L'Abans: Recull gràfic de Sant Joan de les Abadesses (1868-1976) by Editorial Efados

L’Abans: Recull Gràfic de Sant Joan de les Abadesses (1868-1976) Col·lecció L’Abans Primera edició: abril del 2015 © Ramon Cotrina Puig, pel text © Francesc Fajula Pellicer, pel text © Josep Garriga Vergés, pel text © Teresa Massoni Fageda, pel text © Guifré Miquel Fageda, pel text © Marcel Miquel Fageda, pel text © M. Teresa Vergés Casals, pel text © Joan Ferrer Godoy, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós i Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Editen Editorial Efadós Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial Les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses Plaça Major, 3 Telèfon: 972 720 100 ajuntament@santjoandelesabadesses.cat www.santjoandelesabadesses.cat Idea original, direcció, disseny i fotocomposició Editorial Efadós Coordinació Marcel Miquel Fageda Col·laboradors Teresa Massoni Fageda Lluís Miquel Rigau Montserrat Piña Reche Joan Pous Burniol Jordi Roca Tenas Montserrat Tallant Descamps Enric Salvadó Plana Ramon Vila Pellicer

Arxius fotogràfics Arxiu Històric Municipal de Sant Joan de les Abadesses (AHMSJA) Arxiu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses (AMSJA) Arxiu Blanxart - Arxiu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses (AB-AMSJA) Crèdit fotografia inferior Roisin / Fons Josep Bosc Canal Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1868 i 1976. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família. Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-15232-97-1 DL B 9703-2015

I CARRERS, PLACES I PONTS Francesc Fajula Pellicer II FESTES I TRADICIONS Guifré Miquel Fageda III PATRIMONI Ramon Cotrina Puig IV cultura i lleure Marcel Miquel Fageda V VIDA A PAGÈS M. Teresa Vergés Casals VI MÓN LABORAL Josep Garriga Vergés VII ENSENYAMENT Teresa Massoni Fageda PEUS DE FOTOGrafies Marcel Miquel Fageda

Presentació Ramon Roqué Riu

Alcalde de Sant Joan de les Abadesses És un honor presentar-vos aquest llibre de fotografies històriques de la nostra vila, no solament pel fet de poder-me adreçar a vosaltres amb motiu d’aquest magnífic treball que teniu a les mans, sinó també per l’estima i reconeixement que em mereixen les persones que han estat treballant en la seva elaboració. Us presento, doncs, un projecte que teníem molt clar que des del seu inici havia de ser desenvolupat a través d’un treball cooperatiu i en el qual podien participar, d’una manera activa, els veïns i veïnes de la Baronal Vila de Sant Joan de les Abadesses. Som, per tant, davant d’una publicació que ens dóna l’oportunitat de conèixer una mica més el nostre poble i ens permet anar més enllà de les vivències personals o dels records que hàgim pogut tenir a través de les explicacions d’alguns dels nostres avantpassats. Cada una de les fotografies recull la voluntat de l’autor de plasmar, a través de la instantània, la realitat d’un moment determinat, essent o no conscient que, amb aquest petit gest, un fragment de la nostra història quedava copsat. Un recull de fotografies antigues com aquest dóna prou informació per poder reviure èpoques passades i per reconstruir gràficament la vida de Sant Joan de les Abadesses i de la seva gent. Per tant, és ben cert que és necessari conèixer el passat d’un municipi, les seves tradicions i la seva cultura, entre d’altres, per poder projectar el seu futur. Amb aquest llibre, doncs, s’aconsegueix plenament aquest objectiu gràcies a més de 1.000 fotografies dels fets i esdeveniments més representatius ocorreguts al nostre poble des que la realitat ha pogut ser plasmada a través de la fotografia.

NICOLAU COMA LLITJÓS / ARXIU PICOLA

Així, els diferents capítols ens aniran mostrant, a través de diverses temàtiques, com s’ha anat dibuixant una part important de la nostra identitat i de la nostra personalitat com a vila: els nostres carrers i places, i el patrimoni, com a elements identificadors de la vila; les nostres tradicions, festes i cultura, com a trets d’identitat dels santjoanins; la nostra economia, en constant evolució, tant al camp com a la indústria i el comerç, i, a l’últim, l’educació, com a eix vertebrador i reflex de la nostra societat. Finalment, em resta agrair a la senyora Montserrat Tallant Descamps, regidora de Cultura del nostre municipi, el lideratge i compromís amb aquest projecte; a l’editorial Efadós, haver apostat per L’Abans: Recull Gràfic de Sant Joan de les Abadesses posant-hi tots els recursos necessaris, i, evidentment, un agraïment especial a totes aquelles persones que hi han participat cedint-nos el seu temps i coneixement en la recerca i recopilació de les imatges, en la seva selecció i documentació, i en la redacció dels textos que les acompanyen. Sens dubte, la seva implicació ha estat una peça fonamental. Així mateix, d’altra banda, voldria fer constar un afectuós i explícit agraïment a tots els santjoanins i santjoanines que han prestat el seu fons fotogràfic, personal i familiar per tal que pogués ser publicat i compartit amb tothom a través d’aquest llibre. Sens dubte, sense la seva generositat i voluntat de col·laborar en el projecte, en aquests moments difícilment podria estar escrivint aquestes línies; per tant, de nou, moltes gràcies. Ara sí, doncs, us desitjo que tingueu una bona lectura i que gaudiu d’aquest recorregut històric que ens ofereixen les fotografies d’aquesta magnífica publicació.

Pròleg Joan Ferrer Godoy Director de l’Arxiu Històric de Girona

FRANCESC DUARTE / CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

La fixació de la realitat per part de l’ésser humà és una pràctica que ve de lluny i respon a la voluntat, potser innata o fins i tot obsessiva, de conservar aquell fragment d’un present efímer, volàtil, que esdevé passat a l’acte i que només perdura durant un instant insignificant de les nostres vides. La tècnica per aconseguir-ho, certament, ha evolucionat de bracet de la tecnologia. Una cosa són les mans que dibuixen, d’una manera esquemàtica i gairebé monocromàtica, una cacera de bisons en el sostre d’una cova fosca i humida del Cantàbric; l’escena prèviament ha estat fixada dins el cervell d’un –o d’una– habitant del paleolític superior i, posteriorment, revelada en el suport petri de la caverna. Una altra cosa és l’acció de l’índex en prémer el dispositiu d’una càmera digital, que genera un munt de zeros i uns que queden fixats (revelats) en una placa de cobalt; degudament interpretats, els impulsos electromagnètics són capaços de generar una reproducció que conté milions de colors. Ambdues escenes són, segons el meu parer, accions d’un mateix concepte. A l’una i l’altra només les separa l’evolució tecnològica.

manifestar que la revolució informàtica s’ha produït fa més de 20 anys. L’ús massiu d’aquests avenços, no pas la descoberta dels ginys, és el que els fa populars. Una cosa semblant ha passat amb la fotografia. Va ser després d’algunes dècades, fins ben entrada la segona meitat del segle xx, quan va esdevenir un element de consum generalitzat per a la majoria de nosaltres. Des de les plaques de metall producte del procés de la daguerreotípia passant pels calotips, platinotips, cianotips, papers a l’albúmina, ambrotips, ferrotips i papers al col·lodió fins a les plaques de vidre a la gelatina i les pel·lícules de polièster, la fotografia fins no fa pas gaires anys era una disciplina reservada als professionals i a uns quants aficionats que podien permetre-se’n la pràctica. El món digital, relativament recent, ha canviat enormement tot aquest panorama.

De tant en tant, però, durant el llarg camí d’aquesta evolució, es produeix un fet –una descoberta, un invent fruit de l’enginy humà o de la casualitat– que sacseja més del compte la seqüència lineal i calmada de la ciència. Fa 175 anys, poc més o menys, que es va produir un d’aquests avenços. Un francès, Louis Daguerre, patentava un procediment que permetia fixar la realitat damunt d’unes plaques metàl·liques. Per primera vegada, la ment humana no actuava d’intermediari entre la realitat i l’objecte creat. L’invent era la conjunció d’altres invents, d’altres descobriments que l’ésser humà, amb els segles, havia experimentat: la cambra fosca, les propietats químiques de certs minerals, les característiques òptiques de les lents... Havia nascut la fotografia, l’art d’escriure amb la llum o, més ben dit, la tècnica per fixar els rebots lumínics de la realitat o, més poèticament, la màgia que feia perdurable un instant.

Els anys i els segles, el pas del temps en definitiva, actuen damunt els objectes que han sobreviscut fins a nosaltres com el riu que transporta contínuament els sediments que diposita en capes al seu llit, i els proporcionen un valor patrimonial que no tenen, probablement, en el moment de ser creats. Aquest recull fotogràfic de Sant Joan de les Abadesses és un testimoni, per força selectiu però, tanmateix, representatiu, de com els objectius de les càmeres de professionals, d’afeccionats o simplement de curiosos han immortalitzat la quotidianitat de la nostra vila; són, en alguns casos, exemples de supervivents d’aquest art projectat damunt la nostra vila. I el pas dels anys, a més de convertir les imatges en objectes preuats, ens les fa observar com si fóssim els passatgers d’una màquina del temps, perquè revivim una realitat pretèrita no viscuda per la majoria de nosaltres. La contemplació d’una d’aquestes fotografies alimenta la nostra curiositat i ens complau de mirar-la. Alguns ho fem amb un posat escrutador del passat; d’altres, els contemporanis d’aquella realitat, ho deuen fer amb una certa nostàlgia, sobretot per les implacables conseqüències del pas per aquesta vida.

La majoria dels grans invents de la humanitat segueixen les mateixes pautes d’implantació –o, si es prefereix, de popularització. Els ordinadors, per exemple, ja fa més de 70 anys que existeixen, però a ningú no se li acut de

Diuen que una de les característiques de l’art és la capacitat d’una obra d’interrogar l’espectador: més enllà de les consideracions creatives i tècniques, per aquest motiu la fotografia es considera el vuitè art.

Introducció

Com el seu títol indica, aquesta obra és un recull gràfic de la vila de Sant Joan de les Abadesses. Forma part de la col·lecció L’Abans que l’editorial Efadós dedica des de fa temps a viles i ciutats del nostre país. Conformen aquest volum més d’un miler de fotografies, totes elles documentades. La més antiga que s’ha pogut datar és del 1868: una imatge del pont Vell que va formar part d’un àlbum de monuments per a l’Exposició Universal de París. No és pas aquesta, però, la instantània més antiga que publiquem: una vista de les façanes del Ter té encara uns quants anys més, ja que no s’hi aprecia la casa Gorina, que fou bastida precisament el 1868. A l’hora de fixar el límit cronològic modern del recull, s’ha escollit un moment emblemàtic: la inauguració de la reconstrucció del pont Vell, el 1976. Coincidint simbòlicament amb la fi del franquisme, el pont que durant tants segles havia estat entrada i sortida de la vila tornava a dibuixar la seva arcada i tancava una de les ferides que havia deixat la Guerra Civil. Una petita part de les fotografies que apareixen en el llibre ja havia estat objecte de publicació: Sant Joan té la sort de disposar d’una considerable bibliografia local, i, gràcies a les monografies que s’editen des de fa més de quatre dècades per la Festa Major, s’ha fet difusió de força material gràfic de la vila. Tanmateix, la major part d’imatges que presentem són inèdites. La funció d’aquesta col·lecció és, precisament, treure a la llum aquelles fotografies que la gent guarda a casa, de les quals de vegades no s’és prou conscient que ja han adquirit un valor històric i patrimonial. En aquest punt hem de destacar la generositat de les famílies i particulars de la vila, que han contribuït amb entusiasme a la confecció d’aquest nou gran arxiu fotogràfic. Vagi per davant de tot el nostre agraïment a tots ells per la seva col·laboració, com també a l’equip de recol·lectors i als autors dels textos. Aquesta implicació és el viu reflex de la pregona estima que manifesten els santjoanins per tot allò que es refereix a la seva vila.

NICOLAU COMA LLITJÓS / ARXIU PICOLA

Cal destacar especialment les imatges dels fotògrafs professionals locals. S’ha recuperat una part del fons Vergés i s’ha fet una tria força extensa de l’obra d’Eudald Esteve i de Ramon Serrat a partir dels clixés conservats. Una altra part del material prové de diversos arxius. L’Arxiu del Monestir de Sant Joan posseeix una bona col· lecció d’imatges que ha anat aplegant amb els anys, i també el notable fons fotogràfic de l’Arxiu Blanxart. L’Arxiu Històric Municipal i altres col·leccions d’abast nacional també hi aporten una part del material. El llibre està estructurat en set capítols, cadascun d’ells escrit per una mà diferent, que valoren diversos aspectes: l’estructura urbanística, les tradicions i actes festius, el patrimoni monumental, les activitats culturals, de lleure i d’esport, la vida a pagès, el món del treball, el comerç, el transport i les comunicacions, i, finalment, l’ensenyament. Per aquest llibre hi van desfilant molts santjoanins i santjoanines que han viscut al llarg de les dècades que comprèn el recull. Alguns potser s’hi reconeixeran o bé hi sabran trobar un avantpassat seu. Potser alguns dels vilatans que apareixen en les imatges més antigues quedaran en l’anonimat, però també ens il·lustren sobre la vida a Sant Joan en aquelles èpoques. Tots ells, des d’un moment congelat en el temps, ens interpel·len i ens ajuden a conèixer millor l’essència de Sant Joan de les Abadesses.

URBANISME I PAISATGE / CENTRE HISTÒRIC

Capítol I

Carrers i places, evolució urbanística de la vila

ONEG AUTOR DESC

JA UT / AB-AMS

A finals del segle ix, el comte Guifré va fundar el monestir de Sant Joan i va reorganitzar el territori. Tot i que existia un nucli entorn de Sant Pol, a partir del segle xiii el monestir impulsà la formació d’una vila nova, ben planificada i emmurallada, que correspon a l’actual Vila Vella. A partir del segle xix, amb l’arribada del tren i la industrialització, la vila bull d’activitat i s’expandeix progressivament pel pla, fora muralles, i cap a l’altra riba del Ter. En el desenvolupament dels carrers i de les places de la vila s’hi entreveuen les empremtes que hi ha deixat la història i els esforços i anhels dels santjoanins.

a vila de Sant Joan de les Abadesses està situada a 773 metres d’altitud, a la ribera del riu Ter, que recorre el seu terme de llevant a ponent. El nucli urbà el formen dos sectors ben diferenciats a cada banda del riu que es comuniquen per dos ponts. Fora del nucli hi ha dues colònies fabrils i, escampades pel terme municipal, les cases de pagès. Els masos més propers a les planes són els més importants i es caracteritzen per eixides arquejades i façanes blanquinoses. Els altres, escampats pel territori més abrupte, són de menor entitat. La primera notícia històrica està documentada en l’acta de fundació del monestir dedicat a sant Joan pel comte Guifré i la seva muller l’any 887. Emma, filla dels comtes, fou la primera abadessa de la comunitat benedictina. El nucli primitiu de la vila se situa entorn de l’església de Sant Pol i forma un conjunt edificat separat del mateix monestir i de les seves dependències. D’aquest nucli inicial es manté la traça de tres carrers: el Camí Ral, que és l’antic camí que, venint de Ripoll, travessa el Ter pel pont Vell i segueix en direcció a Camprodon; el carrer de Berenguer Arnau, com a eix principal, i el carrer del Mestre Guiu. Amb el creixement demogràfic dels segles successius, es generalitza a tot Europa un

desplaçament de diferents activitats, que es van concentrant en les poblacions. En aquest context, a iniciativa de l’abat del monestir es plantejà la construcció del nou nucli d’acord amb un traçat previ. Així neix la Vila Nova –paradoxalment, l’actual Vila Vella– en els terrenys anomenats el Vinyal, situats a l’oest del monestir i delimitats per tres dels quatre costats per les lleres del Ter i l’Arçamala, que discorren en un nivell inferior. L’estructura parteix d’un pla de carrers rectes i d’una plaça que centra el reticle. El carrer de Corriols, antic carrer de l’Aigua, fa d’eix vertebrador de la resta de carrers perpendiculars, que formen un seguit d’illes allargades en direcció de llevant a ponent. A inicis del segle xiii, el terreny del Vinyal ja s’havia parcel·lat i s’establien condicions i requisits per ocupar-lo. Es construeix la muralla que, tot aprofitant les condicions geogràfiques definides pels rius, ressegueix els seus cursos per tres dels seus costats. L’altre costat té un traçat rectilini que, partint del nucli monàstic, arriba fins al Ter. Pel que fa al traçat dels carrers, la Vila Vella manté la seva estructura bàsica. Les edificacions són d’una tipologia de cases arrenglerades entre mitgeres amb dues façanes que donen als carrers, i estaven habitades majoritàriament per una sola família. A finals del segle xix, amb l’arribada del ferrocarril i la

La fotografia de la pàgina del costat, d’abans del 1868, és la més antiga conservada de Sant Joan i mostra la part que antigament ocupava la muralla que donava al riu Ter. A dalt, una imatge de la dècada del 1880 il·lustrativa de la configuració antiga de la vila. En primer terme, Sant Pol, i, al fons, encara sense construccions que en privin la visió, el monestir i el turó de les Tres Creus. AUTOR DESCONEGUT / AMSJA

11 15

CARRERS, PLACES I PONTS

7 1

6 3

9 10

4 2

PUNTS D’INTERÈS

Aquesta fotografia panoràmica obtinguda des del Pla del Roser es pot datar entre finals de la dècada dels vint i principis de la dels trenta del segle xx. Ofereix una bona visió de conjunt de Sant Joan de les Abadesses. A l’esquerra es veu els edificis de la zona de l’estació de ferrocarril (1), als quals s’accedeix a través de la pujada de l’Estació, que comença a la carretera de Ripoll (2). Una de les indústries més importants

de Sant Joan era la fàbrica de J. Espona (3), dedicada al tèxtil. Al seu costat hi ha el pont Vell (4), d’origen medieval. La seva forma d’esquena d’ase s’havia anat suavitzant per tal de facilitar el pas dels carruatges. En la data en què fou obtinguda aquesta panoràmica, ja feia uns deu anys que s’havia obert al trànsit el pont Nou (5), inaugurat l’any 1920. Prop de l’església de Sant Pol (6), la vila anava creixent amb nous carrers i places, com la de Josep

Anselm Clavé, i alguns edificis públics notables. S’observa també la muntanya de Sant Antoni (7), amb una ermita molt popular entre els santjoanins. Destaquen, entre la resta d’edificis, el monestir de Sant Joan (8) i el seu campanar. L’església romànica actual fou bastida el segle xii, quan el monestir era regit per una canònica agustiniana. Al seu darrere es veu la carretera d’Olot (9), que mena cap a la

Garrotxa tot travessant el coll de Santigosa. La Vila Vella (10) s’estén, des del segle xiii pel pla conegut com el Vinyal. Les cases del carrer Jussà formen un front de façanes, algunes amb grans obertures, abocades sobre el curs del riu Ter (11), que aquí rep les aigües de la riera d’Arçamala. Un altre dels turons que envolten Sant Joan és el de les Tres Creus (12). Als seus peus, la Plana, encara sense urbanitzar.

AUTOR DESCONEGUT / Fons LLUÍS MIQUEL RIGAU

CARRERS, PLACES I PONTS

industrialització i el consegüent augment de població, comença la transformació d’algunes cases en pisos i l’ocupació de patis i horts. La seva fesomia es veu alterada, encara, a partir dels anys seixanta del segle xx amb el creixement en altura d’alguns edificis. Els darrers anys s’ha emprès la rehabilitació d’un nombre important de façanes, la renovació d’instal·lacions i una nova pavimentació de carrers i places. La restauració del Palau de l’Abadia i del Palmàs, i la creació del parc de la Muralla, guanyat com a espai públic que valora l’antiga muralla, com també les noves connexions amb els carrers Jussà i de Corriols, han contribuït d’una manera decisiva a la revitalització i a la nova imatge del conjunt de la Vila Vella. Cal relacionar directament l’evolució urbana de Sant Joan durant el segle xix amb l’explotació de les mines de carbó d’Ogassa, que propicia l’arribada del ferrocarril i, al seu torn, l’augment d’activitat econòmica i de població. Com en altres poblacions catalanes, i en previsió d’un creixement ordenat, l’any 1896 es dissenya

un Pla d’Eixample que abasta la meitat de la plana a l’est de la Vila Vella. Aquest pla defineix un reticle d’illes quadrades que parteixen de l’orientació definida per la muralla i l’espai de l’Era Gran (l’avinguda i el passeig del Comte Guifré), el carrer d’Olot (actual de Pere Rovira) i el carrer del Raval (ara del Beat Miró), que són les direccions dels camins preexistents i que es regularitzen amb la definició de les amplades dels carrers amb vials i voreres arbrades. La regularitat d’aquest reticle només és trencada per la carretera de Camprodon, que, partint del punt on s’inicia el carrer de Ramon d’Urg, travessa la plana amb una diagonal sinuosa fins al punt anomenat la Y grega, on comença la carretera d’Olot, en el límit del terreny planificat. Seguint aquest pla urbanístic es construeixen edificis en els carrers del Beat Miró, de Pere Rovira i de Joan de Socarrats, a més de l’avinguda i passeig del Comte Guifré. També segueixen la traça d’aquest pla les façanes del costat nord de la plaça Clavé, que correspon a la carretera desplaçada de l’antic Camí Ral. La construcció del pont Nou i la urbanització

ROISIN / Fons FAMÍLIA POUS-CAMPS

L’any 1925, l’arquitecte Jeroni Martorell redacta el projecte de Nuevas Alineaciones, que preveu diverses illes i tres places fins a la carretera del cementiri, avui passeig de Jaume I. Un encert remarcable d’aquest pla és la creació de la plaça Clavé, que, com a nou lloc de centralitat urbana, ocupa l’espai situat entre els absis de Sant Pol i les traces antiga i nova de la carretera de Camprodon. Fruit d’aquest moment són alguns edificis singulars, com les noves escoles o l’escorxador, que, juntament amb algunes cases particulars i la casa i magatzems Tarré, contribueixen a definir les noves vies. El creixement urbà queda pràcticament estancat durant els anys de la Guerra Civil i posteriors. Quan, amb el desarrollismo dels anys seixanta, coincideixen les necessitats d’habitatge amb una certa anarquia i permissivitat en matèria urbanística que la modificació del 1969 no va evitar, l’Eixample continua expandint-se seguint aproximadament el pla del 1925 pel que fa al traçat dels carrers, però amb una evident densificació, augment d’altura dels edificis i ocupació dels terrenys de les places previstes, amb la consegüent disminució de l’espai públic. La zona de la Colònia Espona, obra de Duran i Reynals, amb els seus espais enjardinats, de qualitat espacial i constructiva, amb prou feines compensa l’encongiment d’alguns carrers de més amunt i l’adotzenament d’algunes construccions. La forta demanda d’habitatge al tombant del segle va propiciar que la tipologia edificatòria prevista en el Pla general del 1987, redactat per l’arquitecte Pere Solà, s’adaptés amb el Pla parcial de la Coromina del Bac. El passeig de

ROISIN / Fons JOSEP BOSC CANAL

de l’anomenada travessia (el carrer de Comella) fan que es defineixi el nou traçat de la carretera de Camprodon, que s’incorpora en bona part al traçat ortogonal de l’Eixample.

Jaume I fa el traspàs a una nova tipologia urbana que, si bé és continuïtat de l’Eixample pel que fa a la prolongació dels carrers principals, introdueix un canvi de direcció amb una suau curvatura per tal d’adaptar-se a la forma de la plana i optimitzar-ne l’assolellament. La urbanització de la Plana era concebuda com una ciutat jardí que partia del traçat d’uns vials sense una definició prèvia de la mida de les parcel·les. S’estén a ponent de la vila, a l’altra banda de l’Arçamala. Es va començar a urbanitzar a mitjan segle xx. Les seves cases envoltades de jardí són de característiques variades segons el gust del seu creador. Algunes havien tingut amplis jardins amb una varietat de plantes molt notable. La zona esportiva construïda els anys setanta i altres residències han anat omplint aquest indret, que els darrers anys s’ha estès també a la plana del Molí Petit. Com la major part de les poblacions del país que tenen un curs d’aigua, també van establir-se a Sant Joan dues colònies fabrils. Ambdues tenen en comú els edificis propis d’aquests nuclis. La Colònia Jordana (cal Gat) està situada a ponent de la vila, bàsicament a l’esquerra del riu. Es nodreix de la resclosa de la Roca. La Colònia Llaudet (el Pagès), ubicada ribera amunt, era un centre productor de filats de cotó des del 1901.

Al costat, des de la pujada de Sant Antoni s’observa com l’avinguda i el passeig del Comte Guifré separen la Vila Vella de l’Eixample. La muralla els recorria pel seu límit est i desembocava en els absis del monestir, que, convenientment reforçats, en formaven part. Després prosseguia per la torre de l’Almoiner i la plaça de l’Abadia, com es veu a dalt. Ambdues postals són de principis del segle xx.

CARRERS, PLACES I PONTS

Des d’aquesta perspectiva d’inicis del segle xx s’observa la Vila Vella amb la resta del contorn de la muralla, que continuava el seu recorregut vorejant els meandres de l’Arçamala. A baix, a la dreta, s’aprecia la torre de Vidrà. Seguint el recorregut de la riera, arribava a l’actual parc de la Muralla, on avui hi ha el llenç millor conservat de tot el perímetre. A l’altura de l’aiguabarreig del Ter i l’Arçamala tornava a fer un gir de 90 graus per enllaçar amb el tram de les actuals façanes del Ter. AUTOR DESCONEGUT / Fons JOSEP BOSC CANAL

ROISIN / Col·lecció RAMON MASSÓS

CARRERS, PLACES I PONTS / VILA VELLA

LA PLAÇA MAJOR, EL COR DE LA VILA VELLA La plaça era el centre de la vida urbana derivada de l’establiment del mercat setmanal. Amb aquesta finalitat es van construir uns edificis amb voltes que, pel que fa a la façana nord, tenien una doble crugia. A banda i banda de la plaça hi ha les edificacions més majestuoses, residències de les famílies més notables, i les activitats i els establiments més reputats. L’espai de la plaça és pràcticament quadrat i s’ha mantingut al llarg del temps. La font, un element imprescindible en una plaça major, ha estat sempre en el racó on hi ha l’actual. Se’n sap d’una de pedra, gòtica o barroca, que es va substituir l’any 1903. Fins abans de la Guerra Civil era de terra i únicament les voltes tenien lloses o empedrats de còdols de riu. En les voltes del costat nord feien una sanefa al davant d’una llosa que havia estat la taula del gremi de paraires i mesura oficial. En destaquen les cases de can Blanxart i can Vilella, situades una davant de l’altra. La primera, encara que envellida, té una elegant i ordenada façana que és el resultat de la unió dels dos edificis originaris.

El seu interior encara conserva una part de la decoració romàntica dels seus millors anys. Can Vilella ocupa tota l’illa de ponent i en destaquen el jardí interior i una façana principal singular. Les plantes baixes havien estat ocupades per diferents establiments. A la cantonada amb el carrer de Corriols hi havia hagut el cafè de can Narat. La casa que fa racó al sud-oest, ca la Madrona, era l’estanc, botiga de queviures i taverna, i hi visqué el compositor Ramon Serrat i Fajula. A can Vilella sempre hi ha hagut un forn i una botiga que ha mantingut una delicada decoració de fusta en les portes i l’enteixinat del sostre. Finalment, ca l’Espardenyer. En un altre costat de la plaça, en la darrera dècada del segle xx s’hi va construir l’actual Casa de la Vila, que ocupava els solars de l’antic Ajuntament i del casal de can Toralles, el portal de brancals de pedra del qual es va incorporar com a entrada del nou edifici. Amb el creixement de la vila, algunes de les activitats que tenien la plaça com a marc s’han desplaçat a altres espais. La plaça Major, però, segueix essent l’espai emblemàtic i el marc lligat a les millors tradicions de la vila, que conviuen amb altres manifestacions culturals i lúdiques que s’hi han incorporat els darrers anys.

ROISIN / Fons JOSEP BOSC CANAL

PLAÇA MAJOR

La Vila Vella constitueix un model de les anomenades viles noves medievals. Es caracteritza pel seu traçat rectilini a partir de dos eixos perpendiculars –el carrer Major i el carrer de Corriols–, en l’encreuament dels quals s’ubica la plaça Major. Al costat, les façanes nord i oest, amb el casal de can Vilella. En aquesta pàgina, des de les voltes d’aquest casal, es veu can Blanxart i, a l’esquerra, el carrer Major. L’obelisc-fanal del mig de la plaça s’hi va col·locar el 1920.

CARRERS, PLACES I PONTS / VILA VELLA

PLAÇA MAJOR

A la imatge, de l’any 1908, es veu com un bon nombre de santjoanins de diverses edats s’apleguen a la plaça Major per sortir a la fotografia. En un dels balcons de casa seva, i presidint l’escena, s’observa la família Blanxart, propietaris d’aquest casal que duu el seu nom. La planta baixa havia acollit una adrogueria i cereria. A l’esquerra, la façana de can Rol. En els seus baixos hi havia instal·lat un altre dels establiments emblemàtics de la plaça, una espardenyeria.

AUTOR DESCONEGUT / AB-AMSJA

AUTOR DESCONEGUT / Fons JORDI CANELLES BERTRAN

CARRERS, PLACES I PONTS / VILA VELLA

PLAÇA MAJOR

Tot i el desplaçament de la centralitat provocat per l’expansió urbanística, la plaça Major s’ha mantingut com a indret on tradicionalment tenen lloc una gran part de les activitats lúdiques de Sant Joan. En aquesta pàgina, una ballada de sardanes a principis del segle xx. A la pàgina del costat, a dalt, la plaça des de l’angle on el 1903 s’instal·là la font de ferro que es veu en primer pla i que es retirà el 1929. A baix, la plaça en un acte commemoratiu en plena postguerra.