Onze de setembre. Història de la commemoració de la Diada a Barcelona.

Onze de

re b m te se Història de la commemoració de la Diada a Barcelona SEBASTIÀ RIE RA

2

Onze de

re b m te se Història de la commemoració de la Diada a Barcelona Sebastià Rie ra

efadós

®

Onze de setembre Història de la commemoració de la Diada a Barcelona Sebastià Riera

Primera edició: setembre 2013 © d’aquesta edició: Editorial Efadós i Ajuntament de Barcelona © del text: Sebastià Riera Viader (AHCB) © del pròleg: Josep Maria Solé i Sabaté © de les imatges: els autors, arxius i institucions corresponents: Antonio Lajusticia, Dani Codina, Frederic Ballell, Jaume Solé, Jordi Todó, Josep Brangulí, Josep Domínguez, Josep Manuel Torres Solà, Josep Maria Sagarra, Laura Llach, Manuel Robert, Pau Oliva, Pérez de Rozas, Robert, Sagarra i Torrens, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Assemblea Nacional de Catalunya, Direcció d’Imatge i Serveis Editorials, Òmnium Cultural, Universitat de Barcelona.

Edita

Editorial Efadós i Ajuntament de Barcelona.

Gerència de Recursos. Arxiu Municipal de Barcelona Editorial Efadós Carrer d’Edison, 3 · Nau A Pol. Ind. Les Torrenteres 08754 El Papiol (Barcelona) Telèfon 936 731 212 efados@efados.cat www.efados.cat AJUNTAMENT DE BARCELONA Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona

Coordinació de la publicació

Joaquim Borràs, Anna Noguer i Núria Bosom (Arxiu Municipal de Barcelona) Disseny

Editorial Efadós Reproduccions fotogràfiques

Pep Parer Editorial Efadós

Il·lustracions i documents

Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB), Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB), Arxiu Central d’Hàbitat Urbà (AHU), Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Òmnium Cultural (OC), Assemblea Nacional de Catalunya (ACA), Direcció d’Imatge i Serveis Editorials (DISE), Direcció Tècnica de Protocol. Ajuntament de Barcelona (DTP).

Assessorament lingüístic

M. Neus Doncel Saumell Agraïments

L’Ajuntament de Barcelona i Efadós agraeixen la col·laboració de totes les persones i institucions que han fet realitat aquest llibre.

ISBN: 978-84-15232-48-3 Dipòsit legal: B. 19234-2013 Imprès a Catalunya

www.bcn.cat/publicacions

Arxiu Municipal de Barcelona

www.bcn.cat/arxiu

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona

Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Albert Ortas i Serrano, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola.

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics). www.cedro.org.

«Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible» Del poema «Ara mateix», de Miquel Martí i Pol

Onze de setembre

6

XAVIER TRIAS

Alcalde de Barcelona

La caiguda de la ciutat de Barcelona a mans de les tropes de Felip V va marcar el nostre calendari amb una de les efemèrides més significatives de Catalunya.

L’Onze de Setembre s’ha convertit en un record emotiu d’aquells fets i en un homenatge sentit i profund cap la figura de qui fou el primer conseller en cap de la ciutat, Rafael Casanova.

La relació de l’Ajuntament de Barcelona amb la Diada Nacional de Catalunya ha estat llarga i intensa, i així queda reflectit en aquestes pàgines. Una relació que va començar a mitjan segle xix amb la dedicació del nom d’un cèntric carrer a la memòria de Rafael Casanova i que ha arribat fins a l’actualitat amb la celebració anual, des del 1987, de diferents actes institucionals i ciutadans.

En el marc del programa d’actes per commemorar el tricentenari dels fets del 1714, l’Ajuntament vol obsequiar els barcelonins i barcelonines amb aquest llibre, fruit d’un treball rigorós de recerca a través del valuós patrimoni documental conservat als diferents centres de l’Arxiu Municipal de Barcelona.

En el llibre també es posen en relleu les manifestacions populars, el debat sobre la significació de la Diada i la destacada repercussió política de l’Onze de Setembre en determinades conjuntures històriques.

L’obra de Sebastià Riera Viader, historiador i cap del Servei de Fons Documentals de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, conté un ampli recull d’imatges que esdevenen un testimoni únic de com la ciutat ha viscut i s’ha emocionat amb la Diada. Amb aquesta recopilació de fets, records i sensacions, hem volgut valorar una part molt important del relat històric de la nostra ciutat, però també del nostre sentiment i de la nostra implicació i protagonisme en la festa nacional de Catalunya.

7

8

Onze de Setembre del 2012. Vista aèria de la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia; a mitja tarda, tot el centre de Barcelona era ple de gent en una clara demostració de l’èxit extraordinari de la manifestació. Jordi Todó (TAVISA).

D

es del 1714 fins al present, l’essència de Catalunya, la seva història, la seva personalitat, el to polític i el gros cultural s’han basat en la perseverança, en la voluntat de ser.

En cada període s’ha manifestat d’una manera diferent. Malgrat els temps força difícils que el país ha viscut, mai no ha deixat d’haver-hi una flama que mantenia una fèrria voluntat col·lectiva per poder ser present en el concert de nacions del món amb una cultura i una llengua pròpies, i una identitat diferenciada.

La commemoració de l’Onze de Setembre al llarg de la història, com explica Sebastià Riera, ha anat del més senzill record dels màrtirs caiguts en la defensa de Barcelona davant les tropes borbòniques francocastellanes al procés creixent de la Renaixença a les acaballes del segle xix fins a arribar a la manifestació reivindicativa d’aquest passat 2012, personificada per un milió i mig de persones que expressaven el desig de llibertat nacional, d’independència, ara ja crit massiu, que escampava als quatre vents amb notorietat universal, un somni de molts.

No sempre ha estat així. La història és un procés dinàmic, un ens viu diferent en cada generació.

Ferran Soldevila era un historiador excepcional i alhora un home implicat en el desvetllament de

Pròleg

1714, la continuïtat J. M. Solé i Sabaté

l’orgull dels catalans del seu temps. L’any 1932 destacava l’esperit bel·licós, el coratge dels defensors de la terra i de la capital del país davant les tropes borbòniques; feia un recordatori: que els ocupants no van respectar els acords presos.

Darrere hi havia el record de l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo contra l’autonomia de Catalunya i el seu Estatut.

Serafí Pitarra, des del món literari més popular i xaró, havia arribat als sectors més amplis de la societat catalana amb una empremta inesborrable; després, més culte i polit, continuaria una notòria carrera de dramaturg. En el poema «El fossar de les moreres» deixava constància de la lleialtat dels defensors de l’11 de setembre del 1714. La terra sagrada on hi ha enterrats els màrtirs s’ha convertit d’aleshores ençà en un espai de memòria històrica.

Josep Alcoverro, com tants altres lletraferits de finals del segle xix, en la seva poesia va fer de Rafael de Casanova, així dit, la personificació del catalanisme. Darrere dels desastres navals militars d’Espanya a Cavite, a les Filipines, i a Santiago de Cuba emergiria el catalanisme polític. La generació del 1901, aquella presa de consciència nacional que començaria la lluita per la democràcia a Barcelona, s’estendria, a poc a poc, per tot Catalunya i seria la llavor per a la resta de l’Estat.

9

Prat de la Riba fou el seny ordenador del país. A La Veu de Catalunya, diari de la Lliga, al setembre del 1910 escrivia recordant els màrtirs del 1714, però també feia menció de la idea d’avançar ferms, pas a pas. L’ombra de la Setmana Tràgica era a prop.

A partir del seu escrit pot fer-se un paral·lelisme pel present davant el desig de Catalunya de poder exercir el dret a decidir. Deia que no s’havia de confondre l’actuació castellana de Borbons i Àustries de mig segle abans amb el sentir general. Ara tampoc no s’ha de creure que el que es publica i es diu als mitjans de Madrid sigui el sentir general de tots els espanyols.

Lluís Marsans (A. Mallsol) publica a la revista Renaixement al setembre del 1911, i des d’un cert esperit pur, apartidista, un pèl ingenu, una crida de tots els catalans vers la reivindicació dels drets defensats el 1714. La Unió Catalanista lluitava per una pàtria ideal. La complexitat del moment els unia a tots ells en la defensa d’un nacionalisme cada cop més definit i perfilat, però era en el devenir diari en què calia sumar i consolidar. En el seu somni de llibertat nacional, amb la seva indiscutible generositat, van adscriure simpaties i ideals, van fer solc que algun dia podria ser sembrat.

Francesc Macià ha estat, i és, un mite nacional, el més acceptat i heterogeni socialment, el més internacional. Després d’aconseguir la restauració de la Generalitat, tot i no poder fer realitat la idea

10

primigènia d’una República Catalana tal com havia proclamat el 14 d’abril del 1931, sabia el gran pas fet per al redreçament econòmic, social, polític, cultural i espiritual del país; d’aquí el discurs del setembre del 1932.

El periodista, estudiós i rigorós analista Rovira i Virgili, en el seu article a La Publicitat del setembre del 1932, afirmava que els vençuts del 1714 eren els vencedors de la història. Darrere hi havia una lúcida i encertada afirmació que la mentalitat oberta al present i al futur, el treball, l’economia i el progrés, malgrat tots els entrebancs que s’havia trobat, i es trobaria, Catalunya al llarg del temps, s’acabarien imposant. Ho deia en el sentit doble d’ideal català i republicà; l’anàlisi la feia des d’una adscripció identitària i un ideal polític igualitari.

Hilari Salvador, fill d’un pescador de la Barceloneta, que va perdre en un temporal juntament amb quatre germans, ha estat un dels alcaldes que han regit la ciutat en un dels períodes més difícils de la seva història, des de mitjan 1937, durant la Guerra Civil. S’esmerçà per dur la denúncia dels bombardeigs sobre Barcelona i els seus veïns arreu d’Europa. Per això, en l’escrit de La Publicitat de l’any 1937, proclama la defensa davant l’agressió feixista amb la mateixa idea amb què actuaven els combatents del poble de Barcelona el 1714: Lluitarem i vencerem!

Alhora ja ens apareix una primera arenga de «Visca Catalunya lliure!» La incomprensió davant

del fet nacional català del Govern de la República decantava molts catalanistes cap al nacionalisme més ferm.

La crida del 1964, en plena dictadura franquista, era molt arriscada, forçosament clandestina.

Explicava els fets històrics succeïts, ja que calia donar a conèixer el que volgudament i d’una manera violenta s’amagava, la pròpia història.

Destaca el sentit de la catalanitat més àmplia de la guerra de Successió, la dissort comuna de la imposició de lleis estranyes, les del regne de Castella, per dret de conquesta militar, tant a valencians com a mallorquins i eivissencs.

També ressalta l’ajut mutu que fins al darrer moment es produí en el que ja s’anomenava Països Catalans.

La crida de Comissions Obreres al poble de Catalunya de l’11 de setembre del 1970 fou un veritable tsunami polític i ideològic. Davant la voluntat de manipular el món del proletariat per part del franquisme –una bona part del qual aleshores era immigrant de la resta de l’Estat, principalment andalús, extremeny, gallec i castellà– i d’un esquerranisme radical que estenia confusió i fins i tot autoodi vers el nacionalisme català, el món del treball se situava a favor del poble català i dels seus drets. Època d’antiimperialisme i denúncia del capitalisme més injust, reivindicacions de classe social, sí, però també nacionals. Una fita que, com així ha estat, marcaria un abans i un després en el present de la Catalunya més contemporània.

L’11 de setembre del 1976 es posaven les bases d’un esclat que mai no ha parat de consolidar-se, tant en l’aspecte de reivindicació com en el de convertir el dia 11 de setembre en la data oficial i nacional per antonomàsia. Un crit de reclamació que tothom feia seu: recuperar les institucions abolides el 1714 i el 1939.

La declaració de Josep Tarradellas de l’any 1977 era de confiança en el futur pròxim, legitimava el passat de la Generalitat històrica amb un present que hom veia ple d’esperança. I així ha estat.

L’11 de setembre no va ser la fi de la nació catalana. En una Europa basada en la democràcia i la lliure determinació dels seus ciutadans, en un món global, els valors catalans defensats el 1714, recordats per tot un seguit de generacions, avui són més presents que mai.

Catalunya ha solcat tota mena de dificultats al llarg d’aquests darrers tres segles; la perseverança dels ideals de llibertat, justícia, igualtat i cultura nacional explica aquest ser. Un poble és la suma de voluntats, és la història, complexa i difícil, dramàtica i encisadora de Catalunya i la seva gent.

11

12

Presentació

D

es que, des de la fi del segle xix, es va començar a commemorar d’una manera contínua la data de l’Onze de Setembre, aquesta celebració ha estat un termòmetre fidel de la situació política catalana de cada moment. Així, hi ha hagut Onzes de Setembre de moltes menes: combatius, esperançats, joiosos, tristos... Combatius, com els de principis del segle xx o el del 1976, quan es lluitava pel restabliment de la democràcia; esperançats, com el del 1977, quan la recuperació de l’autonomia es preveia imminent, o el del 2012, quan es reivindicava el dret a decidir; joiosos, com el del 1932, quan el primer Estatut d’Autonomia ja era una realitat; tristos, com el del 1938, quan la fi de la Segona República i de l’autonomia era ja molt pròxima. Fins i tot hi ha hagut Onzes de Setembre quasi «inexistents», quan la commemoració es reduïa a la que protagonitzaven uns quants activistes clandestins i la censura dels règims dictatorials impedia que els mitjans de comunicació parlessin de la Diada.

En aquest tema, Barcelona sempre s’ha comportat com el que és, el «cap i casal de Catalunya». En primer lloc, ha creat els espais simbòlics (el monument a Rafael Casanova, el Fossar de les Moreres) que han permès recordar el setge del 1714 i la pèrdua de les llibertats catalanes. A més, en circumstàncies excepcionals (1977, 2012), la Ciutat Comtal ha acollit catalans de totes les procedències, que hi han trobat l’escenari ideal per projectar els seus anhels arreu del món.

En aquest llibre s’exposen els precedents de la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, acompanyats d’una abundant i interessant il· lustració, un testimoni que, si bé les circumstàncies han anat canviant, el desig de llibertat del poble català perviu.

El 1994, l’Ajuntament de Barcelona ja va publicar un llibre amb el mateix contingut que aquest amb motiu de la rehabilitació del Fossar de les Moreres. Ara es reedita aquell treball, actualitzat i amb un apartat gràfic considerablement ampliat i millorat, com un acte més de la commemoració del tricentenari del setge del 1714, i quan la gran manifestació de la Diada del 2012 ha tornat a atreure l’atenció sobre el tema.

Finalment, l’autor vol agrair la col·laboració i els suggeriments de molts companys arxivers de l’Ajuntament de Barcelona, tant de l’Arxiu Històric de la Ciutat com de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, l’Arxiu Central d’Hàbitat Urbà o la Direcció del Sistema Municipal d’Arxius; si aquest llibre té algun mèrit, és just que ells el comparteixin.

Onze de Setembre del 2012. La profusió de banderes estelades va ser una característica de la gran manifestació de Barcelona i hi va donar un clar sentit de reivindicació sobiranista.

Antonio Lajusticia (DISE).

13

Onze de setembre

Els fets commemorats

L

’11 de setembre del 1714, Barcelona es va retre a les tropes de Felip V després d’un llarg setge i d’aferrissats combats. L’assetjament havia començat catorze mesos abans, quan la Junta de Braços (juliol del 1713) va decidir continuar la resistència malgrat l’abandó de les potències europees que havien donat suport a l’arxiduc Carles, Carles III per als seus partidaris catalans.

La causa del conflicte bèl·lic havia estat la successió al tron hispànic en morir Carles II d’Àustria (1700) sense descendència directa. El testament de Carles II llegava la corona hispànica a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França. L’entronització de Felip V representava un enfortiment extraordinari del poder de la Casa de Borbó i de França a l’Europa de l’època. Àustria, Anglaterra, Holanda, Prússia, Portugal i Savoia, que veien en perill l’equilibri polític europeu, van promoure un altre candidat al tron hispànic: l’arxiduc Carles d’Àustria.

En principi, Catalunya va acceptar Felip V, que fins i tot va celebrar corts a Barcelona (1701-02). Però molts catalans van començar a valorar la candidatura de l’arxiduc Carles a causa de l’existència d’un sentiment antifrancès latent al Principat pel record del comportament de les tropes de Lluís XIV en recents guerres hispanofranceses que havien tingut per escenari Catalunya; també hi influïen el temor que la competència de les mercaderies franceses arruïnés l’economia catalana i l’actitud autoritària del virrei Fernández de Velasco, que topava amb el tradicional esperit pactista dels catalans.

Finalment, un grup d’austriacistes vigatans va signar un pacte amb Anglaterra (1705) pel qual Catalunya donaria suport a l’arxiduc a canvi de l’ajuda militar i de la promesa que el nou monarca respectaria l’ordenament constitucional català.

15

Carles va entrar a Barcelona, on va celebrar corts (1706) i va ser reconegut com a sobirà per la major part dels catalans, que hi veien una millor garantia per al futur polític i econòmic del Principat. Carles també va comptar amb el suport de la resta de països de la Corona d’Aragó.

Encara que les tropes de l’arxiduc van arribar fins a Madrid, la derrota d’Almansa (1707) li va representar la pèrdua d’Aragó i del País Valencià. Catalunya, però, va continuar lluitant. Tanmateix, tot va canviar quan el 1711 va morir l’emperador Josep I, germà de l’arxiduc, i aquest va succeir-lo en el tron austríac amb el nom de Carles VI. Els aliats antiborbònics, ara preocupats per una supremacia de la Casa d’Àustria, van signar la pau amb Felip V (1713). Barcelona, assetjada, va decidir mantenir la resistència.1 El setge va ser dirigit, en la part final, per James Fitz James, duc de Berwick, que va reunir 40.000 soldats espanyols i francesos per ocupar una ciutat defensada per uns 5.500 homes, la major part dels quals eren membres de les companyies gremials i, per tant, soldats no professionals. La resistència va ser dirigida per Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona, i per Antoni de Villarroel, comandant de les forces militars.

La Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña va ser impresa a Girona per Gabriel Bro just després de la caiguda del cap i casal. Les notícies publicades, moltes incertes, feien referència als darrers dies del setge (AHCB Gràfics 18519).

La manca d’aliments, els continus bombardeigs, les bretxes obertes a les muralles i els enèrgics atacs dels assetjants no van aconseguir prendre la ciutat, fins que, l’11 de setembre del 1714, Rafael Casanova, que enarborava la bandera de Santa Eulàlia, símbol de la ciutat, va caure ferit. Els defensors de Barcelona van capitular després de tenir unes 6.800 baixes –sense comptar les víctimes civils– i quan tota resistència era ja impossible.2

Al costat, «Verídico plano de Barcelona, sitiada desde 25 de Julio 1713 hasta 12 de Setiembre 1714», amb la disposició dels defensors i de les tropes atacants (AHCB, Hemeroteca, R. s. d.).

La presa de Barcelona per les tropes de Felip V va significar, a més d’una severíssima repressió dels defensors, la desaparició de les institucions d’autogovern catalanes (Generalitat, Corts i corporacions locals autònomes, com el Consell de Cent de Barcelona) i la instauració d’un règim polític fortament centralitzat, simbolitzat en el decret de Nova Planta del 1716.

1 2

16

ALBAREDA, JOAQUIM. La guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Barcelona, 2000.

Vegeu l’apèndix I. També PONGILUPPI, GUILLEM H.; HERNÀNDEZ CARDONA, F. XAVIER. 1714. El setge de Barcelona. Barcelona, 2012.

17

A baix, «Planta de la Ciutadella de Barcelona», plànol d’autor desconegut del 1775. Fons Gràfics (AHCB, Gràfics, 18296). La construcció d’aquesta gran fortalesa militar per allotjar-hi les tropes de la guarnició de Barcelona va implicar l’enderroc de centenars de cases del barri de la Ribera.

18

A la dreta, «Pla de la ciutat de Barcelona y sos contorns en lo añy 1740», de Francesc Renart Closas (detall de la ciutat emmurallada). Fons Gràfics (AHCB, Gràfics, 2553). S’hi adverteix l’àmplia esplanada que separava la Ciutadella de les cases del barri de la Ribera. Els barcelonins sempre van veure la Ciutadella com un símbol de l’absolutisme.

19

Full volander que convoca a celebrar una concentració reivindicativa davant l’estàtua de Rafael Casanova al Saló de Sant Joan –l’actual passeig de Lluís Companys– a l’abril del 1889. Fons Arxiu Medieval i Modern (AHCB, 5E.II Fulls volanders 258).

20

LES PRIMERES MANIFESTACIONS I OFRENES FLORALS

L

a primera manifestació que va tenir com a destí l’estàtua de Rafael Casanova no es faria esperar gaire, bé que no se celebraria precisament cap 11 de setembre. El 1889, el Govern central va aprovar un nou Codi Civil espanyol que reduïa extraordinàriament l’àmbit d’aplicació del dret foral català vigent fins aleshores, i que fins i tot el decret de Nova Planta havia respectat. Els dirigents de la Lliga de Catalunya van veure en el nou codi el principi de la fi del dret català i van organitzar diversos actes de protesta. Un d’aquests actes va ser la convocatòria d’una manifestació dels estudiants de Barcelona el 7 d’abril del 1889 que, sortint de la plaça de la Universitat, va acabar al Saló de Sant Joan, al peu de l’estàtua de Casanova.

Full volander del 1901 de l’Agrupació Propaganda Catalanista que recorda els fets del setge de Barcelona del 1714 (AHCB, 5E.II Fulls volanders 351).

La principal conseqüència de la campanya contra el nou Codi Civil va ser la difusió del moviment catalanista. Fruit d’aquest enfortiment, el 1891 es va fundar la Unió Catalanista, que agruparia en una organització confederal tota mena de grups i personalitats catalanistes. I va ser la Unió Catalanista la que, a partir d’aquell moment, va promoure els primers homenatges a l’estàtua de Rafael Casanova en ocasió de l’Onze de Setembre. I el 1892, organitzada pel Foment Catalanista, es va celebrar «una sessió necrològica dedicada a commemorar l’Onze de Setembre del 1714 i a enaltir la memòria de tots los màrtirs de les llibertats catalanes».21 En aquests actes academicopolítics, el record dels fets passats s’unia a la reivindicació de reformes en el present.

El 1894 es va fer un altre pas en la configuració del que seria el cerimonial clàssic de l’Onze de Setembre: es va iniciar l’homenatge

21

La Renaixença (11 i 13-IX-1892).

21

concret a l’estàtua de Casanova. Alguns catalans, a títol individual, van començar a dipositar branques de llorer o de roure al peu de l’estàtua. La primera corona es va oferir el 1897. Després d’un acte de record dels fets del 1714, a càrrec de l’historiador J. Fiet i Inglés i de l’escriptor Manuel Folch i Torres, celebrat a la seu de l’Associació Popular Catalanista,22 un grup de vuit joves que pertanyien a aquesta associació i alhora eren membres de la Joventut Excursionista Els Muntanyencs, va fer una corona amb les branques de llorer que decoraven el local i va durla a l’estàtua de Casanova. Malgrat que la policia vigilava l’indret, un dels joves, Ramon Duran i Albesa, va poder penjar la corona a dalt de l’estàtua. I el 1898 es publicava a La Nació Catalana un poema de Joan Alcoverro que va ser la primera poesia dedicada a l’estàtua del darrer conseller en cap.23

Fotografia dels trenta catalanistes detinguts l’Onze de Setembre del 1901 per haver anat a dipositar una corona a l’estàtua de Rafael Casanova (Renaixement, 11-IX-1901).

22

Però la primera commemoració multitudinària de l’Onze de Setembre no va tenir lloc fins a l’inici del segle x x, concretament fins al 1901. Aquell any, el catalanisme polític va fer un pas endavant significatiu. En les eleccions legislatives del mes de maig, la candidatura anomenada dels quatre presidents, amb el suport de la Lliga Regionalista, va aconseguir vèncer a Barcelona tant els republicans com els partits dinàstics. En arribar el mes de setembre, com havia començat a ser costum, un grup de joves de l’associació Catalunya i Avant, en acabar una reunió en record dels fets del 1714,24 va dur unes corones de llorer a l’estàtua de Casanova

A dalt, els darrers integrants de la manifestació del 15 de setembre del 1901 a la plaça de Catalunya de Barcelona, lloc on es van concentrar (AHCB, Joventut, 26-IX-1901).

A sota, crida de la Unió Catalanista convocant a la manifestació celebrada el 15 de setembre del 1901 en protesta per les detencions del dia 11 anterior. Va ser la primera manifestació amb motiu de la Diada. Fons Arxiu Medieval i Modern (AHCB, 5E.II Fulls volanders 352).

al Saló de Sant Joan. En acabar l’ofrena, van ser detinguts per la policia. Si bé al peu de l’estàtua només es van arrestar 23 persones, els detinguts finalment conduïts a la presó van ser una trentena. En saber-se que hi havia hagut detencions, una comissió de l’associació Catalunya i Avant es va adreçar al Govern civil per interessar-se pels arrestats i, en arribar-hi, també van ser empresonats.25 Entre aquests hi havia Lluís Marsans, president de Catalunya i Avant, i alhora secretari de la Unió Catalanista, i un jove Josep Maria Folch i Torres –només tenia 21 anys–, més endavant artífex del Patufet i un dels escriptors en llengua catalana més populars de tots els temps. Els detinguts van ser posats en llibertat el dia 13 i la majoria van ser processats. El mateix dia se’ls va oferir un sopar d’homenatge.26 Aquestes detencions van causar una gran indignació. El diumenge següent, 15 de setembre, la Unió Catalanista va organitzar una gran manifestació de protesta, a la qual es van adherir altres entitats catalanistes i republicanes. La marxa, formada per unes 12.000 persones, va partir de la plaça de Catalunya a les onze del matí. Enmig hi anaven els joves detinguts uns quants dies abans. Els manifestants, per la ronda de Sant Pere, es van dirigir al Saló de Sant Joan, on també s’havia reunit una gran multitud. En arribar a l’estàtua de Casanova, Josep Maria Folch i Torres hi va penjar una corona de fulles de llorer amb unes cintes de les quatre barres catalanes.27 Els fets de l’any 1901 van representar «el desvetllament de la Diada». L’hostilitat de les autoritats i la repressió consegüent no van fer sinó augmentar-ne el prestigi.28

Carrer dels Escudellers Blancs, núm. 24.

Vegeu l’apèndix III. 24 La Renaixença (11-IX-1901).

25 La Veu de Catalunya (12-IX-1901); La Renaixença (13-IX-1901).

26 La Renaixença (14-IX-1901).

27 Joventut (19-IX-1901). També BAS I GICH, JOAQUIM. «La primera commemoració de l’Onze de Setembre». La Publicitat (10-IX-1938), i CREXELL, JOAN. «Detenció de patriotes l’Onze de Setembre del 1901». El Llamp, núm. 11 (1984), p. 1-14.

28 Vicenç A. Ballester a El Poble Català (11-IX-1908).

22 23

23

Onze de Setembre. Història de la commemoració de la Diada a Barcelona estudia l’origen i l’evolució de la celebració de la Diada Nacional a la capital de Catalunya fins a l’actualitat, i mostra com el poble català, del record d’una derrota, n’ha sabut fer una eina per recuperar l’autogovern. Al llarg de la història, la manera de commemorar l’Onze de Setembre ha estat un clar reflex de la situació política de Catalunya en cada moment: hi ha hagut commemoracions de lluita, de joia, d’inquietud, sempre d’esperança. La commemoració, minoritària al principi, ha esdevingut motiu de manifestacions populars (1977, 2012) que han tingut un paper decisiu en la defensa de l’autogovern de Catalunya. Es dedica una atenció especial als escenaris preferents de la commemoració: el monument a Rafael Casanova i el Fossar de les Moreres. Les nombroses il·lustracions que acompanyen el text, sovint inèdites, donen una nova visió, més completa, del que ha estat fins ara la Diada.

9 788415 232483

efadós

®