implicà la urbanització dels voltants de la plaça de la Concòrdia i la construcció d’un eix de comunicació amb la nova carretera de Sarrià a Barcelona, el carrer d’Anglesola, que es convertí en el carrer Major de les Corts. A la pàgina del costat, la plaça tal com era l’any 1910. En destaca l’edifici de can Deu.