L'Abans: Recull Gràfic de Pineda de Mar (1882-1975) by Editorial Efados

L’Abans: Recull Gràfic de Pineda de Mar (1882-1975) Col·lecció L’Abans Primera edició: octubre del 2013 © Oleguer Massaguer Cassola, pel text © David Pavón Gamero pel text © Joan Pujadas Marquès, pel text © Francesc Roldán Sánchez, pel text © Saül Gordillo Bernárdez, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial Les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció Editorial Efadós Col·laboració Ajuntament de Pineda de Mar Arxiu Municipal de Pineda de Mar

ROISIN / Fons JOAN PUJADAS MARQUÈS

Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1882 i 1975. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família.

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-15232-49-0 Dipòsit legal: B. 21729-2013

Carta a Hipòlit Nadal i Mallol1 Sara Llorens de Serra

Penso en Pineda, en la meva blanca vila mediterrània, on he viscut, he alenat, he somniat i he treballat tota la vida. Penso en Pineda, en el poble dels meus pares, on he passat els dies de la infantesa respirant la poesia dels seus jocs, i en els dies de l’adolescència saturant-me de la meravella de la seva història i tradicions, i els dies de la joventut i la maduresa endinsada enamorívolament dins la bellíssima selva del seu tresor folklòric: aplegant-lo, estudiant-lo, comparant-lo amb la literatura dels pobles antics. Quin bé em feia el contacte amb els ingenus narradors del poble!... Amb quina intensitat la meva ànima es compenetrava amb la llur cada dia més, copsant les partícules del saber universal que cada un d’ells, al meu fervorós requeriment, m’anava desgranant amb les seves interessants contalles!... Partícules del saber universal eren, sí, les notes folklòriques que jo anava anotant, però modelades a força de generacions catalanes que havien anat traspassant-se-les a viva veu, a la faisó artística, sentimental, ètica i filosòfica de l’esperit català. 1 Sara Llorens. Epistolari (1901-1954). A cura de Joan Pujadas. Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2004, p. 511-13. [Pròleg de Josep Ferrer]

Territori i urbanisme / nucli antic

4 ANTONIETTI / Fons JOAN PUJADAS MARQUÈS

Presentació XaVIER AMOR MARTÍN Alcalde de Pineda de Mar

La memòria d’un poble El caràcter i la vida de les persones es forgen amb els anys, amb les experiències que es van acumulant al llarg del temps i que, a poc a poc, deixen la seva pàtina en el nostre cos i en la nostra memòria. Amb els pobles passa el mateix. La seva fesomia, la seva identitat i el seu destí es van construint any a any, de manera quasi inadvertida, fins que un dia mirem enrere i prenem consciència del pas del temps. La vida dels pobles, però, va molt més enllà de la vida de les persones i, per retenir-ne la memòria, la seva història, necessitem que aquells que ens van precedir –pares, avis, generacions i generacions– ens facin un préstec, oral, escrit o gràfic, del seu record. La vida dels pobles, també, com la de les persones, està marcada per moments determinants, que assenyalen un abans i un després en la seva història, i que canvien el seu destí per sempre més. En el cas de Pineda de Mar, molts d’aquests moments es concentren al segle xx, en què el nostre poble va viure la guerra, el desenvolupament de la indústria, el turisme i la construcció, l’arribada de milers de ciutadans provinents d’altres regions i, en definitiva, el seu major període de creixement demogràfic, urbanístic i econòmic. Encara queden persones que van viure una part important d’aquest trànsit cap a la modernitat, però el seu record centenari és ja vague i incomplet. Per aquest motiu, la memòria gràfica, el recull de les imatges que reviuen aquells moments de canvi, esdevé el millor record, perdurable per sempre, de com era l’abans i com hem arribat fins avui. El recull gràfic d’aquest llibre, que recorre la vida de Pineda de Mar del 1882 al 1975, evoca la història d’un poble que es va construir amb l’esforç de les tres darreres generacions de vilatans, amb els quals estem en deute. L’Abans, doncs, és una oportunitat per conèixer i reconèixer aquest esforç, i una lliçó de com les persones i els pobles són capaços de canviar-ne el destí. Per a un alcalde, a qui els ciutadans han atorgat la responsabilitat de decidir alguns d’aquells moments que marcaran la futura història del nostre municipi, la memòria històrica del meu poble és un llegat –una experiència acumulada– fonamental per entendre d’on venim i cap on hem d’anar. Amb L’Abans, tots els pinetencs tenim l’oportunitat única de mirar a través d’una finestra oberta al passat i viure de franc moments en la vida dels nostres pares, avis i besavis, i compartir amb ells, per un instant, allò que els va fer sentir una emoció i que van voler plasmar en una imatge. Fem propis aquests records, perquè la memòria d’un poble és la nostra memòria.

Territori i urbanisme / nucli antic

6 AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA FUSTÉ

Pròleg Saül Gordillo bernárdez Periodista

Història local des dels racons més íntims Pineda de Mar és una població amb tradició en l’edició de llibres d’història local i dels seus personatges més rellevants. Els volums de Pineda en el temps són la millor prova d’aquesta estima per la història local amb publicacions rigoroses i de qualitat. Des de l’Ajuntament s’han promogut, al llarg de les tres últimes dècades, llibres que han servit per recopilar l’obra i la figura de personalitats pinetenques de renom, com Manuel Serra i Moret, Salvador Genís, Sara Llorens, Joan Coromines, Vicenç Riera Llorca i Joan Josep Tharrats. Una activitat dinàmica en l’àmbit editorial, però també amb exposicions de pintura, escultura i fotografia, ha servit per estendre un vernís cultural entorn del municipi envejable pel que fa a la comarca. La sala d’exposicions i l’Arxiu Municipal han estat referents. A aquest impuls municipal s’hi afegeix ara l’edició de les entregues col·leccionables de L’Abans, una iniciativa de l’editorial Efadós que es basa en una triple garantia d’èxit. La primera és la tria dels autors. L’estudiós i fotògraf Joan Pujadas, el geògraf David Pavón i els arxivers municipals Francesc A. Roldán i Oleguer Massaguer són sinònim de solvència per la seva llarga experiència i àmplia dedicació a la cultura local. En segon lloc, perquè l’obtenció de les imatges que conformaran les pàgines d’aquest gran volum fotogràfic s’ha fet a partir d’una crida als pinetencs, i no solament als fotògrafs professionals, que disposen de material gràfic de temàtica local, en una proposta col· laboradora que enllaça perfectament amb l’esperit de les accions digitals que actualment es fan a la xarxa. I, finalment, perquè la delicadesa amb què alguns pinetencs han cuidat aquestes captures fetes en el blanc i negre de les plaques i la fotografia química, abans de l’arribada de la democràcia, fa que aquests documents visuals representin gairebé un tresor, una troballa, en els àlbums

familiars i en els arxius personals, que són els racons més íntims d’un munt de ciutadans i entitats que han tingut consciència d’allò que guardaven sense saber que en última instància aquelles fotografies acabarien donant forma a un volum robust, seriós i molt necessari per a la memòria col·lectiva pinetenca precisament en l’era del boom digital i les captures a l’instant a les xarxes socials. L’Abans, aquest llibre de fotografies de la Pineda del passat que alguns mai no han arribat a conèixer, però que descobriran ara imatge a imatge en aquestes pàgines, és un recull monumental de la vila del segle xx, l’època de major transformació social, econòmica i urbanística del municipi. L’urbanisme, envejat a la comarca, de places grans, carrers ordenats i altures controlades, el creixement turístic i residencial, i la diversitat econòmica es combinen amb instantànies de personatges importants, però també d’artesans i professionals locals, representatius d’unes èpoques llunyanes, i d’entitats i grups socials ben diversos que de ben segur faran aflorar la nostàlgia de molts lectors. Edificis, paisatges, barris (Poblenou, el Carme, les Creus), urbanitzacions, festes i tradicions, entitats, personalitats, escoles, oficis, establiments, transports, estiuejants i turistes, i tota mena d’institucions articulen aquesta crònica gràfica de la Pineda compresa entre l’època de les primeres fotografies (1885) i l’etapa final de la dictadura franquista (1975). Amb aquest llibre, Pineda de Mar fa un pas més per enfortir la identitat local, el culte a la seva història i l’estima per l’herència rebuda en els àmbits cultural, social i institucional. Lluny de caure en els riscos de les poblacions que han crescut sobtadament, amb un urbanisme de segona residència i tendència al turisme, Pineda resisteix a aquests riscos i a la proximitat a l’àrea metropolitana per mantenir ben viva la seva memòria i identitat.

COMERCIAL PRAT / Fons JOAN PUJADAS MARQUÈS

Introducció

Des d’un simple botiguer que treballa durament per tirar endavant el seu establiment fins a les múltiples decisions preses pel consistori municipal, des de les activitats organitzades pel Centre Cultural i Recreatiu fins a les incomptables passejades a l’aqüeducte romà de can Cua, des dels diversos aspectes associats a la vida marinera fins als testimoniatges de les inclemències producte dels fenòmens meteorològics, des dels estius plens de turistes amunt i avall fins a les tasques ancestrals lligades a l’agricultura i a les immediacions de les masies amb tradició disseminades pel territori, sense oblidar aquelles processons de caràcter religiós i les hores inacabables a les aules dels centres escolars de la vila.

elecció és simple, ja que fou en el transcurs d’aquests decennis en què la fotografia féu acte de presència, inicialment restringida només a certs sectors socials, i progressivament estenent-se i consolidant-se fins a ferse accessible i per a tothom. Precisament, la fotografia és, sens dubte, l’element definitori de L’Abans. Els documents fotogràfics, producte d’un procediment que permet obtenir, mitjançant la llum i substàncies químiques, imatges òptiques permanents sobre superfícies preparades adequadament, donen vida i esplendor als reculls, uns llibres que s’editen amb la qualitat que requereixen unes imatges que són el mirall i el reflex més fidel que es pugui concebre amb relació al nostre passat més immediat.

Tot plegat, exemples diversos d’expressions i materialitzacions de la cultura popular d’una vila situada, literalment, entre mar i muntanya. La riquesa de l’activitat humana és, des de fa anys, l’objecte de treball i d’estudi de l’editorial Efadós, de manera que ha fet del patrimoni cultural d’un poble o ciutat el seu interès tant preferencial com prioritari. Així, des de fa més d’una dècada, amb la col·lecció de reculls gràfics L’Abans, aquesta iniciativa editorial s’ha dedicat a recopilar, poble a poble, ciutat a ciutat, un nombre considerable de particularismes de caràcter social i cultural de la geografia catalana, entenent aquesta, fins ara, entre el Principat de Catalunya i les Illes Balears. Erigint-se en un fons documental a hores d’ara cobejat i apreciat, L’Abans sempre ha estat fidel als plantejaments inicials, tant pel que fa a les línies de treball com pel que fa als continguts.

El llibre d’aquesta col·lecció dedicat a la vila de Pineda de Mar és una mostra més del compromís que l’editorial Efadós ha contret amb el teixit social i popular del país. Aquesta població de la comarca del Maresme, tant amb una certa identitat pròpia com personalitat, entre d’altres aspectes, reuneix les condicions necessàries per ser un objecte de treball i d’estudi més de L’Abans, un nou producte que contribueix a fer encara més gran un inventari fotogràfic, històric i etnogràfic que, volum rere volum, es va engrandint amb solidesa i amb rigor. Igual que la major part dels altres lliuraments d’aquesta col·lecció, l’aposta decidida per la recuperació de la memòria col·lectiva a través de la transmissió oral és conscient i perseverant. Aquesta línia de recerca busca l’obtenció d’unes dades de proximitat i amb calidesa humana que, convenientment contrastades i complementades amb documentació d’arxiu, amb premsa de l’època i amb bibliografia específica relacionada amb el municipi de Pineda de Mar, permeten la confecció d’uns textos molt acurats. Paral·lelament, cal dir que les aportacions d’imatges, tant de particulars com d’institucions, ha estat impagable.

Per regla general, els reculls gràfics d’aquesta col·lecció segueixen sempre la mateixa cronologia, de manera que s’inscriuen en una època que va d’una data concreta del darrer quart del segle xix a una altra del darrer quart del segle xx. La raó d’aquesta

Capítol I

Territori i urbanisme, elements d’un municipi canviant i divers

SCON-LI FAMÍLIA GA J. B. / Fons

QUETE

El territori és l’expressió d’un espai construït amb el temps, que es recolza en un entorn físic i que es modifica per activitats humanes de tot ordre. Pineda es presenta com a indret propici per experimentar amb aquestes transformacions. Des de la plaça de Catalunya, passant per l’eixample i els nous barris, fins als masos, la platja o l’aqüeducte romà, les fotografies evoquen llocs i moments concrets. D’acord amb les vivències personals prèvies, cadascú hi descobreix presències i absències, elements previsibles i detalls sorprenents. Totes elles actuen com a mirall, imperfecte si es vol, del que ha estat i encara és el municipi.

ineda de Mar és un municipi que comparteix una similitud amb la majoria dels termes litorals del Maresme: la seva extensió discreta. Aquest territori limitat podria fer pensar, erròniament, que queda poc marge per a l’heterogeneïtat de relleus, d’espais, de transformacions, d’usos o bé d’assentaments urbans. Res més lluny de la realitat. La geografia de Pineda, tant la física com la humana, és diversa i plena de consideracions i matisos. Des d’un punt de vista físic, el contrast entre la plana oberta a la Mediterrània i els contraforts de la Serralada Litoral esdevé un dels trets diferencials més notables del terme. Es tracta de dos àmbits molt propers però radicalment desiguals. Pel que fa a l’interior, s’hi troba la muntanya: una disposició d’elevacions irregulars, sense gaires pretensions, però que queda realçada per l’horitzontalitat de la plana que se situa als seus peus i que resta oberta al mar, sense solució de continuïtat. Parlar de la zona muntanyosa estricta de Pineda vol dir referir-se, bàsicament, a la serra de Can Carreres (421 metres), a la banda oest; al turó de Montpalau (267 metres), al tram central, i, a l’est, a la dorsal definida pels turons de la Guàrdia (240 metres) i de l’ermita de

Gràcia (77 metres). Montpalau crida l’atenció pel seu perfil gairebé cònic i simètric. És una particularitat que individualitza aquest mirador privilegiat de la resta de relleus i que no va passar desapercebut ni a ibers ni a romans ni als senyors feudals, que decidiren construir una fortificació al seu cim, amb una funció més propera a la intimidació psicològica que no pas a la defensa real. Pel que fa a la plana, és on s’han produït les transformacions més significatives. La inexistència de cap mena de relleu que arribi fins al mar fa que s’imposi l’horitzontalitat absoluta des del límit amb Calella, a l’oest, fins al de Santa Susanna, a l’est. S’està fent referència a un rectangle aproximat de tres quilòmetres de llargada per un d’amplada com a mínim. Fins a la dècada del 1950, la plana pertanyia a l’univers agrari. El terreny era ocupat per un verger infinit amb parcel· les dedicades, preferentment, als conreus de l’horta: tomàquets, enciams, cebes, mongetes, patates o, fins i tot, en alguns moments, arròs. Ja al llarg de la segona meitat del segle xix, l’arribada del ferrocarril (1859) i, posteriorment, la difusió dels motors per al bombament de l’aigua freàtica foren factors que estimularen la consolidació d’aquest paisatge agrari, marcat, als punts més baixos,

El camí de la Rectoria Vella, que permet l’accés des de la vila cap a l’interior del terme i de la vall de la riera de Pineda, entorn del 1920. Discorre per una carena relativament elevada sobre la riera i uneix masos com can Roig, can Tapiola, la Rectoria Vella o can Serra del Pla. La Rectoria Vella acomplí aquesta funció parroquial fins a l’any 1930. Al fons, el turó de Montpalau, al cim del qual subsisteixen les ruïnes del castell inacabat del mateix nom. FRANCESC BALLESTER CARRENCÀ / Fons FAMÍLIA BALLESTER-MARTÍNEZ

Territori i urbanisme

4 3

5 7 6

9 11

14 13

15 14

PUNTS D’INTERÈS

La Pineda de la dècada del 1910 manté els trets bàsics de l’urbanisme històric de la vila. Es tracta d’un nucli en forma de T definit, per un costat, pel carrer de Mar (4), que arriba al raval de mar o barri de pescadors (5), i, per l’altre, pel camí ral (2). Els dos eixos convergeixen a la plaça de Catalunya. L’església parroquial de Santa Maria (1), consagrada el 1079, a prop del camí, representa una fita cronològica per al posterior creixement lineal de la població. Els habitatges de

planta baixa o de planta baixa i pis, amb teulada de dos vessants i pati al darrere, es van adossant d’acord amb la vigoria demogràfica i econòmica de cada moment. En sobresurten algunes excepcions, com can Carreres (10), on residiren Sara Llorens i Manuel Serra i Moret. A l’extrem dret crida l’atenció el mimetisme de la filera de cases del carrer de la Tribala (11), conegut com de la Mitja Galta. En primer terme, la carretera general (avui N-II), coneguda inicialment com la Reial (14).

A Pineda s’obrí el seu traçat entre els anys 1860 i 1862, cosa que va fer que el camí ral perdés la seva funció. Així, la vila disposà d’una circumval·lació mig segle abans que proliferés el vehicle de motor. S’hi assignà el nom dels carrers de la Riera (15) i de Sant Joan. Les cases més properes del carrer Major adapten les seves eixides al nou traçat. L’arbrat plantat als vorals pervisqué fins a les transformacions de la dècada del 1960.

A dalt, a la carretera, hi ha les teulades del carrer de la Costa (13), que connecta el camí de la Rectoria Vella amb el camí ral, un cop superat el petit tram del carrer Empedrat (12). Entre el nucli urbà i la platja s’estenen els conreus de «sota vila» (6). A la dreta del carrer de Mar, el pla de Brolles (8); s’intueix la casa de camp de can Lep (9) i, al fons, l’Arbre Verd (7), amb el seu perfil que es retalla en la mar. Per la banda de Santa Susanna, el pla de Balasc (3).

Territori i urbanisme

per les produccions esmentades. A la formació d’una plana tan fèrtil rica en aigua subterrània hi han contribuït les nombroses rieres i torrenteres que drenen els vessants de la Serralada Litoral. No obstant això, és la riera de Pineda, amb onze quilòmetres de llarg, la més sobresortint de totes. El cas és que, finalment, la dinàmica generada a partir de mitjan segle xx trencaria radicalment la preponderància agrícola dins la plana i conduiria a un nou estadi en què tot el protagonisme el prendria l’urbanisme. I és que, fins aleshores, el desenvolupament que havia assolit la trama edificada era quasi incipient. Si es compara amb la progressió d’altres localitats properes com Calella o Malgrat, i a diferència d’aquestes, a Pineda cal esperar l’embranzida de la dècada del 1960 perquè es formi una veritable retícula de carrers. Fins llavors solament s’havien experimentat creixements puntuals recolzats en curts perllongaments a partir dels vials històrics preexistents.

JOAN PUJADAS / Fons JOAN PUJADAS MARQUÈS

Nombroses fotografies d’aleshores permeten constatar que, durant el primer terç del segle xx, Pineda encara mantenia, a grans trets, l’esquema urbà primigeni en forma de T. Aquesta T és el resultat de la disposició perpendicular entre l’eix horitzontal format per l’antic camí ral i l’eix vertical dibuixat pel carrer de Mar. A aquest s’hi afegeix, a l’extrem oest, un segon eix vertical molt més curt que també arrenca del camí ral i que només està edificat en un dels costats: el carrer de la Tribala. Per trobar l’origen d’aquests eixos cal recular prop d’un mil·lenni. Tot sembla apuntar que la consagració de l’església parroquial de Santa Maria l’any 1079, amb la seva sagrera, hauria estimulat la creació d’un primer agrupament d’habitatges. Aquestes edificacions s’haurien estès, progressivament, al llarg del que sembla confirmar-se com un brancal costaner de la Via Augusta romana. Aquest vial discorre paral·lel a uns 800 metres de la línia de la costa. Així doncs, s’acabà perfilant una illa de

cases molt estreta, però molt allargada (uns 700 metres), que dibuixa la típica estructura de poble lineal sorgit a banda i banda d’una via de comunicació i de transaccions comercials. El nucli embrionari apareix esmentat aleshores com la Boada. En el recompte de focs –fogatjament– de l’any 1497, la Boada tenia uns 32 focs o cases habitades. L’estructura primigènia no s’ha esborrat dels plànols i el vell camí ral es designa, encara, amb el nom de quatre vials per les parts respectives del seu traçat: Riera, Major, Ciutadans i Sant Antoni. Al mig de la llarga filera de cases, a prop de l’altura de l’església, però a la banda sud del camí, s’hi creà la plaça Major –actual plaça de Catalunya–, on es feia el mercat, que amb el temps albergaria l’edifici que complia, a la vegada, la funció d’hostal i de Casa del Comú o Universitat. El 1499, per afavorir l’accessibilitat i el trànsit de mercaderies a la Boada des de la banda costanera, s’obrí un camí, del tot rectilini, que aniria des de la plaça fins a la platja; sorgí així la forma de T. Fou una fita cabdal que comptà amb la intervenció decisiva dels vescomtes de Cabrera, els quals compraren la franja de terreny per terraplenar l’accés. Durant un dilatat període, les vores del vial van restar sense edificar. Caldria esperar fins al segle xviii o a les darreries del segle xvii perquè, amb la desaparició de la pirateria, sorgís un raval de mar, és a dir, un barri de pescadors a la part més propera a la platja. Durant la dècada del 1920, l’esquema urbà de Pineda inicià un lent procés per tal d’edificar sectors compresos entre la T històrica i el carrer de la Tribala. La demografia escalà posicions producte d’una primera onada immigratòria,

de manera que es passà dels 2.185 habitants de l’any 1920 als 3.275 del 1930. Es començaren a fer algunes cases a nous sectors o carrers: el Veïnat (amb façana a la carretera N-II), el carrer d’Irlanda (actualment de l’Església) o els inicis del barri de Poblenou, amb els carrers de Ponent i de Josep de Castellar (actualment de l’Onze de Setembre). Uns 25 anys després, el bon saber fer de l’arquitecte Isidre Puig i Boada permeté la redacció del Pla d’eixample i reforma de Pineda (1946), que estructuraria els eixos de l’expansió del nucli central de la població. La plaça-passeig (Mèlies) i la nova plaça del Mercat (Espanya) prengueren forma a partir de mitjan dècades del 1940 i del 1950 respectivament. Caldria esperar, però, el període de fort creixement econòmic i immigratori viscut entre l’any 1960 i el 1975 perquè s’edifiqués una porció substantiva de la retícula dibuixada per Puig i Boada. En aquest període es passà de 3.728 habitants a 10.750. Fou llavors quan la fesomia urbana del municipi canvià amb una rapidesa i amb una intensitat mai conegudes. A part del mateix creixement del nucli central, amb l’obertura de carrers cap a mar, i també de l’avinguda de Montserrat, a més aparegueren o es consolidaren nuclis perifèrics com els barris de Poblenou, de les Creus o del Carme. A més a més es multiplicà el fenomen de l’habitatge secundari, amb urbanitzacions com Can Carreres (1967), Pinemar (1968), Can Gras (1970), Can Cornet (1970) o altres com Santa Anna i Can Morer, a part de la mateixa zona industrial annexa. És aleshores quan la façana del passeig Marítim també començà a fer-se realitat, primordialment amb la progressiva aparició de diversos hotels i blocs d’apartaments.

El carrer de Ponent el 1968, que, juntament amb el de l’Onze de Setembre, marca el naixement del segon nucli urbà del terme, el Poblenou, a partir de la dècada del 1920. A diferència d’altres municipis propers, una particularitat de Pineda és la distribució dels habitants en dues entitats de població principals, i que se situen a la plana litoral però en dos extrems diferents. Aquesta dualitat no s’entendria sense el veïnatge i creixement de Calella fins al límit del terme.

AUTOR DESCONEGUT / AMPM

Territori i urbanisme / nucli antic

La plaça de Catalunya, l’àgora local per excel·lència Malgrat les seves dimensions modestes, la plaça de Catalunya ha estat la veritable àgora local com a mínim des del segle xviii. Tant la seva esplanada com els edificis que l’envolten han servit d’escenari per a les activitats públiques del municipi. Al seu redós s’han desenvolupat les tasques de l’Administració municipal, representades per l’Ajuntament; l’activitat educativa a través de les escoles; certes funcions comercials mitjançant el mercat setmanal; les d’allotjament, gràcies a l’hostal; les de comunicació, via correus; les de justícia, per la presó, i també altres de caire més particular o de menor recorregut temporal. Resulta poc clara, sobre la base dels documents històrics, la cronologia exacta de la seva formació. No obstant això, el fet que l’any 1499 els vescomtes de Cabrera obrissin un camí que enllaçava el nucli urbà d’aleshores amb la platja, per afavorir el comerç i les comunicacions, marca un abans i un després en aquest espai. Des de llavors, el terreny al voltant del qual es creà la plaça esdevingué punt

d’intersecció entre dos eixos, per al trànsit i per al comerç: d’una banda el que, en sentit est-oest, s’efectua via terrestre a través del camí ral, que delimita la plaça pel costat nord; d’altra banda el que, en sentit nord-sud, es fa, via marítima, mitjançant els vaixells que recalen a la platja, amb unes mercaderies que arriben o surten de la vila gràcies al camí de mar creat. El manteniment d’aquests dos fluxos i la confluència en un únic punt de ben segur que a la llarga contribuïren al fet que s’aixequessin edificis amb funcions diverses al seu voltant. I més encara quan la cruïlla de camins se situava al mig del nucli d’estructura lineal del que llavors era Pineda, i l’església parroquial, amb la seva sagrera, s’ubicava a prop. Es té constància que l’any 1710 s’adquirí l’antiga casa i celler que forma l’angle entre la plaça i el carrer dels Ciutadans, i que el 1779 s’inicià l’adequació del nou Ajuntament, que, a més de l’Administració del poble, disposava de dependències de carnisseria, fleca, hostal i presó. L’edifici entrà en servei dos anys després i perdurà fins a la dècada del 1910, quan es construïren, al mateix indret, les escoles i l’actual Ajuntament. D’altra banda, l’any 1877 s’acordà establir un mercat de fruites i verdures a la plaça –fins llavors es venia directament a la porta de cada casa.

<Sin vínculo de intersección> AUTOR DESCONEGUT / Fons JOSEP ORIOL COMAS VANCELLS

PLAÇA DE CATALUNYA

Al costat, mercat de fruites i verdures entorn del 1900 –es duia a terme des del 1877. Al seu darrere, façana de l’antic Ajuntament, que havia fet la funció de carnisseria, fleca, presó i hostal. La casa fou adquirida a l’octubre del 1710. L’edifici entrà en servei l’any 1782. Sobre aquestes línies, can Comas de Plaça el 1890, masia de tres crugies, amb planta baixa, dos pisos i teulada de dos vessants. A la dreta s’aprecia com la sortida del carrer de la Vila encara no s’havia obert.

AUTOR DESCONEGUT / Fons JOAN PUJADAS MARQUÈS

Territori i urbanisme / nucli antic

PLAÇA DE CATALUNYA

El dèficit escolar ha estat una constant en la història del municipi. Les escoles nacionals de Pineda es van construir el trienni 1910-12. Tot seguit, al seu costat, s’edificà el nou Ajuntament, que s’inaugurà el 1917. Les escoles es van bastir gràcies a la gestió de Manuel Llorens Carreras i a les aportacions dels pinetencs emigrats a Amèrica, bàsicament a Argentina, Uruguai i Cuba; es recolliren 27.805 pessetes, una fortuna per a l’època. La plaça es mostra fent la funció de pati el 1918.

Territori i urbanisme / nucli antic

ROISIN / Fons JOAN PUJADAS MARQUÈS

PLAÇA DE CATALUNYA

Dues perspectives de la Casa Consistorial la dècada del 1930, disposada a la banda est de la plaça. L’edifici fou projectat per l’arquitecte Isidre Puig i Boada. El pòrtic del cos central, amb tres arcs, dignifica la institució municipal i l’espai al seu voltant. La plaça, pavimentada amb llambordes i amb arbrat i bancs de fusta, té al centre una font d’aigua potable construïda el 1929, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, com a millora per a l’abastament d’una població en augment.

ROISIN / Fons JOAN PUJADAS MARQUÈS

Territori i urbanisme / nucli antic

JOAN POCH / AMPM