Torelló. Recull gràfic 1879-1965

Osona

Torelló Recull Gràfic 1879-1965

Una ordenada processó d’escolars dedicada a sant Fortià En aquesta plana, imatge de la processó de sant Fortià al seu pas pel carrer Ample, avui de Mn. Parassols, a la meitat dels anys 40. A les imatges de la dreta, a dalt, la processó de sant Fortià amb la imatge del sant al carrer Ample, davant l’església, pels volts dels anys 50. A baix, el dia de sant Fortià a la plaça Nova, plena de canalla, amb la senyoreta Trini i la senyoreta Encarna. Els nens porten encara el pendonet de la processó i esperen el berenar i poder entrar al Cirvianum per gaudir d’una doble sessió de cinema, el 1954.

32 | L’Abans

En arribar el setè dia del mes de novembre, se celebrava una missa solemne a la parròquia de Sant Feliu, amb la participació de tots els nens i els membres del consistori. Després de la missa, al migdia, hi havia ballada de sardanes a la plaça Nova. A la tarda arribava el torn de la mainada de tots els col·legis de la vila, que eren els autèntics protagonistes de la festivitat.

Els infants de les escoles públiques i els de les privades sortien tots plegats en processó en honor del màrtir. Els alumnes, ben mudats, es trobaven a l’escola i un cop s’havien ordenat per classes, sexe i edat sortien tots junts, acompanyats pels professors, en direcció a l’església parroquial, on s’iniciava la processó. A la mainada se li donava un pendonet, petit estendard originàriament de color vermell. Aquest pendonet es passejava al llarg de tota la processó mentre es cantava l’himne de sant Fortià: «Puig sou l’angelet que ens guia /per la senda que al cel va, / volarem amb vós un dia / cel amunt, sant Fortià».

Al capdavant de la processó hi anava un escolanet amb una creu, acompanyat d’un parell d’escolans amb ganfarons, grans estendards. Després, en fileres a banda i banda de carrer, hi anaven els nens i nenes separats per

L’Abans |33

escoles i grups d’edat, acompanyats pels professors respectius. Al mig, una coral d’infants, la Coral de Santa Cecília –entre el 1946 i 1955–, o una banda de músics, que amb el cant dels goig de sant Fortià acompanyaven la imatge del sant transportada en tabernacle. Tancava la processó el rector, acompanyat de diversos vicaris i les autoritats locals. La llarga processó estava amenitzada amb els cants de la canalla que, esverada per aquell esdeveniment extraordinari, provocava que en més d’una ocasió la processó semblés una olla de grills. Mentre els nois d’un extrem acabaven de cantar l’estrofa, els de l’altra punta tot just la començaven.

El recorregut de la processó era generalment el mateix: començava davant de l’església i sortien pel carrer del Pont, pujaven cap al carrer de Sant Miquel i de Sant Bartomeu; després giraven pel corredor de can Reig, s’entrava al carrer Nou i es baixava cap al carrer de Sant Feliu i la plaça Vella. Els actes s’acabaven de nou al davant de l’església de Sant Feliu.

Petits pendons vermells, insígnia del màrtir

Grup de nens amb el banderí de sant Fortià, de nou de color vermell, a la processó de l’any 1956 .

34 | L’Abans

Després de la Guerra, els pendons es van perdre i els primers anys de postguerra els mateixos nens fabricaven les seves banderoles amb paper. Posteriorment, al final dels anys 40, l’alcalde Josep Vidal, amb l’objectiu de reproduir la processó en la seva forma tradicional, va fer recuperar els pendons i se’n van construir de nou. Es va utilitzar paper de color blanc i pals de fusta de color vermell. Els guants blancs que les nenes duien a la pro-

cessó quedaven completament tenyits de vermell, ja que els pals es descolorien amb la suor, ben bé com si es tractés de sang. Al final dels anys 50 es varen construir nous pendons de roba i es va recuperar el color vermell que havien tingut tradicionalment.

El final de festa, la part més esperada de la diada Després de la cerimònia religiosa, els infants tornaven el pendó i se’ls donava berenar. A partir de 1957, uns quants nois i noies dels més grans eren nomenats pabordes i pabordesses, i aquests eren els encarregats de repartir el banquet als seus companys. El berenar consistia generalment en un llonguet amb una xocolatina, una taronja i, a vegades, per beure, un got de llet.

Per acabar la festivitat, es duia la canalla al Cirvianum o, en algunes ocasions, al cinema Catalunya, on se’ls oferia una sessió doble de cinema infantil amb el No-Do inclós.

Als anys 60, la festivitat va incorporar les competicions esportives entre les escoles, especialment els esports d’equip, com el futbol, l’handbol o el bàsquet. Als anys 70, aquesta festa típica de Torelló es va perdre i es va substituir per una festa infantil, de caire més general i que se celebrava a tot el país: la diada de Sant Jordi.

Alumnes dels Sagrats Cors amb una monja, sortint de l’escola en direcció a l’església, el dia de la festa de sant Fortià de l’any 1965.

L’Abans |35

36 | L’Abans

Vista de Torelló des del cam

mí de Rocaprevera, el 1913.

L’Abans |37

Santa Cecília, patrona dels músics l 22 de novembre se celebra santa Cecília, patrona dels músics, i a cada poble on hi ha una mica de tradició musical es realitzen alguns actes de veneració de la santa. A Torelló, els actes festius començaven al matí: es feia una missa solemne, cantada i tocada per una o altra orquestra. Despés de la Guerra, generalment era tocada per l’Orquestra Canigó. En alguna ocasió algun mossèn havia intentat que les dues grans orquestres torellonenques, les més importants de després de la Guerra, la Bofills i la Canigó, toquessin juntes la missa. Aquest fet, però, mai s’havia aconseguit, i és que la rivalitat entre una i altra era bastant gran.

E

Al final dels anys quaranta mossèn Ramon Vila va impulsar un petit festival per santa Cecília, que es feia a la tarda, al Teatre Cirvianum. Els diferents músics i grups de la vila s’unien per fer una petita audició, on cada grup interpretava algun número successivament, l’un darrere l’altre. Aquestes audicions no duraren gaire més temps que la presència del seu impulsor, és a dir, que a principi dels cinquanta es van deixar de fer.

Membres de l’Orquestra Bofills posen amb els seus instruments de vent i corda, el 1880.

38 | L’Abans

Per acabar la diada, els membres de la Cobla Canigó tenien el costum d’anar a dinar amb les respectives famílies en un restaurant; en canvi, els músics de la Cobla Bofills s’esperaven al vespre i anaven a sopar a l’Hotel Bosch, on era típic atipar-se amb peus de porc amb naps.

Una de les primeres fotografies de l’Orquestra-Cobla Bofills.

Fotografia de promoció de l’Orquestra-Cobla Bofills, el 1915.

La Cobla Bofills, l’orquestra més antiga de Torelló, encara en funcionament L’any 1880, els germans Francesc, Joan i Fortià Bofill, del carrer Nou, van constituir formalment la Cobla Bofills. També sabem que esporàdicament ja feia un cert temps que una colla de músics locals aglutinats per Josep Fontdevila i els germans Bofill i procedents de l’escola de música de can Reig tocaven amb el nom d’Els Rabents. S’explica que el dia que va arribar el tren a Torelló, l’u d’agost del 1879, una colla de músics encapçalats pels tres germans varen fer els honors al ferrocarril tocant des de dalt del campanar de l’església de Sant Feliu. Dos dels germans Bofills, concretament Francesc i Joan, s’acabaven de casar a Vic unes hores abans i varen deixar les respectives mullers per tal de venir a rebre el tren. De fet, però, no s’havien casat el mateix dia, sinó el dia anterior a l’església del Carme de Vic, i l’únic que havien ajornat era la passejada de nuvis, però així ho ha transmès la tradició popular.

A dalt, Orquestra Bofills en un moment pròxim a la seva fundació, el 1880, amb el primer director, Francisco Bofill, assegut al centre de la imatge. A baix, els membres de l’Orquestra-Cobla Bofills, el 1915.

L’Abans |39

40 | L’Abans

En les primeres formacions, l’orquestra constava de contrabaix, violins, flautes, cornetins i fiscorns. La tenora i el tible, instruments bàsics de la cobla, encara no s’havien introduït a la contrada. La transformació en cobla, pròpiament dita, no es produí fins a principi del segle XX, amb la introducció de la sardana llarga o empordanesa i els instruments de vent per a la seva interpretació.

Per l’orquestra-cobla varen passar molts músics, a més de la família Bofill completa. Destaquen, entre altres, Francesc Benito, conegut com en Quiquet del Centro, del qual diuen que va ser la millor tenora que mai hi ha hagut a la contrada; Àngel Rusqué, que es va casar amb una de les germanes Bofill i que tocava el fiscorn; Josep Soler, en Flautes; Ton Puig; Josep Teixidor, Jan Pau, al fiscorn; Jolis, a la trompeta; Ramonet Reig al tible, i, ja als anys cinquanta, Manel Ferrer, més conegut com en Manel de la Lliça, al tible; Valentí Cotrina i Francisco Romans, a la tenora, entre altres que conformen una llista gairebé inacabable de músics de la contrada.

A les imatges de l’esquerra, a dalt, els components de la cobla a mitjan anys 50; a baix, imatge de la Cobla Bofills a Bourg Madamme, tot fent un cafè, el 1957. En aquesta pàgina, a dalt, Valentí Cotrina, Joan Romans, Manel de la Lliça i Ramon Reig, la segona meitat dels 50. A baix, l’Orquestra-Cobla Bofills en un «passa-carrers», pels volts del 1956.

L’Abans |41

Accident automobilístic dels Bofills, de camí a Sant Pere de Torelló, per Sant Isidre del 1935

A dalt, podem veure la imatge de santa Cecília, patrona dels músics, que es troba a l’església parroquial de Torelló.

A baix, la Cobla Bofills fent una audició de sardanes a Santa Eulàlia de Riuprimer, el 1964.

42 | L’Abans

L’any 1935, l’Orquestra-Cobla Bofills van anar a tocar sardanes a Sant Pere de Torelló per la festivitat de Sant Isidre. Després de dinar van pujar per al ball de la tarda, amb un òmnibus, i poc abans d’arribar al trencall de la Font Santa, el cotxe va topar violentament contra un dels plàtans de la carretera.

L’ensurt va ser gran i dos dels músics, Rafel Portús i Joan Alsina, tots dos de Torelló, varen passar-se diversos mesos a la Clínica Comarcal de Vic fins a recuperar-se de les lesions.

Aquells dies van ser els únics moments que la cobla, fundada pels germans Bofills, va deixar de tocar en més de 120 anys d’història.