La Barcelona d'entreguerres 1914-1936 by Editorial Efados

Fotografies dels Merletti foto gr afies d e l’institut d ’estu d is foto gr àfics d e c atalu nya

Daniel Venteo Biografia a càrrec de Pep Parer

La senyera, l’estelada i l’estendard del grup Pàtria Nova, entre d’altres, presidint una concentració de militants republicans durant la dècada de 1930.

LA BARCELONA

D’ENTREGUERRES 1914-1936 Fotografies dels Merletti f oto g r a fi es d e l’i n s t i t u t d ’es t u d i s f oto g r à fi c s d e c ata lu n ya

Daniel Venteo Fotoperiodisme amb nom propi: Alexandre i Camil Merletti a cura de Pep Parer

efadós

Primera edició: novembre del 2014 © d’aquesta edició: Editorial Efadós, Ajuntament de Barcelona i Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya © del text i de la selecció de les imatges: Daniel Venteo Meléndrez © de la biografia dels Merletti: Pep Parer Farell Coediten Editorial Efadós Carrer d’Edison, 3 · Nau A Pol. Ind. Les Torrenteres 08754 El Papiol (Barcelona) Telèfon 93 673 12 12 efados@efados.cat www.efados.cat INSTITUT D’ESTUDIS FOTOGRÀFICS DE CATALUNYA Carrer del Comte d’Urgell, 187, recinte Escola Industrial 08036 Barcelona documentacio@iefc.cat www.iefc.cat AJUNTAMENT DE BARCELONA Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona www.bcn.cat/barcelonallibres Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Marc Puig i Guàrdia, Jordi Martí i Galbis, Jordi Joly i Lena, Vicent Guallart i Furió, Àngels Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Miquel Guiot i Rocamora, Albert Ortas Serrano, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola www.bcn.cat/barcelonallibres

Agraïments L’IEFC agraeix a tots els investigadors i usuaris les seves aportacions per enriquir la identificació de les imatges, i, en la col·lecció Merletti, molt especialment a Mònica Sancho i al Departament de Documentació de La Vanguardia.

Coordinació Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya Laia Foix Documentació de les imatges Daniel Venteo Meléndrez Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya Mireia Alises Laia Foix Reproduccions fotogràfiques Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya Mireia Alises Dídac Cortina Madrid Restauració de les imatges Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya Mireia Alises Editorial Efadós Disseny Editorial Efadós Assessorament lingüístic Maria Neus Doncel Saumell Procedència de les fotografies Per totes les fotografies d’Alexandre i Camil Merletti: Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) Per a les reproduccions de premsa: Biblioteca de Catalunya (BC) Col·lecció particular ISBN Editorial Efadós: 978-84-15232-75-9 ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-604-4 Dipòsit legal: B. 23535-2014 Imprès a Catalunya

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics). www.cedro.org.

ÍNDEX

Fotoperiodisme amb nom propi: Alexandre i Camil Merletti. . ......... 6 La Barcelona d’entreguerres, dues dècades decisives del segle

xx.. .....................................18

Primera part: Vida social i cultural Un paisatge urbà en transformació....................................... 24 Una societat dinàmica i complexa........................................ 42 La revolució dels transports col·lectius.....................................76 Ràdio Barcelona, la primera emissora.................................... 92

Segona part: Vida política La dictadura de Primo de Rivera..........................................104 La República, nous ideals col·lectius..................................... 138 Després de la mort del president Macià................................166 Els fets d’Octubre i el Bienni Negre..................................... 180 El retorn del president Companys........................................ 192

FOTOPERIODISME AMB NOM PROPI: ALEXAnDRe I CAMIL MERLETTI Pep Parer

Un entorn favorable Parlar de fotoperiodisme a Catalunya passa directament per esmentar una vegada i una altra els noms dels que en van ser pioners a casa nostra, dels que l’hi van introduir, copiant-lo d’altres països o inventant noves maneres de fer, conscients de l’oportunitat que donaven les noves tècniques d’impressió gràfica de finals del segle xix. És en aquest moment quan l’evolució tècnica permet integrar text i imatge fotogràfica d’una manera ràpida, directa i econòmica en un mateix full imprès. Aquest avenç tecnològic va permetre passar de les revistes il·lustrades amb gravats, molt reeixides entre un públic lector d’un cert nivell, al que serà la premsa gràfica diària, amb tiratges més elevats, amb preus més populars i amb voluntat d’arribar a tothom. El fotoperiodisme com a ofici apareix, doncs, perquè hi ha una demanda creixent d’imatges d’aquests nous mitjans de comunicació de masses, amb diaris i revistes àvids de captar nous lectors. Conscients del potencial de la fotografia quasi només aparèixer, durant la segona meitat del segle xix,

empresaris del sector, impressors i editors inverteixen diners i recursos per descobrir nous mètodes d’impressió per incloure el nou invent a les seves pàgines. Amb la fotografia no solament pretenen il·lustrar o aportar bellesa a les seves publicacions. Volen aportar la veritat, perquè tothom sabia –o així ho pensaven– que allò que captava la càmera del fotògraf era la veritable realitat. Quina millor manera de mostrar el món tal com era hi podia haver, si no? La cursa va ser difícil, però el guany esperat era tan gran que els resultats no es van fer esperar. És en aquest període que el quart poder agafa embranzida. Els fotògrafs, ja des de mitjan anys vuitanta del segle xix, amb la implantació de la placa seca, surten al carrer a captar fets i activitats que poden generar interès. Fins aleshores, amb l’antiga tècnica del col· lodió humit, el moviment estava vetat: allò que es movia no es podia captar. Fotògrafs com Esplugas, Mariezcurrena, Laureano i altres surten de l’estudi i centren els seus objectius en manifestacions populars, seguicis fúnebres de prohoms il·lustres, execucions públiques o els efectes devastadors de terratrèmols i incendis. Molts d’ells van editar les imatges

Merletti pare Alexandre Merletti dalt la seva moto, equipada amb l’escala plegable i un portamaletes al manillar per portar la càmera. Ca. 1912.

resultants en forma de postal, que es venien en quioscos i llibreries o que oferiren a algunes publicacions, que les usaren per il·lustrar algunes notícies, tot i que abans passaven, però, per la mà del dibuixant o gravador, que en feia la seva interpretació. La fotografia, en aquests moments, encara no parla tota sola. Mostra però no explica. Les noves tècniques fotogràfiques ja permeten la instantaneïtat, captar el moment, però els fotògrafs, majoritàriament, encara amb la mentalitat dels retratistes, busquen la posa, imposen la seva presència i modifiquen allò que passa aturant, si cal, l’acció, o són mers convidats de pedra, muts i allunyats, captant vistes des de la distància d’un balcó. En aquest pas de només «mostrar» a «narrar» uns fets –explicar una història– és on entra el geni, no solament de dominar una tècnica, la fotogràfica, sinó d’aplicar-la d’una manera diferent i innovadora, de trencar l’esquema tradicional i sorprendre. I aquí és on apareix en escena l’admirat Alexandre Merletti. Merletti és un pioner indiscutible. Home fet a si mateix, resolutiu i perspicaç, veu l’oportunitat i, lliure

de les cotilles pròpies de l’ofici dels retratistes –ell, abans de fotògraf, va ser rellotger–, surt a buscar la notícia o l’anècdota, tant hi fa, i, de cara a un públic sorprès, planta el seu objectiu i dispara amb atreviment. Merletti té l’empenta i els coneixements. Domina la tècnica i l’aplica amb rigor, i, quan no té un recurs, l’inventa. El model de treball de Merletti és encara el de la posa. Amb la seva manera poc discreta de treballar (arriba rabent a dalt d’una moto o s’enfila sobre una escala, vestit de vint-i-un botons i amb barret d’ala ampla), reclama l’atenció del públic, que, seduït pel seu encant i les seves maneres una mica extravagants, es fa còmplice del joc i hi participa content. Merletti, hàbil coneixedor del tarannà de les persones, dóna el protagonisme a la gent, que es presenta tal com és. Les seves fotografies trenquen els posats seriosos i estàtics que marca la norma (l’estudi fotogràfic), i passa a retratar l’espontaneïtat de la vida quotidiana. Amb ell podem dir que s’estrena la figura del fotògraf reporter a casa nostra. Còmode en el nou mitjà, Merletti es declara «redactor gràfic» i com a tal es presenta. El seu ja és un altre ofici. La seva galeria és el carrer i el tema, totes les coses interessants que

passin al seu voltant. Com a fotògraf, ja no solament imprimeix imatges. Ara ell és testimoni dels fets. Altres fotògrafs imitaran les seves formes i en poc temps esdevindrà el degà d’una tropa de reporters que, emulant el mestre, prendran els carrers. Durant més de trenta anys, a Catalunya i a Espanya, seguint les petjades dels pioners, van aparèixer altres generacions més joves que, aportant innovacions, van fer evolucionar amb una força espectacular l’ofici de fotoperiodista, fins que la mateixa història que ells captaven va trencar aquest fil i va patir en la pròpia pell l’eclipsi forçat i brutal d’un ofici imprescindible que va quedar escapçat per la Guerra Civil i anorreat a la mediocritat per la dictadura i la postguerra. Gaspar i Torrents, Sagarra, Mas, Ballell, Cases, Claret, Esquirol, Centelles i molts altres, de diferents generacions i estils, van construir la figura del reporter gràfic, sense oblidar els que van obrir nissaga i van passar de pares a fills l’ofici i el negoci, com els Brangulí, els Pérez de Rozas i els nostres admirats Alexandre i Camil Merletti.

L’estudi d’una nissaga L’oblit forçat en el qual durant anys han restat aquests fotògrafs ha esvaït la petjada que van deixar. Cal entendre la singularitat dels anys que van viure i entendre l’esforç per part d’ells d’estar amb la seva càmera i la seva presència registrant dia a dia allò que succeïa. Ells, els reporters gràfics, van ser els testimonis reconeguts per tota una societat que els acceptava i els admirava, i que els seguia a través de revistes i diaris, veritables altaveus d’idees i de coneixement. Poc s’entendria l’impacte o la importància social i mediàtica d’un fotògraf sense conèixer el seu entorn, els fets que el van influir, els mitjans que va usar per fer-se present o la gent a la qual s’adreçaven els seus esforços. Com ja he dit, tot acaba tenint una raó de ser i el fotoperiodisme tal com el coneixem avui dia neix, si fa no fa, en aquest període, conseqüència afortunada

de la confluència d’una necessitat (que respon a la demanda d’informació), una oportunitat (millores tècniques de la fotografia i les arts gràfiques) i la iniciativa carregada de creativitat i molts cops d’enginy per part d’uns fotògrafs que volien ampliar els seus horitzons professionals. Estudiar els Merletti ens permet entendre amb rigor el que va ser el fotoperiodisme de les primeres tres dècades del segle xx a Catalunya, a Espanya i fins i tot al món sencer. D’ells coneixem els seus orígens i les influències rebudes als seus inicis. Podem saber l’evolució de les tècniques fotogràfiques que van usar estudiant els materials que encara es conserven1 –negatius, còpies de paper, entre d’altres–. A les hemeroteques trobem el seu treball a les diverses publicacions i capçaleres de premsa gràfica que es conserven, amb les quals els Merletti van col·laborar, i podem veure com Alexandre passa el relleu al fill Camil, amb el que va significar de canvi generacional en l’ofici i en les formes, fins que la trencadissa de la Guerra Civil dilueix la figura del fotògraf de premsa en un testimoni mut i collat per la censura.

Alexandre Merletti. Breu biografia La biografia d’Alexandre Merletti després de tants anys queda encara emmascarada per una pàtina de figura mítica, capaç de fer el que ningú no feia i de sorprendre sempre amb el seu enginy. Però les notícies que ens arriben d’ell, sobretot dels seus orígens com a fotògraf, no se sustenten en unes fonts fidedignes i clares. La seva és una història que ha passat de boca en boca, que amb més o menys certesa ha esdevingut la memòria que tenim d’ell. El que queda del seu treball, les publicacions, les imatges, han avalat i han donat versemblança al que s’ha dit d’ell, i no posen en dubte la seva fama, però un estudi més rigorós porta a definir millor el personatge i qüestiona alguns aspectes de la seva biografia, i, sense menystenir-lo, del seu paper dins el col·lectiu professional.

La major part del fons Merletti es troba a l’Arxiu Històric Fotogràfic de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) i el formen més de 6.500 negatius originals, la majoria clixés de vidre, sobretot de Barcelona.

El tricicle dels Merletti La capacitat de sorprendre de Merletti era constant i treia partit d’aquest punt de misteri del seu origen italià, amb el seu aspecte cuidat i elegant. La posada en escena era important per ser el centre d’atenció allà on anava. Aquesta sèrie de fotografies fetes per a l’autopromoció ho demostren. Hi veiem Merletti amb la càmera a la mà en plena simulació, cridant l’atenció d’un possible públic, a dalt del famós tricicle equipat amb la seva escala plegable i acompanyat del jove Mateo, i també compartint protagonisme amb la seva dona Júlia, que feia la feina de laboratori i arxiu, peça fonamental del negoci. Ca. 1912.

Llum artificial Fotografia publicada a Pluma y Lápiz, el 23 de maig del 1903, presa amb llum artificial, una raresa a l’època per la dificultat tècnica que representava.

una sensibilitat elevada. Tercer, i molt important, una font de llum potent, en aquest cas els llums de magnesi (coneguts també com a luz relámpago), que consistien en unes barreges de diversos elements químics i metalls en pols (magnesi, alumini...) que, encesos amb una guspira, s’inflamaven i feien una llum intensíssima que durava un instant. I per acabar i poder obtenir un resultat òptim, era necessària la col·laboració d’aquells que apareixien en la fotografia, perquè havien de posar quiets uns quants segons. Les fotografies d’escenes de teatre, encàrrecs per il·lustrar les cròniques d’espectacles, eren preparades convenientment i la dificultat era tècnica. Plantar la càmera amb el trípode a platea, disposar dels llums de magnesi (un, dos o tres, activats per ajudants atents a l’ordre del fotògraf) i fer que els actors escenifiquessin un passatge de l’obra era senzill. On excel·lia Merletti era quan el que fotografiava era el públic assistent, la gent que participava o era espectadora del discurs, del concert o de l’activitat noticiable. Aquí Merletti atreia l’atenció de tothom amb el seu posat, la seva elegància i el seu parlar «d’estranger». Ell era per un moment l’espectacle, captivava les mirades i tothom feia el seu

paper, quiet i atent mentre el retratista manipulava l’embalum del trípode, la càmera i el magnesi, i al crit d’«Un momento, señores!»9, s’encenia la torxa que encegava tothom amb una gran fumera. Aquest paper de fotògraf públic és el que marca la manera de treballar d’Alexandre i també crec que és la clau del seu èxit, allò que el diferenciava de la resta i que li obria les portes a noves possibilitats. Arribem al 1909: Merletti té 49 anys i és ara quan el seu prestigi quedarà plenament consolidat. Els fets de la Setmana Tràgica donen a Merletti l’oportunitat de lluir el seu ofici. Surt al carrer, com tants altres fotògrafs, per cobrir els esdeveniments. Les seves fotografies mostren la destrucció de la revolta, els edificis incendiats i la gent prenent els carrers de la ciutat. Ja abans dels fets va fotografiar les lleves de soldats embarcant cap a l’Àfrica als molls de Barcelona, i també després fotografia les reaccions i les manifestacions que se’n deriven. Però on Merletti guanya la fama i el reconeixement al seu talent és en el judici a Ferrer i Guàrdia fet a la presó Model, amb unes instantànies de la sala

José Tarín-Iglesias. «Alejandro Merletti, un extraordinario reportero gráfico». La Vanguardia, 21 de gener del 1969. Crònica d’un homenatge.

Un fotògraf de prestigi Portades amb fotografies d’Alexandre Merletti. La Esquella de la Torratxa (16-09-1904), Ilustració catalana (21-04-1907) i La Hormiga de Oro (12-09-1929).

Una mirada monumental al patrimoni industrial El patrimoni industrial, com aquesta fàbrica encara no identificada, no ha estat a bastament valorat fins a dècades molt recents. Tot i que els fotògrafs industrials –és a dir, comercials o de productes manufacturats– es movien habitualment en els recintes fabrils, són poc habituals les fotografies manifestament artístiques com

aquesta. El tractament que Merletti fa de l’edifici és comparable, per la seva intencionalitat monumentalista, amb el que fa contemporàniament del Palau de la Música Catalana.

El Palau de la Música Espectacular visió angular del Palau de la Música Catalana, presa al maig del 1930. Aquesta imatge il·lustrava una notícia, publicada per la revista madrilenya Mundo Gráfico el 14 de maig del 1930, sobre la celebració al temple musical català dels Jocs Florals en què Júlia Guasch i Sagrera fou proclamada reina del certamen.

‘Matar jueus’, el joc cruel d’una societat discriminatòria Uns nens juguen a «matar jueus» a les portes d’una església durant la dècada del 1920. Aquesta terrible pràctica simbòlica es va mantenir fins i tot a la Barcelona de finals dels anys quaranta, després dels camps d’extermini nazis. Les seves arrels històriques eren profundes. Tal com ha recordat el periodista Manuel Cuyàs, «molts dels nascuts a partir de l’any cinquanta ja no vam anar a “matar jueus” ni vam

cantar el Cara al sol a col·legi. Ens va venir de poc, perquè els que eren una mica més grans sí que van fer aquestes activitats, i ens les explicaven. “Matar jueus” consistia a emetre molt soroll la tarda del Divendres Sant, coincidint amb l’hora que segons l’Evangeli Jesucrist va expirar. Els romans van tenir molt a veure amb l’execució, però la responsabilitat se centrava en els jueus, i moure soroll a aquella hora era

una manera de “matar-los”. N’haurien pogut dir “esbroncar-los” però l’antisemitisme ambiental exigia símbols més expeditius. Encara a les botigues posaven a la venda aquests dies les matraques, uns objectes de fusta que produïen un so desagradable si els feies rodar». No va ser fins al Concili Vaticà II, a la dècada dels seixanta, que l’Església catòlica va exculpar el poble jueu de la mort de Jesucrist.

La desigual cobertura mediàtica a les víctimes durant el pistolerisme Instantània de l’any 1920 d’una operació quirúrgica a una de les víctimes del pistolerisme entre la patronal i els sindicats, que va caracteritzar la vida social barcelonina abans de la instauració de la dictadura militar de Primo de Rivera. El novel·lista Joan Oller i Rabassa va recollir la inestabilitat social d’aquesta Barcelona a la seva obra Quan mataven pels carrers (1930), en què el personatge principal

es lamenta: «Pobra Barcelona –pensava–, infausta ciutat que ets camp obert als criminals». La revista Nuevo Mundo, que va publicar la imatge en la seva edició del 13 de febrer del 1920, explicava que es tractava del doctor Bartrina «en el moment de començar una operació sobre el patró Sr. Batlle ferit greument a l’atemptat contra el Sr. Graupera», president de la Federació Patronal Catalana, que havia patit

l’atemptat el dia 5 de febrer anterior. Anys més tard, després de l’esclat de la Guerra Civil, seria assassinat l’1 d’agost del 1936 a Arenys de Munt mentre era president de la patronal espanyola.

El Gran Price Entrenaments de boxa a l’escenari del Gran Price. Inaugurada el Cap d’Any del 1934, aquesta gran sala situada a la confluència dels carrers de Casanova i de Floridablanca va arribar a esdevenir un nom mític del món dels espectacles a la Barcelona de mitjan segle xx, i s’autoqualificava a la publicitat de l’època com el «palau de la dansa i l’esport». Les modernes instal·lacions del Gran Price substituïen les anteriors al mateix lloc de la mítica sala Bohèmia Modernista, on havia començat la passió de la Barcelona d’entreguerres per la boxa. «El Gran Price (antes Bohemia Modernista) [...] con su nueva construcción constituye uno de los mejores locales de nuestra ciudad», afirmava la premsa barcelonina poc després de la seva inauguració (La Vanguardia, 27 de febrer del 1935).

El ‘Graf Zeppelin’ a Barcelona El dirigible alemany Graf Zeppelin, de visita a Barcelona el 3 d’octubre del 1932, en el moment d’enlairar-se de l’aeròdrom del Prat. Aquell dia, el Graf Zeppelin, després de diversos intents fallits, aconseguia aterrar al modest aeròdrom del Prat. Segons La Vanguardia de l’endemà, la parada del dirigible tenia lloc «con motivo de haber sido aprobado el Estatuto de Cataluña y como prueba de homenaje al pueblo catalán». I hi afegia que «doscientos marineros [...] así como soldados [...] se situaron en el centro del campo, distribuídos en nueve grupos, para sujetar las cuerdas de amarre de la aeronave. [...] A las seis menos cinco, ya casi de noche, fué avistada la mole del Zeppelin que navegaba majestuosamente a regular altura [...]. A las seis en punto, situado en el centro del campo y a unos 20 metros de altura, lanzó sus cables de proa a los que se asieron los marinos, haciéndole descender lentamente hasta tocar tierra. La parte de popa fué descendiendo también con gran lentitud hasta tomar la posición horizontal». La imatge que publiquem aquí va il·lustrar la notícia que Ràdio Barcelona inclogué a la seva revista del dia 15 per informar de la gesta informativa ocorreguda aquell dia.

la dictadura de primo de rivera La connivència d’Alfons XIII, l’alta burgesia catalana i l’exèrcit va fer possible la implantació de la primera dictadura militar espanyola del segle xx, que faria seva l’Exposició del 1929.

l 13 de setembre del 1923, amb el beneplàcit d’Alfons XIII i de la gran burgesia catalana, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va fer un cop d’estat a Barcelona. Pocs dies després, el 2 d’octubre, es destituïen tots els ajuntaments democràtics elegits i en el seu lloc eren nomenats des de Madrid nous alcaldes i regidors addictes al règim militar. En un document intern del Foment del Treball Nacional –que havia donat suport al cop d’estat– s’afirmava, en aquelles mateixes dates, que «Cuando el sentimiento de orden social no es compatible con el de libertad, nosotros damos siempre la preferencia al primero, porque es la salvaguardia de la vida colectiva». Poc més de dos anys després, el directori militar es transvestia en directori civil amb la voluntat de legitimar-se socialment. El general Primo de Rivera continuava, però, essent el cap visible del règim dictatorial. «Els anys de govern militar van ser una bona mostra de com manar a contracor de la voluntat i les

104

realitzacions d’un país, sempre amb la complicitat frívola d’Alfons XII: la liquidació de la Mancomunitat –primera experiència contemporània d’autogovern català–, la persecució de l’ús de la llengua catalana en àmbits tan sensibles com l’eclesiàstic, el jurídic o l’escolar, la prohibició de les activitats polítiques, socials i culturals d’una munió d’organitzacions, grups, etc. No hi havia res, ni tan sols l’Exposició Internacional de 1929, que pogués prestigiar i donar un mínim de reconeixement a la Dictadura», ha sentenciat l’historiador Francesc Vilanova. El 28 de gener del 1930 dimitia Primo de Rivera. El nou cap del Govern espanyol nomenat per Alfons XIII, el general Dámaso Berenguer –que havia estat, com Primo de Rivera, capità general de Catalunya–, només durà en la màxima responsabilitat governativa poc més d’un any, fins al 13 de febrer del 1931, a les portes de la proclamació de la Segona República. El desmantellament del règim anorrearia la vella oligarquia i el mateix rei, forçat a l’exili.

Alfons XIII en la intimitat Alfons XIII i una part de la família reial espanyola amb el polític i industrial tèxtil Alfons Sala i Argemí en un dinar privat a Terrassa l’any 1919. Un any abans, el 15 de febrer del 1918, Sala havia impulsat la creació d’un nou partit polític, la Unión Monárquica Nacional, amb l’objectiu d’aplegar els sectors catalans monàrquics i conservadors que no s’identificaven amb la catalanista Lliga Regionalista liderada per Cambó.

Un fullet propagandístic pro monàrquic imprès el 1925 caracteritzava Sala com a «prestigioso industrial, que tanto se ha distinguido en su continuada y acertadísima labor en favor del Rey, de una España grande, y de los intereses de la región catalana, con gran espíritu de sacrificio, abandonando los deberes familiares y las obligaciones de sus negocios». L’any 1926, el Borbó li concedia el títol nobiliari de comte d’Egara.

105

Barcelona, capital del cop d’estat militar de Primo de Rivera El dictador Miguel Primo de Rivera i la cúpula militar a la capital catalana, des d’on es va orquestrar el cop d’estat. Aquesta imatge, publicada per la revista madrilenya Mundo Gráfico el 19 de setembre del 1923, anava acompanyada per un text breu però ben explícit: «El golpe de estado en Barcelona. El capitán general de Cataluña, Sr. Primo de Rivera, con los jefes de Estado Mayor y de la guarnición de Barcelona, comunicándoles el resultado de su conferencia telefónica con

106

S. M. el Rey y su salida para Madrid, llamado por el Monarca». S’iniciava la primera de les dictadures militars espanyoles del segle xx, vigent fins a la proclamació de la Segona República el 14 d’abril del 1931.

Camí del Palau Reial de Pedralbes El rei, a bord del seu vehicle, recorre l’avinguda Diagonal durant una visita indeterminada a la capital catalana. El carrer més llarg de la ciutat ha estat també l’espai públic amb major projecció urbana. Si, tradicionalment, durant la segona meitat del segle xix i encara a principis del segle xx la Rambla havia estat l’escenari urbà per excel·lència de les manifestacions ciutadanes, sobretot de les de caràcter més popular i cívic, després el focus d’atenció es traslladà a la Diagonal. A partir de la dècada del

1920, a mesura que avançava imparable la urbanització de l’Eixample, la Diagonal es consolidà com a espai urbà de les manifestacions més conservadores, vinculades tant a la monarquia borbònica com a la dictadura franquista a partir del 1939. Era a la part alta on es trobava el Palau de Pedralbes, que al maig del 1924 era lliurat a l’Ajuntament per destinar-lo a residència reial dels Borbons a la capital catalana. En aquelles dates, el dia 19, Alfons XIII rebia al Palau de la Generalitat els alcaldes

de Catalunya i els afirmava: «Cábeme la honra, que no ha tenido ninguno de mis mayores, de poder ver reunidos a todos los Alcaldes de Cataluña, y de que todos los Alcaldes de Cataluña oigan a su Rey. ¿Por qué? Si es, como creo, porque nunca Cataluña estuvo tan unida como hoy con su Rey, colmada queda la medida del deseo principal que me ha traído esta vez a Cataluña, y al que debo tan elocuente y agradecida prueba de su amor a España y de su amor a su Rey».

107

128

El cant del cigne de la dictadura de Primo de Rivera, i també d’Alfons XIII Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc durant la cloenda de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, presidida per Alfons XIII, el 15 de gener del 1930. «El Palacio Nacional estaba adornado con hermosos tapices y alfombras de la Casa Real y erguirnaldado profusamente. S. M. el Rey, precedido por los maceros y acompañado por todas las autoridades, hizo su entrada a las once y media de la mañana»,

relatava el diari oficial de l’Exposició. El dictador, per la seva part, pronunciava unes paraules que havien de ser premonitòries per a Primo de Rivera, a qui quedava poc temps com a cap del Govern: «El motivo de este nuevo acto de presencia de V. M. en el ámbito de la Gran Exposición de Barcelona no es de comienzo ni de final, no de inauguración ni de clausura, sino de mera, cortés y cordial despedida».

129

El retorn il·legal de Macià a Barcelona: l’art de la contrapropaganda Francesc Macià de retorn a Barcelona, després d’anys d’exili, el 25 de setembre del 1930. Acompanyat per Jaume Aiguader, futur alcalde de Barcelona, en aquesta imatge apareix de visita a casa del seu gendre, el doctor Antoni Peyrí Rocamora. Macià havia arribat a la capital catalana de sorpresa i sense autorització oficial travessant els Pirineus en cotxe. La notícia de la seva arribada ràpidament s’escampà entre l’opinió pública catalana i la premsa se’n va fer ressò. Els reporters gràfics més àvids i experimentats, com Merletti, aconseguiren aquesta històrica instantània. «Francesc Macià

134

decidí realitzar un cop d’audàcia, i tot i ésser-li interdit el pas per França, un bon dia del mes de setembre abandonà Brussel·les, travessà en auto el país veí i es plantà a Barcelona, la nit del dia 25, presentant-se a casa de la seva filla, on pogué abraçar els seus néts i tots aquells amics que l’esperaven», va explicar el periodista Lluís Aymamí, dirigent d’Esquerra Republicana. La fotografia de Macià a Barcelona, com també la de la seva immediata expulsió de retorn a França per part de les autoritats del Govern Civil, va ser una acció propagandística molt rellevant.

Macià, el somriure de la Catalunya resistent Els col·laboradors de Macià, amb Ventura Gassol al capdavant, amb les maletes a la mà abans d’entrar al cotxe de retorn a França el 26 de setembre del 1930. El governador civil de Barcelona, el general Ignasi Despujol, havia ordenat la seva immediata expulsió. Lluís Aymamí va explicar-ne els detalls: «L’endemà, al matí, la nova de l’arribada de Macià s’havia escampat per tot Catalunya. Unes hores després –exactament, a dos quarts de tres de la tarda– la policia, a les ordres del propi cap superior senyor Toribio, es presentà al domicili de la filla de l’il·lustre

perseguit. Hom muntà una guàrdia especial per evitar que aquell home –talment com si es tractés d’un criminal perillosíssim– pogués escapar. La porta del pis i el telèfon van ser rigorosament intervinguts. Va ésser permès a Macià que dinés –amb guàrdies de vista– i ningú no pogué fer ús del telèfon, sota cap pretext. A baix, al carrer, esperava un automòbil luxós. Macià protestà dignament de l’atropellament. L’esposa, els fills, els néts del perseguit, demanaren inútilment a la policia què anaven a fer d’aquell home. No hi hagué manera de saber res. Macià

va ésser ficat a l’auto, acompanyat del cap superior de policia i tres agents, i tres hores després Francesc Macià –que havia vingut a presentar-se a la justícia espanyola– era lliurat a la policia francesa, la qual tingué cura a enviar-lo altra vegada a Brussel·les l’hospitalària.» Preguntat el general Despujol «si sabía se hallaba aún en Barcelona el señor Macià, el gobernador civil, sonriendo, dijo: —Puedo asegurar que está en el extranjero», informava breument La Vanguardia el 27 de setembre del 1930.

135

La República, nous ideals col·lectius Mai abans com durant la Segona República es va afrontar l’aprofundiment democràtic del país i l’impuls de polítiques socials avançades, com ara la Llei del divorci o el vot femení.

a proclamació del nou règim republicà el 14 d’abril del 1931, després de la victòria a les grans ciutats de les candidatures republicanes a les eleccions municipals de dos dies abans, va significar una fita dins de la història política espanyola. Per primera vegada en segles, un canvi de règim de dictadura a democràcia es produïa d’una manera pacífica, sense víctimes, gràcies a la voluntat dels ciutadans –encara només homes, majors de 25 anys– expressada a les urnes.

«Descriure l’esbojarrament de la ciutat en les hores del capvespre i de la nit d’aquell inoblidable 14 d’abril m’és senzillament impossible. No recordo un espectacle igual de multitud en cap altre moment de la meva vida. La Rambla anava plena de gom a gom, i els crits, els aplaudiments, els cants i els sorolls de tota mena eren una simfonia discordant de totes les emocions populars que es desbordaven. Però aquella massa enorme estava de festa més que en revolució», va recordar el polític Amadeu Hurtado a les seves memòries.

138

A Catalunya, el triomf havia estat del tot clar per a les candidatures d’Esquerra Republicana de Catalunya, creada només un parell de setmanes abans. El partit independentista dominà el nou panorama institucional català, amb els seus líders carismàtics al capdavant dels màxims organismes de representació: Francesc Macià, president de la nova Generalitat; Lluís Companys, temporalment com a governador civil de Barcelona, i Jaume Aiguader a l’alcaldia de Barcelona. El programa polític de Macià havia estat un èxit. Així sintetitzava els seus ideals per a la Catalunya republicana: «Nosaltres volem per a Catalunya totes les llibertats civils: plena democràcia, llibertat de premsa, de consciència, de cultes; separació de l’Església i l’Estat, anul·lació de jurisdiccions especials, ensenyança obligatòria i gratuïta, establiment del jurat», tot afegint-hi que «Nosaltres sempre hem agermanat la idea de Catalunya amb la reparació de les injustícies socials i serien malaurats els sacrificis que es fessin per assolir la llibertat de la nostra terra, si no portava també justícia per als seus homes».

Francesc Macià, el líder carismàtic de la Catalunya republicana El president català Francesc Macià amb el seu homòleg espanyol, Niceto Alcalá Zamora, a l’arribada d’aquest a l’Estació de França el 25 d’abril del 1931. La visita institucional del cap del Govern espanyol es produïa pocs dies després de la proclamació de la Segona República. Era, tal com ell mateix explicà a les seves memòries, el primer d’una sèrie «de viajes oficiales que me permitieron, conocedor de lo que habían sido bajo el régimen destronado,

medir toda la enorme diferencia de ambiente, solidez y adhesión popular hacia las instituciones republicanas». D’aquella primera visita recordava que «fue imposible dormir desde que el tren penetró en tierra catalana: en las paradas, y hubo que hacer algunas excepcionales, el entusiasmo llegaba al delirio indescriptible. En Barcelona, la población entera estaba en azoteas, balcones, miradores o tribunas, árboles y calles cuyo recorrido excedió

veinte veces en tiempo el normal. Hízose imposible la revista, como el desfile, de las compañías que debían rendir honores, porque el pueblo se confundía con las filas de los soldados; y era muy difícil distinguir, para inclinarse, las banderas de los regimientos, porque las envolvían y ocultaban centenares de insignias igualmente nacionales».

139

148

Plaça de Sant Jaume, l’àgora política catalana Francesc Macià i Lluís Companys, a la seva arribada en cotxe a la plaça de Sant Jaume la nit del 10 de setembre del 1932, després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia a les Corts espanyoles. Els líders d’Esquerra Republicana, màxims representants institucionals de la Catalunya autònoma, van ser aclamats pels barcelonins, que omplien de gom a gom el centre neuràlgic de la vida política de la capital catalana. De la proclamació unilateral de República Catalana el 14 d’abril del 1931 s’havia passat, poc més d’un any després, a l’encaix teòric de Catalunya dins del nou règim institucional republicà, tot i que supeditat a la voluntat política de Madrid. En el mateix segon que el fotògraf Alexandre Merletti disparava la seva fotografia, enlairat en el fanal a l’esquerra de l’entrada al Palau de la Generalitat, el seu col·lega de professió Lluís Torrents prenia una altra imatge exactament igual –que també s’ha conservat– des del fanal de la dreta, a pocs metres de distància.

149

Després de la mort del president Macià La desaparició de la prestigiosa figura política de Francesc Macià va deixar òrfena la Catalunya republicana, que ben aviat afrontaria el primer combat per a la seva supervivència institucional.

a mort del president Macià, el 25 de desembre del 1933, inaugurava un període d’incerteses en la vida política catalana que coincidiria, en el conjunt de la República espanyola, amb un dels moments històrics més complexos de la trajectòria històrica del nou règim institucional. L’elecció per part del Parlament de Lluís Companys com a nou president de l’executiu català marcà la seva etapa de la Generalitat republicana durant els anys de pau però també durant els de guerra. El resultat de les eleccions legislatives convocades el 19 de novembre anterior havia capgirat cap a la dreta la Segona República, dominada fins llavors pels partits d’esquerres des de la seva fundació el 14 d’abril, dos anys abans. Fou un dia històric per diverses raons. Una d’elles, molt rellevant per a la història de la democratització de l’Estat espanyol, fou la participació, per primera vegada en la història, de la dona com a electora. Sis milions d’electores tenien dret a vot. Aquesta fou una de les mesures per les quals havien

166

lluitat les sufragistes des de feia dècades i que finalment havia estat possible gràcies a les reformes de la Llei electoral impulsades pels partits d’esquerres. La premsa i l’opinió pública en general, però, havien advertit del més que probable vot majoritari de les dones cap a les formacions més conservadores. Ben aviat, el nou govern de dretes va mostrar la seva faceta més conservadora. La nova Llei de contractes de conreu fou la pedra de toc de l’ambició política i institucional que havia fet possible l’existència de la Segona República Espanyola. Aprovada per majoria al Parlament de Catalunya, el seu desplegament topà amb la resistència dels sectors més conservadors catalans i del govern de Madrid, que anul·là la seva vigència a través del Tribunal de Garanties Constitucionals i va ofegar la iniciativa política dels partits republicans catalans. La resposta del govern de Lluís Companys a la involució dels avenços socials imposats per la República de dretes fou radical i sense precedents: els fets d’Octubre del 1934.

167

Testimoni literari d’una jornada històrica L’advocat i polític d’Acció Catalana Republicana Amadeu Hurtado ens va deixar al seu dietari personal una viva descripció d’aquest moment històric –del que es veu però també del que no es veu i del que no se sent– immortalitzat per Alexandre Merletti a la fotografia: «Per la calçada davant del Parlament passa i repassa, amunt i avall, un carro guarnit d’espigues amb mitja dotzena de rabassaires que fan

174

gestos amenaçadors amb una falç cada un. La gent els ovaciona cada cop que passen i discuteix si les falçs són bones o figurades. A força de passar, ens anem familiaritzant amb aquelles eines i acabem de comprovar que són d’acer, amb gran satisfacció de tots. Per fi els del carro es fatiguen i se’n van a reposar a un extrem de la calçada, suspenent per un temps unes escenes que ja anaven semblant de carnaval».

Homenatge al mestre El president Lluís Companys durant l’acte de col·locació de la primera pedra del monument a Francesc Layret el 2 de maig del 1934. Layret, assassinat l’any 1920 pels pistolers de la patronal, havia estat el mestre ideològic de Companys. D’acord amb les paraules d’Enric Olivé i Paco Tovar, Companys pretenia continuar «la tasca començada per Layret, el qual va ser l’introductor de l’ideari nacionalista català en els àmbits obrers».

175

ELS FETS D’OCTUBRE I EL BIENNI NEGRE Només dos anys i mig després de proclamar-se, la República afrontava una prova de foc: els governs centrals dominats per les dretes i la revolta institucional de la Generalitat.

l 4 d’octubre del 1934 es feia pública la composició del nou govern radical i de dretes format a Madrid pel populista Alejandro Lerroux. El partit de Manuel Azaña feia pública la nota següent: «Izquierda Republicana declara que el hecho monstruoso de entregar el Gobierno de la República a sus enemigos es una traición. Rompe toda solidaridad con las instituciones actuales del régimen y afirma su decisión de acudir a todos los medios de defensa de la República». A Catalunya, el trencament polític de les forces d’esquerres estatals es va portar més enllà, amb una revolta institucional que, des de Barcelona, havia de fer reaccionar la resta de la República. El dissabte dia 6, al vespre, el president Companys proclamava des del balcó de la Generalitat: «Totes les forces autènticament republicanes d’Espanya i els sectors socials avançats, sense distinció ni excepció, s’han aixecat en armes contra l’audaç temptativa feixista. Catalunya enarbora la seva bandera i crida a tots al compliment del deure i de l’obediència absoluta al Govern de la

180

Generalitat, que, des d’aquest moment, trenca tota relació amb les institucions falsejades. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola». Tot i que a l’octubre del 1934 es va evitar l’orgia de sang indiscriminada –com sí que succeiria a partir del 18 de juliol del 1936–, l’enroc institucional de la Generalitat fracassà. L’exèrcit espanyol, a les ordres del general Batet, declarà l’estat de guerra i reprimí ràpidament la revolta. Detinguts i empresonats, el govern de Companys i el de l’Ajuntament eren condemnats a trenta anys de presidi pel delicte de rebel·lió militar. Durant el Bienni Negre, l’Estatut d’Autonomia fou suspès, les institucions catalanes van perdre la representativitat democràtica i els seus màxims dirigents tornaren a ser designats, com abans del 14 d’abril, governativament des de Madrid. El resultat de les noves eleccions del febrer del 1936 restabliria la situació anterior als fets d’Octubre.

Una nova ocupació militar de la capital catalana Artillers de l’exèrcit espanyol, amb els seus canons, a la plaça de Sant Jaume durant la repressió dels fets d’Octubre del 1934. Al seu darrere es reconeixen les estàtues del conseller Joan Fiveller i del rei Jaume I a la façana de la Casa de la Ciutat, que simbolitzen l’autonomia municipal de Barcelona. Un comentarista contemporani escrigué: «L’estàtua del rei Jaume I presideix la desolació que regna a la plaça de la República. Sembla que recordi als conqueridors que el poble que es defensa no és mai vençut» (Els dos presidents, 1936). «Les forces monarquitzants i feixistes que, d’un temps ençà, pretenen

trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. [...] Els fets que s’han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus fonaments postulats, es troba en gravíssim perill», havia proclamat el president des d’aquella mateixa plaça unes quantes hores abans, la nit del 4 d’octubre. L’única part destruïda del Palau de la Generalitat va ser la part esquerra de la balustrada del balcó principal, on hi havia instal·lats els altaveus radiofònics. «Eren prop de les dotze de la nit [del 6 al 7 d’octubre] quan la primera canonada fou engegada contra la Generalitat.

Ja des de llavors l’atac fou continuat fins a la matinada, quan el senyor Companys ordenà la rendició. Els canons mai no foren emplaçats a la plaça de la República. Sempre tiraren des del carrer de Jaume I, d’on no pogueren sortir fins després que s’hagué posat bandera blanca a la Generalitat i a l’Ajuntament. L’edifici de la Generalitat no fou tocat per cap canonada mentre la rendició no fou un fet. El projectil de canó, únic que causà desperfectes en el palau, feia explosió quan, ja pactada la rendició, l’speaker donava la notícia de la mateixa per la ràdio» (Els dos presidents, 1936).

181

194

Una rebuda apoteòsica «Multituds, quantitat enorme de gent que s’agombola pels carrers i places, que s’estreny i posa de puntetes, que s’alça als balcons i finestres vers l’abisme amb els braços i mans cap endavant. Banderes que voleien al vent, s’aboquen també darrera una fita que fan avançar les quatre columnes vermelles com llengües de foc, que fan avançar

les quatre columnes grogues com camí d’ideal que mena a un estel. Mocadors, milers de mocadors que s’agiten com vols de coloms. Una emoció immensa, que espurnejava en els ulls, que sacsejava el cos, que feia esclatar el cor», vibrava la crònica publicada per Pamflet, la revista nacionalista i revolucionària dirigida per Jaume Aiguader.

195

196

Ebullició ciutadana a la plaça de Sant Jaume Setze mesos després d’haver-la deixat per la força la matinada del 7 d’octubre del 1934 per anar a la presó, l’1 de març del 1936 el president Companys i el seu Govern retornaven a la plaça de Sant Jaume i al Palau de la Generalitat. Després, des del balcó de palau, Lluís Companys pronuncià unes paraules per a la història: «Catalans! Comprendreu que he de fer un esforç per superar l’emoció d’aquests instants i poder-vos dirigir la paraula. És el meu poble, el nostre poble, és aquesta plaça i és aquest balcó! Tornem a reprendre la

nostra tasca després d’hores doloroses i amargues. Per la voluntat, per l’afecte i per la simpatia de la sagrada onada popular, som una altra vegada ací. Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i de reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar». «A las doce y media del mediodía, entre el entusiasmo de la multitud, llegó a la plaza el coche que conducía al Presidente de la Generalidad señor Companys, al del

Parlamento señor Casanovas y al alcalde de la ciudad, señor Pi y Suñer, que fueron acogidos entre vítores y aclamaciones incesantes. El entusiasmo de la multitud congregada en la plaza fue tan intenso que rompió con facilidad el cordón que mantenían los jóvenes izquierdistas y las fuerzas de Mozos de las Escuadras, viéndose inmediatamente rodeado el coche presidencial por gran número de jóvenes entusiastas que pugnaban por abrazar y dar la mano al nuevo Presidente de la Generalidad», explicava La Vanguardia.

197

Eva Guillamet

Fotografies dels Merletti

Daniel Venteo Historiador i museòleg. Ha centrat les seves investigacions en la història de les institucions socials i culturals barcelonines. Ha comissariat exposicions com ara «La construcció de la gran Barcelona: l’obertura de la Via Laietana, 1908-1958» (Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, 2001) i «Catalunya.cat: un retrat de la Catalunya contemporània» (ampliació de l’exposició permanent del Museu d’Història de Catalunya, 2008). És autor d’una quinzena de llibres monogràfics sobre la capital catalana, entre els quals destaca Autobiografia de Barcelona (Efadós i Arxiu Municipal de Barcelona, 2013), aclamat per la crítica i qualificat per l’editorial del diari ARA de «magna obra». En l’actualitat prepara un nou volum de la col·lecció L’Abans dedicat al districte de Ciutat Vella de Barcelona, el seu barri natal.

9 788415 232759

La història de Barcelona entre l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’any 1914 i el cop militar de Franco del juliol del 1936 és un període de llums i ombres. Són els anys dels anomenats feliços vint, però també de la dictadura de Primo de Rivera, de l’Exposició Internacional del 1929 i de la proclamació de la Segona República, dels fets d’Octubre del 1934 i de l’empresonament del president Companys. Més de 200 imatges dels fotògrafs italocatalans Alexandre i Camil Merletti, la majoria inèdites, veuen ara la llum. Ningú millor que ells va retratar la complexitat d’aquestes dues dècades decisives de la història del segle xx.

efadós