L'Abans: Recull Gràfic de Nou Barris (1890-1984) by Editorial Efados

L’Abans: Recull gràfic de Barcelona - Nou Barris (1890-1984) Col·lecció L’Abans Primera edició: octubre del 2013 © Ricard Fernández Valentí, pel text © Marta Grau Serrat, pel text © Jordi Sánchez Ruiz, pel text © Mercè Tatjer Mir, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial Les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció

Consell assessor Arnaldo Gil Albacete Àngels Gorgas Vives Manel Martín Pascual Andrés Naya Cabrero Pep Ortiz Sacristán Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1890 i 1984. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família.

Editorial Efadós Col·laboració Ajuntament de Barcelona Districte de Nou Barris Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Arxiu Municipal del Districte de Nou Barris (AMDNB) Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris (AHRNB)

SACE / INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-15232-53-7 Dipòsit legal: B. 21733-2013

Fragments del ‘Calaix de sastre’ Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà i Maldanell (1746-1818)

« […] ha determinat que s’anàs al poble de Sant Andreu de Palomar […] hem fet tot passejant les pauses en les cases. Primerament, de Jaume Solà […] Des d’allí hem passat a casa d’en Badaló […] per anar luego a […] lo Col·legi de la Bona Vida, cerca d’Horta, que és la torre del marquès de Castellbell, mon nebot». « […] havent-les esperades un petit rato en la plaça de la Trinitat, han vingut luego, ab una criada i enviat ja pel lacaio un farcellet per ficar-lo al cotxe; han entrat i, […] fins a girar a la carretera directa a la torre d’en Sitjar […] Qual vindrà a dir missa en l’oratori, donantse-li después xocolate i pa, o bescuit […] S’ha servit a les senyores i a estos col·legials l’agasajo de sota copa ab vasos d’orxata, molt bona, ab sos melindros, […] lluint-se lo pit generós del Sr. don Anton Amat i de Rocabertí. […] I ball, sent la Festa Major, en la capella pública de Santa Eulària, en casa Nadal o del Baster». «Hem eixit per anar dret a casa d’en Garrigó […] A l’arribar-hi, nos ha agoitats, des de la finestra, aquella respectable mestressa, la vella Garrigona, ab aquell nas d’àguila…; i luego, la veu d’aquella per la qual més hi anàvem, que per tal vella Garrigona, eixint-nos la bella Angeleta a la porta així com entràvem.»

Urbanisme / els barris

4 AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA VENTOSA-PUJADAS

Presentació Irma rognoni viader Regidora del Districte de Nou Barris

La història de Nou Barris no es pot deslligar dels esdeveniments històrics, socials i urbanístics que han caracteritzat la transformació de la Barcelona actual, un procés que al llarg del temps ha permès crear pinzellades úniques mitjançant el llegat de les persones que han treballat i viscut al territori tot modelant i conformant la realitat actual del nostre entorn. Fins al primer terç del segle xix, el paisatge de Nou Barris era bàsicament rural i formava part de l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar fins a l’annexió d’aquest a Barcelona el 1897. L’entorn canvià i la nova divisió territorial portada a terme l’any 1984 va donar origen al que avui coneixem com el Districte VIII de Barcelona, Nou Barris, una denominació que fa referència al nom de la primera revista creada pels veïns i veïnes de la zona. Avui, el territori de Nou Barris inclou 13 barris que abasten més de 800 hectàrees, on viuen aproximadament unes 168.000 persones. Ubicat a l’extrem nord de la ciutat, entre la serra de Collserola i el districte de Sant Andreu, limita al sud amb Horta-Guinardó i a l’oest amb la serra de Collserola. Un territori que al llarg de les darreres dècades ha experimentat una gran transformació urbanística i social que li ha permès incorporar-se a la dinàmica pròpia de la ciutat de Barcelona. Són nombrosos els canvis acumulats al llarg dels anys, un munt de records i sentiments difícils d’explicar, però, gràcies a les instantànies de l’època, els més nostàlgics podran recuperar històries i vivències tot fent aflorar vells sentiments oblidats pel pas del temps. Als més joves, desitjar-vos que aquest recull de fotografies us serveixi per entendre el perquè d’un present tot coneixent el passat, i així poder escriure un futur. Em plau, doncs, presentar aquesta col·lecció iniciativa de l’editorial Efadós que compta amb la col·laboració de l’Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris, de la mà de Ricard Fernández, Marta Grau i Jordi Sánchez, gràcies al rigor i a la dedicació dels quals ha estat possible la publicació d’aquest llibre.

Urbanisme / els barris

6 AUTOR DESCONEGUT / AHRNB - Fons SR. CUEVAS

Pròleg mercè tatjer mir Doctora en Geografia i Història. Universitat de Barcelona

El territori de Nou Barris ha estat i és un espai clau per a Barcelona. Des de sempre ha estat lloc de pas i d’entrada a la ciutat pel coll de Finestrelles, per on camins, el Rec Comtal, carreteres, autopistes i línies ferroviàries circulen entre el contrafort nord de Collserola i el turó de Montcada. Ha estat espai d’infraestructures bàsiques per a la ciutat. Les grans línies i torres d’alta tensió que portaven l’electricitat produïda als Pirineus formaven un reguitzell de petites «torres Eiffel» que els veïns encara recorden al seu pas per la Via Favència fins als darrers anys de la dècada del 1990. Ha estat també espai estratègic en el proveïment d’aigua a Barcelona: d’ençà de l’any 1910, amb l’aqüeducte alt de la Trinitat, que s’enfilava des del Besòs fins a la Trinitat Nova; esdevingut sense ús, donà nom els anys setanta a la revista Los Tres Ojos de la Trinitat Nova. A partir de l’arribada de l’aigua del Ter, aixopluga un gran dipòsit que proveeix Barcelona. El territori de Nou Barris fou un espai agrícola plantat de vinya i cirerers amb masos i masies (can Valent, can Cadena, can Verdaguer, can Dragó, can Campanyà…). Al tombar del segle xx, el territori començà a urbanitzar-se mitjançant parcel·lacions privades amb casetes per a esbarjo de famílies andreuenques i també de Barcelona; arran de les immigracions de les dècades del 1920 i del 1930, senzilles casetes i habitatgespassadís acolliran els nouvinguts. Al llarg de la seva història ha estat espai de grans equipaments sanitaris, com l’hospital mental de la Santa Creu, aixecat el 1886 i projectat per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet i el doctor Pi i Molist el 1859; el conjunt, conservat parcialment, aixopluga la seu del districte i una biblioteca. A inicis del segle xx, el territori de Nou Barris esdevingué un espai de noves experiències residencials. S’hi projectà una de les primeres ciutats jardí (Torre Baró - Vallbona) i s’hi bastiren algunes cooperatives d’habitatges (la de

la Prosperitat, la dels empleats dels tramvies i la dels descarregadors de cotó del port). Els barris del districte no restaren al marge dels processos d’innovació tècnica. El 1902 s’hi ubicarien les cotxeres de tramvies de Borbó, una gran instal·lació on la producció d’electricitat i els importants tallers de reparació constituïren, durant la seva llarga estada de més d’un segle, un veritable espai industrial; el 1958 al costat de can Dragó estaven en funcionament els tallers de Renfe i l’empresa Harry Walter, emblema de les reivindicacions obreres dels anys setanta. D’ençà de mitjan segle xx es convertí en lloc d’assentament dels grans grups i polígons d’habitatges públics i privats que en pocs anys canviarien la fesomia dels territoris que formen el districte de Nou Barris. Però, finalment, el que ha caracteritzat i caracteritza fins avui Nou Barris és la seva gent. Barris capdavanters en moviments obrers, socials i polítics antifranquistes, i en forma de lluites socials i veïnals. El teixit social es va anar construint amb els fils i xarxes de partits en clandestinitat, amb les associacions de veïns i les comunitats cristianes de base. També amb l’esforç de milers de persones que organitzaren models de participació i gestió popular de l’urbanisme i la vida quotidiana (plans populars, plans comunitaris, formes d’ajuda mútua). Joves i grans, dones i homes, gent d’aquí i nouvinguts de la Catalunya interior i de la resta d’Espanya, i ara d’arreu del món, han estat i són els protagonistes de la lluita difícil per aconseguir el dret a la ciutat. No sé si tot aquest relat es pot explicar en un llibre de fotografies que recull d’una manera visual tots els barris del districte més el de la Trinitat Vella, però de ben segur que les imatges que apareixen al llarg de les seves pàgines serviran per mostrar-nos com, amb el treball, les lluites i les reivindicacions, no solament podem canviar el paisatge, sinó també les vides de les persones, construint barris solidaris, dignes i acollidors.

RAMON PONS / Fons LEONOR TUR ODENA

Introducció D’alguna manera es pot establir un paral· lelisme entre la trajectòria del districte de Nou Barris de Barcelona –format precisament a partir de diferents barris–, és a dir, de tot un conjunt d’agregats poblacionals dispersos que finalment s’han erigit en una realitat reconeguda i reforçada des d’una òptica administrativa, i la col·lecció de reculls gràfics L’Abans. Com a concepte i com a referent bibliogràfic especialitzat en l’àmbit del patrimoni cultural, L’Abans s’ha anat bastint, també, sobre la base de diferents unitats intrínseques i amb personalitat pròpia. Cada volum d’aquesta col·lecció, doncs, dedicat exclusivament a una ciutat o a una població –amb l’excepció de Barcelona, que, precisament per copsar-ne les idiosincràsies, s’ha presentat en diferents llibres jugant amb els districtes, tots ells formats a partir d’agregacions de barris històrics–, s’ha erigit en un component important que ha permès l’elaboració d’un autèntic mostrari de costums i de tradicions populars d’arreu de Catalunya i, també, de les Illes Balears. Amb una idea de concepte i amb una metodologia instituïdes ja des dels seus inicis, la col·lecció de reculls gràfics L’Abans parteix d’algunes premisses que, amb poques variacions, s’han mantingut exemplar rere exemplar. Així, d’entrada, un dels elements que la defineixen és la seva extensa cronologia, ja que cada llibre comprèn des de les darreres dècades del segle xix fins a les darreres del segle xx, una trajectòria d’entorn d’un centenar d’anys caracteritzats per profundes transformacions, per convulsions socials i polítiques, per moviments poblacionals i processos migratoris, i també per la capacitat impertorbable de cada comunitat per sentir-se integrada i plenament cohesionada. Un altre dels trets identificatius és el conjunt de temes i de continguts, de manera que a cada volum es dedica una atenció preferent a l’evolució urbanística i al patrimoni arquitectònic, a les activitats econòmiques més importants, a la presència de centres de sociabilitat, a la vigència de les manifestacions

populars, tant de caràcter religiós com profà, al paper que tingueren una gran heterogeneïtat de botigues i tallers, i també a tot el rerefons reivindicatiu, lúdic i festiu. El cas del districte de Nou Barris, el que dóna vida i sentit a aquest volum de L’Abans, és un exemple més, amb les seves particularitats, de com els processos evolutius modelen el territori de cada comunitat humana i hi incideixen. En aquest cas, doncs, el 18 de gener del 1984, l’Ajuntament de Barcelona aprovà una nova divisió municipal de la ciutat en 10 districtes, fet que va representar la creació del nou Districte vuitè, que també es coneixeria com de Nou Barris. Fins aquell moment, aquest territori havia format part, majoritàriament, de Sant Andreu de Palomar. Finalment el districte quedà format per uns 14 barris, que són els següents: Canyelles, Ciutat Meridiana, Guineueta, Porta, Prosperitat, Ramon Albó (actual Can Peguera), Roquetes, Torre Baró, Torre Llobeta, Trinitat Nova, Turó de la Peira, Vallbona, Verdum i Vilapicina –per bé que Torre Llobeta i Vilapicina s’acabaren fusionant. El barri de Trinitat Vella, vinculat sempre al territori del nou districte, quedà fora d’aquesta nova divisió i es mantingué al Districte novè o de Sant Andreu. Per aquest motiu, la història d’aquest barri s’ha inclòs en aquest llibre. Tot plegat s’aplega i s’articula a partir d’un treball d’investigació vastíssim i estructurat a partir de dues grans línies de treball. La primera, la dels textos, escrits a partir d’una recerca documental centrada en la recuperació de testimonis orals –per bé que no exclusivament, ja que també s’ha tingut en compte, a l’efecte de contrastació i complementarietat, bibliografia específica de Nou Barris i premsa de l’època, sense oblidar la documentació d’arxiu. La segona, la de les imatges, ja que, gràcies a múltiples implicacions, s’és en bones condicions de fer un viatge emocional per tot un seguit d’evidències de caràcter popular.

Urbanisme / els barris

Capítol I

Nou Barris, el districte més jove de Barcelona

ONEG AUTOR DESC

B UT / AHRN

Parlar d’urbanisme a Nou Barris és referir-se a la creació de molts petits nuclis que en diferents períodes de temps aparegueren fins a esdevenir els barris actuals. Malgrat que la majoria es formaren a partir de la necessitat d’encabir una nova població, se n’han de recalcar d’altres de més antics. El districte ha estat un espai d’encreuament de camins que han donat lloc als principals eixos viaris –molts d’aquests actualment són frontera entre barris. Aquest esdevenir dels eixos també ha estat molt marcat per la mateixa morfologia muntanyosa del territori; cal destacar rieres i torrents que provenen de Collserola, turons i barrancs.

l primer assentament humà del qual es té constància en aquest territori és l’existència d’un poble de laietans al turó de la Peira, anterior a l’arribada dels romans. Posteriorment se sap d’un centre rural romà en els terrenys de can Masdéu. En un document jurídic de l’any 940 aparegué per primer cop el nom de Vilapicina, indret on es construí una capella documentada l’any 991 i que s’advocà a santa Eulàlia. L’origen del nom Vilapicina prové del llatí i significa «pega». Aquest terme també es troba a l’actual barri de Can Peguera. L’any 1143, a prop del coll de Finestrelles s’hi construí una petita capella dedicada a la Santíssima Trinitat, i també un hostal per als viatgers. En aquesta mateixa zona, coneguda actualment com a Trinitat, l’any 1445 el Govern de la ciutat de Barcelona instal·là, al cim del coll, la cinquena forca –on penjaven els condemnats a mort. D’aquí prové la dita d’«anar a la quinta forca», que significa anar a un lloc molt llunyà. En el decurs dels segles següents anaren proliferant diverses masies i cases de pagès que contribuïren a la creació de camps de conreu i a una economia rural. Un altre aspecte a tenir en compte durant aquesta època és que la zona que formava part del poble independent de Sant Andreu de Palomar atreia la classe

benestant de Barcelona, tant per les seves aigües com per la seva bellesa. Cal recordar que la ciutat estava emmurallada, tenia problemes de salubritat i Sant Andreu quedava a fora de la ciutat. Un exemple d’aquesta època són els llibres del Calaix de sastre de finals del segle xviii, escrits per Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, en què reflectí les seves estades a can Sitjar (col·legi de la Bona Vida), situat a l’actual plaça del Virrei Amat. L’any 1871, l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar establí una divisió administrativa nova, de manera que el municipi es distribuïa en cinc districtes. El Districte cinquè, conegut com dels Afores, comprenia els barris de Trinitat, Roquetes i Vilapicina, a més de l’actual barriada dels voltants de la plaça de Bacardí, i que actualment forma part del districte d’Horta-Guinardó. A finals del segle xix, l’economia rural retrocedí mentre que la industrialització guanyà pes amb l’obertura de petits tallers, bòbiles i els tallers ferroviaris de la Companyia del Nord. El 20 d’abril del 1897 es produí l’agregació de Sant Andreu de Palomar a la ciutat de Barcelona, juntament amb els pobles de Gràcia, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals i Santa

Al costat, la carretera que condueix al manicomi de l’hospital de la Santa Creu els anys vint; des del maig del 1914 és el carrer del Doctor Pi i Molist en honor del psiquiatre que ideà la seva construcció. En aquesta pàgina, el Manso Sentmenat o can Garrigó, de la família de Caralt i Puig, els anys quaranta. La masia, enderrocada el 1961, estava situada a la cruïlla dels carrers d’Escòcia i de Santa Pau. AUTOR DESCONEGUT / Fons ANDREU CAMPMANY REINOSO

15 11

Urbanisme /urbanisme els barris

sace / INSTITUT CARTOGRĂ&#x20AC;FIC DE CATALUNYA

3 14

13 15

4 2 9

5 1

8 12

PUNTS D’INTERÈS

Imatge de principis dels anys seixanta. Com a punts d’interès destacats cal fer referència als terrenys on es construiria el futur parc de la Guineueta (1), aixecat sobre un barranc; la Via Favència (2), on s’aprecia el barracó de la guarderia Los Enanitos; la carretera Alta de les Roquetes (3), construïda el 1905; a sota, el barri de Roquetes (4), on es distingeixen les cases d’autoconstrucció (a dalt) dels blocs de l’Obra Sindical del Hogar (a baix); el carrer de l’Artesania (5); el castell de Torre Baró (6), construït pel

marquès de Vallbona, Manuel de Sivatte Llopart, i, al seu darrere, el barri de Torre Baró (7); el barri de Verdum (8), on s’aprecien els blocs de l’Obra Sindical del Hogar i les Cases del Governador (a dalt), i el nucli antic dels anys vint del segle passat conegut com a barri de Charlot (a baix); la Via Júlia (9), coneguda com a carrer dels 40 Metres; el carrer d’Aiguablava (10); el pont dels Tres Ulls (11), construït el 1915; el barri de la Prosperitat (12); el barri de la Trinitat Nova (13); a l’altre costat, el de la Trinitat Vella (14), i l’avinguda Meridiana (15).

urbanisme

Maria de Sants. Aquesta pèrdua d’independència implicà el descontentament dels santandreuencs, que reclamaren la no-annexió, per bé que no s’aconseguí res. L’evolució urbanística del territori de l’actual Nou Barris estigué marcada per dues etapes. La primera, del 1897 al 1917, es caracteritzà per un creixement gairebé imperceptible en què destacaren l’antic carrer de Piferrer i la rambla de Santa Eulàlia, que uniren el nucli antic de Sant Andreu amb el nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina. La Rambla –ara passeig de Fabra i Puig– fou la base de l’eixample de Sant Andreu, que havia d’arribar fins a la barriada dels Indians i a Horta. El 1904 es fundà la Compañía de Urbanización de las Alturas del Noreste de Horta «Las Roquetas», que pretenia crear una ciutat jardí a la falda de Collserola, projecte que fracassà però que deixà el testimoni del castell de Torre Baró. En aquesta etapa s’obriren noves vies de comunicació, com ara el passeig del Doctor Pi i Molist, la carretera Alta de les Roquetes i els passeigs d’Urrutia i de Verdum. La segona etapa, del 1917 al 1930, es caracteritzà per

AUTOR DESCONEGUT / Fons ESCOLA TON I GUIDA

un augment demogràfic i urbanístic. A partir del 1924 el Districte cinquè s’anomenà Districte novè: incloïa les barriades número 12 (Santa Eulàlia) i la número 13 (les Roquetes), separades per la carretera de Cornellà a Fogàs de Tordera (actual passeig de Valldaura). La immigració, deguda al creixement industrial de Sant Andreu, fou un factor d’increment de població i comportà l’augment de la construcció. Es formaren els nous barris de Charlot, Guineueta Vella, Prosperitat, Roquetes i Verdum. El 1929 s’erigí el barri de Ramon Albó –actual Can Peguera– en aplicació de la llei de construcció de cases barates. En ambdós períodes es crearen diverses entitats veïnals, lúdiques, culturals i esportives. La majoria de la població era de classe obrera i treballava a les nombroses fàbriques de Sant Andreu. D’aquesta època, destacaren a Santa Eulàlia de Vilapicina la cotxera del tramvia d’Horta, la fàbrica del Tint, l’adoberia de Valls i Torner, el laboratori farmacèutic F. Pau i Cia., i algunes bòbiles. A la Trinitat Vella, per la seva banda, destacaren l’estació elevadora de la Companyia d’Aigües de Montcada i a Roquetes, la Cooperativa de Fluid Elèctric.

Durant la Segona República, Santa Eulàlia de Vilapicina tenia més tradició urbanística, econòmica i social, mentre que Roquetes presentà un creixement demogràfic i urbanístic més accelerat, desordenat, mancat de serveis bàsics i mal comunicat. L’esclat de la Guerra Civil paralitzà qualsevol projecte urbanístic. Així mateix, la postguerra va representar un creixement gairebé nul que originà un procés de degradació i un increment de la pobresa. L’associacionisme fou pràcticament eliminat i només les institucions eclesiàstiques mantingueren la vida social. L’any 1952, amb motiu del XXXV Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona, el governador civil Felipe Acedo va ordenar eliminar les barraques de l’avinguda Diagonal per la mala imatge que oferirien per a l’esdeveniment. Així es procedí a la construcció de dos polígons d’habitatges per reallotjar els barraquistes. Un d’ells va ser el de les Cases del Governador, a la barriada de Verdum. En conjunt, la dècada del 1950 es caracteritzà per l’arribada d’una allau immigratòria que significà l’establiment de les bases de l’ordenació urbana –Zona de alturas limitadas de Gracia, Horta y San Andrés. El Patronato Municipal de la Vivienda construí el grup d’habitatges que donà origen a la barriada de Torre Llobeta, l’Instituto Municipal de la Vivienda n’aixecà a Trinitat Nova i l’Obra Sindical del Hogar en construí a Roquetes, Verdum i Trinitat Nova. L’excés de construcció formà barriades d’alta densitat de població, cosa que en alguns casos es traduí en barraquisme i cases d’autoconstrucció. Molts carrers no estaven urbanitzats, sense serveis ni infraestructures bàsics. S’aprovaren diversos plans parcials per a la construcció de nous polígons d’habitatges –Turó de la Peira, Guineueta i Porta. Entre als anys seixanta i setanta es crearen Ciutat Meridiana, Canyelles, Barcinova i Calinova. Especialment a partir de la dècada del 1960 destacà el desenvolupament d’un nou teixit industrial amb

Autocesorios Harry Walker, Ideal Plástica Flor i Hispano Villiers. El sector del comerç, igualment, rebé un fort impuls amb l’obertura de nous establiments i la inauguració de mercats municipals. A partir dels anys setanta hi hagué una forta consciència veïnal i social que marcà un abans i un després. Per tal de defensar-se del Plan Parcial Torre Baró-Vallbona-Trinitat Nova, el dia 11 d’abril del 1970 nasqué l’Asociación de Vecinos de 9 Barrios, al barri de la Trinitat Nova, formada i representada per nou barriades: Ciutat Meridiana, Guineueta, Prosperitat, Roquetes, Torre Baró, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Vallbona i Verdum. A partir d’aquest fet, i amb la suspensió del pla el 1973, l’associació continuà les seves accions per demanar equipaments, l’eradicació del barraquisme i la construcció d’infraestructures bàsiques per contribuir a dignificar la qualitat de vida dels nou barris que, poc després, amb la construcció del barri de Canyelles, passaren a ser 10. Paral·lelament, els barris de Porta, Ramon Albó –Can Peguera–, Santa Eulàlia de Vilapicina i Turó de la Peira desenvoluparen una forta activitat veïnal per mitjà de l’Associació de Veïns del Turó de la Peira-Vilapicina-Ramon Albó, constituïda el 5 d’octubre del 1973. D’altra banda, l’Associació de Veïns de Torre Llobeta ja s’havia constituït el 1963 –considerada la més antiga de Barcelona. Ja a la dècada del 1980, les administracions democràtiques feren realitat moltes demandes pendents. El 1984, l’Ajuntament de Barcelona decidí dividir l’antic Districte novè de Sant Andreu en dos nous districtes: un mantenint el nom de Sant Andreu i el de Nou Barris, en referència a l’antiga l’Associació de Veïns de 9 Barris. Així mateix, també es modificà el districte d’Horta-Guinardó incloent-hi la barriada de la plaça de Bacardí i traient el sector de can Masdéu. Trinitat Vella quedà dins de Sant Andreu.

Instantània dels anys seixanta d’un grup d’infants que juguen al bell mig del futur eix viari de la Via Favència, emplaçament on antigament es trobava la seva escola quan encara era un barracó, el Ton i Guida. Per la manca d’equipaments i espais de joc, i també pel fet de no disposar de pati per a l’esbarjo, utilitzaven aquest lloc. Al fons s’observen els blocs del barri de Verdum.

AUTOR DESCONEGUT / Fons JOAQUIM GIL HOMS

Urbanisme / els barris

SANTA EULÀLIA DE VILAPICINA

Durant el procés d’execució de l’eixample de Sant Andreu, coincidiren diferents tipus d’habitatges, terrenys sense urbanitzar, camps de conreu i petites indústries amb el seu centre històric, el santuari de Santa Eulàlia. El conjunt de cases que conformen el passatge de l’Esperança foren fruit del procés urbanístic de la dècada del 1920. En primer pla, el carrer J (Jota) els anys trenta. Llavors augmentaren els habitatges però mancaren serveis, que arribarien en dècades posteriors.

Urbanisme / els barris

<Sin vínculo de intersección> 18 autor desconegut / Fons ANDREU CAMPMANY REINOSO

AUTOR DESCONEGUT / Fons ANDREU CAMPMANY REINOSO

SANTA EULÀLIA DE VILAPICINA

Al costat, la masia can Garrigó el 1959. Quedà dins la nova urbanització i s’adaptà als nous temps. L’aparició de carrers amb voreres, l’augment de població i la pèrdua de terrenys la convertiren en un edifici més dins de l’entramat urbanístic. A dalt, el passatge de l’Arquitecte Millàs els anys cinquanta, fet els anys vint, fou un exemple del nou tipus d’habitatges fets sobre vells camps de conreu. Els nens del passatge serien testimonis d’excepció d’aquests nous canvis.

Urbanisme / els barris

AHRNB

SANTA EULÀLIA DE VILAPICINA

En aquesta pàgina, al plànol del 1929 s’aprecien les diferents barriades de Sant Andreu, actualment Nou Barris. L’eixample era a mig fer i anava des del nucli antic de Sant Andreu fins a Santa Eulàlia. La Meridiana encara era una via fèrria i el passeig de Fabra i Puig arribava fins al carrer de Vilapicina. La prolongació del Passeig implicà l’enderroc de moltes cases en el tram del camí de Sant Iscle al carrer de Vilapicina al juny del 1903. Al costat, la Rambla l’any 1964.

RAMON PONS / Fons LEONOR TUR ODENA

L’EIXAMPLE DE SANT ANDREU, EXEMPLE D’UN CREIXEMENT URBANÍSTIC El dia 3 de novembre del 1870, Josep Maria de Nadal i Vilardaga (1845-1909) presentà el projecte del passeig de Santa Eulàlia (Fabra i Puig), i que fou l’origen de l’eixample de Sant Andreu, on es pretenia unir el carrer de Cases Noves (Gran de Sant Andreu) amb el camí de Sant Iscle a Santa Eulàlia de Vilapicina. El dia 16 del mateix mes s’aprovaren els carrers de Sant Ildefons, de Sant Genís (Ruiz Zorrilla i Marqués de Santillana), de Santa Rosa (Neopàtria), de Mercè (Vall d’Aran), de Santa Maria (Cuba), de Nadal i la plaça de Nadal –projectada inicialment com a mercat. El 15 de maig del 1896 s’aprovà la urbanització del Manso Garrigó, de manera que els carrers es batejaren amb el nom d’una lletra: carrer A (Sant Llorenç, Ourense i desaparegut), B (Pardo), C (Antoni Costa), D (Vèlia), E (Manigua i Malgrat), F (Santa Pau), G (Acàcies i Emili Roca), H (Ramon Albó i Arnau d’Oms), I (Escòcia) i J (Jota). El 24 de març del 1897 es presentà la urbanització del barri dels Indians. Es tractà d’unir amb el Manso Garrigó però

no fou aprovada, i només deixà la nomenclatura amb noms relacionats amb la colònia espanyola de Cuba, és a dir, carrer de l’Habana (A, Jordi de Sant Jordi), Matanzas (B), Puerto Príncipe (C), Cuba (D, Francesc Tàrrega), Manigua (E), Cienfuegos, Pinar del Río i Campo Florido. La carretera de Sagrera a Horta (Estévanez, Garcilaso) ja existia. El 30 de novembre del 1916 s’aprovaren els carrers de les Acàcies (G), Ramon Albó (H) i Prats i Roqué. El 18 de març del 1899 s’aprovà el pla de la finca de Josefa Llaveria amb els carrers d’Alella, Desfar i Santanyí. El dia 27 de juny del 1907 s’aprovà la urbanització dels terrenys de Fabra i Coats amb els carrers de Camil Fabra, Puig i Gibert (desaparegut), Vapor del Fil (Filatures) i la prolongació del carrer d’Escòcia fins a Sant Ildefons (Dublín des del novembre del 1957). Després de diverses modificacions, el 4 de setembre del 1940 s’eliminà definitivament el carrer, que podia ser la prolongació del carrer de la Jota fins al carrer de Camil Fabra. Finalment, el 8 d’octubre del 1909 es presentà un projecte que en recollí diversos d’anteriors i es definí la zona de l’actual barri del Congrés dins d’aquest eixample de Sant Andreu, però el mes febrer de l’any 1953 s’aprovà l’emplaçament de les Cases del Congrés i es va anul·lar la part que quedava per urbanitzar de l’eixample.

Urbanisme / els barris

AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA CODINA-RUIZ

SANTA EULÀLIA DE VILAPICINA

En aquesta pàgina, imatge del 1929 de la segona fase de construcció de l’illa formada pels carrers d’Escòcia, Pardo, la riera d’Horta i un passatge particular que s’anomenà de Santa Eulàlia en honor del seu barri, Santa Eulàlia de Vilapicina, i que passà a ser de servitud per als veïns de l’illa. S’aprecien les quatre cases del carrer d’Escòcia ja construïdes –se’n construeixen més. Al costat, d’esquerra a dreta, Elisa Carbó, la seva filla Elisa Casas i el seu nét Santiago Codina.