Rubí. Recull gràfic 1872-1965

El Vallès Occidental

Rubí Recull Gràfic 1872-1965

20 | l’Abans

anys, pels germans maristes desenvolupava la seva tasca educativa en l’edifici que avui ocupa l’Escola Montserrat; l’escola de les germanes teresianes, de nenes, segons un document del 1917 conservat a la parròquia, i, finalment, des del 1909, al carrer de Virgili hi havien les Escoles Evangèliques o protestants, fundades per Francesc Albrícias, que acollien, en seccions separades, nens i nenes, i que varen ser dirigides per Joan Capó, des de 1915.

Les escoles, un llegat de l’industrial Lluís Ribas Tot plegat va rebre un tomb l’any 1916, quan s’inauguren les Escoles Ribas, un esdeveniment que va revolucionar el panorama educatiu del moment.

L’origen d’aquest centre educatiu, cal cercar-lo el 1911, any en què es produeix la mort de l’industrial Lluís Ribas, propietari de la fàbrica de Filats de Confiança Lluís Ribas, al Vapor Nou. Segons la deixa testamentària, la fortuna familiar –atès que també incloïa la dels seus germans, Rossend i Frederic– donava a la ciutat de Rubí una quantitat suficient per construir una escola que solucionés les

A la pàgina anterior, a dalt, les Escoles Ribas acabades d’inaugurar, l’any 1916; a baix, la festa de fi de curs de les Escoles Ribas, el 1917.

En aquesta pàgina, a sobre, els primers professors del centre; d’esquerra a dreta, mossèn Blanch, la senyoreta Bou, la senyoreta Terris, la mestra Pujolar, el mestre Bosch, el mestre Tauler, el mestre Vilanova, el mestre Borràs, i la senyoreta Torres i la senyoreta Vigneaux, assegudes. A baix, Josep Simó, de peu dret, qui va ser jardiner de les Escoles Ribas i cuidà els jardins, durant molts anys, que havia plantat el senyor Martínez, en un retrat familiar de 1898. l’Abans |21

A dalt, una excursió d’una classe de nois, l’any 1928; a baix, exalumnes de les Escoles Ribas en el desè aniversari commemoratiu de la seva fundació, el 1926. A la pàgina següent, una excursió al Zoològic de Barcelona, el 1932; a baix, d’excursió a Tarragona amb autocar, el 1935.

22 | l’Abans

greus mancances en matèria educativa que patia la ciutat. El testament de Lluís Ribas també observava la formació d’un orfenat a la ciutat de Barcelona. Per gestionar ambdues institucions, es va preveure la constitució d’un patronat que duria el nom del seu valedor. La persona encarregada de gestionar i administrar aquest important llegat fou Jaume Carner, advocat i polític republicà, que va aconseguir bastir la nova escola de Rubí en només cinc anys. L’any 1914, en va encarregar la construcció a l’arquitecte Emili Sala i, amb el seu estil modernista, és encara avui l’obra arquitectònica més bella i emblemàtica de Rubí. Es va aixecar en un paratge llavors ubicat als afores de la ciutat, rodejat de camps i franquejat a l’est i a l’oest per dos torrents.

Després de dos anys d’obres, el setembre de 1916 s’inicià el primer curs escolar de les noves Escoles Ribas, que reberen aquest nom en record del seu patrocinador. A l’augment considerable de places escolars, cal afegir-hi la renovació pedagògica que va impulsar el nou centre docent. Entre d’altres mesures renovadores de l’encarcarat sistema educatiu sorgit de la

l’Abans |23

Imatge dels professors de les Escoles Ribas, el dia 18 de juliol de 1936, a Montjuïc.

Classe de noies de les Escoles Ribas a càrrec de la senyoreta Bou, l’any 1934.

A dalt, el professorat de les Escoles Ribas en una imatge de mitjan anys trenta; d’esquerra a dreta, Torrents, Tomàs, Bou, Terris, Mitjans, Tauler i Roig. A baix, la senyoreta Bou amb la seva classe de nenes, el 1934.

24 | l’Abans

Restauració, destaca per ella mateixa la introducció del mètode Montessori als alumnes més petits. D’entre els primers professors que van encarregarse de desenvolupar la tasca educativa durant els anys inicials, cal destacar els noms que encara avui són recordats pels rubinencs: les senyoretes Bou i Ter-ris, la mestra Pujolar, el mestre Bou, el professor Vilanova, el professor Martí Tauler i el mestre de música i religió, mossèn Blanch. En aquest sentit, cal aclarir que mossèn Guardiet, rector de la parròquia de Sant Pere, no tenia res a veure amb l’escola. Regia el claustre Joan Bosch i Cusí, primer director del centre, que tot i ser, el primer màxim responsable de les Escoles Ribas, no és tan recordat per aquesta tasca com ho és Martí Tauler i Pruneda. Aquest palafrugellenc, que va arribar a Rubí amb la voluntat d’educar, va participar activament en la tasca docent, i, a més, va integrar-se molt ràpidament a la vida social de la ciutat. Martí Tauler, que va succeir Joan Bosch, va dirigir les Escoles Ribas durant els anys de la República, amb una tasca docent ben allunyada dels extremismes imperants d’aquells difícils

anys. Tanmateix, va haver de patir, com altres professors que creien en l’ensenyament modern, la depuració que s’esdevingué a partir de l’any 1939. Martí Tauler va ser apartat de l’ensenyament i empresonat, acusat sense fonaments. Va patir tres anys de presó i, en sortir-ne, va intentar tornar a l’ensenyament, però no va poder reincorporar-se a les Escoles Ribas, fet pel qual no va tornar a ensenyar. Malalt i lluny de la docència, Martí Tauler va morir a Rubí l’any 1947 i va ser enterrat en aquesta ciutat que, malgrat no ser-ne de naixement, va voler fer seva al llarg dels anys en què va dedicar tots els esforços a formar persones. Són llegat seu els coneixements de tota una generació de rubinencs en disciplines tan diverses com la història, la geografia, la llengua, la física o la química.

L’èxit de les Escoles Ribas és ben comprensible, tant per la nova metodologia docent, com per les impressionants instal·lacions de què gaudia. Les aules es disposaven al voltant d’un gran pati central que era d’ús exclusiu dels alumnes del parvulari. La secció de nens ocupava la part esquerra de l’edifici i la secció de nenes, la part dreta. Així doncs, romanien totalment separades i amb accessos també diferents. Juntament amb les classes, hi havia uns lavabos ben amplis, una sala d’actes, una aula de treballs manuals, la biblioteca, la classe de música, religió i moral, el gimnàs, el pati de joc per a nens i el pati per a nenes, a més de la classe de física, química i antropometria i, és clar, una aula dedicada al que llavors s’anomenava corte y planchado, ubicada, naturalment, a la secció de nenes. Una carac-

Imatge d’alumnes de les Escoles Ribas fent mitjons a mitja a l’aire lliure per als soldats, durant la Guerra Civil. l’Abans |25

A la fotografia superior esquerra, la tradicional festa escolar de Sant Nicolau, el desembre del 1942. A la fotografia superior de la dreta, una excursió d’una classe de noies a ca n’Ametller, el dia 21 d’abril de 1941, en què destaca la

26 | l’Abans

professora, la senyoreta Altet. A la fotografia inferior, la classe de la senyoreta Mitjans, als jardins de la mateixa escola, en el seu darrer dia com a professora, el 30 de gener de 1943.

terística de l’escola eren els amplis espais oberts que permetien l’educació i l’esbarjo dels estudiants, fins al punt que a la part sud de l’edifici es disposaven el que s’anomenaven classes a l’aire lliure, en què es pretenia donar una educació en contacte directe amb l’entorn natural que envoltava el centre escolar.

L’hegemonia de les Escoles Ribas, importants conseqüències en el panorama educatiu rubinenc L’impacte que va provocar l’arribada del grup de professors de les Escoles Ribas a Rubí, i la tasca que ja des del primer curs, el 1916-1917, hi desenvoluparen els docents i els membres del Patronat Ribas, encarregat de la gestió i l’administració de l’escola, foren molt positives per a la ciutat. I, a banda de cobrir una de les necessitats més importants de la vila en aquells anys, l’educació, va ser el detonant perquè altres escoles entressin en franca decadència. Així succeí amb l’escola que regentaven les germanes teresianes, que es va veure obligada a tancar les portes, tot i que ja l’any 1915, l’arribada de les germanes carmelites, per una iniciativa de Bertrand, prendria el relleu a la tasca docent del que popularment s’ha conegut a Rubí com el col·legi de les monges, és a dir, el futur Regina Carmeli. També el Col·legi Parroquial de Sant Pere, administrat pels germans maristes però

Una excursió de les Escoles Ribas per berenar a ca n’Ametller, el curs 1946-47.

Al centre de la imatge, un grup de noies i, ben separats, a l’esquerra, s’hi pot veure un grup de nois.

l’Abans |27

propietat de la parròquia de Rubí, es va veure afectat per l’hegemonia de les Escoles Ribas, conegudes entre els rubinencs, en els primers anys, com els col·legis nous. L’Ajuntament als anys de la II República, volgué introduir una segona renovació de l’ensenyament a la ciutat, tot impulsant la creació de nous centres, com les Basses de la Seda o les inacabades Escoles Graduades, que amb l’esclat de la Guerra Civil se n’avortà la construcció.

A dalt, taula presidencial d’un festival de fi de curs dels anys cinquanta; d’esquerra a dreta, Josep Forti-no –alcalde–, i els regidors Miquel Rufé, Joan Torra i Climent Serra, entre els representants de l’orfenat de Barcelona, gestionat pel ma-teix Patronat Ribas. A baix, imatge de la celebració de la festa de fi de curs als jar-dins de les Escoles Ribas durant una actuació de la classe de

28 | l’Abans

La perllongada tasca educativa de les Escoles Ribas ha fet que una part important de la població hagi viscut molt directament aquesta escola; algunes generacions, de manera quasi exclusiva. I és que, malgrat els anys, l’escola continua amb la seva imponent silueta al bell mig de la població.

Les torrenteres del passat són avui uns carrers ben cèntrics de la ciutat, i dels camps i vinyes que envoltaven l’escola, només en queden els jardins que el col·legi té dins de la tanca que rodeja l’edifici escolar, que mantenen viu l’anhel fundacional d’educar en l’amor a la natura. A banda de la seva bellesa arquitectònica, es pot parlar de les Escoles Ribas com un llegat del passat en benefici d’u-na renovació pedagògica tan profitosa com ne-

Can Cabanyes, un mas santcugatenc absorbit pel casc urbà de Rubí an Cabanyes és un dels masos més coneguts pels rubinencs, malgrat que fou enderrocat fa prop de trenta anys. És ben conegut, perquè es trobava al bell mig del que avui és el barri de les Torres, al centre de la ciutat. Can Cabanyes va ser una víctima més de l’especulació urbanística que va malmetre Rubí. Molt abans, però, havia estat una hisenda pròspera, amb unes propietats que s’estenien des de l’actual carrer de Sant Cugat fins al capdamunt de l’actual Escola Montserrat, tocant a cal Cairot, amb límits a ca n’Alzamora i la torre de la Llebre. Fins ben entrat el segle XIX, aquest mas, amb les seves propietats, pertanyia a Sant Cugat. Després de molts anys de litigi, el 1854, la propietat de can Cabanyes va passar al terme de Rubí.

C

El mas ha tingut diversos noms, el primer del qual data de 1172, quan la masia rebia la denominació de mas Montagut. Amb la desamortització de Mendizábal, la hisenda va poder ser adquirida per la família Llobateras, que en va ser propietària fins al 1963, quan va ser venuda a una immobiliària.

A dalt, Josep Comellas i Pastallé i Àngela Ferrés, de peu dret, masovers de can Cabanyes, en una imatge de 1920. Sobre el peu de fotgrafia, Pere Comellas i Pujol, el 1911; a baix, els seus quatre fills, Comellas Pastallé, en un retrat de 1886-87. La masia va ser testimoni mut del creixement urbà de la ciutat fins que el 1974 fou enderrocada quan es trobava envoltada dels blocs de pisos de l’actual barri de les Torres. l’Abans |29

30 | l’Abans