Les lluminàries, les primeres revetlles de les nits d’estiu, una a cada carrer
Processó d’Octava al seu pas pel carrer del Gas, l’any 1953. Enrera, l’església de la Immaculada Concepció. Destaquen, d’esquerra a dreta: Jaume Miquel, el Sorni, i Lluís Rodríguez portant la bandera de la Congregació Mariana.
44 | L’Abans
La celebració del Corpus anuncia l’arribada de l’estiu, època en què proliferen tot tipus de festes i revetlles a l’aire lliure. Al principi de juny començaven les primeres lluminàries de l’any, petites revetlles organitzades pels veïns de cada carrer. L’enrenou que suposava aquest esdeveniment s’iniciava el dia abans, el dissabte, amb la preparació dels ornaments que guarnirien el carrer. El jovent s’engrescava fent tires de serrell amb papers de diari vell que després enganxaven, amb farinetes, als cordills. Garlandes, serrells i banderetes de colors es combinaven amb els anomenats acetilens: recipients dins dels quals se’n col·locava un segon ple de carbur. La humitat produïa un gas que en inflamar-se generava una llum blanca característica. Una família de llauners d’origen italià molt coneguda a la vila, els Catalinos, els llogaven a una pesseta cadascun. Amb la proliferació de l’energia elèctrica s’utilitzaren les primeres bombetes que eclipsaren la pàl·lida llum blavosa dels escassos fanals de gas. Les festes s’alternaven pels diferents carrers de la vila: el carrer Major, que era el primer, el de Sant Francesc, el de Sant Gervasi..., entre els quals destacava el carrer de Santa Anna per ser sempre el més il·luminat i el que feia
més goig. És evident, doncs, que entre els carrers es generava una certa rivalitat per lluir. D’entre el veïnat es nomenava una comissió per a l’organització i el recapte d’aportacions. Jaume Carbonell i Olivar encara recorda les tardes de lluminàries, reservades a la mainada, que s’organitzaven quan tenia catorze anys. Al tros de carrer on vivia, entre la rasa d’en Miquelet i el carrer dels Picapedrers, participava en les curses de sacs, a trencar l’olla, a la ganyifa, al joc dels quatre cantons i a la xocolatada, que posava el punt final a la gresca infantil. Al capvespre, el sol queia lentament i deixava pas a l’encesa dels llums. En aquells anys vint es feia fosc ben aviat, ja que se seguia l’horari solar. Els veïns començaven a treure les cadires i tauletes de casa per posar-hi les coques i el porró de vi. Al punt de les nou, amb l’arribada del popular Morroño amb el seu piano de manubri, començava el ball. La festa s’allargava fins a les dues o tres de la matinada, malgrat que les parelles més joves haurien continuat al peu del canó davant l’atenció
A dalt, processó d’Octava de Corpus amb el pendonista Jaume Barberà, acompanyat del Tarragoní, a l’esquerra, com a cordonista, als anys seixanta; ambdós precedeixen el tàlem portat, entre altres, per Josep M. Oller i flanquejat pel pare escolapi Manuel Trenchs i per mossèn Manuel Roig i Puig. A baix, les nenes del col·legi de La Miraculosa de la Casa d’Empara participaven activament en la processó que organitzava la seva parròquia; d’esquerra a dreta, veiem, Eulàlia Martí, M. Antònia Sala, M. Dolors Amell, amb la bandera, i Anna M. Andreu.
L’Abans |45
Cent tres anys il·lusionant la mainada, Al 65, coneguda popularment Cal 65 na de les botigues més emblemàtiques de la vila ha estat des de sempre Al 65, dita popularment Cal 65. Era l’any 1897 quan la família Ferreras obrí un petit comerç al carrer Major, que es traslladà més tard al carrer del Campanar. Tothom el coneixia per Cal Mut, qualificatiu referent a l’amo, besavi de Josep Anton Amigó i Ferreras, l’últim propietari que l’ha regentat. Eren temps difícils, la Guerra de Cuba estava a punt de desencadenar en una tràgica derrota que afectaria de ple el gran nombre de vilanovins que tenia negocis a l’illa centramericana. Durant els primers anys, Al 65 era una espècie de basar en què es podia trobar una mica de tot: esclops, faixes, bruses, gorres, espardenyes, pipes i tabac, entre altres coses, tot a seixanta-cinc cèntims; d’aquí el nom. Era l’època de les unces d’or.
U
Aquest és l’aspecte que oferia Al 65 durant els anys seixanta. Als baixos de la casa, d’estructura vuitcentista al carrer dels Caputxins, Joan Roig Santacana. Mig amagada a l’interior de la botiga veiem la senyora Amigó.
46 | L’Abans
Testimonis del pas de la joguina de llauna, cartró i fusta a la de plàstic Posteriorment, la botiga es traslladà quasi al capdamunt del carrer del Progrés, avui dels Caputxins, on els avis, els pares i el mateix Josep Amigó, quan tingué catorze anys continuaren el negoci familiar en què prioritzaren la venda de joguines. Se n’hi trobaven sobretot de llauna i fusta, així com baldufes, «vidranys» (bales) de totes les mides i colors, les característiques pepes de cartró, cromos dels herois del còmic i de personatges de contes, cèrcols, tot sempre a un preu assequible a la butxaca de la mainada. En sortir de col·legi, tot eren corredisses per fer-se amb els cromos que li faltaven per completar la col·lecció o amb l’últim model de cotxe de llauna que havia sortit. A partir del 1936 la botiga s’ubicà en el número 27 del mateix carrer, emplaçament definitiu fins a l’actualitat. Al llarg de cent tres anys, la família Ferreras i Amigó ha estat testimoni de l’evolució de la joguina. Des dels materials com la llauna, el paper, el cartró i la fusta fins a la introducció massiva del plàstic, els anys seixanta.
A dalt, veiem un dels típics retallables de nines que es venien a Al 65 aquells anys quaranta. A sota, d’esquerra a dreta, els germans Albert, Salvador, Charo i Joan Josep Falcó l’any 1935 amb un automòbil de llauna de l’època. L’Abans |47
48 | L’Abans
L’ermita de Sant Joan i la torre d’En
nveja, l’any 1908 aproximadament.
L’Abans |49
La quadra d’Enveja i les revetlles a l’ermita de Sant Joan
L’ermita d’estil romànic tardà a l’exterior i gòtic a l’interior, sota l’advocació dels dos sant Joan: Baptista i Evangelista. El campanar encara conserva una de les dues campanes, fet que ens data la imatge d’abans de la guerra, quan l’ermita sofrí una espoliació i les campanes de tot Vilanova es fongueren per fer-ne material bèl·lic. A l’esquerra de la imatge, la casa dels masovers es troba adossada a l’ermita, al davant de la qual s’alça un petit corral.
50 | L’Abans
A
l segle XIV, seguint el camí Ral, per la costa, entre Barcelona i Tarragona, passada l’ermita de Sant Antoni Abat, s’arribava a l’anomenada quadra d’Enveja on encara avui s’hi alça l’ermita de Sant Joan i la torre d’Enveja. L’entrada al solstici d’estiu converteix Sant Joan en una d’aquelles festivitats amb un punt de màgia. Des d’antany, allò més significatiu de la revetlla són les fogueres que s’encenien a moltíssims carrers i places de la vila. La setmana abans, la canalla cercava casa per casa trastos vells per cremar, que en molts casos ja se’ls havia reservat al llarg de l’any. La vigília a la tarda s’amuntegava la fusta que durant tota la setmana s’havia anat emmagatzemant als cellers i golfes de moltes cases. Els més grans guiaven els xicarrons, il·lusionats en la construcció de vertaders castells que se situaven a les places i a l’encreuament de dos carrers. En aquells anys vint i trenta no calia patir pas pel trànsit, del tot migrat. Al capvespre, quan començava a fosquejar, s’encenien les primeres fogueres. Quasi tothom tenia un Joan a casa, fet que s’aprofitava per fer una mica de
celebració familiar amb un sopar, coca feta a casa, i moscatell o mistela. Cap a les nou de la nit, havent sopat o amb aquest dins un farcell, s’agafava el carro o les cames i, fosc i negre, es feia cap a l’ermita de Sant Joan, llavors allunyada d’un nucli urbà envoltat de sínies. Part de les eres que encerclaven l’indret eren ocupades per nombroses paradetes de lona sempre plenes a vessar. Pertanyien a propietaris de cafès i cellers que oferien vi dolç, ventalls amb mànecs de canya i pàmpols de cartró amb els goigs de sant Joan Baptista impresos, les típiques coques ensucrades, amb fruita i pinyons, o per déu cèntims, els sabres i les guitarres, és a dir, coques amb forma de joguines i fruita confitada que enllepolia la canalla. La gent s’entaulava sota els envelats per menjar-hi la coca remullada amb un bon moscatell, mentre la canalla es distreia amb els caballitos de cal Martí. Els més joves s’animaven ballant al ritme dels repertoris musicals més moderns, provinents del piano de manubri d’en Morroño, personatge que cada estiu arribava a la vila per amenitzar les festes populars als carrers i places amb un petit carro arrossegat per un burro. Se l’elogiava per fer anar la maneta amb un enginy
A dalt, l’ermita de Sant Joan a finals del segle XIX, quan encara no s’havia construït el celler dels masovers. La teulada de l’edifici, és de dos aiguavessos. Hi destaca el pou que s’alça just davant la casa i els bancs, on sempre descansava algú, sia els propis masovers sia els caminants que anaven i venien a peu o amb carro des de l’allunyada vila. A baix, un dels laterals de l’ermita, als anys trenta. L’Abans |51
A dalt, els masovers de l’ermita i la seva família durant els anys vint; d’esquerra a dreta i de dalt a baix, Joan Albà, Salvador Albà, Isabel Guasch, Geltrudis Verdú, Joan Mestres, Joan Olivella, Pilar Albà, Isabel Guasch, Pepeta Albà, Rosalia Guasch i Elva Mestres. A baix, Salvador Albà amb els seus fills Joan, Pilar i Pepeta acompanyats d’un grup de membres de l’Estat Català, de Vilanova, durant els anys deu.
52 | L’Abans
especial que produïa una sonoritat gens pròpia d’un instrument mecànic. Amb pasdobles, valsos, polques i fragments de sarsueles, uns anys en Morroño o, d’altres, petites orquestres animaven el ball fins ben entrada la matinada. L’ermita de Sant Joan, construïda durant el segle XIII, és la capella més antiga de la vila. Es documenten misses al sant els dies de precepte ja des del segle XIV, i el XIX hi assistien els treballadors de la fàbrica Xoriguer. Les parets de l’interior de l’ermita eren recobertes d’exvots que atreien l’atenció dels més menuts. Tot i que l’ermita queda força allunyada de la gent de la Marina, els pescadors també participaven en la invocació de diversos sants perquè els protegissin de la ferocitat de la mar. La vigília de Sant Joan a la tarda s’oferia un rosari cantat amb acompanyament musical. L’endemà a les vuit del matí, dia de Sant Joan, l’ermita acollia un ofici solemne amb cantada de goigs. Cap a les tres de la tarda sortia del
jardí Espanyol la banda del senyor Escofet cap a l’ermita. Amb la seva arribada s’iniciava la subhasta anomenada de la dansa i de la coca. El popular Macaterio cantava la subhasta. Qui apujava més tenia dret d’escollir el ball i els que s’hi volien afegir li havien de pagar un tribut. Acte seguit se subhastava la coca. Durant la República es ballaven sardanes, però amb la Guerra Civil tot es deturà i mai més es reemprengué.
L’enigmàtica torre d’Enveja, font de nombroses llegendes El conjunt de Sant Joan es completa amb la torre d’Enveja, construïda cap al segle X com a punt d’observació. Segons la llegenda d’Andreu Planas, difosa pel canonge Tarafa el segle XVI, un grup de cristians durant el segle XII conqueriren la torre als àrabs, el dia de Sant Joan. En memòria d’aquest esdeveniment, els cristians edificaren a l’indret una capella al sant. La vertadera història que envolta la torre encara avui és difícil de determinar. Tot i així, ha despertat la imaginació de la mainada, que durant les nits de revetlla jugaven pel voltant.
La torre d’Enveja, també anomenada torre de Sant Joan, a principi de segle. El topònim Enveja prové, segons es diu, del nom propi àrab Ib Bàjja, filòsof andalús dels segles XI-XII.
L’Abans |53
Reproducció dels goigs en llaor de sant Joan Baptista, imprès pel Diari de Vilanova. Cada exemplar era repartit als feligresos durant la cantada de goigs a l’ofici solemne de la diada de Sant Joan. 54 | L’Abans