Sitges. Recull gràfic 1870-1965

El Garraf

Sitges

Recull Gràfic 1870-1965

l’Abans |547

sions de l’obra han estat incorporades al vocabulari popular. A través dels personat-ges de l’alcalde Garrofa, el secretari Pallanga, el rabadà Llufa i els lladres Farruc i Grillat, El primer Nadal dels pastors recull les tres línies argumentals que caracteritzen els Pastorets: la vinguda al món del Messies, la lluita entre el bé i el mal, i les peripècies dels pastors.

Alumnes del col·legi de les mercedàries al Teatre Prado, cap a 1958-1959. A més de les funcions que es feien al Patronat d’ASC, cada Nadal els alumnes de les escoles sitgetanes muntaven alguna escena dels Pastorets.

En la imatge, entre d’altres nenes, es distingeixen Angelina Raventós, Mercè Montaner, Beatriz Carbonell, Salvador Romeu, M. Àngels Lluís i Laura Carbonell.

548 | l’Abans

Un altre element popular de les festes nadalenques, fortament arrelat en el costumari ciutadà, és el pessebre, mitjançant el qual es commemora d’una manera plàstica la Nativitat de Jesús en el portal de Betlem. Els pessebres han estat presents a Sitges des de qui sap quan. Al final del segle XIX, les cròniques ja ens diuen que, les tardes de Nadal i Sant Esteve, hi havia el costum generalitzat –i vigent fins fa poques dècades– d’anar a visitar els pessebres de les cases particulars, i també els que estaven exposats en els diferents col·legis, l’ermita de Sant Sebastià, l’hospital i el santuari del Vinyet; de la realització d’aquest últim cada any en tenia cura un artista de la vila.

Sota l’impuls de la FJC de Sitges, el 1931 s’organitzà per primera vegada a la vila un concurs de pessebres. Un dels seus promotors més actius fou Josep Artigas i Serveto, que introduí entre els pessebristes locals la tècnica de fer els motlles amb sorra. A partir dels anys cinquanta es reprengueren els concursos sota el guiatge de l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia. Allà es donaren a conèixer diversos aficionats que avui dia són tot un referent en l’àmbit pessebrístic local, com, per exemple, Arcadi Amorós, Josep Aleacar, Ramon Artigas, Nati Ventura i Jordi Pañella, entre d’altres. Aquesta

activitat nadalenca de l’associació es mantingué durant gairebé quatre dècades, fins que el 1992 els seus membres s’integraren en la secció pessebrista de l’Agrupació de Balls Populars de Sitges, que d’aleshores ençà és la que organitza els concursos de pessebres.

Celebracions populars i religioses de Nadal i Sant Esteve Les diades nadalenques de fa mig segle eren força diferents de les d’avui dia. Antany es respirava un ambient molt més casolà i pausat, sense els excessos consumistes que les darreres dècades han convertit aquestes festes en sinònim de gastar.

Els preparatius del Nadal començaven pels volts de Santa Llúcia. Mentre els més petits buscaven el lloc adient on muntar el pessebre, els adults compraven les primeres viandes. El dia de Sant Tomàs –21 de desembre–, molts sitgetans

A dalt, full volant en què s’anuncia la representació d’El primer Nadal dels pastors al Patronat, el desembre de 1941. A baix, representació dels Pastorets a càrrec dels alumnes de l’Escola Pia, al final dels anys cinquanta. Entre d’altres s’hi reconeixen Isidre Junyent i Josep

l’Abans |549

A dalt, Llucifer acompanyat dels pecats capitals, el 1957.

Entre d’altres, Jaume Orrit, Josep A. Casanova, Jordi Albors i Jordi Farrerons. A baix, Ramon Mestres, Sebastià Gironès, Salvador Martínez i altres persones que intervingueren en els Pastorets del Nadal de 1958-1959. En la pàgina de la dreta, a dalt, membres de l’Agrupació Teatral del Patronat, cap a 19601963. Entre d’altres, Josep M. Rosés, Isidre Pañella, els germans Candel, Josep Clarà, Manuel Vives i Xavier Canals. A baix, intèrprets dels Pasto-rets, a l’inici dels anys seixanta. Entre d’altres, Blai Fontanals i

550 | l’Abans

s’arribaven fins a Vilafranca del Penedès per adquirir el gall o el pollastre que havia de presidir la taula de Nadal. La vigília de Nadal es matava la bèstia i, un cop ben farcida de prunes i pinyons, es duia a cal forner per a la seva cuita. A la tarda, la mainada practicava el ritu ancestral de fer cagar el tió i, després de sopar, tota la família es dirigia cap a la parròquia per assistir a la missa del gall i adorar la imatge del nen Jesús col·locada al peu de l’altar.

L’endemà era costum anar a l’ofici solemne que se celebrava a les deu del matí i al qual concorrien les autoritats. De retorn a casa, grans i petits col·laboraven a preparar la taula per al dinar de Nadal, que tradicionalment consistia en sopa de galets i carn d’olla, pollastre rostit i, per postres, neules i torrons. A mitja tarda, es representaven els Pastorets al Patronat i, a la nit, hi havia quinto al Prado i al Retiro, que aquells dies organitzaven també ses-sions de ball i de cinema. Per Sant Esteve, la gent acudia al santuari del Vi-nyet, on al matí es feia un ofici i, a la tarda, un rosari pastorívol cantat pel

l’Abans |551

552 | l’Abans

L’Hotel Cau Ferrat, el carrer de Francesc Gumà

i el Bar Odón al començament dels anys trenta.

l’Abans |553

De les fondes als hotels: l’evolució de la indústria hotelera el darrer segle ’arribada del ferrocarril i la progressiva importància de Sitges com a lloc d’estiueig –on les famílies barcelonines venien a prendre els banys de mar– afavoriren l’aparició a la vila dels primers establiments d’allotjament per a forasters. En el seu llibre Una excursión por Cataluña (1888), Gaietà Cornet esmenta ja la Fonda Subur de Francesc Carcolse, que funcionà durant dues dècades tant al carrer de Sant Gaudenci com al de les Parellades. El buit deixat per Carcolse, que marxà de Sitges el 1899, l’omplí Josep Urgell, que aquell mateix any inaugurà el Gran Hotel Subur on anteriorment hi havia hagut la fonda del mateix nom. Quan l’any 1916 Urgell construí el nou Hotel Subur al capdavall del carrer d’Espanya, l’antic fou adquirit per Lluís Carbonell, que, després de fer-hi unes reformes, el reobrí al públic amb el nom d’Hotel Sitges.

L

Menjador d’estiu de l’Hotel Sitges, vers l’any 1920. L’establiment fou inaugurat el febrer de 1917 per Lluís Carbonell i Soler, que anteriorment havia tingut l’Hotel Milanesa, obert al carrer Major cap a 1913 i traslladat més endavant al carrer de Jesús. A la seva mort, els hereus de Carbonell es feren càrrec del negoci i el mantingueren actiu fins a la dècada de 1990, en què fou enderrocat per construir-hi un edifici d’habitatges.

554 | l’Abans

Entre el final dels anys vint i el 1936, coincidint amb la creació de la Societat d’Atracció de Forasters i de l’eslògan «Sitges, Platja d’Or», la vila esdevingué una de les destinacions preferides del turisme estatal i internacional. Fou en aquell període que s’inauguraren l’Hotel Cau Ferrat, la Pensió Rosés –regida per una família de pescadors encapçalada per Josep Rosés– i l’Hotel Terramar Palace. L’obertura d’aquests establiments comportà que es dupliqués i es diversifiqués l’oferta hotelera sitgetana.

El boom turístic i l’expansió del sector hoteler sitgetà Després de la Guerra Civil, el retorn del turisme internacional no es produiria fins a l’inici dels anys cinquanta. L’evolució que seguiria, però, seria molt diferent de la que havia caracteritzat el primer terç del segle XX. La millora de carreteres i vies ferroviàries, d’una banda, i les prestacions socials que els països europeus implantaren per a les classes treballadores, de l’altra, farien emergir el fenomen del turisme de masses. Com en moltes poblacions de la cos-ta mediterrània espanyola, Sitges s’abocà a aquesta nova activitat, que aviat fou vista com la gallina dels ous d’or i que acabà provocant un creixement accelerat, però caòtic, de les infraestructures i dels serveis turístics.

Les dècades de 1950 i 1960 vingueren marcades per l’obertura de nous hotels i residències de categories diverses. Al mateix temps, força particulars que no tenien res a veure amb el sector, però que estaven atents als canvis que experimentava el poble, s’engrescaren a llogar habitacions als estrangers que

En la part superior, l’Hotel Miramar vist des de la Torreta, la dècada dels anys cinquanta. En la part inferior, grup de cuiners del mateix hotel, l’octubre de 1955. S’hi reconeixen Albert Bigaire, Jaume Grimau, Ramon Corretgé i Antoni Juhé, entre d’altres.

l’Abans |555

A dalt, cambrers de l’Hotel La Ribera, l’any 1962. D’esquerra a dreta, Tomàs Rodríguez, Ramon Comas, Antonio Alcázar, Jaume Andreu –que feia les funcions de maître–, Vicenç Camps, Manolo González i Jaume Raventós. A baix, la façana de l’hotel, situat a la cantonada del passeig de la Ribera amb el carrer de Sant Pau, al començament dels anys seixanta. L’establiment fou inaugurat el 19 de març de 1950 per Josep Gombau, la seva esposa Ernestina Almirall i la seva filla Nati. Des de 1994 l’edifici allotja l’Hotel Celimar.

556 | l’Abans

no podien –o no volien– allotjar-se en un establiment hoteler. Arran d’aquesta pràctica cada vegada més estesa i visible –sobretot per la proliferació, en façanes i balcons, de rètols oferint dispesa en diferents idiomes–, moltes famílies sitgetanes afegiren als ingressos habituals uns altres de com-plementaris que els permeteren millorar el nivell de vida.

Al començament dels anys cinquanta, Sitges disposava de quatre hotels i d’una desena de pensions i residències. Entre els primers, el més car i luxós era l’Hotel Terramar, on només podien hostatjar-se els turistes d’un alt poder adquisitiu. Hi havia, després, dos hotels de primera categoria: el Subur i el Miramar, aquest últim inaugurat l’estiu de 1947 a l’antiga casa Aleix Vidal i Quadras. Tancava la llista l’Hotel Sitges, que en aquella època tenia la qualificació de segona categoria. Quant a les residències i pensions, la majoria estaven situades en la façana marítima, tot i que també n’existia alguna al mig del poble. Anant de la Fragata a l’avinguda de Sofia, es trobaven les pensions Bahía, La Ribera, Mediterránea i Mare Nostrum. Al començament del passeig Marítim hi havia la Residència Villa Natalia i, més enllà, al carrer del Bruc,

A dalt, propietaris i treballadors de l’Hotel Lido, del carrer de Bonaire, cap a 19591960. Entre d’altres, José Soto, Maria Batlletes i el grum Armando Valera. A baix, personal de l’Hotel Bahía acompanyat d’un grup de turistes suecs, l’estiu de 1964. L’establiment fou inaugurat per Joan Delgado els anys cinquanta i avui encara funciona, tot i que el seu nom és Madison Bahía. Entre d’altres s’hi reconeixen Salvador Mirabent, Antoni Rafecas, Joaquín Navarrete, Antonio Suárez, els Milà pare i fill, Cenzano i J. M. Figueras.

l’Abans |557

la Residència del Mar. Completaven la nòmina la Residència Mas Sant Bartomeu, situada a les Forques, i les pensions Cau Ferrat, Torner i Julián.

En la part superior, una vista de l’Hotel Calípolis el juliol de 1963, quan faltava poc perquè s’obrís. En la part inferior, brigada de cambrers de l’hotel, l’any 1964. S’hi reconeixen Aureli M. Ródenas, Francisco Falomir, Santi Gordo, Jaume Rosell, Manuel Carrión, Víctor Sales i Joan Noguera, entre d’altres.

558 | l’Abans

En només un lustre –de 1952 a 1957–, la indústria hotelera sitgetana es multiplicà gairebé per tres i va passar de 15 a 41 establiments d’allotjament. Quatre anys més tard ja n’eren 67 i el 1965 arribaven al centenar. Dels nombrosos establiments que s’inaugu-raren en aquell període del boom turístic, avui dia encara en funcionen uns quants, que foren reformats la dècada de 1990; és el cas dels hotels Platjador, Calípolis, Sitges Park, Capri-Veracruz, Arcadia i Montserrat. Dels ja desapareguts cal esmentar, entre d’altres, el Florida, el César, el Lido, el Caramelles, el San Francisco, el Londres i el Luna Playa.

En vigílies dels Jocs Olímpics de 1992, obriren portes els hotels Meliá Sitges, San Sebastián Playa i Estela Barcelona –tots ells adreçats a atreure un turisme de qualitat i de congressos– i el 2004 s’inaugurà el Dolce Sitges, ara