El Baix Llobregat
CornellĂ de Llobregat
Junta Directiva de la Societat Coral La Unió a la Festa Major del 1951.
Culillas, Casals, Vila, Vilanova, Raventós, Brutau i Asín, l’any 1951.
Estendard de la Societat Coral La Unió, símbol de l’entitat, el 1951. 20 | l’Abans
Llotja de l’envelat de Festa Major organitzat per la coral, el 1952.
Junta Directiva de la Societat Coral La Unió, l’any 1955.
Després de la fusió (1915), la nova societat coral es va establir a la mateixa seu del Centre Catalanista l’Avenç. La unió d’ambdues entitats va comportar un creixement de la massa coral i associativa, fet que obligà a canviar de local social pocs anys després. El lloc escollit fou un gran edifici situat al número 140 del carrer Major, el mateix que anys enrera ja havia allotjat el cor d’El Porvenir i que en aquells moments donava també cabuda a l’Ateneu Instructiu de Cornellà, un centre educatiu.
La represa de les activitats de la coral, un esforç de tots els socis El nou espai, més ample i espaiós, va permetre multiplicar les activitats desenvolupades a l’entitat. Als baixos, s’hi trobava el local social amb el cafè, les robustes taules de marbre i la sala de billar, lloc freqüentat no tan sols pels socis, sinó també per molts cornellanencs que aprofitaven el temps
A dalt, entre d’altres, Maria i Pere Manent i Lidia Brutau. A baix, d’esquerra a dreta, Joan Salicrú, Joan Brutau, Antoni Vidal, Antoni Recort, Sebastià Raventós, Josep Miret, Francesc Vallhonrat, Josep Vilanova i Joan Cuscó. Darrera d’ells, el piano comprat l’any 1950 per als assajos del cor. La sala de ball, coneguda popularment com el Pati Blau, va agafar gran renom entre el jovent de la població i de la comarca. l’Abans |21
d’esbarjo per jugar a cartes. Sobre d’aquests es localitzava la sala d’actes de l’entitat, on s’organitzaven actes socials com balls, conferències, obres de teatre i els assajos dels coristes. L’activitat principal de la societat, evidentment, eren els recitals corals, dirigits a l’inici pel mestre de Barcelona, Antoni Castells. Després de la victòria franquista, igual que altres entitats de la població, l’agrupació coral va ser abolida del panorama social i cultural.
Dues fotografies dels actes de celebració del cinquantè aniversari de la fusió dels cors de La Violeta i El Porvenir, fruit de la qual va néixer la Societat Coral La Unió. Els actes que es desenvoluparen l’any 1965 a l’envelat de l’entitat van comptar amb la participació dels coristes més veterans de l’agrupació. A baix, l’entrega de meda-lles als cantaires, que durant anys s’havien distingit per la seva admirable dedicació i participació en la societat.
22 | l’Abans
L’abolició de la societat coral pel règim dictatorial va ocasionar la confiscació de tots els béns mobles, com les butaques i cadires de la sala d’actes, el piano, les taules i els billars; un conjunt de béns que mai més es tornaren a recuperar. L’any 1949, un grup de socis que abans de la Guerra Civil ja havien format part del cor –Francesc Vallhonrat, Sebastià Raventós, Joan Brutau i Eduard Gelabert, entre d’altres–, decidiren començar els tràmits legals per posar novament en funcionament la societat coral. Tot i les traves inicials, el permís oficial va arribar un any després i s’aconseguí d’aquesta manera el restabliment d’una entitat amb un fort arrelament a la població. Davant la proximi-
tat de la Festa Major, la primera activitat a organitzar-se va ser un concert coral ofert el mes juny de l’any 1950. Aquest acte va suposar el recobrament de les activitats onze anys després que les suprimiren. Tanmateix, el pas més sòlid cap a la consolidació de l’entitat coral fou l’elecció de la nova seu social. Perdut el local que havien tingut al carrer Major –ocupat en aquells moments per l’empresa Arbrol– i després d’una breu estada als locals de l’empresa Lujomaan, al carrer de Joan Maragall, la Societat Coral La Unió va llogar la seu que des de feia anys ocupava la cantina, coneguda arreu de la localitat pel nom de Pati Blau, a la plaça dels Quatre Camins. A partir d’aleshores, les tasques dels socis de la Societat Coral La Unió es dirigiren cap al crei-xement i la consolidació de l’en-titat. L’èxit de la coral en els pri-mers mesos de vida fou innegable; en poc més d’un any es duplicaren els 180 socis inicals. A més a més, es recuperà un dels símbols de l’entitat: l’antic estendard amb les medalles commemoratives dels aplecs cantaires, que durant anys havia estat retingut al local d’Educación y Descanso. L’activitat de la coral –dirigida pels mestres Reixach, Vilà o Rebordosa– aplegava cada cop més gent als assajos, fet que demostrava l’interès dels ciutadans per la seva programació. Abans de començar els assajos, alguns socis es reunien per jugar a cartes, com el truc, on els perdedors del joc
A la part superior, carnet de soci de la Societat Coral La Unió a nom de Jaume Culillas i Closas. A la part inferior, els actes del cinquantè aniversari, on darrera dels socis homenatjats hi ha els estendards de les nombroses corals d’arreu de Catalunya, que van venir a retre un solemne homenatge a la benvolguda entitat cornellanenca.
l’Abans |23
Els pouaires, enginy i passió en la recerca d’aigua A dalt, a l’esquerra, maquinària inventada per Miquel Xartó i Xaus, mostrada a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929. Aquest pouaire no era la primera vegada que exposava els seus invents; ja l’any 1927 guanyà un diploma d’honor a l’Exposició Agrícola Industrial. A la dreta, perforació realitzada pels volts de l’any 1930. A baix, treballadors d’un pou artesià, a la dècada de 1930. Els grups de treball els constituïen normalment dos pouaires. Tot i que al principi la maça de perforar baixava i pujava manualment a través d’un sistema de politges, amb el temps es van anar introduint els motors de benzina per fer aquesta funció.
24 | l’Abans
A
l darrer quart del segle XIX, el canal de la Infanta, els pous de les capes freàtiques i, en menor mesura, el riu concentraven les úniques formes de proveïment d’aigua que hi podia haver a Cornellà. Per aquesta raó, en èpoques de sequera o bé en estius calorosos, la manca d’aigua es convertia en un problema per als habitants del municipi. L’any 1893, el pouaire cornellanenc Jaume Clavell va descobrir al Prat de Llobregat l’aqüífer inferior, on s’allotjaven les aigües artesianes del Llobregat. Aquestes aigües tenien la característica de trobar-se emmagatzemades amb tanta pressió que quan es perforava la capa on eren, brollaven amb tanta força que se situaven per sobre del nivell del terreny. La capacitat i el volum hídric de l’aqüífer del riu Llobregat eren tan grans aleshores que la generalització de l’ús i la construcció de pous artesians va donar lloc a l’aparició de veritables especialistes en la matèria.
A la nostra ciutat, a finals del segle XIX, Joan Cunill i Amigó i el seu fill Jaume van constituir una de les primeres colles de pouaires dedicades a la realització de pous artesians a la zona deltaica. L’associació d’aquests amb fusters del municipi del Prat de Llobregat va fer que treballessin majoritàriament en aquesta població, on feren, entre d’altres treballs, les fonts públiques de la localitat. Molts d’aquests pouaires, com Manuel Gallofré i Mariné, combinaven dues capacitats ben especials: d’una banda, eren saurins –tenien la capacitat de poder detectar corrents subterrànies amb l’ajuda d’una fusta de forma triangular, que els indicava les variacions del terreny– i, de l’altra, tenien coneixements de serralleria. L’experiència com a manyans de molts pouaires constituïa un fet de summa importància, ja que els permetia treballar amb enginy i solvència. La maquinària emprada en aquest tipus de treballs acostumava a ser de creació pròpia i això implicava posseir grans coneixements per a la producció de les eines més adequades en cada cas. Les perforacions es realitzaven amb el mètode conegut com abissini, és a dir, per percussió, segons el qual es llançava una maça de ferro disposada en una bastida des d’una altura considerable. Quan queia, la maça colpejava un tub, que a poc a poc s’anava enfonsant a terra.
Dues imatges de l’empresa Xartó Xaus, a la dècada dels anys trenta. A l’esquerra, moment en què, un cop efectuades les perforacions, s’introduïa la canonada de 800 mil-límetres per a usos industrials, per on circulava posteriorment l’aigua. A la dreta, pouaires i propietaris del terreny observant el canó d’aigua, un cop perforada la capa on estava emmagatzemada.
l’Abans |25
Els Xartó, perforacions industrials al delta del Llobregat
A la part superior, publicitat de Miquel Xartó de l’any 1950. A la part inferior, façana de la serralleria dels Gallofré, situada al número 259 del carrer de Rubió i Ors. Manuel Gallofré i Mariné s’establí com a serraller el 1924, data a partir de la qual es va dedicar també a la realització de pous artesians. El 1951, el seu fill Josep Gallofré i Sans va entrar a treballar al negoci familiar i va fer múltiples perforacions, tant a Cornellà com a les rodalies de Barcelona.
26 | l’Abans
El desenvolupament de l’economia local de principis del segle XX va comportar un augment del nombre de consumidors d’aigua. Ara bé, no eren només particulars els que en necessitaven; l’incipient creixement industrial n’incrementà també el consum. L’aigua per a usos agrícoles provenia fonamentalment de les regadores que naixien al canal de la Infanta i mitjançant una important xarxa de regadores es distribuïen per tots els camps de la localitat. Davant la forta demanda de pous artesians a Cornellà i a la comarca, Miquel Xartó i Xaus s’establí com a instal·lador elèctric i pouaire l’any 1919. Miquel Xartó havia viatjat a França pocs anys abans de la Primera Guerra Mundial, on adquirí coneixements sòlids del treball del ferro i va instruir-se en l’aprenentatge de diverses tècniques metal·lúrgiques. Amb el temps,
Miquel Xartó va adquirir una gran experiència en l’ofici, fet que el va convertir en un dels pouaires més importants i amb més renom de Barcelona. Durant la dècada dels anys vint i trenta, Tomàs Blay, Fontanals i Suris, Garcia Moya, Rosés, Siemens o els Olis Moro van ser algunes de les fàbriques locals que es van fer foradar un pou dins les instal·lacions fabrils per a usos industrials. Les característiques de l’aqüífer inferior feia que a Cornellà de Llobregat la gran majoria de pous fossin semiartesians, és a dir, que l’aigua, tot i que pujava amb força, necessitava una bomba d’extracció per sortir a la superfície. Després de la Guerra, la incorporació definitiva del fill de Miquel Xartó i Xaus, Miquel Xartó i Cortada, va suposar una forta empenta per al creixement i consolidació de l’empresa. Sota la tutela del darrer es van realitzar a Cornellà molts dels pous de gran diàmetre, que la Societat General d’Aigües de Barcelona necessitava per a l’abastiment públic, així com també d’altres a la conca baixa del riu Llobregat.
A dalt, treballs de perforació d’un pou d’aigua a càrrec de Josep Gallofré, l’any 1961; a baix, treball de perforació d’un pou d’aigua, l’any 1959. Amb el pas del temps, la modernització de la maquinària esdevingué evident i es multiplicà el nombre de perforacions per tot el delta del Llobregat. La generalització d’aquest tipus de pous va fer que l’aigua fos cada cop més escassa i s’arribà, fins i tot, a la salinització d’alguns. l’Abans |27
La Peña Blanquiazul, inicis i desenvolupament de l’handbol local
Primer equip de la secció d’handbol de la Peña Blanquiazul, el 1955. L’equip titular l’integraven jugadors tant de Cornellà com de l’Hospitalet. Entre d’altres, Vidal, Antoni de la Cal, Serveto, Vicenç Poch, Jacint Pa-rés i Antoni Cortada. Amb vestit i corbata, Mario Gar-cia, un dels responsables de l’entitat. A la pàgina de la dreta, a dalt, el segon equip de la Peña Blanquiazul, on jugaven, entre d’altres, Agus-tí Badia i Marcelino Ortiz. Com a delegats, Llorenç Cu-xart i Domingo Fernández. A baix, imatge del primer equip d’handbol de l’entitat.
28 | l’Abans
A
Cornellà, l’handbol s’origina en la secció d’esports del Frente de Juventudes, amb la qual molts joves de la localitat començaren a disputar els primers partits. La història d’aquest esport, però, està lligada igualment a la fundació de la delegació de la Peña Blanquiazul de Barcelona a Cornellà l’any 1954. Des del principi, el futbol i l’atletisme, ambdós per la seva difusió i pràctica fàcil, van ser els esports que més passions aixecaren entre els socis de la penya, però poc després, l’any 1955, es constituïa la secció d’handbol dins l’entitat. La seu social de la penya va quedar establerta al Bar Boston, local cèntric on els socis disposaven d’espai per a les activitats. Des de l’inici, diversos joves de la localitat amants del món de l’esport s’interessaren per la secció d’handbol, que tot just iniciava els primers passos; altres, però, provenien de l’equip que l’OJE tenia en funcionament. Cornellà, a la meitat dels anys cinquanta, només disposava de la pista de ciment que hi havia a Eduación y Descanso. Fins i tot l’equip de l’OJE havia començat a jugar en un camp de terra que hi havia al costat de la rectoria, on la pràctica d’aquest esport es feia gairabé impossible. La manca d’instal·lacions esportives va portar els responsables de la penya a ini-
l’Abans |29
ciar els contactes amb els propietaris de la pista de bitlles situada entre el carrer de l’Ajuntament i Verge del Pilar, on a l’actualitat es troba l’edifici de Correus. La instal·lació tenia les dimensions reglamentàries per a les competicions esportives que l’entitat començava a disputar.
A dalt, seqüència d’un partit disputat a l’antiga pista de bitlles, l’any 1955. Aquest establiment el va obrir el 1953 Joan Pagés, encara que poc després va tancar les portes. La manca de grades feia que els espectadors interessats s’apleguessin al voltant de la pista per seguir el partit. A baix, jugadors de la Peña Blanquiazul i de l’equip contrincant davant del públic assistent, poc abans de l’inici del partit, el 1956.
30 | l’Abans
El setembre de 1955 l’equip d’handbol començà a jugar el campionat de Catalunya amateur de segona categoria. En aquesta lligueta, en la qual també participaven equips de les rodalies de Barcelona i del Vallès, destacaren ràpidament diferents jugadors per la seva qualitat. Entre ells: els bessons Chesa de l’Hospitalet, que fins i tot havien jugat algun partit internacional amb la selecció espanyola. La qualitat de l’equip, així com l’afinitat dels diri-gents de la Peña Blanquiazul amb el règim franquista, va permetre la realització de partits internacionals, com el disputat amb el club suís del Brugg de Zuric. Però no tan sols aquest, sinó també la resta de partits disputats, començaren a aplegar molts cornellanencs amb ganes de gaudir d’un esport en creixement a la ciu-