L'Abans: Recull Gràfic de Lleida (1860-1982)

L’Abans: Recull Gràfic de Lleida (1860-1982) Col·lecció L’Abans Primera edició: març del 2015 © Sandro Machetti Sánchez, pel text © Oriol Bosch Bausà, pel text © Josep Vallverdú Aixalà, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial Les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, direcció, disseny i fotocomposició Editorial Efadós Col·laboració Ajuntament de Lleida Arxiu Municipal de Lleida (AML) ISBN: 978-84-15232-91-9 DL B 3289-2015 Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

L. ROISIN / Fons ALBERTO VELASCO GONZÁLEZ

Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1860 i 1982. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família.

Fotografies d’arxius Arxiu de Fotografia Històrica.

Universitat de Lleida (AFH-UdL) Museu d’Art Jaume Morera Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida (IEI)

A Joan Sales

En resposta a un poema seu sobre Lleida

La meva Lleida no és la teva. Més encara, ara, de lluny la veig, no tan dura i més clara, la Lleida enlluernada dels cirerers de rosa, on la primera abella tremola quan s’hi posa.

Dels caminets fondals olorosos i frescos, dels àgils hortolans, franciscans i morescos; on les paraules tenen un tornaveu de flautes i el càvec és la proa dels eterns argonautes.

On guarda cada mà durícies dels seus avis.

Revinguda hortolana amb una rosa als llavis, generosa i alegre. Vora el riu que bressola la seva vida neta de ciutat camperola, coronada de pàmpols i d’oliveres bruna, també sap, a les nits, fer versos a la lluna.

Màrius torres (1936)

<Sin v铆nculo de intersecci贸n>

4

Presentació Àngel Ros I Domingo Alcalde de Lleida

Em complau presentar-vos L’Abans: Recull Gràfic de Lleida (1860-1982), un projecte editorial d’un gran atractiu que ens aporta una visió inèdita sobre la ciutat i sobre els lleidatans i les lleidatanes. En un sentit estricte, no es tracta d’una història de la Lleida contemporània, ni tan sols d’una història de la fotografia a Lleida, encara que conté aspectes rellevants d’ambdós vessants. El volum que teniu entre les mans és un acurat recull d’imatges de la ciutat i del seu terme municipal que abraça el període cronològic comprès entre el 1860 i el 1982. La primera data correspon a l’època en què Lleida s’incorpora a la modernitat: l’arribada del ferrocarril i l’enderroc de les muralles van coincidir, també, amb les primeres fotografies que coneixem de la ciutat. La segona fou l’any de la darrera gran riuada que va afectar la capital de Ponent, una catàstrofe encara viva en la memòria de molts lleidatans, de la qual, com en ocasions anteriors, va saber refer-se per mirar endavant. Entremig d’aquestes dues dates, més de 120 anys d’història i d’històries per recórrer a través de la fotografia, autèntic document i mirall del passat, aquella Lleida on tothom es coneixia i el carrer Major era tothora l’artèria principal de la vida ciutadana.

PAISAJES ESPAÑOLES / AML

Tanmateix, aquesta nova història gràfica de Lleida presenta unes qualitats ben especials. Entre aquestes, i a part d’una acabada edició sobre paper, potser la més important ha estat que la major part de les imatges que formen part d’aquesta obra han estat cedides per famílies, col· leccionistes i entitats d’una manera totalment desinteressada a partir d’un procés de crida i participació ciutadanes. Un agraïment, doncs, ben sincer a tots ells per compartir els seus àlbums familiars i col·leccions particulars, uns petits tresors que han guardat durant anys conscients del seu valor i que ens permeten veure avui l’aspecte del que han estat Lleida i els lleidatans. En aquest sentit, aquest llibre és també l’homenatge que mereixen tots aquells fotògrafs, professionals i aficionats, sense els quals ara ens mancaria el registre visual de la nostra identitat col·lectiva com a societat i ciutat.

I, finalment, vull també agrair a l’Arxiu Municipal de Lleida i a l’editorial Efadós, promotors de la iniciativa, com també als autors del llibre, Sandro Machetti i Oriol Bosch, el seu esforç i dedicació en recollir les imatges, documentar-les i presentar-les d’una manera ordenada en vuit interessants capítols temàtics que tracten la ciutat des de diversos punts de vista, com ara l’urbanístic, el festiu, l’institucional, el cultural, l’econòmic, el social o l’antropològic. Gràcies a tots per fer d’aquesta obra un nou referent, especialment adreçat a tots els lleidatans que s’estimen Lleida, un gran àlbum familiar de la ciutat fet amb la col·laboració i la complicitat dels seus ciutadans, i que ens permet reviure amb nostàlgia, però també conèixer amb entitat, el nostre passat, una eina sense la qual no podríem entendre el present ni encara menys afrontar els nostres reptes de futur.

5

Pròleg Josep Vallverdú AIXALÀ Escriptor Amb la perspectiva de qualsevol humà, apareixen prou definits dos tipus de passat, dos espais de memòria: d’una banda, uns fets que ocorregueren molt enrere en el temps, els quals han quedat reflectits en els llibres d’història i en les obres d’art dels segles coetanis als fets i immediatament posteriors; de l’altra, uns esdeveniments que conformen la història més recent, manta vegada viscuda o soferta per nosaltres mateixos; la memòria que tenim del passat pròxim fa dels esdeveniments i les figures quelcom immediat, quasi d’ahir mateix; si hi pensem bé, però, malgrat la vivesa de les imatges recurrents, alguns d’aquests personatges o successos són reculats a prou distància perquè aviat caiguin en el pou dels fets realment antics.

La Mesopotàmia de 5.000 anys enrere o, per al cas amb semblant valor, la guerra europea del 1914 al 1918 són blocs històrics que col·loquem en el fris de la Història «dels altres», mentre que, per a una persona de mitjana edat, la guerra de l’Iraq o el terratrèmol de Kyoto o les Olimpíades de Barcelona són una part de la crònica viscuda per ella; és com si aquesta persona de mitjana edat n’hagués pres part. I, tanmateix, són història al cap i a la fi.

Per a un nen, la història quasi no existeix. Tot allò que pertany al passat fou una aventura protagonitzada tant per Ramsès II com pel seu padrí, i fins i tot pel seu pare, que, per ventura, una vegada potser va quedar primer en una cursa de motos de Festa Major. Certament, l’edat de qui contempla la història s’involucra amb força o passió ben diferents en la seva assimilació atenent què hagi après o viscut. Les persones de més de 80 o 90 anys posseeixen un àlbum d’experiències o bé personals o coetànies que enclouen, com a història presenciada o quasi, fets que les altres generacions han de situar forçosament en els manuals d’història i en els museus.

La Història permet acotacions múltiples: períodes curts o més llargs, successos ocorreguts en llocs concrets o regions i fins continents, de regnats o de dinasties, etc. I, extremant l’exemple, una biografia és una capsa tancada, història personal que, però, sol anar acompanyada del referent temporal o espacial més immediat, que envolta el personatge i reprodueix l’atmosfera i societat en què es desenrotllarà la vida personal concreta. I, en el cas de la Història dels darrers 150 anys, podem explicar moltes històries parcials, dramàtiques o pintoresques, valent-nos solament de les imatges fotogràfiques. Només un xic enrere de la data inicial de la nostra col·lecció gràfica, un esdeveniment social important era plasmat gràficament per dibuixants, que prenien uns apunts sobre el terreny i després, a la redacció del periòdic, preparaven la litografia o la planxa gravada. Noms il·lustres com el de Daniel Urrabieta Vierge en donen testimoni.

Una ciutat dins la Història pot explicar-se en tot el seu desplegament al llarg dels segles o parcialment, prenent-ne un període determinat. Molt sovint, la pretesa història completa es recull en una sèrie de volums. En el cas que ens ocupa, i tenint esment que es tracta d’un llibre gràfic, són només 122 anys els que abasta el llibre, que és com una curiosa capsa en què encabir

6

les imatges que van ser recollides en el dit període, tant per professionals de la fotografia com per particulars. Recórrer als arxius familiars, personals, és un recurs que proporciona moltes i ben agradables sorpreses, completa i delimita un quadre inicialment esborradís o aporta aquella dada cronològica, urbana, espacial, folklòrica, ètnica, útil a la historiografia.

D’altra banda, assegura que aquell document no es perdi com passaria si, en successives generacions, algú, per descurança o ignorància del seu valor, el destruís. Sigui com vulgui, qui escriu aquestes ratlles no deixaria de considerar el llibre un àlbum de documents històrics, per més que els autors, en la introducció, diuen i rediuen que no han volgut fer un llibre d’història, sinó presentar una galeria descriptiva en què les fotografies parlen. Però, com que són fotografies antigues, fotos d’un passat, per a molts dels lectors de les generacions actuals quedaran com a pura història.

Per als de la meva edat, nascuts quasi al bell mig del període triat pels col· lectors, hi ha fotografies de les més antigues que em són familiars, perquè els objectes o edificis recollits en imatge els havia vist encara en forma física i els recordava quasi tan vívidament com ara me’ls presenta el volum: quiosc El Gat Negre, mercats de Sant Lluís i de Magdalena, antiga placeta de Ramon Berenguer, areny del Segre, primera Banqueta, antiga Ereta, la catedral nova, a l’ensorrada cripta de la qual havia jugat, entre esquelets, durant la Guerra Civil... I semblantment, en el cas de les imatges més recents, pel fet que els seus protagonistes m’eren tan propers, descobreixo, en la reproducció, detalls que en viu havia deixat d’observar o, simplement, no havien entrat en el meu camp de visió, de la qual cosa dedueixo que no copsem prou bé, a la primera ullada, una bona part del substanciós contingut que el document hauria de desvetllar-nos.

Un exercici útil i de vegades ple de sorpreses és repensar la superposició o substitució dels espais de la ciutat; quan treballava a les ordres de Jordi Rubió i Balaguer a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en un Registre de Cancelleria d’Alfons el Magnànim va sortir-me un document de valor per a la Història de Lleida: la concessió per part del monarca d’un nou mercat «a l’areny de llevant de la ciutat». Aquest mercat, creat el segle xv, duria més endavant el nom de la parròquia i barri, Magdalena; curiosament, l’esment de l’emplaçament ens recorda que entre el riu i la Seu Vella, abans del segle xv, s’hi estenia el llarg i ample marge del riu, un cop destruït l’antic poblat de Sant Pau (avui estació de ferrocarril); a la part més propera al turó de la Seu d’aquell suau pendent s’hi bastiria el mercat, al qual acudia la meva família, per cert. L’actual, i aviat debolida, estació d’autobusos ocupa el lloc de l’antic mercat de Sant Lluís. La Seu Vella, envilida en caserna i recuperada dignament. I altres nombrosos exemples.

No solament el simple pas del temps ha canviat la fesomia de molts indrets, sinó la Guerra Civil, la postguerra o les necessàries millores urbanístiques més recents. Per això, el volum esdevé un paradigma de dinamisme urbà i social, i se’n poden extreure lliçons múltiples com si es tractés d’un ésser viu. El miracle de fer reviure a partir del retrat val tant per a tota una ciutat com per a una sola persona. No dubto que l’ànima de la ciutat retratada se sobreposarà als grisos dels seus exemples gràfics més antics, de quan Isabel II, abandonant la «Corte de los Milagros», arribava a la primera estació de ferrocarril de la Iltirta ibèrica.

7

Introducció L’abans i Lleida. Temps i espai. Vet aquí dos dels quatre arguments que impulsen aquest llibre. L’eix temporal s’inicia el 1860, amb l’arribada del ferrocarril i la immediata obertura de la ciutat closa per l’enderrocament de les muralles medievals, i es tanca amb la riuada del 1982, que coincideix amb la fi de la Transició democràtica. Dues fites que configuren les transformacions físiques, socials, econòmiques, polítiques i culturals de la Lleida contemporània, i esbossen el que avui és una de les ciutats modernes i obertes al món de l’interior de Catalunya. D’altra banda, el vector espacial que concorre en aquest relat s’encaixa en els límits del terme municipal, incloent-hi el centre urbà i també l’extensa horta i altres nuclis que hi pertanyen. Aquests són, doncs, els motius que condueixen les pàgines a seguir o, més ben dit, el recull d’imatges que les il·lustren.

AUTOR DESCONEGUT / Fons RAMON COSTA VILELLA

És prou complicat dur a port una empresa com aquesta en una ciutat que disposa d’esplèndides aportacions gràfiques al voltant del seu passat.

Nogensmenys, aquesta nova proposta ve a afegir-s’hi amb alguns trets específics. No es tracta d’una obra amb voluntat historiogràfica. Els textos no impliquen noves troballes al voltant de la història de Lleida. Són solament descriptius i serveixen de guia entre les imatges, les veritables articuladores del discurs. Aquest és un llibre en què parlen les fotografies.

El lector/espectador podrà dialogar amb elles, en virtut de la pròpia experiència, omplint els buits, amplificant les ressonàncies i, el que potser és més important, transmetent les seves emocions en contemplar-les a altres, qui sap si més joves o no. Els autors han volgut construir un relat amb les nostres imatges del passat, tot i que, de ben segur, els qui en gaudeixin recordaran altres capítols d’aquesta història tot fent que la memòria individual sigui l’espurna que encengui la col·lectiva. L’obra també pretén multiplicar aquest efecte emocional mitjançant el volum d’imatges.

La nombrosa col·lecció que es presenta implica una experiència fins ara inèdita en la qual trobar els diferents temps i perspectives d’un mateix fet o indret. La positiva hiperactivitat visual que es genera és fruit, també, de la curosa resolució, dimensió i maquetació de les reproduccions, que permeten explorar amb minuciositat aspectes i detalls. Aquesta estratègia confereix una nova vida a les imatges que potser ja són prou conegudes i que no s’han defugit per la seva rellevància històrica o estètica, pertanyents, molts cops, als diferents arxius o col·leccionistes. Tanmateix, s’ha privilegiat la presentació d’imatges inèdites, sorgides del recapte dut a terme entre els lleidatans i lleidatanes que han volgut cedir aquelles fotografies familiars esparses, que romanen oblidades en calaixos i capses de malendreços. Aquesta generositat ha solidificat el tercer vector que articula el llibre: la voluntat d’ubicar les persones, veritables protagonistes, que poblen l’espai al llarg del temps. En darrer terme, cal destacar-ne una quarta intenció, d’ordre científic i patrimonial, com un més dels grans valors afegits de l’obra. Els índexs temàtic i alfabètic permeten localitzar amb facilitat determinats continguts representats en les fotografies, la identificació dels seus autors i dels fons respectius facilita també tornar-hi per a ulteriors usos i, a més, les imatges reproduïdes són una mínima mostra d’un gran recull que ha quedat descrit i catalogat amb finalitat de consulta a l’Arxiu Municipal de Lleida.

9

Capítol I

Urbanisme i paisatge, una ciutat en un bressol d’horta

ONEGUT AUTOR DESC

O GONZÁLEZ RTO VELASC / Fons ALBE

Dos turons i una frondosa plana d’horta travessada per un riu dibuixen el paisatge on s’acomoda el terme municipal de Lleida. Cal no perdre de vista aquesta dependència orogràfica, ja que, de la tensió entre tots aquests elements, neix una urbs arrelada a la terra, ferma segons la tradició, però dinàmica en les transformacions que ha representat el pas de les condicions de vida tradicionals i rurals a les estructures modernes i urbanes. Aquest procés tingué l’origen en l’enderroc de les muralles medievals, atorgat per Isabel II el 1861, poc després que la monarca visités la ciutat amb motiu de l’arribada del ferrocarril, dos fets que condicionen la metamorfosi de la vila contemporània.

P

otser enlloc és més adient que a Lleida invocar el concepte de paisatge per definir el seu urbanisme. Un concepte, però, que no fa referència a les diferents maneres de representar el territori, sinó, en un sentit global, a la manera com els habitants d’un indret interpreten l’espai que els envolta, hi incideixen, s’hi relacionen i el transformen. La configuració de la ciutat contemporània, en termes extensos i no limitats a l’entramat urbà, ha estat determinada per la tensió permanent entre l’espai urbanitzat i el de naturalesa rural i agrícola que l’envolta. No és possible entendre la configuració actual del terme municipal, amb totes les seves peculiaritats, sense valorar la simbiosi entre ambdós paisatges, ja que en formen un de sol.

Una junció que els confon, però també els oposa com a paradigma de les contradiccions del món al llarg dels dos darrers segles, que s’ha debatut entre la modernitat i la tradició que representen, d’alguna manera, cadascun d’ells en una pugna dinàmica.

L’any 1861, després de la visita d’Isabel II a finals de l’any anterior –amb motiu de la inauguració de la línia de ferrocarril entre Barcelona i Lleida–, l’Estat concedí el permís per enderrocar les muralles medievals

que recloïen l’urbs històrica. Aquesta mesura era una reivindicació reclamada d’antuvi per les autoritats locals i s’oposava a les recances de l’estament castrense, que entenia encara les ciutats com a places militars necessitades de defenses. Més enllà de la muralla es trobava una plana al·luvial on s’exercia una intensa activitat agrícola, fertilitzada per les aigües de la conca del Segre i un tradicional sistema de séquies. L’arribada del ferrocarril i la caiguda de la muralla foren els fets cabdals per al posterior desenvolupament urbà, ja que traçaren alguns dels límits del seu nucli –delimitat per la mateixa via fèrria–, ubicaren els espais dels futurs barris perifèrics i alinearen les rondes i rambles principals. Un tercer fet determinant que promouria la resta de l’expansió urbana fou el sostingut creixement demogràfic, menys evident durant el segle xix, a causa de l’absència d’una indústria expansiva, però imparable durant el segle xx, i especialment durant les dècades posteriors a la Guerra Civil. La tendència creixent conduirà la ciutat dels 19.500 habitants del 1860 als 21.500 del 1900, els 53.000 del 1950 i els 107.000 del 1981.

La desaparició definitiva de la muralla es perllongà fins a la darrera dècada de la

A la pàgina del costat, l’Arc del Pont, l’entrada històrica a la ciutat, a principis del segle xx. En primer terme, a l’esquerra, un traginer mena un carro amb el qual transporta mercaderies fora la ciutat. En aquesta pàgina, les cicatrius del pas del temps i els efectes devastadors de la Guerra sobre el símbol més emblemàtic de la ciutat, la Seu Vella, en una imatge de la dècada dels cinquanta.

AUTOR DESCONEGUT / Col·lecció JOAN TORNÉ COSCOLLA

15

URBANISME I PAISATGE

1

12 11

9 2

3

5

4

11

6

7

8

13

14 15

16

10 17

18

PUNTS D’INTERÈS

Vista panoràmica de la ciutat presa des del marge esquerre del riu Segre cap al 1910.

A l’esquerra de la imatge s’observa l’arbrat dels Camps Elisis i l’antiga carretera de Barcelona, actualment avinguda del President Tarradellas (1). En primer terme, l’areny del Segre (4), espai on feien parada els rais, reposaven els traginers o les bugaderes rentaven la roba al riu. Més enllà, el pont Vell (3), en el darrer tram del qual s’aprecia l’estructura que es va bastir després de la gran riuada del

1907. Tanmateix, es veu encara com el pont conserva en la seva major part la primitiva construcció de pedra d’origen romà, aspecte que va desaparèixer amb l’edificació d’un nou pont l’any 1911. Darrere el pont, al fons de tot de la imatge, el turó i el castell de Gardeny (2). Si des d’aquí es desplaça la mirada cap a la dreta, es distingeix, en primer lloc, els dos campanars de la catedral (5) i, posteriorment, la Banqueta o avinguda de Blondel (6), on destaca la façana neoclàssica del Palau de la

Paeria (7). Si se segueix en aquesta direcció, ressalta l’Arc del Pont (8), porta d’entrada a la ciutat, i el llavors carrer de Cabrinetty, en l’actualitat avinguda de Francesc Macià (10). Al seu darrere, els teulats de les cases de l’avui desaparegut barri del Canyeret (11), enderrocat l’any 1970, i el petit campanar de l’església de Sant Joan (13).

Dominant la ciutat, el conjunt de fortificacions del turó, entre les quals es reconeix el baluard de la Llengua de Serp (9), el de

l’Assumpció (12), el de la Reina (15) i el de Louvigny (16), i la Seu Vella (14), la catedral antiga de la ciutat, encara transformada en caserna militar, tal com ho testimonien els grans finestrals del claustre, completament tapiats. A la dreta de la imatge, i en primer terme, el barri de Rambla de Ferran-Estació (17), zona que es va començar a urbanitzar el segle xix i on s’instal·laren les primeres indústries de la ciutat, i, al costat, la partida de Pardinyes Baixes (18), terreny d’horta.

A. T. V. / Col·lecció EDITORIAL EFADÓS

14

URBANISME I PAISATGE

AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA ESTEVE-ALMACELLAS

centúria en un llarg procés que acompanyà les primeres transformacions substancials, sorgides de la redacció i execució, no exempta de variacions, del primer pla urbanístic modern. Redactat l’any 1865, el Pla Fontserè –dit així pel seu impulsor, Josep Fontserè i Mestre– plantejà la reordenació interna del nucli antic, inspirant-se en els postulats de l’higienisme que pretenien millorar la salubritat de les ciutats, i constituí un primer dibuix del sistema de circumval·lació. Aquest quedà delineat, des de l’estació i en el sentit de les agulles d’un rellotge, per la rambla de Ferran, la Banqueta, les avingudes de Catalunya i d’Aragó, la carretera d’Osca –avui carrer de Balmes–, l’actual avinguda de Prat de la Riba i el carrer d’Anselm Clavé. Fins a la Guerra Civil, aquesta estructura permeté l’ordenació d’un primer eixample al marge dret del Segre

14

i amb una disposició nuclear al voltant de la ciutat antiga. Així, prengueren forma els actuals barris o zones de Ferran-Estació, Aragó i Universitat, Camp de Mart i Magdalena, que es caracteritzaran per la ubicació de comerços, serveis, entitats financeres i professionals liberals. Al salt de la muralla l’acompanyà un altre fet insòlit, ja que depassava l’estricte eixample perimetral, com fou la construcció del parc urbà dels Camps Elisis tot creuant pel pont Vell el límit topogràfic que constituïa el riu. Inaugurat el 1864 –a imatge i semblança dels bulevards moderns i enjardinats homònims de París i Barcelona–, constituí, a més, la llavor de l’ordenació futura del barri de Cappont.

El segle xx, un nou pla, redactat per Adolf Florensa i Ricard Giralt el 1921, preveié un

segon sistema de ronda que reforçava la disposició central d’un entramat que, a poc a poc, s’anava apoderant de les terres de conreu històriques. L’eix que articulà aquest segon eixample fou el projecte de l’actual passeig de Ronda, definitivament urbanitzat a finals dels anys seixanta. El Pla Florensa-Giralt també confirmà l’expansió cap a Cappont i la urbanització de Pardinyes, el barri de darrere l’estació.

El resultat fou, al llarg de les dècades posteriors a la Guerra Civil Espanyola, la consolidació de zones residencials com les de l’avinguda de Madrid, Santa Maria de Gardeny i, posteriorment, La Mariola –molt lligades a les necessitats d’habitatge de l’estament militar les dues primeres, i a la reubicació en habitatges socials dels habitants del barri del Canyeret, al centre històric, enderrocat a finals dels anys seixanta, la tercera–, i també les zones de serveis i residencials de Camp d’Esports –estimulada pels equipaments hospitalari i esportiu duts a terme en el primer terç del segle xx– i d’Humbert Torres o Príncep de Viana. Per la seva banda, el barri de Pardinyes, que fins aleshores agrupava una part de la minsa activitat industrial, els subministraments de gas i electricitat, i la residència dels treballadors ferroviaris, començà a desplegar-se davant les noves necessitats demogràfiques de la ciutat.

També passada la Guerra Civil, la urbanització de l’avinguda de les Garrigues articulà el principal vial de comunicació cap a Barcelona i va promoure el creixement sostingut de Cappont i la seva extensió lineal més enllà del canal de Seròs, cap a la Bordeta, on abans només existien algunes residències pageses i segones residències d’estiueig de la burgesia. Entrats els anys seixanta, aquesta

expansió més enllà del marge esquerre del riu es complementà amb la urbanització del polígon industrial d’acord amb les necessitats de la puixant indústria agroalimentària i de transformació.

El nou pla del 1957, per bé que donava continuïtat a l’anterior, hagué de regularitzar la situació provocada per la màxima expansió demogràfica, conseqüència, en gran part, de l’arribada d’immigrants des dels anys quaranta, que s’ubicaren en zones d’habitatges autoconstruïts i amb grans dèficits de serveis. Aquests nous emplaçaments trencaren la disposició nuclear de l’entramat urbà i hi donaren una morfologia estelada, provocada pel naixement d’uns barris perifèrics i extraradials, sorgits a redós d’alguna limitada construcció d’habitatges socials o de la proximitat als centres fabrils i de comerç a l’engròs, necessitats de mà d’obra, com és el cas dels barris de Balàfia, Secà de Sant Pere o dels Magraners. Altres nuclis agregats s’afegiren a aquests com a fruit de l’agrupament d’habitatges en algunes partides de l’horta, com Llívia o Butsènit, o com a resultat de les polítiques de colonització de grans finques agrícoles, a l’extrem occidental del terme, necessitades de jornalers residents, com són els casos de Raimat i Sucs i Suquets.

El pla del 1979, tocant ja a la fi d’aquest relat, ha promogut des d’aleshores el reagrupament nuclear de l’espai urbà tot cercant també el minvament de les grans desigualtats socials existents entre els barris dels eixamples i els perifèrics. El que no ha estat possible difuminar són els senyals d’un paisatge híbrid en permanent intersecció amb el barri més gran i intemporal de Lleida: l’horta periurbana que constitueix el tret característic del seu tarannà i és l’origen de la seva riquesa.

Imatge de Ramon Esteve –el segon de la dreta– i una colla d’amics de joventut al cafè-xalet dels Camps Elisis cap a l’any 1955. Al fons, a l’esquerra de la imatge, la cúpula del templet o quiosc de música, construït el 1925 en paral·lel al cafè-xalet. Els Camps Elisis han estat no solament el lloc d’esbarjo preferit dels lleidatans durant generacions sinó també un dels espais urbans més fotografiats de la ciutat.

15

URBANISME I PAISATGE / RAMBLA DE FERRAN-ESTACIÓ

AUTOR DESCONEGUT / Fons RAMON COSTA VILELLA

L’estació de ferrocarril, UNA VIA VERS LA MODERNITAT La primera estació del ferrocarril, a la qual va arribar el viatge inaugural procedent de Barcelona el 30 de maig del 1860, es trobava al marge esquerre del Segre, en un lloc de l’horta anomenat Palauet, prop de Vilanoveta, a la rodalia de l’encreuament entre la carretera de Barcelona i la mateixa via. Era una edificació provisional de fusta de la qual no es té constància gràfica i que se suposa de naturalesa feble, atesos els danys que patí a causa d’una ventada poc després de la seva construcció. Aquesta primerenca ubicació, que obligava a arribar-hi creuant el riu pel pont Vell, l’únic existent, era deguda al fet que les obres del pont del tren no es van iniciar fins al juliol del mateix any i s’enllestiren a principis d’octubre.

Fou llavors quan es construí la segona estació, a l’altra banda del curs fluvial i al vessant nord de les vies. Es tractava d’un edifici de factura estàndard pel que fa a aquest tipus de serveis: un cos central d’una planta amb porxo d’estructura metàl·lica i teulada de planxa de dos vessants encarat a la via, flanquejats per

16

dos cossos de dues plantes i uns annexos dedicats a les tasques d’un nus de comunicacions. Aquesta estació pervisqué fins a la construcció de l’actual.

Les obres s’emprengueren el 1927 i es van perllongar fins a la inauguració, el 8 de desembre del 1929.

El nou edifici, obra d’Adolf Florensa, tot i que algunes fonts indiquen la participació de J. M. Fuster o de l’enginyer Laborda, s’aixecà com una de les més imponents obres públiques de l’època i se situà, aquest cop, al costat sud de les vies, fet que l’integrà de ple a l’eixample, al capdavall de la rambla de Ferran. L’illa d’edificis al davant de la façana principal, i flanquejada pels antics carrers del Comerç i de Balmes –aquest darrer era el que connectava l’estació amb la Rambla–, tenia els dies comptats.

El nou edifici lluïa monumental i obeïa als gustos arquitectònics dels anys vint: un estil molt eclèctic que barrejà d’una manera molt lliure elements formals historicistes amb altres de tendència art déco, com ara els capriciosos coronaments de les cornises, les cobertes de tipus imperial de lloseta negra, rematades amb agulles metàl·liques, i el fort sentit dinàmic que atorga al conjunt l’encoixinat del parament exterior. Des d’aleshores, l’edifici ha esdevingut la carta de presentació de la ciutat per al visitant que arriba per via fèrria.

AUTOR DESCONEGUT / Fons ALBERTO VELASCO GONZÁLEZ

ESTACIÓ DE FERROCARRIL

A la pàgina del costat, una locomotora descansa sobre les vies de l’antiga estació del ferrocarril cap al 1927, com ho demostra el fet que, a l’esquerra, es vegi un cos de la nova estació en construcció. Sobre aquestes línies, passatgers, taxis i, fins i tot, un carro davant la façana de l’actual estació de tren la dècada dels quaranta. Sota el rellotge de l’estació, l’epígraf MCMXXVII, any d’inici de les obres del monumental edifici, projectat per l’arquitecte lleidatà Adolf Florensa.

17

URBANISME I PAISATGE / RAMBLA DE FERRAN-ESTACIÓ

AUTOR DESCONEGUT / Fons ALBERTO VELASCO GONZÁLEZ

PLAÇA DE RAMON BERENGUER IV

Sobre aquestes línies, antic carrer de Balmes la segona meitat de la dècada dels vint. Aquest carrer va desaparèixer l’any 1929 en ser enderrocada tota una illa de cases per donar més visibilitat a la façana de la nova estació de ferrocarril i urbanitzar la plaça del Príncep Alfons, actual plaça de Ramon Berenguer IV. A la pàgina del costat, una vista de la plaça presa des de l’estació els anys quaranta. Una font, bancs i diversos parterres enjardinats donen entitat a la plaça.

18

19 AUTOR DESCONEGUT / Fons ALBERTO VELASCO GONZÁLEZ

URBANISME I PAISATGE / RAMBLA DE FERRAN-ESTACIÓ

20

RAMBLA DE FERRAN

Animada instantània de la Rambla, un dels principals passeigs de la ciutat, cap al 1915. Petits i grans passegen sota l’ombra dels plataners al llarg de l’avinguda, espai que a principis del segle xx s’omplia de fires, barraques i atraccions de tot tipus durant els dies de Festa Major.

A partir dels anys seixanta, oficines i entitats bancàries van colonitzar-la, i la van convertir lentament en un centre financer sense l’ànima de passeig ni la bulliciosa via social que l’havia caracteritzada durant dècades.

AUTOR DESCONEGUT / Fons ALBERTO VELASCO GONZÁLEZ

21

URBANISME I PAISATGE / RAMBLA DE FERRAN-ESTACIÓ

AUTOR DESCONEGUT / Fons ALBERTO VELASCO GONZÁLEZ

22