L'Abans: Recull Gràfic de Sant Hilari Sacalm (1895-1979) by Editorial Efados

L’Abans: Recull Gràfic de Sant Hilari Sacalm (1895-1979) Col·lecció L’Abans Primera edició: gener del 2018 © Anna Agulló Callicó, pel text © Xavier Clos Jordana, pel text © Francesc Danés Andreu, pel text © Àngel Serradesanferm Valls, pel text © Cristina Tejedor Sala, pel text © Toni Clos Busquets, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial Les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció Editorial Efadós Col·laboració Ajuntament de Sant Hilari Sacalm Amb el suport de

Documentalista Salvador Bosch Cornellà Autories fotogràfiques de les pàgines de presentació Pàgina 2: J. Ximeno Planas / Fons Àngel Serradesanferm Pàgina 4: A. T. V. (ED.) / Fons Pep Villacrosa Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1895 i 1979. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família.

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-16547-62-3 Dipòsit legal: B. 30430-2017

CARRERS I PLACES

Xavier Clos, Àngel Serradesanferm i Cristina Tejedor II

FESTES I TRADICIONS

Xavier Clos, Àngel Serradesanferm i Cristina Tejedor III

INSTITUCIONS I ENSENYAMENT

Xavier Clos, Àngel Serradesanferm i Cristina Tejedor IV

ENTITATS I LLEURE

Xavier Clos Jordana i Àngel Serradesanferm Valls V

VIDA A PAGÈS

Francesc Danés Andreu VI

MÓN DEL treball

Anna Agulló Callicó i Cristina Tejedor Sala VII

balnearis i estiueig

Xavier Clos, Àngel Serradesanferm i Cristina Tejedor

Presentació Joan Ramon Veciana Martínez Alcalde de Sant Hilari Sacalm Teniu a les vostres mans un recull d’imatges de Sant Hilari que, juntament amb els textos i explicacions dels autors del llibre que les complementen, serà una eina meravellosa per conèixer la nostra història com a poble i com les generacions passades i presents han configurat el Sant Hilari d’avui. Una eina que ens farà recordar, conèixer i emocionar-nos en repassar els anys d’història que hi estan recollits. La història d’un poble s’escriu i es viu des de punts de vista molt diversos. En aquest llibre hi podem trobar com ha canviat el poble urbanísticament, en la seva imatge; com fèiem les festes i celebràvem les tradicions, i ho podem comparar en com les celebrem avui dia; també podem reviure els oficis amb els quals es guanyaven la vida els nostres pares i avis. En definitiva, podem reviure el nostre passat i sentir-nos-en orgullosos per entendre que el que avui dia és el nostre poble neix de l’esforç, de la perseverança, del treball i de les ganes de divertir-se de les generacions que ens han precedit. Vull fer un agraïment molt especial als autors del llibre, a aquells que han escrit els textos i han fet el recull de fotografies que il·lustren aquesta magnífica edició. Anna Agulló, Xavi Clos, Quico Danés, Àngel Serradesanferm i Cristina Tejedor, amb la inestimable ajuda i col·laboració de Salvador Bosch, són els principals artífexs que al llarg dels pròxims mesos puguem anar recopilant tots els fascicles d’aquest llibre, que al final ens faran tenir a la nostra col·lecció un record de la nostra història entre el 1895 i el 1979. Aquest llibre no seria possible sense la col·laboració de moltes persones del nostre poble que han cedit les fotografies que hi surten i s’han implicat a fer realitat aquest recull de la nostra història. Aquesta complicitat i la gran quantitat de fotografies aportades ens fan entendre que tenim molta història al darrere, i molt interessant, i que hi ha molta gent que té ganes de veure-la recollida en aquest llibre. I els dos fets ens fan sentir molt satisfets d’haver tirat endavant l’edició d’aquest volum. Vull agrair també a l’editorial Efadós la seva voluntat i ganes de fer realitat aquest llibre, ja que, sense la seva insistència i tota la feina feta en la digitalització de fotografies i l’edició del material i del llibre, no hauria estat possible fer-lo realitat. El recull de fotografies contingudes en aquest llibre comença amb imatges de l’any 1895. Aquesta època és molt important pel que fa a la vida dels hilariencs i hilarienques, ja que marca l’inici de l’època d’estiueig i d’aprofitament de les aigües mineromedicinals i d’ús públic del nostre poble. Aquests són els anys en els quals comencen a obrir hotels, el més rellevant dels quals fou l’hotel Martín a la font Picant, l’any 1881, que és el punt inicial de l’explosió turística de Sant Hilari. Tant és així que el nostre poble arribà a tenir més de vint hotels a mitjan segle xx i es convertí en tot un referent per a la cura de malalties a partir dels tractaments amb les aigües de Sant Hilari, amb un protagonisme molt especial per a l’aigua de les diferents deus de la font Picant. Però no solament d’aigua i turisme ha viscut el nostre poble, i en el llibre hi podreu trobar un repàs de tots els aspectes de la vida de Sant Hilari. És molt interessant veure com els nostres avis i pares es guanyaven la vida, principalment amb feines al bosc, molt dures i en condicions difícils, treballant sobretot el castanyer. I aquesta relació amb la natura i l’entorn per treure’n rendiment també va fer que Sant Hilari fos un gran camp de patates, de molta qualitat, o que ara sigui un viver d’avets de Nadal. També és destacat veure el canvi d’aspecte del poble i dels seus barris, i es poden trobar imatges molt interessants d’aquesta evolució urbanística i del canvi d’imatge del poble. I, tenint en compte que el recull de fotografies acaba l’any 1979, coincidint amb les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura franquista, aquest canvi ha seguit en els anys posteriors i fins a l’actualitat. En definitiva, teniu a les vostres mans un llibre extraordinari i únic que ha de servir per recordar el passat i també per donar-lo a conèixer a les noves generacions. Esperem que en fruïu tant com els autors i tots nosaltres hem gaudit fent-lo.

Pròleg toni clos Busquets Filòleg

L’hivern. La postal del Sant Hilari blanc és una imatge que es repeteix i sempre sorprèn pels matisos diferents que s’hi aprecien. Un poble aturat en el temps, tant la vista des del Serrat com des del Camp de la Mandra, de Villaret, de la Roca d’en Pla o del Pla del Campaner. Un pessebre vivent! Les nevades dels anys seixanta em venen a la memòria des de la vivència, a set o vuit anys, al voltant de la llar de foc amb els pares i germans, amb el tupí de vi calent amb mel i explicant-nos contes abans d’anar a dormir. Sovint se n’anava la llum i ens quedàvem aïllats del món, sense ràdio, telèfon, televisió, res no funcionava. Eren dies guanyats a la rutina del dia a dia, d’aventures blanques, sense escola i al llit ben d’hora. Ens agradava fer cabanes i les manteníem tot l’any. En teníem una al capdamunt de la penya de la Burra. Era de dos pisos. Hi vam jugar molt i recordo que hi anàvem a llegir les cartes d’altres nens per als Reis Mags que preníem del rei-bústia que hi havia a la botiga de can Brugarola. D’aquell temps, una imatge mortuòria d’impacte, un quadre de llum directa del clarobscur més típic de Rembrandt: una dona gran, estirada al llit, expirant l’últim alè de vida en una casa de pagès, lluny del poble. Havíem acompanyat mossèn Tresserra, que havia de donar l’extremunció a aquella dona. Ens van rebre amb un llum de carbur i espelmes... Va ser la primera persona que vaig veure morir. Eren temps de concili i l’any que va morir Joan XXIII. La gran festa d’hivern era la matança del porc, un costum de família i, fos el dia que fos, fèiem campana. Cada any, a ca la iaia Veva i el iaio Pepet, anàvem a mort de porc, que en dèiem nosaltres. A les sis del matí començava l’acció amb la barreja (anís i moscatell) per combatre el fred i els crits del porc quan l’estiraven amb un ganxo de ferro clavat al coll, que li travessava la papada, fins que l’ajeien a la bancada i el matador li tallava la caròtida. Els nens li estiràvem la cua i quatre homes li aguantaven les potes, mentre la mocadera recollia la sang que rajava del porc en un gibrell. Ens escalfàvem amb el foc que es feia per socarrimar la pell del porc: «Al rei i al porc, afaiten després de mort.» L’afaitaven amb un rasclet i l’obrien per extreure’n les vísceres i fer-ne botifarres i tutti quanti. La família ho celebràvem tot el dia, amb quatre àpats. Vi, xampany i el millor del porc, rient i parlant de tot, del Barça, del temps i dels mestres, des dels casos històrics de triquinosi al poble fins a les notícies que sentíem cada vespre de Ràdio París. Un any va coincidir la mort del porc amb la mort de Carrero Blanco i va ser l’excusa per celebrar la imminent fi del règim franquista. Vam fer un brindis malgrat l’enrabiada del iaio. Sant Hilari també és estiu. És el pas del temps. És el balneari de la font Picant i l’hotel Martín en plena eufòria de Festa Major, i els soldats ferits i convalescents durant la Guerra. És Don Antonio i el seu somni de Vallclara. És les taules plenes de gent que pren l’aigua amb anissos a la font Vella i a la font del Pic. És aire lliure i boscos frescos, i és la celebració de les tradicions de Catalunya i la festa contínua dels estiuejants: passejades, excursions, aplecs, sardanes, balls, tenis, banys i vermut a Villaret, cine cada dia al Tívoli, gimcanes i altres passatemps. I les festes compartides amb el poble, les caramelles, el teatre, les misses, les partides de cartes i el futbol... Era el lloc d’estiueig per excel·lència a principis del segle xx. I primavera. L’olor. Perfums de violeta. Sant Hilari és primavera d’hivern i d’estiu al món guiller. Els boscos són la mina d’or, el pulmó del poble, i, si plou quan toca, s’omplen de pinenques i rovellons, siurenys i llengües bovines, fredolics i rossinyols, carlets i moixines, i trompetes de la mort. I castanyes. Els lors vius del verd dels arbres i arbustos que canvien a ocres, torrats

i vermells conformen paisatges cromàtics impossibles d’imaginar ni des de les paletes dels millors pintors impressionistes. Cada dia, l’esclat de la natura pinta noves i efímeres panoràmiques coloristes de tonalitats impossibles. Sant Hilari eren tres places al nucli històric, la del Suís, la del Peix i la de l’Església, unificades posteriorment per la plaça Porxada, i uns quants carrers que no arribaven gaire lluny, fins al Petrinxo i cal Ros, i, més enllà de la placeta, el carrer de l’Hospital, amb el Serrat com a barri més llunyà. Tot era a prop. Jugàvem a la riera fent espases i llances del vímet de can Benet, i guerres davant de ca l’Escombriaire. Al jardí de can Serras i al pastador de can Castellà. Anàvem a les fonts, a córrer pels boscos amb escopeta de balins o amb bicicleta, teníem debilitat per entrar a les cases deshabitades i jugar als edificis en obres, fèiem punteria amb tira-rocs o pescàvem amb canya, jugàvem a futbol a la plaça de cal Ros o al Pla del Campaner per la pujada de can Crous, per fer-ne via. Jugàvem a bàter, una espècie de beisbol però picant la pilota amb la mà, a caps en un quadrilàter del pati, tocant a la rectoria, i també jugàvem a l’olla, als retrats, a bales, als plantats, a fer passes, a indis i pistolers, al mocador, al cavall fort, a lluites i curses de quadrigues... Sant Hilari és l’aprenentatge sentimental, la novetat del joc mixt, de les paraules d’amor en els balls de saló i el ball robat al Tívoli o als envelats d’estiu, i la descoberta del sexe a la discoteca Villaret. Sant Hilari és el rector i la majordona i un o dos vicaris, els pagesos i els masovers; és els senyors i els treballadors, i tots els oficis inimaginables; és els comerços centenaris i les botigues que ja són història. Les carnisseries i cansaladeries ja desaparegudes on també podies menjar: a can Puig, a can Tori o el toc a can Mau Miquelic. I altres on no ho podies fer, com can Dolfo, can Perra, can Pujals, can Titella, a can Gil, a can Ton o a can Carnisser Nou. Hi havia un munt de forns de pa: can Canigó, ca la Dora, can Castellà, L’Espiga d’Or, can Forner Nou... Una farmàcia, dos estancs, tres escoles, campaner, moliner, pastor, manyà, lampista, carreter, baster, matalasser, sabaters, serrallers, ferrers, roders, carboners, llenyataires, traginers, fusters, ebenistes, torners, serradors, paletes, pintors, cistellers i un que feia palmes, barbers i perruqueries, joiers, rellotgers, sastres, modistes, merceries, hotels i fondes, tintoreria, lleteries i les lleteres que cada dia portaven la llet a casa, cellers que es cuidaven d’omplir les botes i els bocois de tothom qui els ho encarregava, botigues de jocs i joguines, de records, de diaris i revistes, de perfums, de piles i bombetes, de fruites i verdures, de gra i pinsos, bars i cafès, i després del peix que belluga un dia a la setmana, peixateria i tot. L’algutzir, el carter, la guàrdia civil de llana i xarol, aïllats i repudiats fins a l’últim dia al poble, el sereno que feia d’enterramorts i en Pep del Treball que feia de tot. Botigues d’ultramarins com can Pepet Saleta, can Fèlix Pelideu, can Carlos o cal Podrit, ca la Cecília, ca l’Espardenyer, ca l’Hospitalet, can Buiró, can Cames, ca la Mercè de la Fàbrega, can Rave, ca la Sibina, can Quimet Torrent... Les pastisseries, com la majoria de botigues, venien queviures i una mica de tot. A can Pere Serras hi trobaves l’impensable, igual que després a can Jombo, que, a més, feien i repartien els primers sifons i gasoses del poble. Hi havia cotxes de línia amb els seus xofers, cobradors, revisors i mecànics, transportistes, recaders, embotelladores d’aigua i les aigües Saleta. I fins i tot benzinera i taxista. I un mestre fideuer i un músic de cobla que componia sardanes. Dos metges, llevadora, practicant, notari, veterinari, drapaire, tallers mecànics, telefonista amb centraleta i en Pitu Biciclista, que llogava bicicletes i t’arreglava bicis i motos. Ara només cal, lectors i lectores, si sou curiosos i voleu endinsar-vos en el que us he comentat i molt més, si voleu veure-ho i saber-ho tot del nostre poble, en detall i d’una manera organitzada, que us deixeu seduir per aquesta història gràfica de la qual ja podeu disposar en forma de fascicles. Si llegir és visualitzar les idees del text, mirar fotografies és viure el temps passat amb instantànies en temps real. Les imatges inventen il·lusions, ens fan viure d’una manera diferent un temps de la nostra vida que ja hem viscut o, si no l’hem viscut, ens inciten a tancar els ulls i a somniar-lo. Viviu i fruïu, doncs, dels mil Sant Hilaris en un!

Salvador Bosch / Fons Salvador Bosch

Introducció

El recull de fotografies que configura aquest volum de L’Abans és una representació de la trajectòria històrica que ha protagonitzat Sant Hilari Sacalm al llarg del temps. Un viatge pel passat que ens permetrà reviure la història quotidiana de la vila al llarg dels darrers cent anys. En les seves pàgines podrem redescobrir indrets avui desapareguts, recordar festes i tradicions oblidades o reivindicar entitats i associacions que no han pogut superar el pas del temps però que han estat decisives per configurar la nostra personalitat com a poble. Des del punt de vista cronològic, el recull s’inicia a la darrera dècada del segle xix, quan l’agricultura, la ramaderia i l’explotació del bosc eren encara les activitats econòmiques predominants, tot i que ja s’anunciaven profundes transformacions econòmiques i urbanístiques de la mà de la pràctica de l’estiueig per part de sectors benestants de la burgesia barcelonina, que, atreta per la qualitat de les aigües i les fonts del municipi, va traslladar-hi la seva segona residència. Coincidint amb el tombant de segle, Sant Hilari va iniciar un creixement urbanístic sense precedents amb el traçat i la parcel·lació de nous carrers, la transformació de camins en avingudes i la incorporació en el paisatge urbà tradicional d’unes tipologies arquitectòniques fins aleshores inèdites, com les cases de renda i les torres d’estiueig, les quals competiren entre elles en luxe i sumptuositat. Són d’aquest període les fotografies més antigues que conservem, gairebé totes elles relacionades amb aquest fenomen. Tanca el recull l’any 1979, una data significativa pel que fa a l’evolució social i política del municipi, que culmina amb la recuperació de les llibertats democràtiques. Per elaborar aquesta obra s’han seleccionat un miler de fotografies –d’un total de més de 4.000– d’origen i temàtica ben diversos. Els criteris de selecció han estat la qualitat i el seu valor documental, sempre intentant emmarcar-les

en el context històric que els correspon, i amb indicació del nom de l’autor –quan es coneix– i de la seva procedència, que en la majoria dels casos és particular o familiar. Es tracta de fotografies inèdites conservades durant dècades en àlbums familiars i que, amb la seva publicació, es converteixen en testimonis de la vida social, cultural, econòmica i festiva de Sant Hilari al llarg d’aquests darrers gairebé cent anys. Altres imatges provenen dels fons de col·leccionistes, com Xavier Clos, Àngel Serradesanferm, Josep Villacrosa o, sobretot, Salvador Bosch, fotògraf de Sant Hilari durant gairebé tota la vida i, per tant, cronista d’excepció dels seus carrers i de la seva gent. Com que la majoria de les fotografies prové de fons familiars, els seus autors són generalment anònims. Fotògrafs aficionats i apassionats, testimonis d’aquella història sense pretensions, més íntima i familiar, com l’emoció de la canalla amb la palma o el palmó el dia de Rams, o l’alegria encotillada dels balls d’envelat durant la Festa Major, o els nervis dels més petits que, desafiant el fred rigorós del gener, veuen passar, bocabadats, la cavalcada la nit màgica de Reis. Cal destacar també l’edició de postals per part de professionals com Josep Thomas, Àngel Toldrà o Lucien Roisin, i la tasca de Josep Ximeno en la seva promoció, gràcies a les quals gaudim d’una interessant col·lecció de panoràmiques de Sant Hilari i d’un testimoni acurat de la seva vocació com a vila d’estiueig. Amb L’Abans: Recull gràfic de Sant Hilari Sacalm s’inicia un viatge pel record. Una experiència singular que ens permetrà descobrir petites i grans històries. Històries particulars que, plegades, han configurat la nostra personalitat com a poble. La fotografia és l’element essencial d’aquesta obra, però, sobretot, és la gent de Sant Hilari, la d’ahir i la d’avui, qui, a partir del fil conductor de les imatges, n’esdevé l’autèntica protagonista.

Capítol I

Carrers, places i barris: la creació d’un poble

JORDANA XAVIER CLOS GUT / Fons DESCONE R AUTO

L’urbanisme o urbanística és la ciència i tècnica de l’ordenació de les ciutats i del territori. Sant Hilari, al llarg de la seva història, ha crescut i s’ha transformat, especialment durant els segles xix i xx. Es coneixen diferents plànols urbanístics que foren molt útils a l’hora de projectar carrers i places, construir clavegueres, voreres o fonts públiques i ordenar el territori. Però van quedar obsolets durant l’eclosió industrial i l’engrandiment definitiu del poble als anys seixanta. A partir del 1979, es va anar posant ordre lentament al desgavell, amb la previsió i delimitació de les zones urbanes, industrials, esportives o rústiques.

a milers d’anys, molt abans que es conegués l’urbanisme com a ciència, tècnica o art, homes i dones ja habitaven coves i cabanes d’aquest racó de les Guilleries. Se’n tenen notícies per les poques excavacions o troballes fetes a principis del segle xx al castell de Mascarbó, a la Roca d’en Pla, al Pedró, a la Roca Foradada o al menhir de la Pedra Llarga, que pertany al calcolític (2500-1800 aC). En canvi, no hi ha notícies dels possibles habitatges estables, tant dels ibers, en concret dels ausetans, com dels romans, dels nòrdics o dels àrabs. Durant el segle ix, el procés de colonització i de cristianització del territori amb gent del nord va propiciar la construcció de nombroses esglésies i ermites, a partir de les quals es formaren molts pobles i ciutats. Les primeres notícies documentades de la Parrochia de Sancti Elarii són del 919, tot i que podria haver estat construïda a finals del segle ix pels primers repobladors francs. Va ser dedicada al bisbe i escriptor sant Hilari de Poitiers, i donà nom al poble amb l’afegit «Sacalm», que prové d’ipsa calme, «planura alta». L’església, situada segurament al mateix lloc on és avui, era molt diferent de l’actual; era una petita església romànica que va ser consagrada el 1195 després d’importants reformes.

Les sagreres o celleres foren els primers nuclis urbans de pobles i ciutats; es tractava de les cases construïdes a trenta passes de l’església, més tard ampliat a cent, que gaudien de la protecció d’aquesta, cosa que de vegades es respectava i de vegades, no. En general eren cases o magatzems dels propietaris de l’època i gent d’ofici. Però no fou fins al segle xiii que es comença a trobar població al voltant de l’església. Entre el 1323 i el 1326 hi ha constància d’almenys sis sagreres a Sant Hilari, la de l’església, Villaret, Serres, Saleta, Busquets i Matamalella, i on consta que vivien dotze famílies. El 1342 fou concedit el permís pel senyor de Gurb per fer-hi el mercat. Al segle xv, concretament el 1484, hi havia divuit famílies al centre, en un nucli urbà definit: l’acabada de fer casa de la Rovira, construïda o renovada el 1692 en terres de l’antiga domus de Ribes i nova residència dels senyors de Gurb, que substituiria el castell de Mascarbó, la plaça de l’Església, el carrer de la Rectoria, el carrer de Valls i el carrer de Vic. També es té constància dels barris de l’Hospital i del Serrat. El 1554, amb la venda del mas Hilari, reconvertit en parcel·les, es crea la plaça de les

Al costat, panoràmica de Sant Hilari feta des d’on ara hi ha la residència per a la gent gran als primers anys del segle xx. S’hi veuen les muntanyes dels voltants sense arbres i convertides en feixes escalades per al cultiu. Sant Hilari era un nucli agrari i rural que precàriament s’autoabastia dels productes bàsics. En aquesta pàgina, imatge del nucli urbà a finals del segle xix; s’hi distingeix, entre d’altres, l’edifici de can Guasch, construït el 1880. AUTOR DESCONEGUT / ARXIU MUNICIPAL ST. HILARI SACALM

Carrers i paratges

6 5

3 2

10 11

PUNTS D’INTERÈS

Fotografia panoràmica de Sant Hilari Sacalm a finals dels anys vint, una dècada intensa i de canvis en què el poble continuava figurant com un dels primers centres d’estiueig de Catalunya gràcies a les seves aigües. A la fotografia s’observa com la major part de les muntanyes que envolten el poble són feixes escalades per al cultiu. Començant per l’esquerra s’hi aprecia la casa de can Crous (1), que llavors quedava encara apartada del poble; al costat, la carretera de la Font del Sidé (2) a l’altura del garatge Catalunya. Més amunt, la carretera de la Font del Sidé s’ajunta amb el carrer de la Rectoria, que encara no estava edificat fins a dalt; just

aquí s’hi obriria un carrer per pujar al Pla del Campaner i al Serrat pocs anys després, que es conegué popularment com el passeig del 14 d’Abril, i d’aquí també partiria el camí de la Font del Pic (3). També s’hi reconeix l’edifici de l’Ajuntament (4), que llavors era força recent, i, més al centre i a dalt, es veu el barri del Petrinxo (5). Al centre de la fotografia hi ha el campanar de l’església de Sant Hilari (6), ja amb l’afegit que l’arquitecte Josep M. Pericas va dirigir i culminar el 1922, lluint la fesomia actual. Ja més a la dreta s’hi aprecia el convent de les Monges Carmelites (7), que Doña Teresa

de Saleta va fer construir l’any 1902. Tot seguit hi ha el cafè Tívoli (8), que obrí les portes l’any 1922 i ha estat, al llarg del segle xx, pista de bitlles, cinema, sala de festes i de balls, sala de joc…, una referència constant per a tots els hilariencs, i el cafè de la Unió (9) al davant del Tívoli, l’altre gran cafè del poble, més antic i protagonista indiscutible a la primera meitat del segle, també amb sala de cinema, teatre, balls i festes competint amb la cooperativa Unió Obrera. Ja a la dreta, allunyada i solitària, la casa castell de Saleta o Montsolís (10), residència dels marquesos de Montsolís. Després apareix la casa del propietari

Joan Serras (11), que fou alcalde i donà els terrenys a l’Ajuntament de Barcelona per construir els Campaments, i fou nomenat Fill Predilecte de Sant Hilari. Al costat s’hi veu l’acabat de construir hotel Aguilà (12), que després fou l’hotel Sacalm i avui, can Vilamala; més a la dreta, la plaça del Doctor Gravalosa (13), amb arbres molt joves plantats. Ja cap al final de la fotografia, a la part superior es veu la muntanya de Solterra, coronada pel cim de Sant Miquel de les Formigues (14), i la casa de ca l’Elies (15), que va tenir un molí fariner durant molts anys, ja que era al peu de la riera, i que assenyalava la sortida del poble.

A. T. V. (ED.) / Fons XAVIER CLOS JORDANA

Carrers i paratges

Hortes (Verdaguer) i s’allarga el carrer de Vic. En aquell moment ja consten 22 famílies al centre del poble. El 1741, el poble té 1.212 habitants i s’obren els carrers de Montsolís, de Vernis i de Rocosa, i s’allarga el carrer de la Rectoria, mentre es crea el raval del Petrinxo. El 1776, Sant Hilari disposa ja de tres places i de sis carrers que hi van a parar: la plaça de l’Església, la plaça del Doctor Robert i la plaça de Jacint Verdaguer, i dels carrers de Vic, de Valls, de Montsolís, de la Rectoria, de Rocosa i de Vernis. Fora del nucli hi havia tres grups de cases, les de l’antic hospital, les del Petrinxo i les de Matamalella (Serrat).

AUTOR DESCONEGUT / Fons XAVIER CLOS JORDANA

El segle xix representa una frenada en sec al progrés. La guerra del Francès i les contínues guerres i revoltes carlines porten un retrocés en tots els àmbits, polític, econòmic i social, només amortit pel final de les guerres i la vinguda de la Restauració, que portà més feina, progrés, gent i benestar al país, i també a Sant

Hilari. El 1877 s’inaugura la carretera de Vic i es derrueixen les fortificacions que s’havien fet amb motiu de les guerres carlines a l’entrada del poble per Vic (on ara hi ha l’hotel Ripoll) perquè hi puguin passar els carruatges. Tres anys més tard s’obre el carrer de l’Hort Nou i per aquesta mateixa època s’obren els carrers de la Verge dels Dolors i del Doctor Raventós, i s’allarga el carrer de la Rectoria fins a les escales que arriben a la carretera. El plànol urbanístic del 1890, atribuït a l’enginyer Lluís de Mas i Poudevida, mostra les línies de l’eixamplament del poble, com la continuació del carrer de Vic cap a la font Vella amb les edificacions de can Galí o can Carner i la carretera que va de nord a sud, cosa que dona peu al carrer del Doctor Morales i a la carretera d’Arbúcies. L’obertura de l’hotel Martín, el balneari de la font Picant, el 15 de juny del 1881 i la seva posterior ampliació el 1895 atreuen una gran quantitat d’estiuejants, fet que obliga a obrir

nous hotels, fondes i botigues al poble. Sant Hilari es converteix en el primer centre d’estiueig de Catalunya i això hi té un gran impacte econòmic, cultural i social. Al segle xx és objecte d’una transformació urbanística colossal: el poble s’engrandeix pels quatre costats, de vegades amb sentit comú i de vegades, sense. El 1901, l’Ajuntament, assessorat per l’arquitecte municipal Ildefons Casamor, acorda el més aproximat a una planificació urbanística: construir el passeig de la Font del Sidé, que empalmava la carretera d’Arbúcies (llavors carrer de Ximeno) amb la carretera de Vic, el passeig de la Font Vella i la carretera del Balneari o d’Osor a través dels carrers de la Verge dels Dolors i del Doctor Morales, creant la primera circumval·lació del poble. Una altra mesura fou el cobriment de la riera de Vallicrosa per etapes. Els anys vint presenten un seguit de transformacions que canviaren la cara del poble. El 1920 es construeix el nou Ajuntament amb les escoles i s’acaba el projecte per cobrir la riera de Vallicrosa, que donà peu a la creació de la plaça de Gravalosa i sortida al poble. Dos anys després s’urbanitza el passeig de la Font Vella, on es troben els camps de futbol i el de tir, i s’allarga el campanar, obra del prestigiós arquitecte Josep Maria Pericas, que l’any següent construeix la Taverna de l’Aigua a can Ribot i el 1928, la font de Sant Josep al balneari. Ja el 1925 s’inaugura la carretera d’Osor, que abans només arribava fins al balneari, feta a pic i pala. El 1927 es dona nom als carrers que es van edificant, com el passeig de la Font del Sidé, Sala i Doctor Muñoz, i es canvia el nom del carrer de la Cárcel pel de Balmes, on es construeixen esglaons cinc anys més tard. El 1930 consten 2.795 habitants, 1.240 dels quals viuen al poble i 1.555 a pagès. Mentre

una massa d’aristòcrates, burgesos, militars i diplomàtics gaudeixen dels nombrosos entreteniments que els ofereix la població, roders, carboners i jornalers, molts dels quals treballen per al turisme a l’estiu, viuen precàriament i lluiten organitzats en societats obreres, i en concret al potent Sindicat de Roders al voltant de la cooperativa Unió Obrera, ubicada a la plaça del Doctor Robert. Ja amb la República, aconsegueixen victòries sonades en els convenis. Dels anys trenta destaquen l’asfaltatge i el clavegueram als carrers de Víctor Balaguer, de Balmes, de Macià (avui de la Rectoria), de Firaller (avui de Sant Benet), del Doctor Raventós i de Rocosa, i de les places de la República (avui de l’Església), del Doctor Robert i de Jacint Verdaguer. També cal ressaltar la construcció de l’Escola Pública i, per part de l’Ajuntament de Barcelona, dels Campaments. La Guerra i la llarga postguerra representaren un retrocés important per al poble. El creixement s’estancà i, tot i mantenir l’oferta turística, el balneari ja no tornà a obrir. Ja als anys seixanta, la industrialització, amb la implantació de torneries, l’embotellament de l’aigua i la immigració del sud de la Península, dona una empenta definitiva al creixement del poble, moltes vegades caòtic a causa dels interessos personals propis d’una dictadura. Els carrers neixen i creixen fins a incloure els ravals de l’Hospital, de Petrinxo i, després, del Serrat, que esdevenen barris del nucli urbà. Ja als anys setanta s’urbanitzen els terrenys de Villaret i adjacents, fet que engrandeix el poble pel vessant sud-est, la carretera d’Arbúcies, el passeig de la Font del Ferro i els barris de la Piscina, del Futbol i de la Bòbila. El desmantellament del turó de can Rovira, convertit en parcel·les, a finals dels anys setanta i la posterior edificació i creació de la plaça de Josep Moragues foren les darreres transformacions del centre urbà.

Al costat, primer plànol conegut de Sant Hilari, del 1836. S’hi veu la casa i l’hort de can Rovira, les tres places, Església, Verdaguer i Doctor Robert, i els carrers que hi van a donar: el carrer de la Rectoria, que arriba fins a la casa rectoral, i els carrers de Vic, de Valls, de Montsolís, de Vernis i de Rocosa. Explica l’estat de les fortificacions a les diferents entrades del poble a causa de la primera guerra Carlina, que les va malmetre, especialment l’entrada pel carrer de Rocosa.

CARRERS I PLACES / Nucli històric

plaça de l’Església

En aquesta fotografia de principis dels anys vint s’hi veu un autocar de La Hispano Hilarienca, sembla que amb matrícula GE29, ple d’estiuejants que s’acomiaden dels que encara es queden. Per a la gent del poble era tot un esdeveniment. A l’esquerra hi havia la botiga de can Ridaura i la cantonada de l’hotel España; al centre, la botiga de queviures La Hilarienca, que més endavant, en concret l’any 1927, esdevindria can Canigó; i a la dreta, la petita botiga de can Modesto, on Josep Ximeno havia tingut el seu establiment. A. T. V. (ED.) / ARXIU MUNICIPAL ST. HILARI SACALM

V. LABIELLE / Fons XAVIER CLOS JORDANA

CARRERS I PLACES / Nucli històric

La plaça de l’església, punt de trobada i d’una gran activitat La plaça de l’Església ha estat, com a la majoria de municipis, un punt neuràlgic en la vida del poble. Ha estat testimoni de canvis urbanístics, de festes, de mercats i d’actes molt diversos. Al segle xviii només hi havia tres places a Sant Hilari i la de l’Església era coneguda com la de Dalt. El seu nom venia donat per la situació en què es trobava, ja que la de la Pilota (plaça del Peix o del Doctor Robert) i la de les Hortes (Jacint Verdaguer) se situaven un pèl més avall. En aquella època, l’església i el casal de can Rovira eren els centres neuràlgics del municipi. A la primera meitat del segle xix, el poble no va patir canvis urbanístics importants. Va ser durant la segona meitat que, a la plaça, sí que se’n produeixen, com la supressió del cementiri que sempre havia envoltat l’església, fet que va donar espai per a noves reformes. El cementiri es va treure arran d’una ordre governamental

de finals de l’any 1854, quan, a causa d’una epidèmia de còlera, es va manar que tot nucli de població havia de tenir un cementiri als afores. El nom de la plaça també ha anat canviat segons el moment polític que es vivia: de la plaça d’Amunt va passar a anomenar-se plaça Major, plaça de la Constitució, plaça de la República i plaça del 5 de Febrero, fins a arribar finalment al nom actual. Aquest indret, amb el temps, ha acollit el mercat dels diumenges, les carnisseries al costat de l’església o el mercat dels diumenges. S’hi han celebrat actes religiosos i festius, com la benedicció i reposició de les campanes l’any 1941, processons, casaments, el viacrucis i la benedicció dels cotxes per Sant Cristòfol o del bestiar per Sant Antoni, homenatges a la vellesa, balls de gegants i sardanes. També esdevenia el lloc de trobada de gent d’oficis de bosc, de propietaris i de pagesos que debatien situacions; s’hi contractava i s’hi cobrava. Després de tants anys de vitalitat, avui és un lloc tranquil per descansar assegut en un banc i fer petar la xerrada mentre es pren el sol en bona companyia.

J. B. / Fons XAVIER CLOS JORDANA

PLAÇA DE L’ESGLÉSIA

A la pàgina del costat, una postal amb dues instantànies: la de l’esquerra és de l’any 1902 i correspon a la plaça de l’Església un diumenge de mercat; la imatge de la dreta està situada a l’inici del carrer de la Rectoria, fent xamfrà amb l’església i on anteriorment havia estat el cementiri. Allà s’hi van posar les carnisseries, que s’enderrocarien l’any 1925 perquè no reunien les condicions sanitàries adequades. En aquesta pàgina, una altra imatge de principis dels anys vint de la plaça en ple hivern i amb neu.

A. T. V. (ED.) / Fons ÀNGEL SERRADESANFERM

CARRERS I PLACES / Nucli històric

A. T. V. (ED.) / ARXIU MUNICIPAL ST. HILARI SACALM

PLAÇA DE L’ESGLÉSIA

A la pàgina del costat, l’església parroquial presideix la plaça a principis del segle xx, encara amb el campanar sense reformar. En primer terme, l’escala d’accés característica i, a la dreta, l’inici del carrer de Vic. En aquesta pàgina, i de la mateixa època, sortida d’ofici d’un diumenge de celebració al migdia. La plaça és plena de gom a gom i una banda de música amenitza la festa. Sembla que la major part de la gent és del poble si es té en compte la seva vestimenta. A l’esquerra es veuen unes taules relacionades amb la festivitat.

A. T. V. (ED.) / Fons SALVADOR BOSCH

CARRERS I PLACES / Nucli histÃ²ric