El Baix Empordà
Palamós
El Palamós Club d’Hoquei, quinze anys jugant entre patins i estics l Palamós Club d’Hoquei es va fundar el 24 de novembre de 1953. El patinatge ja feia anys que era conegut al municipi arran de la construcció d’unes pistes, anomenades skating ring, al Casino El Port i al Centre Republicà Federal el 1914. Ja des de principis del segle XX hi havia aficionats al patinatge esportiu a la vila. Durant els anys cinquanta funcionà una altra pista al pati de la Bolera, al Centro, on precisament allà, entre els aficionats que hi patinaven es va gestar el club. Aquesta afició i el fet que la selecció espanyola d’hoquei quedés campiona mundial el 1951, podrien haver estat els motius que un grup de joves, entre ells Quico Díaz, Jordi Grassot i Josep Margarit, s’interessés seriosament per l’hoquei. A part d’aquests, altres palamosins van contribuir a la creació del club. Un d’ells fou Joan Grassot que va pagar el material per equipar sis jugadors. També Lluís Llansó, palamosí vingut dels Estats Units, va participar en el naixement.
E Imatge d’un dels primers equips formats del Palamós Club d’Hoquei, als anys cinquanta. S’hi reconeix l’alineació: Ballesta, Grassot, Fi-gueras, Torres i Quico Díaz, drets, i Pallí, Llorca i Mar-garit, a la gatzoneta. Aques-ta fotografia fou presa al pati de l’antic Centre Repu-blicà, on es va fer una bolera que tenia una pista de patinatge, lloc on es va jugar
20|l’Abans
Durant l’any 1954, el primer any com a club, es jugaven partits amistosos contra equips de la zona. Més endavant, un cop federats, van començar a jugar a la lliga. Precisament en federar-se se’ls exigí un camp de dimensions
L’equip d’hoquei que jugà l’any 1957, format per alguns jugadors impulsors del club.
Jugadors del Club posant al camp del Cervantes, pista oficial de l’equip, el 1962.
reglamentàries, condició que la pista de la Bolera no complia. Les mides oficials del camp havien de ser d’entre 15x30 m i 20x40 m. L’any 1956 la revista Proa es lamentava de la inexistència d’una pista adequada a la vila, fet que contribuí que la selecció nacional de l’Uruguai i l’Stuttgart d’Alemanya no vinguessin al municipi a jugar. És en aquest context que cal situar la construcció de la pista d’hoquei del costat del camp de futbol del Cervantes, que s’inaugurà el 23 de juny de 1959, tot jugant contra el Barcelona Club d’Hoquei.
Una pista d’hoquei amb mides reglamentàries, noves perspectives per al club En la construcció d’aquesta pista van participar-hi moltes persones, entre elles el president de l’Organización Juvenil Española, dita l’OJE, Antonio González Barros, que aconseguí a Girona 25.000 pessetes per subvencionar l’esport a la província. En Romero comprà el ciment a preu de cost i l’Estanyol proporcionà aigua i electricitat gratuïta mentre duraren les obres. Un seguit
A la fotografia de dalt hi ha Francesc Pastó, Quico Díaz, Jordi Grassot, Josep Margarit i Joan Juera. A l’equip de baix hi jugaven Josep Margarit, Quico Díaz, Joan Acosta, Jordi Grassot, Pedro Llauradó, Joan Juera i Francisco Pastó. Aquests foren uns dels jugadors que al final de la temporada van aconseguir passar de categoria, pujant a segona divisió. L’afició que s’hi aplegava en aquella temporada era una mostra de la bona marxa del club. l’Abans|21
de voluntaris carregaren cabassos de pedres grans i petites de la pedrera del moll per fer una base sòlida per a la pista. Es va cimentar i va quedar enllestida una pista d’hoquei per celebrar-hi partits amb l’espai reglamen-tari i necessari per als jugadors.
A dalt, l’equip d’hoquei de Palamós es disposa a marxar amb el taxi d’en Martí cap a un altre poble on lluitarien per una victòria, el 1958. A baix, un partit al Cervantes en el qual el públic observava atentament la jugada que acabà amb gol. Al voltant de la pista hi ha la nombrosa afició. La fotografia data de principis dels anys seixanta, i hom pot veure com encara no hi havia proteccions darrere les porteries.
22|l’Abans
El nivell de l’equip en els inicis era de qualitat. Tot i que les condicions eren adverses, els jugadors entrenaven moltes hores, practicaven l’esport amb devoció i quan arribaven els partits demostraven amb el seu joc i els resultats la bona marxa del club. Fins al 1956, dels vint-i-set partits que havia jugat l’equip palamosí en va guanyar divuit. L’any 1956 es va guanyar un torneig triangular a Palafrugell, el 1958 van quedar segons en el torneig provincial organitzat pel Frente de Juventudes, en el qual es jugava amb equips ja rodats com el GEiEG de Girona, l’ADEPAF de Figueres, el Frente de Juventudes de Salt, el Maçanet, el Tordera i l’Olot. És recordat un
partit jugat contra la selecció argentina, que havia quedat en posició tercera en el Campionat Mundial d’Hoquei de Barcelona; el resultat fou d’1-3 a favor de l’equip palamosí. Els presidents que van capitanejar l’entitat des dels inicis van ser Francesc Grassot, Lluís Llansó, Edelmir Salichs i Francisco Carreras. De la trajectòria esportiva del Palamós Club d’Hoquei en destaca la seva doble obtenció del Campionat Provincial d’Hoquei el 1962 i el 1963 i la seva presència a la segona divisió durant la temporada de 1963 i 1964. A part d’això hi va haver l’obtenció de trofeus diversos, com les Dotze Hores de Salt el 1962, el del Savoy el 1963 i el torneig triangular de Palamós, entre d’altres. No obstant això, tot i les victòries de l’equip, la continuïtat del club va cedir el 1968, any de la seva desaparició. El desencantament per la manca de participació de socis i també de jugadors, amb l’agreujant de les dificultats eco-nòmiques que gairebé sempre van acompanyar el club des dels seus inicis al món esportiu, van obligar la Junta del club a dissoldre l’entitat després de quinze anys de vida.
A dalt hom pot veure alguns dels jugadors del Palamós Club d’Hoquei en una doble celebració: la del Trofeu Savoy i la de l’ascens a segona divisió, l’any 1963. A baix, es pot veure l’equip de l’any 1956, guanyador del torneig provincial. Els jugadors són Quico Díaz, Jordi Grassot, Lluís Figueras, Pedro Llauradó i Josep Margarit i un dels presidents del club, Lluís Llansó. l’Abans|23
24|l’Abans
Una de les moltes festes que se celebraven al paratge d
de la Fosca, en una fotografia de finals dels anys deu.
l’Abans|25
La platja de la Fosca, història i turisme dins un entorn natural emblemàtic uan el rei Pere II el Gran decidí fundar l’actual Palamós comprà, el 1277, uns terrenys a Dalmau de Palol, que era el senyor del castell de Sant Esteve, a la zona que avui es coneix com la Fosca. Mentre la vila i el port es bastiren a l’altra banda del cap Gros, la platja i les seves terres reberen tranquil·les els vents de llevant durant anys.
Q Fotografia presa entre 1912 i 1917 en què hom pot veure gent disposada en grups al llarg de la platja de la Fosca. S’identifiquen l’Hotel Geroglífic, recentment estrenat, ca l’Espinet i la casa dels Dalmau, on va pronunciarhi un discurs Francesc Macià el 1932. La pineda d’en Crispí és al fons, on encara no s’havia construït la torre Vilahur del 1917, declarada Patrimoni Històric el 1986.
26|l’Abans
Aquesta platja ha gaudit sempre d’una bellesa particular. Josep Pla la destacava com «un paisatge molt dolç, de corbes llargues, de terres cultivades». Després del cap Gros es presenta una primera caleta que antigament ja s’havia anomenat sa Tamardia, nom que s’ha alternat amb altres. En aquesta cala s’hi construí, el 1934, l’Hotel Rocafosca on hi hagué antigament la casa d’estiueig de la família Matas. També fou el lloc, juntament amb l’inici de la platja, on alguns pescadors escalencs passaven l’estiu acampats. Per l’actual carrer de la Font d’en Tarrés, on es varen construir força cases aparellades l’any 1925, s’arriba a la platja més àmplia, la coneguda platja de la Fosca, al voltant de la qual es varen edificar cases que donaren un
Grup de gent a la platja de la Fosca davant del Geroglifich a la dècada dels anys vint.
Un grup d’estiuejants sobre la sorra de la platja un estiu de la dècada dels anys deu.
caràcter específic a l’indret. Cap a l’any 1914 es va fer un petit passeig, que el 1956 va arribar fins a l’últim xalet de la platja. Passada aquesta platja hi havia un petit promontori on uns pins servien per diferenciar espais dins la mateixa Fosca. Aquest indret era conegut com la pineda d’en Crispí o d’en Vilahur. Fou un dels llocs on la gent de Palamós anava a dinar els dies de festa assenyalada o els diumenges. La segona cala s’anomena la platja de Sant Esteve. En aquesta hi havia unes quantes barraques que van ser enderrocades a mitjan anys seixanta quan la construcció desenfrenada arribà aquesta part de la Fosca, sepultant amb la urbanització una antiga vila romana. La fina i daurada sorra predomina en ambdues platges, que estan dividides per l’element més emblemàtic i característic de la Fosca, la Rocafosca, nom que també s’havia utilitzat per referir-se a la platja. Aquesta roca de color enfosquit sempre ha capitanejat la badia dividint la platja en dos. Segons la
A la fotografia superior s’hi veuen les casetes de bany de l’Hotel Geroglífic, que utilitzaven els estiuejants per a posar-se els banyadors. A la fotografia inferior, hom pot veure, als fons, les barraques de pescadors construïdes sota el promontori de la pineda d’en Crispí i un trosset de les barraques de Sant Esteve. l’Abans|27
llegenda, recuperada per Lluís Barceló i Bou, la Rocafosca és la reminiscència del que havia estat el palau, cremat i enrunat de la princesa Pirene, que s’havia enamorat de l’indret. Així que només quedà aquesta muntanyeta de runa fosca de tot el que un dia va ser un flamant i llegendari castell.
A dalt, una fotografia d’una festa a la platja de la Fosca durant la celebració de Santa Maria, el 15 d’agost de 1934, on s’aprecia a la dreta la cobla que amenitzà les sardanes d’aquesta vetllada. A baix, Marina Arqué, Josep i Rosa Oliu i Montserrat d’Olesa davant mateix de l’Hotel Geroglífic, l’estiu de 1934.
28|l’Abans
El paisatge de la Fosca ha canviat molt en les últimes dècades. Ara hi ha edificacions, urbanitzacions i carreteres on abans hi havia pinedes, camps i corriols. Tot i aquesta transformació, encara es pot recordar com havia estat i què s’hi havia fet antigament. Pels voltants de la Fosca hi havia el mas del Vent –o Brugarol–, el mas Oliver, el mas Juny, el castell de Sant Esteve que també era habitat, can Xixella, el mas Agustí i el mas Pepó. Les famílies d’aquests masos eren les més properes a la platja i hi anaven a banyar els cavalls després d’una dura jornada de treball al camp. També hi anaven els pescadors, que l’utilitzaven per tirar-hi l’art. De fet, anar a prendre banys a la platja com a esdeveniment social no va popularitzar-se fins al segle XX, igual com el fet de tenir una casa d’estiueig.
A dalt, a l’esquerra, hom pot veure una vista de la Fosca en què apareixen les casetes de bany i uns tendals instal·lats per als banyistes durant la temporada d’estiu de 1925. Al costat, una fotografia del passeig de la Fosca, anomenat de Miramar, amb l’Hotel Geroglífic al fons. A baix una
imatge de la platja de la Fosca amb algunes de les torres que la poblaven, l’Hotel Geroglífic seguit de can Foret, endarrerit hi havia el xalet dels Tarrés, ca l’Espinet arran de platja amb can Xixella al darrere i, finalment, la torre Vilahur, en una fotografia presa vora l’any 1918.
l’Abans|29
Josep Estanyol, Paquita i Carme Vilanova i Fernando Culla a les barraques, als quaranta.
Gent asseguda sobre la fina sorra de la platja de la Fosca als anys cinquanta.
Alguns palamosins gaudint de la platja de la Fosca, un estiu dels anys quaranta. 30|l’Abans