L'Abans de Barcelona: Recull Gràfic del Poble-sec i la Font de la Guatlla(1857-1979)

PARAL路LEL / xxxxx xx xxxxxxxxx

2 AUTOR DESCONEGUT / Fons JOSEP GUZMAN VILA

Cayetana Gomis - Josep Guzmán Aaron López - M. Gloria Sánchez –––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

BARCELONA

El Poble-sec i la Font de la Guatlla RECULL GRÀFIC 1857-1979

Hi col·labora

L’Abans: Recull gràfic de Barcelona - El Poble-sec i la Font de la Guatlla (1857-1979) Col·lecció L’Abans Primera edició: abril del 2016 © Cayetana Gomis, pel text © Josep Guzmán, pel text © Aaron López, pel text © M. Gloria Sánchez, pel text © Joan Manuel Serrat Teresa, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció Editorial Efadós

Consell Assessor Maria Rosa Blanes Forner Júlia Costa Coderch Àngels Gómez Gine Xavier Rodríguez Ruiz Crèdits fotografies Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1857 i 1979. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família.

Crèdit fotografia inferior: Brangulí (fotògrafs) / AFB

Crèdit fotografia pàgina 2: Autor desconegut / Fons Josep Guzmán Vila

Crèdit fotografia pàgina 6: Col·laboració Ajuntament de Barcelona Districte de Sants-Montjuïc Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Direcció del Sistema Municipal d’Arxius Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc (AMDS) Arxiu Històric de la Font de la Guatlla

Oriol Maspons / Fons Joan Manuel Serrat Teresa

Crèdit fotografia pàgina 8: Pérez de Rozas / AFB Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-16547-14-2 DL B 4676-2016

I

Paral·lel

Josep Guzmán Vila II

Arquitectura i urbanisme

Aaron López Batlle III

Festes i tradicions

M. Gloria Sánchez Jiménez IV

Indústria, oficis i comerç

Cayetana Gomis Fletcher V

Fets històrics

Josep Guzmán Vila VI

Institucions i serveis

Aaron López Batlle VII

Vida associativa

M. Gloria Sánchez Jiménez

PARAL路LEL / xxxxx xx xxxxxxxxx

6

Pròleg Joan Manuel Serrat TERESA

EL MEU CARRER El meu carrer. Un bocí del meu barri. Un bon tros de mi.

El meu carrer és fosc i tort, té gust de port i nom de poeta.

Estret i brut, fa olor de gent i té els balcons plens de roba estesa.

El meu carrer no val dos rals: són cent portals trencats a trossos i una font on van a abeurar infants i gats, coloms i gossos. És un racó on mai no entra el sol, un carrer qualsevol.

El meu carrer té cinc fanals perquè els xavals llancin pedrades.

Hi ha una pensió, tres forns de pa i un bar a cada cantonada.

El meu carrer és gent d’arreu que penca i beu, que sua i menja i es lleven amb el primer sol, i van al futbol cada diumenge; o a fer esparralls al volantí, o a fer un dòmino amb vi.

El meu carrer és un infant que va berenant pa amb oli i sucre, i juga a daus i a cavallfort, mig bo, mig bord, escolà i cuca.

El meu carrer del barri baix viu al calaix de les baldufes, amb patacons, l’àlbum «Nestlé» i els trossos d’una vella estufa.

I a poc a poc se’m fa malbé el meu carrer.

7

Introducció

El Poble-sec i la Font de la Guatlla són dos barris amb una identitat fortament arrelada a l’entorn immediat. Ubicats entre Montjuïc, el port, Ciutat Vella i Sants, aquests barris populars van ser dels últims a incorporar-se a la ciutat de Barcelona. Del seu caràcter rural primigeni van passar, a la segona meitat del segle xix, a un caràcter industrial, obrer i popular, on habitatges, fàbriques reconegudes com Casaramona o La Canadenca, o les tavernes, cafès, barraques d’espectacles i teatres del Paral·lel, el Broadway català, eren també els protagonistes.

Els obrers i treballadors d’aquests barris han estat i són la seva ànima. Gent que ha fet vida en els seus carrers i places. Gent que ha viscut la Setmana Tràgica del 1909, l’Exposició Internacional del 1929, la Guerra Civil o la Transició democràtica.

I en aquest recull fotogràfic volem que els seus habitants siguin els protagonistes.

Persones anònimes en el món sociopolític i personatges d’entre el 1869, l’any del naixement del Poble-sec, i el 1979, la fi de la Transició democràtica. Veïns i veïnes que han fet d’aquests barris uns espais plens de vida. Per això, la mostra de més de cent anys d’història que us presentem reflecteix la vida quotidiana, els records d’infantesa, les celebracions en família, la jornada laboral, els racons amagats, els locals d’esbarjo, els tombs que dóna la vida… Una vida que té gust de les xocolatades al carrer, de Festa Major, de comunions, de fontades a Montjuïc… Una vida que sona a motor i a cançons de Serrat… Una vida que fa olor de fum de fàbrica i de safareig alhora. Una vida amb tacte de llibres de text i de tafetà… Una vida que es veu en blanc i negre, i en sèpia, però que resulta tan propera, tan familiar…

La major part de les fotografies que el lector té entre les mans són inèdites, procedents d’aquesta gent «anònima» dels barris que ens permet mostrar la seva història més íntima. Particulars, famílies, botiguers i col·leccionistes han aportat el seu òbol a aquesta publicació cedint fotografies personals que mai abans no havien vist la llum. A tots vosaltres, us volem agrair que hàgiu compartit els vostres records i vivències amb nosaltres.

Així mateix, llargues hores dedicades a la consulta d’arxius, tant públics com privats, de tot Catalunya ens han aportat fotografies i documentació valuoses per acabar de completar aquesta obra, sempre tenint present el nostre objectiu: mostrar el dia a dia de la gent del Poble-sec i de la Font de la Guatlla.

Gràcies a aquesta recopilació, dins de la col·lecció L’Abans, realitzada per l’editorial Efadós, el lector tindrà ocasió de traslladar-se a temps remots, però molt propers en l’espai, i veure com era el barri, els seus carrers i places, com era la seva gent, com vestien, què celebraven i com ho feien, com i on treballaven, per on passejaven, de quines societats formaven part… Tot tan diferent i alhora tan igual.

Els membres del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (cerhisec) Josep Guzmán Vila, M. Gloria Sánchez Jiménez, Aaron López Batlle i Cayetana Gomis Fletcher us convidem a endinsar-vos en aquest viatge temporal de més d’un segle (1857-1979) pels racons de la memòria del Poble-sec i la Font de la Guatlla (dos barris que en origen van ser un de sol fins a l’Exposició Internacional), i els seus veïns, Montjuïc i el port de Barcelona.

9

PARAL·LEL / xxxxx xx xxxxxxxxx

Capítol I

Carrers i places, una vila al mig de la vall

UNET ns JAUME BR A. T. V. / Fo

El Paral·lel –nom de l’avinguda des del 1979– ha estat sempre la façana del barri del Poble-sec. Amb una llargada d’uns dos quilòmetres, també ha estat el punt de trobada de tres barris de Barcelona: Poble-sec, Raval i Sant Antoni, amb inquietuds diferents. El primer nom que va tenir l’avinguda el 1859 fou el Paralelo; després, entre el 1874 i el 1979, es digué Marqués del Duero, per finalment donar-hi el nom amb què era coneguda popularment: Paral·lel.

Cal recordar que el nom oficial durant la República fou Francesc Layret. No es pot parlar del Paral·lel sense tenir en compte el Poble-sec i viceversa; el naixement d’ambdós ha anat sempre unit.

10

L

’ avinguda coneguda com a Paral·lel apareix per primera vegada en els plànols d’Ildefons Cerdà quan aquest va idear l’Eixample de Barcelona l’any 1859.

Aquesta avinguda només era edificable per la part de Ciutat Vella, ja que el Poble-sec es considerava zona militar per la influència del castell de Montjuïc. Va ser a partir del juny del 1869 que, mitjançant una ordenança militar, la «zona polèmica» es va moure fins, aproximadament, a l’actual passeig de l’Exposició.

Amb la possibilitat d’edificació d’ambdues bandes de l’avinguda, aquesta comença a prendre forma i es coneix com a Paralelo, d’acord amb el nom que hi va donar Ildefons Cerdà, ja que coincidia amb el paral· lel terrestre 41º22’34’’ nord.

L’enderroc del Baluard del Rei al final de l’avinguda, al costat de les Drassanes, l’any 1890, i la inauguració oficial de l’avinguda el 8 de novembre del 1894 van donar l’empenta definitiva a la popularitat de l’avinguda del Marqués del Duero, nom oficial de la via des del 1874.

Abans de la seva urbanització definitiva, una de les més polèmiques i difícils, es va

haver de solucionar la problemàtica de l’existència d’edificacions al mig de l’avinguda, com també la gran discussió sobre l’amplada d’aquesta.

En el Pla general per a l’Eixample de Barcelona, aprovat per l’Ajuntament d’acord amb el projecte d’Ildefons Cerdà, l’avinguda del Paralelo havia de tenir cinquanta metres d’amplada. La negativa de molts propietaris de terrenys a cedir tant espai per a la via pública en detriment de la construcció d’edificis va provocar l’exigència de reduir l’amplada a quaranta metres; la solució va ser la Llei de les cases porticades, on cada porxo feia cinc metres per banda, cosa que va acontentar les dues posicions enfrontades.

A part de l’aparença urbanística, cal remarcar que molts aspectes culturals, lúdics, reivindicatius i populars de Barcelona no haurien tingut tanta rellevància sense el Paral·lel.

Totes les grans ciutats han tingut i tenen un espai públic emblemàtic, i el Paral·lel ho va ser per a la Barcelona de finals del segle xix i principis del segle xx. Amb un aire obrer per la proximitat del Poble-sec i amb l’encant de la festa i la xerinola permanents, aquesta avinguda, plena de teatres, cafès, music-halls i tota mena d’espectacles, fou

Al costat, el carrer del Marqués del Duero, conegut popularment com a Paralelo, el 1913. S’hi distingeixen uns porxos ja desapareguts i es veu l’important trànsit de vianants, tant per la vorera com per la calçada, que mostra el Paral·lel de principis del segle xx ple de vida i d’activitat. En aquesta pàgina, carnet emès l’any 1920 a favor del conegut actor José Alfonso pel Sindicato de Actores Teatrales de España.

Fons FAMÍLIA RODRÍGUEZ-RUIZ

11 15

PARAL路LEL

11 1

2

3

4 6

7

8

10 9

5

11

13 12

14

15 16

17

18

PUNTS D’INTERÈS

Fotomuntatge d’una panoràmica de 180 graus del Paral·lel, la plaça d’Espanya i la Gran Via del 1917, abans de la construcció dels edificis de l’Exposició Internacional (1929), la qual va canviar l’aspecte de la muntanya de Montjuïc i, com a conseqüència, la del Poble-sec i la Font de la Guatlla.

L’avinguda del Marqués del Duero (2) ja està totalment urbanitzada fins al port, on es distingeix l’estàtua de Colom (1), construïda el 1888 amb motiu de l’Exposició Universal.

A la part del Poble-sec es veuen una gran

quantitat de xemeneies de les fàbriques existents: les tres xemeneies de Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, coneguda com La Canadenca (3); més properes, la de Tusell Hnos. (5), dedicada a la fabricació de cautxú al carrer de la Font Honrada, 3, i la de Trefilería y Puntería Catalana (6), que fabricava filferro al carrer de Ricart, 1-7. Al centre de la imatge s’observen la cúpula de l’església de Santa Madrona la Nova (4), construïda el 1888, encara sense campanar, i el campanar de l’església de Santa Madrona la Vella (8), actual

església de Lourdes, reconstruïda el 1916 després que fos cremada durant la Setmana Tràgica (1909) i que dóna nom a la plaça de Santa Madrona (7). Una mica més amunt hi ha la fàbrica de sifons Vilella (9); a continuació, la fàbrica i magatzem d’olis Salat (10), enderrocada per construir-hi un hotel. A la part superior de la muntanya, el castell de Montjuïc (11) i, en primer terme, la fàbrica de cotó Casaramona (13). Al seu costat, l’espai totalment buit on s’edificà l’avinguda de la Reina Maria Cristina (12), amb tots els

palaus i pavellons de l’Exposició Universal, i el carrer de Mèxic (14). La cúpula de l’estació de Magòria (15), amb els trens que feien el recorregut Barcelona-Martorell, es va inaugurar el 1912 i està situada al carrer de Las Cortes (16), actualment gran via de les Corts Catalanes. També s’observen la carretera de la Bordeta (17) i la plaça d’Espanya (18) abans de la remodelació esdevinguda per a l’Exposició Internacional (1929), en què es construïren les Torres Venecianes, el peveter de la flama i la línia de metro.

BRANGULÍ (FOTÒGRAFS) / ANC

14

PARAL·LEL

batejada per Joan Maragall com la Rambla dels pobres. L’afluència de gent era constant a qualsevol hora i a qualsevol dia de la setmana, però adquiria una major rellevància els diumenges quan, a més a més de no passar cap vehicle, els obrers es vestien amb la roba neta de diumenge, que sovint havien retirat de les cases d’empenyorament el dia anterior i on probablement la tornarien a dur dilluns.

El Paral·lel no solament és una avinguda, és alguna cosa més entranyable i propera, on al llarg del temps han passat molts personatges, moltes anècdotes i moltes històries; parlar del Paral·lel és parlar de molts Paral·lels.

Un dels aspectes més coneguts és la quantitat de teatres. Mentre la burgesia tenia les seves sales al passeig de Gràcia o a la Rambla, la classe treballadora va fer el mateix obrint locals d’esbarjo al Paral·lel. Teatres com l’Español, Cómico, Condal, Arnau, etc. en són un exemple. En un primer moment,

AUTOR DESCONEGUT / Fons PARRÒQUIA SANT PERE CLAVER

16

aquests locals no eren res més que barracons.

Molts d’ells venien de la plaça de Catalunya, que s’havia començat a urbanitzar, però no hi havia cap intenció que l’avinguda fos un lloc de concentració d’espectacles. Va aparèixer tot tipus de música, encara que la primera que va sorgir va ser el flamenc, molt probablement pels gitanos que vivien a la muntanya de Montjuïc; posteriorment s’hi van incloure nous estils, com el cuplet, el tango, operetes, sarsueles i, fins i tot, cançó lírica.

El teatre també hi tenia el seu espai, amb vodevils, melodrames i drames costumistes, amb actors i actrius reconeguts com a grans personatges de l’escena, com ara Josep Santpere i Elena Jordi, entre d’altres. Després d’aquest auge de l’espectacle, va aparèixer l’anomenat Paral·lel canalla; una gran part de la prostitució de Barcelona tenia el centre en el Paral·lel.

Algunes cantants es dedicaven a complaure els clients adinerats o simplement les prostitutes feien classes de cant per actuar com a

coristes en algun dels locals de la zona. El que sí que és cert és que hi havia una gran oferta d’acadèmies d’artistes, de músics, de ball o de qualsevol altra art escènica. Tanmateix, als voltants estaven proliferant activitats econòmiques relacionades amb tot aquest món, com ara agències de contractació, representants, modistes, compositors, lletristes, cases de tolerància, cases de dormir i llocs que tractaven les malalties venèries.

més del que consentia l’autorització de l’obra.

Posteriorment, i amb l’arribada del cinema, es va produir un canvi substancial d’hàbits.

Alguns teatres van desaparèixer i altres es van transformar en cinemes.

L’aspecte polític i reivindicatiu, bàsicament anarquista, és un punt molt important a tenir en compte quan es parla del Paral·lel, ja que actes molt importants van tenir el seu origen en aquesta avinguda. Cal recordar els fets de la Setmana Tràgica l’any 1909, la vaga de La Canadenca l’any 1919, quan la classe obrera va aconseguir la jornada laboral de vuit hores que després es va aplicar a tot l’Estat espanyol, els fets de Juliol del 1936 i els fets de Maig del 1937, entre d’altres.

Per anar a aquest espai, tant de dia com de nit, tot depenent del lloc que es volgués visitar, l’avinguda del Paral·lel ha estat i és un eix de comunicacions de transport públic.

Cerdà va preveure el Paral·lel com un eix de transport ferroviari amb una línia de tren de circumval·lació, una de les raons dels cinquanta metres d’amplada. La construcció del ferrocarril va comportar l’aparició del Paral·lel dels tramvies; des de finals del segle xix i fins als anys vint, l’avinguda tingué quatre línies de tramvia, dues de via estreta, que circulaven pel lateral, i dues de via ampla, que circulaven pel centre. El 1940, l’Ajuntament suprimeix les línies de circulació dels laterals i deixa les centrals. El 1929, amb l’Exposició Internacional, entra en funcionament el funicular a la muntanya de Montjuïc, que puja soterrat pel carrer del Conde del Asalto (actual Nou de la Rambla). A partir del 1967 van desapareixent els tramvies i troleibusos amb les vies i el cablejat, i se substitueixen per autobusos; el 1968 es produeix l’asfaltatge de l’avinguda. L’arribada del metro es va produir una mica més tard: l’any 1970 es va inaugurar la parada Pueblo Seco (actualment Paral·lel) de la Línia 3.

Després de la Guerra Civil, i amb l’arribada de la censura, els establiments d’esbarjo van haver de modificar les seves representacions; arribà un nou estil musical anomenat revista.

Tot i que la prostitució era acceptada i regulada pel règim, la picaresca de la «bombeta vermella» a la porta d’entrada, que avisava de l’arribada d’un censor, permetia destapar

El Paral·lel ha estat moltes coses, però sempre ha estat el centre de nombroses activitats.

Parlar del Paral·lel és parlar de Barcelona igual que, en parlar de Barcelona, cal esmentar el Paral·lel. Però no es pot oblidar el barri obrer que el va fer famós, el Poble-sec. La seva vida i la seva existència van lligades directament amb l’avinguda.

Aquest Paral·lel noctàmbul de finals del segle xix i del primer terç del segle xx convivia amb el Paral·lel diürn, en què es feien grans mítings obrers. En moltes ocasions era al mateix lloc on al vespre es feia una representació musical o teatral. D’aquest entorn van sorgir personatges com Alejandro Lerroux, anomenat l’Emperador del Paral·lel, o cafès i bars com La Tranquilidad, centre dels pistolers de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

Al costat, dia de la primera comunió d’uns infants que anaven a l’escola de Sant Pere Claver –que majoritàriament vivien a les barraques de Montjuïc–, celebrada a l’església de Santa Madrona, al carrer de Tapioles, un diumenge al matí de l’any 1952. Acompanyats de les famílies, passaven per l’avinguda del Paral·lel, davant dels teatres que a la nit farien la funció. S’hi veuen el teatre Cómico i el teatre Condal.

17

PARAL路LEL / AVINGUDA DEL PARAL路LEL

16

ZONA DRASSANES

El que seria l’avinguda del Paral·lel estava delimitada a la part baixa per la influència militar del castell de Montjuïc. En aquesta fotografia de l’any 1857 es veu el Baluard del Rei, al costat del mar. Es comprova que no existia sortida directa a la costa. També s’aprecia la pujada a la muntanya des del Portal de Santa Madrona, des del qual se sortia de la ciutat, encara emmurallada, per fer el pelegrinatge a l’ermita de Santa Madrona, patrona de la ciutat des de l’any 1563, a la qual es demanaven beneficis per a Barcelona.

Franck / AFB

17

PARAL·LEL / AVINGUDA DEL PARAL·LEL

AUTOR DESCONEGUT / AFB

Baluard DEL REI i muralla DE MAR, elements desapareguts El Baluard del Rei, també conegut com de Santa Madrona, és un dels onze baluards que tenia la muralla de Barcelona quan es va procedir al seu enderrocament.

La construcció de la muralla de mar es va començar al segle xv i posteriorment els seus baluards, al segle xvi, com el del Rei o de Santa Madrona, que sobresortia de la muralla de mar i mirava cap a l’interior. A la segona meitat del segle xvii es realitzà un reforçament d’aquesta part de la muralla.

La llarga reivindicació de Barcelona d’enderrocar les muralles ja venia de feia molts de temps, però no va ser fins a l’any 1854, amb el crit popular d’Abajo las murallas, quan es va produir l’enderrocament de la primera part de muralla.

Aquest crit no era una altra cosa que el nom del projecte del metge Pere Felip Monlau, guanyador l’any 1841 del concurs impulsat per l’Ajuntament de Barcelona per «promoure el desenvolupament de la ciutat». A partir d’aleshores, i fins a l’any 1853, totes les peticions de l’Ajuntament de Barcelona foren rebutjades pel Ministerio de la Guerra, sota el control del qual estava la ciutat de Barcelona. L’autorització d’enderrocament del 7

20

d’agost del 1854, aprofitant un buit de poder durant el Bienni Progressista, promulgava que no es podrien enderrocar la muralla del mar, el castell de Montjuïc ni la Ciutadella.

Les obres van començar el mateix 1854 i duraren fins a l’any 1873 amb l’objectiu de millorar les condicions higièniques de la ciutat i donar feina a la gran quantitat de població que estava aturada.

No fou fins a l’any 1890, dos anys després de la celebració de l’Exposició Universal i de la construcció del monument a Colom, que es va procedir a l’enderrocament de l’últim baluard que quedava dempeus a la ciutat de Barcelona, el Baluard del Rei. Amb l’eliminació d’aquesta construcció, l’avinguda del Marqués del Duero, coneguda popularment com a Paralelo, es va obrir al mar. Es va procedir a la posterior inauguració oficial de l’avinguda el 8 d’octubre del 1894 amb les obres finalitzades.

La muralla i el Portal de Santa Madrona encara es conserven. Aquest és l’únic portal que queda sencer, amb porta, fossat i una bona part de l’estructura interior, situat al costat de les Drassanes; se’n va fer una rehabilitació l’any 1954. Ambdós han format part de la vida del Paral·lel des de la desaparició del baluard que el tenia encotillat per la manca de comunicació amb la part baixa de Barcelona i sense sortida al mar.

AUTOR DESCONEGUT / AFB

ZONA DRASSANES

Al costat, la perspectiva des de la platja de Barcelona, on avui hi ha el port amb les golondrines, i quan tot just havia començat l’enderrocament de les muralles el 1854, no era una altra que les Reials Drassanes amb el Baluard del Rei, la muralla de mar i la muntanya de Montjuïc al fons l’any 1860. En aquesta pàgina, imatge pels volts del 1875, ja aprovada la desmilitarització de la zona de les Hortes de Sant Bertran, quan apareixen les primeres edificacions al costat de les terres de conreu i l’espai al costat de la muralla on hi hauria al cap de poc temps l’avinguda del Paral·lel.

21

PARAL·LEL / AVINGUDA DEL PARAL·LEL

AUTOR DESCONEGUT / AFB

ZONA DRASSANES

El creixement urbanístic a la zona marítima fou constant des de la desmilitarització de la franja que ocupa el Poble-sec. Les primeres edificacions van ser fàbriques i magatzems, tot i que no hi va faltar la construcció d’habitatges. En aquesta pàgina es veu com els carrers es formaven sense ordre i la connexió al port era pel carrer de Vila i Vilà el 1885. Al costat s’aprecia el predomini d’edificacions fabrils amb relació als habitatges a la zona de les Hortes de Sant Bertran, una part de les quals es coneixia com la terra negra a causa dels magatzems de carbó, energia utilitzada a finals del segle xix.

22

23

HAUSER Y MENET / Fons JOAN SERRANO HAUSER Y MENET / Fons JOAN SERRANO

PARAL·LEL / AVINGUDA DEL PARAL·LEL

AUTOR DESCONEGUT / AFB

ZONA DRASSANES

A mesura que va passant el temps, les edificacions de la part baixa del Poble-sec, a les Hortes de Sant Bertran, van anar augmentant, com es veu en aquesta pàgina. Al carrer de Salvà es va aixecar el primer edifici d’habitatges pels volts del 1870. Tot i que ja es dibuixa l’avinguda del Paral·lel, no està finalitzada pel Baluard del Rei, enderrocat el 1890. Al costat, les persones poden seure davant l’únic vestigi de la muralla medieval de Barcelona, la paret de les Reials Drassanes, que, amb el Portal de Santa Madrona, encara es conserva igual que a la dècada dels trenta.

24